Nima Simone no té descartats, tot és bo, tot és ella

Les multinacionals discogràfiques adoren remenar el fons del calaix i el segell Universal acaba de rellançar un dels discos menys coneguts de Nina Simone amb el mateix títol que el 1982, Fodder on my wings, enregistrat durant l’última etapa de la seva vida a França. Tant se val que no sigui el material més esplèndid, fins i tot els descartats de Nina Simone són de genialitat díscola i contradictòria, d’energia insolent i inestable. És ella. De petita es va veure marcada per la segregació racial. Quan als deu anys va oferir el primer concert al piano a la biblioteca de la ciutat natal de Carolina del Nord, els organitzadors van obligar els seus pares a abandonar les primeres files, reservades als blancs. Més endavant va cantar al funeral de Martin Luther King, va formar part de les Panteres Negres i va participar a les protestes contra la guerra del Vietnam. Aretha Franklin deia aleshores que Nina era la veu del moviment negre, la qual cosa li passaria factura. No va

Pregària perquè el Motel de Figueres mantingui les raspes d’anxova

Per arribar a tenir la lluminosa i simple idea de convertir les raspes d’anxova o de sardina en petita exquisidesa, un cop arrebossades i fregides, s’ha d’haver passat gana i tot seguit haver après molta alta cuina del peix. Fa dècades les va inventar Josep Mercader, el fundador del Motel Empordà de Figueres i l'Almadraba Park Hotel de Roses. S’hi continuen servint en tot l’esplendor, com una de les múltiples característiques de la personalitat de la casa. Seria excessiu pretendre que hi torno cada vegada per les raspes, però si algun dia no hi fossin em donarien un disgust sever. Abans del primer plat, el cambrer acostuma a servir sense demanar-ho, com a gentilesa de la casa, un amuse-gueule o petit aperitiu de cuina que moltes vegades és una proesa en miniatura,

L’actor Michel Piccoli va mantenir una estreta relació amb Barcelona

L’actor francès Michel Piccoli, acabat de traspassar als 94 anys, va mantenir una estreta relació amb Barcelona, on la germana de la seva dona s’havia casat amb Albert Puig Palau, un dels empresaris i mecenes més atípics i seductors de la Catalunya contemporània, popularitzat per la cançó que Joan Manuel Serrat li va dedicar el 1971 amb el títol de “Tío Alberto”, el nom que li donaven els seus amics gitanos, un dels cercles socials de tota mena en què va escampar la seva vida i la seva ajuda. Nascut a París el 1925, Michel Piccoli es va casar el 1968 amb la guionista Ludivine Clerc (abans ho havia estat amb l’actriu teatral Eleonore Hirt i tot seguit

La punta del cap de Creus concilia l’infinit i un balcó

El cap de Creus és ple Pirineu, un paisatge pirinenc arran de mar, l’extrem que estreny la serralada en un puny i la diposita damunt les onades, el bot impulsiu que fa la cadena al moment de capbussar-se al Mediterrani amb la intenció de nedar quatre braçades i de seguida posar-se a fer el mort damunt la superfície de l’aigua. La vastitud i la buidor cohabiten dintre del caràcter de la punta més oriental, més a l’est, de tota la Península Ibèrica. Oberta als quatre vents, proporciona paradoxalment una sensació de recolliment entre l’humà i la naturalesa, de conciliació entre l’infinit i un balcó. El nom de l’accident geogràfic designa dues coses diferents. Per un cantó, l’àmplia península en forma de

El miralleig prodigiós de les fulles de l’olivera mogudes pel vent

El mes de maig la floreta blanca del que seran olives morades i galtainflades al novembre omplen els olivars de borrallons de neu. Exactament igual que la vinya, l’oli és una altra sang calenta de la terra. Tot sovint un conreu ha cohabitat amb l’altre a cops de colze, disputant-se el mateix tros de terra segons la cotització de cada moment. A l’obra de teatre Èdip a Colonos, que Sòfocles va escriure amb el nom de la seva vila natal després d’enllestir Édip rei i Antígona, deia: “Un arbre gloriós floreix a la nostra terra dòria, el nostre dolç, humit i platejat bressol: l’olivera. Nascuda d’ella mateixa, immortal i sense por als enemics, la seva força intemporal desafia els brètols, joves o vells, perquè Zeus i Atenea la vetllen amb ulls que no dormen

El tango ja no és (tan) masclita, arriben “les bandoneones”

El tango, com tantes altres coses, era masclista perquè l’època ho era. Avui Joan Manuel Serrat ja no sortiria a cantar el tango “Amablemente” com va fer al programa especial de la nit de Cap d’Any del 1986 a TVE, aquell que l’home sorprèn la seva dona al llit amb un altre, li clava a ella amablement “treinta y cuatro puñaladas” i deixa marxar l'amant perquè “el hombre no és culpable en estos casos”... Fins i tot l’instrument més típic del gènere, el bandoneó, s’ha convertit en bandoneona per la plèiade d’executants femenines que s’hi especialitzen, tant a l’Argentina com arreu del món. Sempre n’hi havia hagut algunes, com les històriques Paquita Bernardo, Fermina Maristany o Nélida Federico, però aleshores eren l’excepció i les d’ara ja no ho són. A l’Argentina despunten amb aquest instrument central Carla Algeri, Eleonora Ferreira, Eva Wolff, Florencia Amengual, Sofia Calvet; a França Louise Jallu i Carmela Delgado, a Holanda Simone van der Weerden, a

Publicat el meu nou llibre “Els cinquanta primers estius de l’Almadraba Park Hotel, quasi una novel·la”

Coincidint amb el vint-i-cinc aniversari d’activitat de Curbet Edicions, aquest segell acaba de publicar el meu nou llibre Els cinquanta primers estius de l’Almadraba Park Hotel, quasi una novel·la, amb pròleg d’Anna Espelt, directora del Celler Espelt. Ressegueix el mig segle d’activitat acumulada per aquest hotel i restaurant, de la mateixa família que el Motel Empordà de Figueres, i dibuixa una història carregada d’atractiu i en plena evolució. El descric com una talaia abocada al golf de Roses que s’erigeix a l’indret més bonic del món, com a mínim del món que va de Cadis fins a Grècia. Entre els diferents capítols, parlo del boom turístic dels anys seixanta, les postes de sol per aplaudir a les terrasses de l’hotel, l’esquena indispensable del cap de Creus, l’herència sobtada a la mort del fundador Josep Mercader, les llargues sobretaules de Josep Pla amb la dottoressa Angioletta Volante, i l’actual relleu generacional. El llibre incorpora un receptari de Jaume Subirós sobre la cuina de la tonyina, vinculada a l‘antiga la pesca de l’almadrava a aquella platja, així com un annex fotogràfic sobre les cinc dècades de vida de l’establiment. El cinquanta aniversari de la inauguració de l’Almadraba Park Hotel es

Les pandèmies no cauen del cel, el seu abast va lligat amb les retallades

Tal com diu el cartell aparegut a les marquesines de Londres: “No puc menjar aplaudiments. I si votes per algú més sensat la pròxima vegada, eh?”. No sé si sortirem del confinament més mentalitzats i mobilitzats sobre la necessitat de recuperar alguns equilibris socials, però tinc la sensació que vivim un canvi d’etapa emmascarat. Després de la Segona Guerra Mundial (50 milions de morts), el capitalisme i la democràcia van fer un pacte tàcit de postguerra, derivat de llargues lluites dels treballadors i del resultat d’aquella nova carnisseria: la pau social a canvi de l’Estat del benestar com a forma de cohabitar, produir i consumir. Les classes dominants oferien ocupació i prosperitat a les altres, a canvi de conservar la part del lleó dels beneficis. L’assimetria social es reduïa una mica gràcies

La terra produeix raïm, el vi l’inventen els humans

Una vinya no és mai una plantació natural. A l’origen era una liana que s’enfilava als troncs dels arbres i l’home primitiu va treure-la del bosc per explotar-ne millor el fruit. La vinya, per tant, és un invent dels humans. La terra no produeix vi, produeix raïm. La transubstanciació del raïm en vi –el procés de vinificació—és cosa dels homes i les dones que fan bevible el fruit amb mil matisos diferents, segons la tradició, els coneixements i els interessos de cadascú. L’ingredient més important del vi són les persones que decideixen on i com l’elaboren (la terra, el clima, el preu). I també –o sobretot-- les persones amb qui el destinatari final el beu un cop servit a la copa, la qualitat del moment. Compta molt l’humor del dia, la predisposició del

Encara no sabem si va existir Homer, però ens commou igual

Quan l’intrèpid emperador romà Adrià va viatjar a Grècia i va visitar l’oracle més famós a Delfos, al repeu del mont Parnàs, li va preguntar sobre el vell misteri de saber on havia nascut el gran poeta grec Homer de l’Odissea i la Ilíada. Les sibil.les van fugir d’estudi amb les habituals respostes obliqües. Encara avui ho ignorem, suposant que existís i que la seva obra no fos una recopilació posterior de poemes orals d’autors diferents. Els aedes o recitadors com Homer cantaven de ciutat en ciutat les aventures llegendàries dels herois del passat micènic llunyà, mític. Compostos de manera oral molt abans de ser transcrits, els dos treballs homèrics impliquen un gran coneixement de l’art de la poesia èpica popular. La diferència en comparació amb

Avui fa 50 anys l’Almadraba Park Hotel de Roses, reobrirà i hi serem

Avui fa cinquanta anys que Josep Mercader, poc després d’obrir el Motel Empordà de Figueres, inaugurava el segon establiment, l’Almadraba Park Hotel a Roses. El cinquantenari s’havia de celebrar amb la presentació d’un llibre que ja està imprès. Ningú no podia imaginar que l’hotel es trobaria tancat al públic temporalment, però reobrirà i sortirà reforçat per desmostrar que les coses del món turístic també es poden fer bé i que el principal luxe és el talent de la senzillesa portada a l’alta qualitat. Una dècada després d’obrir, el 2 de novembre del 1979 moria d’un infart Josep Mercader. Tenia cinquanta-tres anys i deixava dues filles: Anna Maria i Lídia. Jaume Subirós, casat amb Anna Maria Mercader, es va trobar als vint-i-nou

El meu regne per poder anar a collir un ram de farigola florida

Aquests dies està florint la farigola. Diuen que la del cap de Creus té una fragància més intensa i alhora més delicada que enlloc. És probable que diguin el mateix de moltes altres contrades, jo trio aquesta i m’agrada creure-hi. Fregar-se les mans amb un branquilló de farigola d’aquí i tot seguit acariciar-se la cara equival al millor perfum del món. Serveix per aromatitzar els peixos al forn o a la brasa, igual com el romaní o el fonoll marí. El “Sorbet de flors de farigola” que elabora Jaume Subirós al restaurant de l’Almadraba Park Hotel de Roses, en plena península del cap de Creus, no ha estat superat ni porta indicis de ser-ho en un futur

El far d’atrezzo que va sobreviure trenta anys al cap de Creus

El far de mentida construït el 1970 al costat del de debò a la punta del cap de Creus per al rodatge de la pel.lícula La luz del fin del mundo, protagonitzada per Kirk Douglas i Yul Brinner, havia de ser enderrocat al moment d’acabar el rodatge, però va aguantar dret durant prop de trenta anys. Seria enderrocat el 1998, quan ja no calia. El paisatge de l’indret convenia a la truculència del guió cinematogràfic, basat en la novel.la d’aventures de Juli Verne. El pressupost de la pel.lícula nord-americana va donar molt de si. Aquell any la temporada alta dels cadaquesencs va arribar fins Nadal, encara més que arran de l’altre rodatge internacional de Los pianos mecánicos cinc anys abans. Van fer construir en formigó, a preu fort, un gran far d’escenografia, una simulació d’attrezzo amb estructura

El vent marca la vida de cada dia, però l’ignorem per complet

Una demostració del nostre allunyament de la naturalesa és que les persones d’avui paren poca atenció al vent de cada dia i no saben distingir un tramuntanal del nord exaltant i higiènic d’una marinada llefiscosa, segurament perquè influeix menys que abans en la seva vida quotidiana. El desconeixement és un fet recent, en canvi l’estudi del vent representa un saber estratègic des de l’Antiguitat. Aristòtil va escriure l'any 340 abans de la nostra era l'obra titulada Meteorològica per explicar els fenòmens atmosfèrics amb els coneixements de l’època i començar a sostreure les forces naturals de les causes purament mitològiques. La Torre dels Vents (foto adjunta) va ser construïda el

Escoltar el mistral, il.lusió ajornada del festival de teatre d’Avinyó

Sempre m’ha agradat assistir a la première, la gala d’obertura del festival internacional de teatre d’Avinyó, convocada tradicionalment a primers de juliol amb un muntatge de lluïment a l’històric pati del Palau dels Papes, que per sí sol ja és una obra de lluïment. El desplaçament resulta fàcil (Barcelona té connexió directa, abans amb Talgo i ara amb AVE), sempre que s’hagi reservat amb prou anticipació l’entrada i l’hotel, atès que el festival ven 350.000 entrades durant les curtes setmanes de programació a una ciutat de províncies. Aquest any el festival ha estat cancel.lat. Més que l'obra en cartell, m'agrada comprovar quin

La 7a Simfonia de Xostakóvitx, tan lligada a l’assassinat d’Ernest Lluch

El cicle de concerts Barcelona Clàssics acaba d’anunciar que la seva programació de la pròxima temporada al Palau i l’Auditori inclourà el mes de març de l’any vinent la Simfonia núm. 7 de Xoxtakóvitx "Leningrad", que el mestre Jesús López Cobos va rebatejar “Simfonia Ernest Lluch”, ara en la versió de la veterana directora nord-americana Marin Alsop (foto adjunta) al capdavant de l'Orquestra Simfònica de la Ràdio de Viena. Ernest Lluch va ser covardament assassinat a trets a l’aparcament subterrani de casa seva per un escamot d’ETA el dimarts 21 de novembre

En la mort de l’amic perpinyanès Jaume Queralt

L’actiu cronista cultural i escriptor perpinyanès Jaume Queralt acaba de morir, als 79 anys. Vam ser col.legues a la redacció del diari L’Indépendant i vam escriure plegats el 1979 el llibre Vous avez la mémoire courte sobre el quaranta aniversari de la retirada republicana. L’impacte d’aquell treball, fet conjuntament amb René Grando, va soldar una llarga amistat entre els tres autors. La gira de presentacions del llibre ens portaria a diversos punts de França i Jaume Queralt va insistir perquè ens desviéssim fins el poble perdut de Barran, prop de la ciutat d’Aush, a la comarca interior del Gers. Ens volia fer admirar el campanar hel.licoidal únic al món, però ell va quedar absort molta més estona davant la façana d’una casa deshabitada. Al vespre, durant el sopar, ens va revelar que hi era nascut i criat, durant els

Les tribulacions de l’Esculapi d’Empúries, déu de la medicina

Durant molts segles, fins fa quatre dies, en moments d’epidèmies i malures es treia de l’església en processó el Sant Cristo Gros o altres imatges de sants especialitzats per invocar-ne intercessió davant la desgràcia. El costum remunta molt més enrere que el cristianisme. A totes les colònies gregues i romanes hi havia un temple dedicat al déu de la medicina, al qual acudien els malalts. És el cas del famós Esculapi d’Empúries, abans anomenat Asclepi pels grecs i després Serapis pels comerciants romanitzats procedents d’Egipte. Es tracta de la peça més destacada trobada al jaciment empordanès i el seu

Ens veiem per Santa Brígida, el 23 de juliol, tot comprant llibres

La Cambra del Llibre i el Gremi de Floristes acaben d’anunciar que celebrarem Sant Jordi el dijous 23 de juliol. La informació afegeix que aquesta data ajornada correspon a la “festivitat de Santa Brígida, patrona d’Europa”, la qual cosa em fa doblement feliç. No només per poder firmar aquell dia els meus nous llibres als lectors que ho desitgin. També perquè sóc un vell seguidor de Santa Brígida i de les monges novícies de l’orde fundat per aquesta santa sueca, que tenen la casa mare a la Piazza Farnese de Roma (foto adjunta), una de les places més boniques del món, en la versió íntima i recollida. El campanaret nòrdic del convent toca les hores sense excepció, amb una harmonia fràgil i benèvola. La meva predilecció per l’espai de Piazza Farnese es basa en diferents motius, un dels quals és l'existència a la cantonada amb Via Montserrato del palau barroc de les brigidines, convertit en petit hotel de vint habitacions per elles mateixes, que el gestionen en paral.lel amb l’activitat conventual d’una trentena de monges. Algunes habitacions, amb els porticons pintats de blau cel, s’aboquen sense fals pudor a la plaça. M’agrada seure a la terrassa del bar veí a prendre un Amaro Averna i veure entrar i sortir les novícies. Les monges de l'orde fundat per santa Brígida porten una còfia

Sobre confinats vocacionals, eremites i tebaides de privilegi

Persones que viuen voluntàriament aïllades o confinades n’hi ha hagut sempre. Aquests dies torna a sortir als diaris el cas de Montserrat Domingo, que viu sola per vocació des de fa quaranta-tres anys a l’ermita de Sant Joan del Codolar, al Priorat. També és cert que la quantitat d’eremites o anacoretes ha caigut en picat, però els solitaris vocacionals no tant, malgrat que ara no tinguin estatut monàstic reconegut. Els primers segles del cristianisme reconeixien una altra categoria superior a la d’eremita o anacoreta: la dels estilites. S’instal.laven a viure dalt d’una columna per preservar el seu aïllament. Avui resulta difícil d’imaginar, però la vida de