La 7a Simfonia de Xostakóvitx, tan lligada a l’assassinat d’Ernest Lluch

El cicle de concerts Barcelona Clàssics acaba d’anunciar que la seva programació de la pròxima temporada al Palau i l’Auditori inclourà el mes de març de l’any vinent la Simfonia núm. 7 de Xoxtakóvitx "Leningrad", que el mestre Jesús López Cobos va rebatejar “Simfonia Ernest Lluch”, ara en la versió de la veterana directora nord-americana Marin Alsop (foto adjunta) al capdavant de l'Orquestra Simfònica de la Ràdio de Viena. Ernest Lluch va ser covardament assassinat a trets a l’aparcament subterrani de casa seva per un escamot d’ETA el dimarts 21 de novembre

En la mort de l’amic perpinyanès Jaume Queralt

L’actiu cronista cultural i escriptor perpinyanès Jaume Queralt acaba de morir, als 79 anys. Vam ser col.legues a la redacció del diari L’Indépendant i vam escriure plegats el 1979 el llibre Vous avez la mémoire courte sobre el quaranta aniversari de la retirada republicana. L’impacte d’aquell treball, fet conjuntament amb René Grando, va soldar una llarga amistat entre els tres autors. La gira de presentacions del llibre ens portaria a diversos punts de França i Jaume Queralt va insistir perquè ens desviéssim fins el poble perdut de Barran, prop de la ciutat d’Aush, a la comarca interior del Gers. Ens volia fer admirar el campanar hel.licoidal únic al món, però ell va quedar absort molta més estona davant la façana d’una casa deshabitada. Al vespre, durant el sopar, ens va revelar que hi era nascut i criat, durant els

Les tribulacions de l’Esculapi d’Empúries, déu de la medicina

Durant molts segles, fins fa quatre dies, en moments d’epidèmies i malures es treia de l’església en processó el Sant Cristo Gros o altres imatges de sants especialitzats per invocar-ne intercessió davant la desgràcia. El costum remunta molt més enrere que el cristianisme. A totes les colònies gregues i romanes hi havia un temple dedicat al déu de la medicina, al qual acudien els malalts. És el cas del famós Esculapi d’Empúries, abans anomenat Asclepi pels grecs i després Serapis pels comerciants romanitzats procedents d’Egipte. Es tracta de la peça més destacada trobada al jaciment empordanès i el seu

Ens veiem per Santa Brígida, el 23 de juliol, tot comprant llibres

La Cambra del Llibre i el Gremi de Floristes acaben d’anunciar que celebrarem Sant Jordi el dijous 23 de juliol. La informació afegeix que aquesta data ajornada correspon a la “festivitat de Santa Brígida, patrona d’Europa”, la qual cosa em fa doblement feliç. No només per poder firmar aquell dia els meus nous llibres als lectors que ho desitgin. També perquè sóc un vell seguidor de Santa Brígida i de les monges novícies de l’orde fundat per aquesta santa sueca, que tenen la casa mare a la Piazza Farnese de Roma (foto adjunta), una de les places més boniques del món, en la versió íntima i recollida. El campanaret nòrdic del convent toca les hores sense excepció, amb una harmonia fràgil i benèvola. La meva predilecció per l’espai de Piazza Farnese es basa en diferents motius, un dels quals és l'existència a la cantonada amb Via Montserrato del palau barroc de les brigidines, convertit en petit hotel de vint habitacions per elles mateixes, que el gestionen en paral.lel amb l’activitat conventual d’una trentena de monges. Algunes habitacions, amb els porticons pintats de blau cel, s’aboquen sense fals pudor a la plaça. M’agrada seure a la terrassa del bar veí a prendre un Amaro Averna i veure entrar i sortir les novícies. Les monges de l'orde fundat per santa Brígida porten una còfia

Sobre confinats vocacionals, eremites i tebaides de privilegi

Persones que viuen voluntàriament aïllades o confinades n’hi ha hagut sempre. Aquests dies torna a sortir als diaris el cas de Montserrat Domingo, que viu sola per vocació des de fa quaranta-tres anys a l’ermita de Sant Joan del Codolar, al Priorat. També és cert que la quantitat d’eremites o anacoretes ha caigut en picat, però els solitaris vocacionals no tant, malgrat que ara no tinguin estatut monàstic reconegut. Els primers segles del cristianisme reconeixien una altra categoria superior a la d’eremita o anacoreta: la dels estilites. S’instal.laven a viure dalt d’una columna per preservar el seu aïllament. Avui resulta difícil d’imaginar, però la vida de

Aquests dies he tornat a somniar amb Islàndia, amb motius

Gràcies a una empresa biofarmacèutica local, Islàndia és el país del món que ha realitzat fins ara més proves de detecció del coronavirus per habitant. Aquí, en canvi, el més calent és a l’aigüera en aquest aspecte, després de setmanes de pandèmia. Sempre s’ha de tenir un país estranger de referència mítica, sobretot quan ens supera en algunes coses importants. Durant els últims anys Islàndia s’ha posat de moda. El petit i allunyadíssim país insular sura com una closca de nou al cercle polar Àrtic sense arribar arriba als 340.000 habitants, menys que l’Hospitalet de Llobregat. Es troba recobert de gel i de volcans, a l’hivern disposa de

Intriga de la mirada d’una jove mare russa sota l’estàtua de Puixkin

Cansat de caminar, vaig seure a un banc de la plaça de les Arts de Sant Petersburg, presidida per l'estàtua de l'escriptor Alexander Puixkin. És un lloc recollit i pacífic per descansar dels monuments colossals, sobretot quan apareix mig raig de sol, fora dels moments de grans nevades. Al banc del costat seia una jove russa que empenyia el cotxet del seu bebè. Em va mirar tímidament amb una certa reiteració, devia voler expressar alguna cosa que no sabré mai. Era una mirada espontània i neta, molt diferent de la que havia observat el vespre anterior al bar dels grans hotels dels visitants estrangers per part de les “escorts de luxe”. Als

Les residències de gent gran no poden ser moridors desatesos

L’indici més revelador és el canvi de postura del president Torra, quan ha passat a acceptar i agrair la intervenció de la Unitat Militar d’Emergència (UME) en tasques de desinfecció a 35 residències geriàtriques de Catalunya davant la desatenció sanitària i l’índex de mortalitat que registren. Una de cada quatre morts de l'actual pandèmia s'ha produït als centres geriàtrics. Les carències estructurals d’aquestes residències per  manca d’inversió i retallades han quedat al descobert i posen brutalment damunt la taula la necessitat d’un canvi de model de gestió per tornar la dignitat als usuaris. La quantitat insuficient de residències públiques ha fet proliferar centres privats. És molt difícil que un pis concebut per a altres usos habitacionals es pugui

El radiant i amagat estil florentí d’una església de casaments als barris alts

Relativament amagada a la part alta de Barcelona, el nom de Santa  Maria Reina porta a confondre de vegades aquesta església amb el veí monestir de Santa Maria de Pedralbes, però es tracta de dues joies molt diferents: l’una renaixentista i recent, l’altra gòtica i carregada d’història. La bellesa descaradament florentina de Santa Maria Reina es deu a la passió per la capital italiana del Renaixement de l’arquitecte Nicolau M. Rubió i Tudurí, que va projectar-la el 1922. La seva especialitat simultània d’arquitecte de jardins hi destaca igualment, tot al llarg del desnivell existent entre l’accés per la carretera d’Esplugues i el temple. Era un

A Estocolm converteixen l'avara claror de dia en tota una fantasia

A la meva arribada en ple hivern a Estocolm, vaig trobar els amics suecs desconcertats perquè no nevava com abans. Gelava com sempre, amb vehemència, però no nevava. A mi el fet no m'hauria cridat l'atenció especialment, en canvi l’explicació que me’n van donar sí. Allò que els amoïnava era que, de costum, la capa de neu reverbera i esmola l'avara claror de dia de l'hivern escandinau, duplica l'efecte visual dels raigs de sol que els suecs compten gairebé com els cèntims a la llibreta d'estalvis. La incompareixença de la neu contribuïa als tons sòpits del paisatge desproveït de la capa de blancor. Sense neu es trobaven més apagats,

La reconquesta pendent del gest físic del petó i l'abraçada

Una de les coses que se’m fa més enutjosa aquests dies és la manca de proximitat material amb fills, l’absència obligada del gest físic del petó o l'abraçada amb ells, l’impuls instintiu de passar-los el braç per l’espatlla o d’acaronar-los si es deixen. La vigília del confinament general la meva filla gran va venir a dinar a casa i, al moment de marxar, va decidir que prescindíssim de les recomanacions sanitàries i ens abracéssim com de costum, una mica més fort que de costum. Ara faig durar la calidesa d’aquella iniciativa espontània, escuro aquella brevetat dia rere dia, sento el seu caliu com si hi ella hi fos en persona. Amb el fill

La vinya plora aquests dies, però ho fa per l’alegria de renéixer

No sóc un expert en conreu de vinyes, la meva única especialitat és mirar-les i remirar-les amb un infinit amor, vagi allà on vagi. Per a mi encarnen un dels miracles més antics de la biologia en general i de l’enginy humà en particular. Sempre penso que mentre hi ha vinya hi ha esperança. Em comenten aquests dies per telèfon que els ceps ja han borronat, de manera força avançada per l’hivern càlid que hem tingut. Alguns sarments podats durant l’hivern exsuden ara, durant els moments previs a la brotada, una gota de saba a la superfície neta del tall. S’anomena el plor de la vinya. Quan veia a aquesta època de l’any les vinyes podades, rapades al

Enyorarança del noble art de caminar, senzillament caminar

Sovint sortia a caminar sense objectiu precís, just per oposar resistència a l’ensopiment, aixecar el cul de la cadira i els ulls de la pantalla de l’ordinador, convençut que la cadira i el sofà encongeixen el plexe solar, fan acotar el cap i plegar-nos sobre nosaltres mateixos. L’exercici físic era una excusa innocent, una concessió higiènica davant la nocivitat de l’hàbit d’escriure, una activitat sedentària que obliga a deixar de tocar de peus a terra durant llargues hores, castigar el cul i la vista a canvi d’una volàtil pretensió purament literària. La literatura i els llibres poden ser necessaris, però no són la vida. Durant aquelles caminades procurava no endinsar-me en qüestions fonamentals, amb prou feines polemitzava de passada amb mi mateix, xerrotejava en

La inversió preventiva en armament o en sanitat no tenen comparació

Els exèrcits actuals es nodreixen d’aparells d’un elevat cost de fabricació, manteniment i renovació, el principal objectiu dels quals és no haver de ser utilitzats en la vida real i servir només per a exercicis d'entrenament o maniobres preventives. Aquest mateix principi no s’aplica a les inversions en medicina preventiva a la sanitat pública, per exemple de defensa contra possibles epidèmies, tal com ha demostrat aquests dies la insuficiència d'alguns materials sanitaris bàsics. Els exèrcits s’han modernitzat en molts aspectes, també el cost que representen per al pressupost públic, encara que una guerra convencional amb l’armament actual sigui més improbable als països europeus que no l’aparició d’epidèmies. Només quatre dels vint-i-set

Una cita amb la Bellezza a Venècia, per posar els punts sobre les is

Abans de tot això d'ara, el mateix dia d’arribar a Venècia havíem quedat per sopar amb la Bellezza. Volia tenir una retrobada personal amb ella i aclarir alguns possibles malentesos. Em va donar cita al Foscarini, al peu del Ponte dell’Accademia, acostumat a ser durant molts anys el nostre punt d’arrencada. Li vaig explicar que el nostre vell collegamento, el lligam entre ella i jo era independent de les persones que hagués vist al meu costat en èpoques diferents. Les conductes d’aquelles persones eren cosa seva i no havien d’interferir en el nostre tracte. Vaig reconèixer que en alguns períodes no m’havia mostrat massa centrat en la relació amb ella, però havia fet el que podia, amb els elements de què disposava a cada moment. Li acabava

Record precís d’aquells que van retallar 25% de la sanitat pública

La sanitat pública ha vist reduït el pressupost d’un 25% durant els últims deu anys, dintre de la l’anomenada política d’austeritat i les seves retallades. En paral.lel la banca ha rebut un rescat reconegut de 60.000 milions d'euros de diners públics per tapar el forat creat per la seva complicitat amb la bombolla financera i immobiliària. Era el model econòmic i polític neoliberal triomfant, consistent a enriquir els més rics i precaritzar la situació de tots els altres. La crisi econòmica provocada per la disbauxa financera es va abraonar de manera descarada sobre les rendes baixes, les que hi tenien menys responsabilitat. Al mateix moment la Llei d’Estabilitat Pressupostària aprovada pel Parlament de Catalunya el maig del 2012 amb els vots de CiU i PP

Des del balcó de casa comprovo com avui arriba la primavera

El alguns moments d’aquests dies confinats trec el cap al petit balcó de casa o, si fa un bon sol, trec la cadira i m'hi poso a badar amb la mateixa il.lusió que abans feia un viatge a París, com una veritable alenada, un canvi de rutina, una ànsia de llibertat. De costum no utilitzava gaire aquest espai exterior del pis, just per regar les meves plantes. Les sortides al balcó eren simplement utilitàries, expeditives, sense la càrrega emotiva ni el valor patrimonial que ara li trobo, gairebé com una residència secundària a la muntanya o a la platja. No hauria dit mai que sortir al balcó es pogués convertir en una gest de passió entusiasta com ara. Avui arriba oficialment la primavera i al balcó m’ha semblat sentir als porus de la galta un airet de canvi d’estació. Poca

La gran encert de les petites coses, en memòria de Vittorio Gregotti

Els articles dedicats aquests dies a la mort del gran arquitecte italià Vittorio Gregotti han passat revista a les seves obres destacades. Se n’han deixat una que al meu entendre és la més reeixida, precisament perquè resulta la menys monumental, aquella on va assolir el mèrit de fer conviure la grandesa de la bellesa amb la senzillesa aparent. Es tracta de la remodelació que li van encarregar l’any 1983 de la sala 24 de la Pinacoteca de Brera a Milà arran del cinquè centenari de la naixença de Rafael, del qual s’exposa a aquesta sala el famós quadre Les Esposalles de la Verge al costat de dos altres quadres eminents: el retaule de Piero della Francesa conegut com a Madonna de l’Uovo i el flagel.lat i Cristo alla colonna de Bramante. La

Perdo bitllet d’avió i reserva d’hotel per veure Nàpols “e poi morire”

Des de primers de febrer tenia comprat el bitllet d’avió i la reserva hotelera per passar uns dies a Nàpols. No hi podré anar, perdré l’import abonat del viatge. En les actuals circumstàncies seria massa barroer referir-se a la cèlebre dita que a altres èpoques era tot just massa romàntica: “Vedere Napoli e poi morire”... L’expressió consagrada per l’ús tradicional es referia a la bellesa impossible de superar de la badia urbana més acreditada del món mediterrani, però aquests dies adopta un altre caràcter més prosaic, més materialment letal. Dintre de les meves passions italianes arrelades, que practico amb una fe introntollable, la de Nàpols té

La frase d’arrencada d’El quadern gris: “Com que hi ha tanta grip”...

“1918, 8 de març. Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat”. Aquesta primera frase d’arrencada amb què Josep Pla obria el dietari El quadern gris s'ha repetit els últims dies a les xarxes socials fins a extrems enfadosos, però alhora revela l’extraordinària difusió que manté la seva obra. Ara sabem que aquella primera anotació d’El quadern gris no és certa, que la clausura de la Universitat de Barcelona per la grip es va produir set mesos més tard, que aquell dietari prové d’una manipulació literària d’allò que presenta com a real i que li convenia fer encaixar la data amb la del seu vint-i-un aniversari per una qüestió de fil argumental. El text no deriva, com pretenia Pla, d’un quadern de joventut, sinó d’una inconfessada reelaboració molt posterior, amb nombrosos afegits de llibres i articles precedents. En publicar-se el 1966, el professor Antoni Comas es va adonar de seguida que es tractava “d’un dietari que suposem reelaborat”. Van haver de passar quasi vint anys abans que Joaquim Molas (successor de Comas a la