Avui fa 50 anys l’Almadraba Park Hotel de Roses, reobrirà i hi serem

Avui fa cinquanta anys que Josep Mercader, poc després d’obrir el Motel Empordà de Figueres, inaugurava el segon establiment, l’Almadraba Park Hotel a Roses. El cinquantenari s’havia de celebrar amb la presentació d’un llibre que ja està imprès. Ningú no podia imaginar que l’hotel es trobaria tancat al públic temporalment, però reobrirà i sortirà reforçat per desmostrar que les coses del món turístic també es poden fer bé i que el principal luxe és el talent de la senzillesa portada a l’alta qualitat. Una dècada després d’obrir, el 2 de novembre del 1979 moria d’un infart Josep Mercader. Tenia cinquanta-tres anys i deixava dues filles: Anna Maria i Lídia. Jaume Subirós, casat amb Anna Maria Mercader, es va trobar als vint-i-nou

El meu regne per poder anar a collir un ram de farigola florida

Aquests dies està florint la farigola. Diuen que la del cap de Creus té una fragància més intensa i alhora més delicada que enlloc. És probable que diguin el mateix de moltes altres contrades, jo trio aquesta i m’agrada creure-hi. Fregar-se les mans amb un branquilló de farigola d’aquí i tot seguit acariciar-se la cara equival al millor perfum del món. Serveix per aromatitzar els peixos al forn o a la brasa, igual com el romaní o el fonoll marí. El “Sorbet de flors de farigola” que elabora Jaume Subirós al restaurant de l’Almadraba Park Hotel de Roses, en plena península del cap de Creus, no ha estat superat ni porta indicis de ser-ho en un futur

El far d’atrezzo que va sobreviure trenta anys al cap de Creus

El far de mentida construït el 1970 al costat del de debò a la punta del cap de Creus per al rodatge de la pel.lícula La luz del fin del mundo, protagonitzada per Kirk Douglas i Yul Brinner, havia de ser enderrocat al moment d’acabar el rodatge, però va aguantar dret durant prop de trenta anys. Seria enderrocat el 1998, quan ja no calia. El paisatge de l’indret convenia a la truculència del guió cinematogràfic, basat en la novel.la d’aventures de Juli Verne. El pressupost de la pel.lícula nord-americana va donar molt de si. Aquell any la temporada alta dels cadaquesencs va arribar fins Nadal, encara més que arran de l’altre rodatge internacional de Los pianos mecánicos cinc anys abans. Van fer construir en formigó, a preu fort, un gran far d’escenografia, una simulació d’attrezzo amb estructura

El vent marca la vida de cada dia, però l’ignorem per complet

Una demostració del nostre allunyament de la naturalesa és que les persones d’avui paren poca atenció al vent de cada dia i no saben distingir un tramuntanal del nord exaltant i higiènic d’una marinada llefiscosa, segurament perquè influeix menys que abans en la seva vida quotidiana. El desconeixement és un fet recent, en canvi l’estudi del vent representa un saber estratègic des de l’Antiguitat. Aristòtil va escriure l'any 340 abans de la nostra era l'obra titulada Meteorològica per explicar els fenòmens atmosfèrics amb els coneixements de l’època i començar a sostreure les forces naturals de les causes purament mitològiques. La Torre dels Vents (foto adjunta) va ser construïda el

Escoltar el mistral, il.lusió ajornada del festival de teatre d’Avinyó

Sempre m’ha agradat assistir a la première, la gala d’obertura del festival internacional de teatre d’Avinyó, convocada tradicionalment a primers de juliol amb un muntatge de lluïment a l’històric pati del Palau dels Papes, que per sí sol ja és una obra de lluïment. El desplaçament resulta fàcil (Barcelona té connexió directa, abans amb Talgo i ara amb AVE), sempre que s’hagi reservat amb prou anticipació l’entrada i l’hotel, atès que el festival ven 350.000 entrades durant les curtes setmanes de programació a una ciutat de províncies. Aquest any el festival ha estat cancel.lat. Més que l'obra en cartell, m'agrada comprovar quin

La 7a Simfonia de Xostakóvitx, tan lligada a l’assassinat d’Ernest Lluch

El cicle de concerts Barcelona Clàssics acaba d’anunciar que la seva programació de la pròxima temporada al Palau i l’Auditori inclourà el mes de març de l’any vinent la Simfonia núm. 7 de Xoxtakóvitx "Leningrad", que el mestre Jesús López Cobos va rebatejar “Simfonia Ernest Lluch”, ara en la versió de la veterana directora nord-americana Marin Alsop (foto adjunta) al capdavant de l'Orquestra Simfònica de la Ràdio de Viena. Ernest Lluch va ser covardament assassinat a trets a l’aparcament subterrani de casa seva per un escamot d’ETA el dimarts 21 de novembre

En la mort de l’amic perpinyanès Jaume Queralt

L’actiu cronista cultural i escriptor perpinyanès Jaume Queralt acaba de morir, als 79 anys. Vam ser col.legues a la redacció del diari L’Indépendant i vam escriure plegats el 1979 el llibre Vous avez la mémoire courte sobre el quaranta aniversari de la retirada republicana. L’impacte d’aquell treball, fet conjuntament amb René Grando, va soldar una llarga amistat entre els tres autors. La gira de presentacions del llibre ens portaria a diversos punts de França i Jaume Queralt va insistir perquè ens desviéssim fins el poble perdut de Barran, prop de la ciutat d’Aush, a la comarca interior del Gers. Ens volia fer admirar el campanar hel.licoidal únic al món, però ell va quedar absort molta més estona davant la façana d’una casa deshabitada. Al vespre, durant el sopar, ens va revelar que hi era nascut i criat, durant els

Les tribulacions de l’Esculapi d’Empúries, déu de la medicina

Durant molts segles, fins fa quatre dies, en moments d’epidèmies i malures es treia de l’església en processó el Sant Cristo Gros o altres imatges de sants especialitzats per invocar-ne intercessió davant la desgràcia. El costum remunta molt més enrere que el cristianisme. A totes les colònies gregues i romanes hi havia un temple dedicat al déu de la medicina, al qual acudien els malalts. És el cas del famós Esculapi d’Empúries, abans anomenat Asclepi pels grecs i després Serapis pels comerciants romanitzats procedents d’Egipte. Es tracta de la peça més destacada trobada al jaciment empordanès i el seu

Ens veiem per Santa Brígida, el 23 de juliol, tot comprant llibres

La Cambra del Llibre i el Gremi de Floristes acaben d’anunciar que celebrarem Sant Jordi el dijous 23 de juliol. La informació afegeix que aquesta data ajornada correspon a la “festivitat de Santa Brígida, patrona d’Europa”, la qual cosa em fa doblement feliç. No només per poder firmar aquell dia els meus nous llibres als lectors que ho desitgin. També perquè sóc un vell seguidor de Santa Brígida i de les monges novícies de l’orde fundat per aquesta santa sueca, que tenen la casa mare a la Piazza Farnese de Roma (foto adjunta), una de les places més boniques del món, en la versió íntima i recollida. El campanaret nòrdic del convent toca les hores sense excepció, amb una harmonia fràgil i benèvola. La meva predilecció per l’espai de Piazza Farnese es basa en diferents motius, un dels quals és l'existència a la cantonada amb Via Montserrato del palau barroc de les brigidines, convertit en petit hotel de vint habitacions per elles mateixes, que el gestionen en paral.lel amb l’activitat conventual d’una trentena de monges. Algunes habitacions, amb els porticons pintats de blau cel, s’aboquen sense fals pudor a la plaça. M’agrada seure a la terrassa del bar veí a prendre un Amaro Averna i veure entrar i sortir les novícies. Les monges de l'orde fundat per santa Brígida porten una còfia

Sobre confinats vocacionals, eremites i tebaides de privilegi

Persones que viuen voluntàriament aïllades o confinades n’hi ha hagut sempre. Aquests dies torna a sortir als diaris el cas de Montserrat Domingo, que viu sola per vocació des de fa quaranta-tres anys a l’ermita de Sant Joan del Codolar, al Priorat. També és cert que la quantitat d’eremites o anacoretes ha caigut en picat, però els solitaris vocacionals no tant, malgrat que ara no tinguin estatut monàstic reconegut. Els primers segles del cristianisme reconeixien una altra categoria superior a la d’eremita o anacoreta: la dels estilites. S’instal.laven a viure dalt d’una columna per preservar el seu aïllament. Avui resulta difícil d’imaginar, però la vida de

Aquests dies he tornat a somniar amb Islàndia, amb motius

Gràcies a una empresa biofarmacèutica local, Islàndia és el país del món que ha realitzat fins ara més proves de detecció del coronavirus per habitant. Aquí, en canvi, el més calent és a l’aigüera en aquest aspecte, després de setmanes de pandèmia. Sempre s’ha de tenir un país estranger de referència mítica, sobretot quan ens supera en algunes coses importants. Durant els últims anys Islàndia s’ha posat de moda. El petit i allunyadíssim país insular sura com una closca de nou al cercle polar Àrtic sense arribar arriba als 340.000 habitants, menys que l’Hospitalet de Llobregat. Es troba recobert de gel i de volcans, a l’hivern disposa de

Intriga de la mirada d’una jove mare russa sota l’estàtua de Puixkin

Cansat de caminar, vaig seure a un banc de la plaça de les Arts de Sant Petersburg, presidida per l'estàtua de l'escriptor Alexander Puixkin. És un lloc recollit i pacífic per descansar dels monuments colossals, sobretot quan apareix mig raig de sol, fora dels moments de grans nevades. Al banc del costat seia una jove russa que empenyia el cotxet del seu bebè. Em va mirar tímidament amb una certa reiteració, devia voler expressar alguna cosa que no sabré mai. Era una mirada espontània i neta, molt diferent de la que havia observat el vespre anterior al bar dels grans hotels dels visitants estrangers per part de les “escorts de luxe”. Als

Les residències de gent gran no poden ser moridors desatesos

L’indici més revelador és el canvi de postura del president Torra, quan ha passat a acceptar i agrair la intervenció de la Unitat Militar d’Emergència (UME) en tasques de desinfecció a 35 residències geriàtriques de Catalunya davant la desatenció sanitària i l’índex de mortalitat que registren. Una de cada quatre morts de l'actual pandèmia s'ha produït als centres geriàtrics. Les carències estructurals d’aquestes residències per  manca d’inversió i retallades han quedat al descobert i posen brutalment damunt la taula la necessitat d’un canvi de model de gestió per tornar la dignitat als usuaris. La quantitat insuficient de residències públiques ha fet proliferar centres privats. És molt difícil que un pis concebut per a altres usos habitacionals es pugui

El radiant i amagat estil florentí d’una església de casaments als barris alts

Relativament amagada a la part alta de Barcelona, el nom de Santa  Maria Reina porta a confondre de vegades aquesta església amb el veí monestir de Santa Maria de Pedralbes, però es tracta de dues joies molt diferents: l’una renaixentista i recent, l’altra gòtica i carregada d’història. La bellesa descaradament florentina de Santa Maria Reina es deu a la passió per la capital italiana del Renaixement de l’arquitecte Nicolau M. Rubió i Tudurí, que va projectar-la el 1922. La seva especialitat simultània d’arquitecte de jardins hi destaca igualment, tot al llarg del desnivell existent entre l’accés per la carretera d’Esplugues i el temple. Era un

A Estocolm converteixen l'avara claror de dia en tota una fantasia

A la meva arribada en ple hivern a Estocolm, vaig trobar els amics suecs desconcertats perquè no nevava com abans. Gelava com sempre, amb vehemència, però no nevava. A mi el fet no m'hauria cridat l'atenció especialment, en canvi l’explicació que me’n van donar sí. Allò que els amoïnava era que, de costum, la capa de neu reverbera i esmola l'avara claror de dia de l'hivern escandinau, duplica l'efecte visual dels raigs de sol que els suecs compten gairebé com els cèntims a la llibreta d'estalvis. La incompareixença de la neu contribuïa als tons sòpits del paisatge desproveït de la capa de blancor. Sense neu es trobaven més apagats,

La reconquesta pendent del gest físic del petó i l'abraçada

Una de les coses que se’m fa més enutjosa aquests dies és la manca de proximitat material amb fills, l’absència obligada del gest físic del petó o l'abraçada amb ells, l’impuls instintiu de passar-los el braç per l’espatlla o d’acaronar-los si es deixen. La vigília del confinament general la meva filla gran va venir a dinar a casa i, al moment de marxar, va decidir que prescindíssim de les recomanacions sanitàries i ens abracéssim com de costum, una mica més fort que de costum. Ara faig durar la calidesa d’aquella iniciativa espontània, escuro aquella brevetat dia rere dia, sento el seu caliu com si hi ella hi fos en persona. Amb el fill

La vinya plora aquests dies, però ho fa per l’alegria de renéixer

No sóc un expert en conreu de vinyes, la meva única especialitat és mirar-les i remirar-les amb un infinit amor, vagi allà on vagi. Per a mi encarnen un dels miracles més antics de la biologia en general i de l’enginy humà en particular. Sempre penso que mentre hi ha vinya hi ha esperança. Em comenten aquests dies per telèfon que els ceps ja han borronat, de manera força avançada per l’hivern càlid que hem tingut. Alguns sarments podats durant l’hivern exsuden ara, durant els moments previs a la brotada, una gota de saba a la superfície neta del tall. S’anomena el plor de la vinya. Quan veia a aquesta època de l’any les vinyes podades, rapades al

Enyorarança del noble art de caminar, senzillament caminar

Sovint sortia a caminar sense objectiu precís, just per oposar resistència a l’ensopiment, aixecar el cul de la cadira i els ulls de la pantalla de l’ordinador, convençut que la cadira i el sofà encongeixen el plexe solar, fan acotar el cap i plegar-nos sobre nosaltres mateixos. L’exercici físic era una excusa innocent, una concessió higiènica davant la nocivitat de l’hàbit d’escriure, una activitat sedentària que obliga a deixar de tocar de peus a terra durant llargues hores, castigar el cul i la vista a canvi d’una volàtil pretensió purament literària. La literatura i els llibres poden ser necessaris, però no són la vida. Durant aquelles caminades procurava no endinsar-me en qüestions fonamentals, amb prou feines polemitzava de passada amb mi mateix, xerrotejava en

La inversió preventiva en armament o en sanitat no tenen comparació

Els exèrcits actuals es nodreixen d’aparells d’un elevat cost de fabricació, manteniment i renovació, el principal objectiu dels quals és no haver de ser utilitzats en la vida real i servir només per a exercicis d'entrenament o maniobres preventives. Aquest mateix principi no s’aplica a les inversions en medicina preventiva a la sanitat pública, per exemple de defensa contra possibles epidèmies, tal com ha demostrat aquests dies la insuficiència d'alguns materials sanitaris bàsics. Els exèrcits s’han modernitzat en molts aspectes, també el cost que representen per al pressupost públic, encara que una guerra convencional amb l’armament actual sigui més improbable als països europeus que no l’aparició d’epidèmies. Només quatre dels vint-i-set

Una cita amb la Bellezza a Venècia, per posar els punts sobre les is

Abans de tot això d'ara, el mateix dia d’arribar a Venècia havíem quedat per sopar amb la Bellezza. Volia tenir una retrobada personal amb ella i aclarir alguns possibles malentesos. Em va donar cita al Foscarini, al peu del Ponte dell’Accademia, acostumat a ser durant molts anys el nostre punt d’arrencada. Li vaig explicar que el nostre vell collegamento, el lligam entre ella i jo era independent de les persones que hagués vist al meu costat en èpoques diferents. Les conductes d’aquelles persones eren cosa seva i no havien d’interferir en el nostre tracte. Vaig reconèixer que en alguns períodes no m’havia mostrat massa centrat en la relació amb ella, però havia fet el que podia, amb els elements de què disposava a cada moment. Li acabava