Comptar els morts hauria de ser una meticulosa prova de respecte

Tots podem ser comprensius amb les dificultats sanitàries per combatre un virus inesperat, inclús la gestió de l’Organització Mundial de la Salut ha estat posada en tela de judici. Però resulta incomprensible que els països d’administració pública consolidada no hagin estat capaços de comptar els morts amb una aritmètica simple i oficial. Les xifres de defuncions s’han vist reajustades, desmentides o retocades d’un dia per l’altre, convertides en un dels aspectes més confusos --o potser més reveladors de la manca de rigor de les administracions públiques. S’ha produït aquí i a múltiples països diferents. El Registre Civil funciona des de fa prop de dos segles (naixements, matrimonis,

Als cinquanta anys de la mort de Carner: el tità i el senyor de cada dia

Avui fa cinquanta anys de la mort de Josep Carner a Brussel.les, el 4 de juny del 1970, als 86 anys. Jo residia a la capital belga com a jove periodista des del gener de l’any anterior i havia assistit un parell de vegades a la cerimònia del te amb pastes que la seva muller Emilie Noulet organitzava amb deferència per als estudiants catalans al domicili del matrimoni arran de cada aniversari del poeta, que s’esqueia el febrer, per tal que se sentís acompanyat per les noves generacions. El vaig entrevistar en dues ocasions (al setmanari Tele/estel del 14 de març del 1969 i a Oriflama de març del 1970), just abans del seu controvertit retorn a Catalunya per una curta estada. Va morir quinze dies després de reintegrar-se al domicili

Defensa del Talgo i ofensa persistent del dispendi de l’AVE

L’únic tren nocturn que mantenia RENFE amb sortida de Barcelona, l’anomenat Trenhotel Rosalía de Castro Barcelona-A Coruña, va ser suprimit el 17 de març per les mesures sanitàries en vigor i no té data de tornada. Els tres Talgos nocturns que unien Barcelona amb París, Zurich i Milà ja havien estat gradualment eliminats anteriorment, malgrat llargs anys de valuós servei, després de la implantació del més car AVE diürn. Tot el que fa referència a l’AVE s’ha convertit en un despropòsit monumental, començant pel fet que Espanya sigui el segon país del món (després del Japó) amb més extensió de nova xarxa duplicada d’alta velocitat ferroviària i la menys utilitzada, que encara no uneix la segona i la tercera ciutat del país (Barcelona i

Desig de tornar a París ni que sigui per reveure els castanyers en flor

Quan la reforma urbanística moderna de París va ser encarregada el 1860 al baró d’Haussmann, una de les seves decisions va ser plantar al llarg dels nous bulevards castanyers d’Índies, els quals han contribuït a l’elegància atribuïda a la capital francesa, amb les característiques fulles de cinc lòbuls, les castanyes bordes a la tardor i les espectaculars flors verticals en forma de raïm erecte de tonalitat blanca, rosada o blava a la primavera. Durant llargs anys he anat a París a aquesta època per contemplar de nou els marroniers en flor dels Jardins del Luxemburg o del Bulevard Hausmmann (al núm. 102 el pol.len dels castanyers que entrava per la finestra provocava crisis d’asma a Marcel Proust). Era el segon arbre més present als carrers de

L’escultor Arístides Maillol a la seva localitat natal de Banyuls

L'escultor rossellonès Arístides Maillol es va centrar de manera quasi monogràfica en nus femenins monumentals, gràcies als quals va ser reconegut internacionalment. Una de les poques excepcions és aquest alt-relleu del soldat caigut, dedicat als morts de la Primera Guerra Mundial a la seva localitat natal de Banyuls. Tot i així no va renunciar a l’opció escultòrica del nu. El plafó central representa un soldat ferit, de dues vegades la mida natural, reclinat sobre el colze dret, amb la mà esquerra damunt dels genolls plegats. La figura del soldat caigut o jacent és un clàssic de l'estatuària occidental (es troba des del segle V a.C. en una postura similar al frontó del temple d'Afaia a l'illa grega d'Egina). Era el do de pit de Maillol en matèria de

Algunes delícies poden ser amargues sense metàfora

Les idees generals tenen una tendència enfadosa a ser massa generals, per exemple la mala imatge de les coses qualificades d’amargues, amb un abusiu plec metafòric alimentat per la literatura romàntica. L’amargor representa un dels quatre gustos bàsics (dolç, salat, amarg, agre) i de vegades el més deliciós. Aquest és el cas dels amari italians, els tradicionals licors amargs. Un dels motius de la meva addició a Itàlia com a pàtria sentimental a temps parcial és poder entrar a qualsevol bar de portes obertes al carrer i demanar al taulell, sense necessitat de seure a taula: “Un amaro con ghiaccio, prego”. No preciso la marca, tant me fa (de costum serà un Averna, un Lucano o un Montenegro). L’acostumen a servir en un got característic, de mitjana

Només que millorin els geriàtrics, l'experiència haurà servit una mica

La pandèmia ha posat de relleu la situació escandalosa d’una part important de les residències de tercera edat, més encara que la manca de previsió epidemiològica al sistema general de salut o la insuficiència de les instal.lacions hospitalàries disponibles. Clama al cel la manca de respecte, l’afront a la dignitat que pateixen els ancians residents a una proporció intolerable d’aquests centres mal legalitzats, mal supervisats i mal finançats per l’administració pública, fins l’extrem que a Catalunya han hagut de canviar de tutela en plena crisi, de la conselleria d’Afers Socials a la de Salut. Les persones que des d’abans de la pandèmia hem conegut per dintre

Nima Simone no té descartats, tot és bo, tot és ella

Les multinacionals discogràfiques adoren remenar el fons del calaix i el segell Universal acaba de rellançar un dels discos menys coneguts de Nina Simone amb el mateix títol que el 1982, Fodder on my wings, enregistrat durant l’última etapa de la seva vida a França. Tant se val que no sigui el material més esplèndid, fins i tot els descartats de Nina Simone són de genialitat díscola i contradictòria, d’energia insolent i inestable. És ella. De petita es va veure marcada per la segregació racial. Quan als deu anys va oferir el primer concert al piano a la biblioteca de la ciutat natal de Carolina del Nord, els organitzadors van obligar els seus pares a abandonar les primeres files, reservades als blancs. Més endavant va cantar al funeral de Martin Luther King, va formar part de les Panteres Negres i va participar a les protestes contra la guerra del Vietnam. Aretha Franklin deia aleshores que Nina era la veu del moviment negre, la qual cosa li passaria factura. No va

Pregària perquè el Motel de Figueres mantingui les raspes d’anxova

Per arribar a tenir la lluminosa i simple idea de convertir les raspes d’anxova o de sardina en petita exquisidesa, un cop arrebossades i fregides, s’ha d’haver passat gana i tot seguit haver après molta alta cuina del peix. Fa dècades les va inventar Josep Mercader, el fundador del Motel Empordà de Figueres i l'Almadraba Park Hotel de Roses. S’hi continuen servint en tot l’esplendor, com una de les múltiples característiques de la personalitat de la casa. Seria excessiu pretendre que hi torno cada vegada per les raspes, però si algun dia no hi fossin em donarien un disgust sever. Abans del primer plat, el cambrer acostuma a servir sense demanar-ho, com a gentilesa de la casa, un amuse-gueule o petit aperitiu de cuina que moltes vegades és una proesa en miniatura,

L’actor Michel Piccoli va mantenir una estreta relació amb Barcelona

L’actor francès Michel Piccoli, acabat de traspassar als 94 anys, va mantenir una estreta relació amb Barcelona, on la germana de la seva dona s’havia casat amb Albert Puig Palau, un dels empresaris i mecenes més atípics i seductors de la Catalunya contemporània, popularitzat per la cançó que Joan Manuel Serrat li va dedicar el 1971 amb el títol de “Tío Alberto”, el nom que li donaven els seus amics gitanos, un dels cercles socials de tota mena en què va escampar la seva vida i la seva ajuda. Nascut a París el 1925, Michel Piccoli es va casar el 1968 amb la guionista Ludivine Clerc (abans ho havia estat amb l’actriu teatral Eleonore Hirt i tot seguit

La punta del cap de Creus concilia l’infinit i un balcó

El cap de Creus és ple Pirineu, un paisatge pirinenc arran de mar, l’extrem que estreny la serralada en un puny i la diposita damunt les onades, el bot impulsiu que fa la cadena al moment de capbussar-se al Mediterrani amb la intenció de nedar quatre braçades i de seguida posar-se a fer el mort damunt la superfície de l’aigua. La vastitud i la buidor cohabiten dintre del caràcter de la punta més oriental, més a l’est, de tota la Península Ibèrica. Oberta als quatre vents, proporciona paradoxalment una sensació de recolliment entre l’humà i la naturalesa, de conciliació entre l’infinit i un balcó. El nom de l’accident geogràfic designa dues coses diferents. Per un cantó, l’àmplia península en forma de

El miralleig prodigiós de les fulles de l’olivera mogudes pel vent

El mes de maig la floreta blanca del que seran olives morades i galtainflades al novembre omplen els olivars de borrallons de neu. Exactament igual que la vinya, l’oli és una altra sang calenta de la terra. Tot sovint un conreu ha cohabitat amb l’altre a cops de colze, disputant-se el mateix tros de terra segons la cotització de cada moment. A l’obra de teatre Èdip a Colonos, que Sòfocles va escriure amb el nom de la seva vila natal després d’enllestir Édip rei i Antígona, deia: “Un arbre gloriós floreix a la nostra terra dòria, el nostre dolç, humit i platejat bressol: l’olivera. Nascuda d’ella mateixa, immortal i sense por als enemics, la seva força intemporal desafia els brètols, joves o vells, perquè Zeus i Atenea la vetllen amb ulls que no dormen

El tango ja no és (tan) masclita, arriben “les bandoneones”

El tango, com tantes altres coses, era masclista perquè l’època ho era. Avui Joan Manuel Serrat ja no sortiria a cantar el tango “Amablemente” com va fer al programa especial de la nit de Cap d’Any del 1986 a TVE, aquell que l’home sorprèn la seva dona al llit amb un altre, li clava a ella amablement “treinta y cuatro puñaladas” i deixa marxar l'amant perquè “el hombre no és culpable en estos casos”... Fins i tot l’instrument més típic del gènere, el bandoneó, s’ha convertit en bandoneona per la plèiade d’executants femenines que s’hi especialitzen, tant a l’Argentina com arreu del món. Sempre n’hi havia hagut algunes, com les històriques Paquita Bernardo, Fermina Maristany o Nélida Federico, però aleshores eren l’excepció i les d’ara ja no ho són. A l’Argentina despunten amb aquest instrument central Carla Algeri, Eleonora Ferreira, Eva Wolff, Florencia Amengual, Sofia Calvet; a França Louise Jallu i Carmela Delgado, a Holanda Simone van der Weerden, a

Publicat el meu nou llibre “Els cinquanta primers estius de l’Almadraba Park Hotel, quasi una novel·la”

Coincidint amb el vint-i-cinc aniversari d’activitat de Curbet Edicions, aquest segell acaba de publicar el meu nou llibre Els cinquanta primers estius de l’Almadraba Park Hotel, quasi una novel·la, amb pròleg d’Anna Espelt, directora del Celler Espelt. Ressegueix el mig segle d’activitat acumulada per aquest hotel i restaurant, de la mateixa família que el Motel Empordà de Figueres, i dibuixa una història carregada d’atractiu i en plena evolució. El descric com una talaia abocada al golf de Roses que s’erigeix a l’indret més bonic del món, com a mínim del món que va de Cadis fins a Grècia. Entre els diferents capítols, parlo del boom turístic dels anys seixanta, les postes de sol per aplaudir a les terrasses de l’hotel, l’esquena indispensable del cap de Creus, l’herència sobtada a la mort del fundador Josep Mercader, les llargues sobretaules de Josep Pla amb la dottoressa Angioletta Volante, i l’actual relleu generacional. El llibre incorpora un receptari de Jaume Subirós sobre la cuina de la tonyina, vinculada a l‘antiga la pesca de l’almadrava a aquella platja, així com un annex fotogràfic sobre les cinc dècades de vida de l’establiment. El cinquanta aniversari de la inauguració de l’Almadraba Park Hotel es

Les pandèmies no cauen del cel, el seu abast va lligat amb les retallades

Tal com diu el cartell aparegut a les marquesines de Londres: “No puc menjar aplaudiments. I si votes per algú més sensat la pròxima vegada, eh?”. No sé si sortirem del confinament més mentalitzats i mobilitzats sobre la necessitat de recuperar alguns equilibris socials, però tinc la sensació que vivim un canvi d’etapa emmascarat. Després de la Segona Guerra Mundial (50 milions de morts), el capitalisme i la democràcia van fer un pacte tàcit de postguerra, derivat de llargues lluites dels treballadors i del resultat d’aquella nova carnisseria: la pau social a canvi de l’Estat del benestar com a forma de cohabitar, produir i consumir. Les classes dominants oferien ocupació i prosperitat a les altres, a canvi de conservar la part del lleó dels beneficis. L’assimetria social es reduïa una mica gràcies

La terra produeix raïm, el vi l’inventen els humans

Una vinya no és mai una plantació natural. A l’origen era una liana que s’enfilava als troncs dels arbres i l’home primitiu va treure-la del bosc per explotar-ne millor el fruit. La vinya, per tant, és un invent dels humans. La terra no produeix vi, produeix raïm. La transubstanciació del raïm en vi –el procés de vinificació—és cosa dels homes i les dones que fan bevible el fruit amb mil matisos diferents, segons la tradició, els coneixements i els interessos de cadascú. L’ingredient més important del vi són les persones que decideixen on i com l’elaboren (la terra, el clima, el preu). I també –o sobretot-- les persones amb qui el destinatari final el beu un cop servit a la copa, la qualitat del moment. Compta molt l’humor del dia, la predisposició del

Encara no sabem si va existir Homer, però ens commou igual

Quan l’intrèpid emperador romà Adrià va viatjar a Grècia i va visitar l’oracle més famós a Delfos, al repeu del mont Parnàs, li va preguntar sobre el vell misteri de saber on havia nascut el gran poeta grec Homer de l’Odissea i la Ilíada. Les sibil.les van fugir d’estudi amb les habituals respostes obliqües. Encara avui ho ignorem, suposant que existís i que la seva obra no fos una recopilació posterior de poemes orals d’autors diferents. Els aedes o recitadors com Homer cantaven de ciutat en ciutat les aventures llegendàries dels herois del passat micènic llunyà, mític. Compostos de manera oral molt abans de ser transcrits, els dos treballs homèrics impliquen un gran coneixement de l’art de la poesia èpica popular. La diferència en comparació amb

Avui fa 50 anys l’Almadraba Park Hotel de Roses, reobrirà i hi serem

Avui fa cinquanta anys que Josep Mercader, poc després d’obrir el Motel Empordà de Figueres, inaugurava el segon establiment, l’Almadraba Park Hotel a Roses. El cinquantenari s’havia de celebrar amb la presentació d’un llibre que ja està imprès. Ningú no podia imaginar que l’hotel es trobaria tancat al públic temporalment, però reobrirà i sortirà reforçat per desmostrar que les coses del món turístic també es poden fer bé i que el principal luxe és el talent de la senzillesa portada a l’alta qualitat. Una dècada després d’obrir, el 2 de novembre del 1979 moria d’un infart Josep Mercader. Tenia cinquanta-tres anys i deixava dues filles: Anna Maria i Lídia. Jaume Subirós, casat amb Anna Maria Mercader, es va trobar als vint-i-nou

El meu regne per poder anar a collir un ram de farigola florida

Aquests dies està florint la farigola. Diuen que la del cap de Creus té una fragància més intensa i alhora més delicada que enlloc. És probable que diguin el mateix de moltes altres contrades, jo trio aquesta i m’agrada creure-hi. Fregar-se les mans amb un branquilló de farigola d’aquí i tot seguit acariciar-se la cara equival al millor perfum del món. Serveix per aromatitzar els peixos al forn o a la brasa, igual com el romaní o el fonoll marí. El “Sorbet de flors de farigola” que elabora Jaume Subirós al restaurant de l’Almadraba Park Hotel de Roses, en plena península del cap de Creus, no ha estat superat ni porta indicis de ser-ho en un futur

El far d’atrezzo que va sobreviure trenta anys al cap de Creus

El far de mentida construït el 1970 al costat del de debò a la punta del cap de Creus per al rodatge de la pel.lícula La luz del fin del mundo, protagonitzada per Kirk Douglas i Yul Brinner, havia de ser enderrocat al moment d’acabar el rodatge, però va aguantar dret durant prop de trenta anys. Seria enderrocat el 1998, quan ja no calia. El paisatge de l’indret convenia a la truculència del guió cinematogràfic, basat en la novel.la d’aventures de Juli Verne. El pressupost de la pel.lícula nord-americana va donar molt de si. Aquell any la temporada alta dels cadaquesencs va arribar fins Nadal, encara més que arran de l’altre rodatge internacional de Los pianos mecánicos cinc anys abans. Van fer construir en formigó, a preu fort, un gran far d’escenografia, una simulació d’attrezzo amb estructura