La gran encert de les petites coses, en memòria de Vittorio Gregotti

Els articles dedicats aquests dies a la mort del gran arquitecte italià Vittorio Gregotti han passat revista a les seves obres destacades. Se n’han deixat una que al meu entendre és la més reeixida, precisament perquè resulta la menys monumental, aquella on va assolir el mèrit de fer conviure la grandesa de la bellesa amb la senzillesa aparent. Es tracta de la remodelació que li van encarregar l’any 1983 de la sala 24 de la Pinacoteca de Brera a Milà arran del cinquè centenari de la naixença de Rafael, del qual s’exposa a aquesta sala el famós quadre Les Esposalles de la Verge al costat de dos altres quadres eminents: el retaule de Piero della Francesa conegut com a Madonna de l’Uovo i el flagel.lat i Cristo alla colonna de Bramante. La

Perdo bitllet d’avió i reserva d’hotel per veure Nàpols “e poi morire”

Des de primers de febrer tenia comprat el bitllet d’avió i la reserva hotelera per passar uns dies a Nàpols. No hi podré anar, perdré l’import abonat del viatge. En les actuals circumstàncies seria massa barroer referir-se a la cèlebre dita que a altres èpoques era tot just massa romàntica: “Vedere Napoli e poi morire”... L’expressió consagrada per l’ús tradicional es referia a la bellesa impossible de superar de la badia urbana més acreditada del món mediterrani, però aquests dies adopta un altre caràcter més prosaic, més materialment letal. Dintre de les meves passions italianes arrelades, que practico amb una fe introntollable, la de Nàpols té

La frase d’arrencada d’El quadern gris: “Com que hi ha tanta grip”...

“1918, 8 de març. Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat”. Aquesta primera frase d’arrencada amb què Josep Pla obria el dietari El quadern gris s'ha repetit els últims dies a les xarxes socials fins a extrems enfadosos, però alhora revela l’extraordinària difusió que manté la seva obra. Ara sabem que aquella primera anotació d’El quadern gris no és certa, que la clausura de la Universitat de Barcelona per la grip es va produir set mesos més tard, que aquell dietari prové d’una manipulació literària d’allò que presenta com a real i que li convenia fer encaixar la data amb la del seu vint-i-un aniversari per una qüestió de fil argumental. El text no deriva, com pretenia Pla, d’un quadern de joventut, sinó d’una inconfessada reelaboració molt posterior, amb nombrosos afegits de llibres i articles precedents. En publicar-se el 1966, el professor Antoni Comas es va adonar de seguida que es tractava “d’un dietari que suposem reelaborat”. Van haver de passar quasi vint anys abans que Joaquim Molas (successor de Comas a la

Una copa de conyac a casa de l’erudit Pep Vila, a Palol d’Onyar

Ahir vaig rebre una invitació indeclinable de Quim Curbet a través de les pantalletes que actualment marquen el nostre ritme de vida: “Diu en Pep Vila d’anar a dinar a cal Ferrer Vell de Palol d’Onyar i després fer un conyac a casa seva”. M’hi vaig apuntar d’immediat, per la passejada a Palol (pertany al municipi gironí de Quart, suma 500 habitants i un castell deshabitat) i encara més per l’hospitalitat de l’erudit Pep Vila, historiador de la literatura, investigador als arxius dels temes més apassionants i autor d’un Bocavulvari eròtic de la llengua catalana reeditat el 2012, al qual recull set-cents anys de paraules relatives al sexe i l'erotisme,

Camps de concentració de refugiats: Argelers 1939, Lesbos 2020

La crueltat inhumana de l’acollida de la nova onada de refugiats procedents de la guerra de Síria al camp de concentració de l’illa grega de Lesbos i la decisió de tancar-los les fronteres de la Unió Europea recorda en alguns aspectes allò que el nostre país va viure en carn pròpia el 1939 als camps de concentració de refugiats republicans a les platges nues d’Argelers, Sant Cebrià i el Barcarès el ple mes de febrer, sense cap instal.lació d’acollida durant les primeres setmanes. Més de 200.000 civils i 250.000 soldats que van dirigir-se aquells dies a la frontera del Pirineu català per fugir de l’avanç de les tropes franquistes la van trobar tancada.

L'impuls d'anar a tocar prehistòria, amb una mica de vici afegit

Ahir vam anar a tocar prehistòria amb el catedràtic de l’especialitat Josep M. Fullola Pericot al recinte megalític del Mas Baleta, als afores de la Jonquera, començat a excavar el 1920 pel seu avi i també professor del ram Lluís Pericot. A l’Empordà i al Rosselló s’han localitzat cinc-cents monuments megalítics (dòlmens, menhirs, pedres gravades) de les poblacions del període Neolític que hi van viure entre l’any 5000 i el 2200 abans de la nostra era. Es tracta d’un patrimoni excepcional i alhora mut, tot i que s’hagin editat guies i establert circuits. L’únic cromlec empordanès (recinte de culte solar i túmul funerari format per una anella de pedres dretes) és aquest del Mas Baleta, restaurat el 2006 i avui visitable dintre de la seva calma infinita al costat dels

Fa cent anys del debut, de la irrupció periodística de Josep Pla

Ha passat desapercebut el centenari del debut del jove Josep Pla l’any 1919 al diari barceloní Las Noticias i poc després a La Publicidad, que l’abril del 1920 l’enviaria de corresponsal a París, als seus vint-i-tres anys acabats de complir. Aquell debut periodístic va resultar sonat. El fugaç pas de becari anònim per Las Noticias deixaria poc rastre, en canvi el fitxatge a l’edició vespertina de La Publicidad com a comentarista de la secció “Los libros” i altres tasques complementàries li permetria començar a alçar-se de manera insolent contra el cànon, la jerarquia cultural establerta, el

Ahir em vaig deixar fascinar (dos cops) a la platja de Tamariu

De vegades el paisatge i les figures que s’hi associen no són només la projecció afectiva d'un teló de fons, un decorat realista o bé al.legòric, un sumari de llums i colors amb una determinada poètica adherida, ni tan sols una geografia de referències heretades sobre un lloc donat. Alguns paisatges formen part de la interioritat de cadascú, de manera que es resisteixen a la redundància malgrat el pas del temps per convertir-se en un sentiment, un mite canviant, una revelació de formes llaurades per la natura i les persones, una memòria assimilada, una interpretació material de les coses. Són una ressonància, més que no pas un entorn, un medi, un territori o un espai. Vaig començar a estimar Tamariu quan la vida no es compartia a través de

Augment desbocat del preu de l’habitatge: un escàndol i un volcà

Acaba d'entrar en vigor a Berlin la llei que regula l’augment màxim del lloguer de pisos, aprovada per l’ajuntament tripartit d’esquerres i recorreguda davant del Tribunal Constitucional pel govern conservador d’Angela Merkel amb l’excusa que es tracta d’una competència federal i no pas municipal. Aquí continua als llimbs la competència legislativa del govern central en la matèria, mentre tothom reconeix que el preu de l’habitatge s’ha convertit en el principal problema que precaritza encara més el futur del jovent mileurista i expulsa les classes treballadores de la ciutat. S’han diagnosticat cinquanta mil maneres de posar fre al gran

Els marbres del Partenó, els marbres de Melina Mercouri

La controvèrsia perenne sobre la devolució a Atenes dels marbres del Partenó arrencats el 1801 per lord Elgin i exhibits des d’aleshores al Museu Britànic de Londres ha revifat amb la incorporació a les clàusules del Brexit de la possibilitat de negociar el “retorn o restitució als seus països d’origen d’objectes culturals retirats il·legalment”. La clàusula no farà ni tan sols pessigolles a la postura anglesa, però algunes reclamacions aparentment inútils revesteixen de vegades un poder simbòlic, un degoteig persuasiu. No tots els brindis al sol resulten vans. La campanya pel retorn dels marbres del Partenó fa temps que dura. Va

Ser mediterrani és un fet corrent, declarar-se’n no ho és gaire

Més d’un article sobre la mort a París als 99 anys del periodista Jean Daniel, fundador i director del prestigiós setmanari Le Nouvel Observateur, ha reproduït la seva frase: “Primer em sento mediterrani, després francès i després jueu”. Nascut d’una família jueva a l’Algèria francesa, era amic d’Albert Camus, del qual va adoptar el mediterranisme retrospectiu dels francesos d’origen algerià instal.lats a París. No és gaire usual que els ciutadans mediterranis siguin conscients de ser-ho, encara menys en primer lloc d'identitat. Generalment cada persona se sent d’un país, d’una ciutat i d’un barri, sovint per esperit de singularització amb el país, la ciutat o el barri del costat. Un europeu pot arribar a recordar que ho és, si es troba situat temporalment a l’Àfrica o a

Considerar-se un romàntic irreparable hauria de ser motiu d’orgull

El romanticisme ha fet molt mal en alguns terrenys, ha prestat el flanc a la manipulació dels sentiments i la carrincloneria, tot i que en altres aspectes ha representat la sal de la terra. Jo sóc un romàntic pertinaç, rebel, irreparable. Sovint he pecat d’ingenu, però això m’ha permès conservar algunes il.lusions davant la decepció. Romàntic no és incompatible amb racional, més aviat resulta complementari i saludable. Ajuda a gestionar les frustracions i a combatre la peresa. Permet de tant en tant vessar llàgrimes d’alegria i exhalar sospirs de privilegi. Ser una persona romàntica condueix al cel o a l’infern alternativament, perquè també cal admetre que les plantes verinoses i la maldat humana existeixen, inclús adopten de vegades totes

Cambó va ser un mecenes igual com Franco va construir pantans

A algú se li acudiria enaltir la figura del general Franco perquè es va dedicar a construir pantans que eren molt necessaris? Això mateix passa amb Francesc Cambó, un anti-demòcrata que va finançar el bàndol franquista durant la Guerra Civil, actualment lloat perquè també va exercir de mecenes d’algunes iniciatives culturals gràcies a la seva fortuna acumulada mitjançant grans i poc clars negocis internacionals. S’acaba de publicar un llibre sobre la història de la col.lecció Bernat Metge de traducció al català d’autors clàssics grecollatins, que ell va impulsar. El mecenatge cultural de Cambó tenia com a missió amagar-ne un altre: el seu finançament de l’aixecament militar franquista contra la legalitat republicana, mantingut fins el 1939 malgrat que des dels primers compassos de la guerra va demostrar la crueltat amb que pretenia arrasar materialment el teixit social republicà, no només imposar un canvi de govern. El

Dolces sobretaules al cap d’Afrodita, ara dit cap de Creus

A la punta del cap de Creus hi ha un far i una antiga caserna de carrabiners convertida en restaurant amb fabuloses vistes damunt l’inacabable relat homèric del mar i les cales ribetejades d’oliveres tocades per la gràcia dels déus. Ahir hi vam dinar un peixos al forn que acabaven de sortir de l'aigua i vam retratar el bodegó. Per alguna raó discutible, la punta del cap de Creus té fama de feréstega, aspra, iracunda, primitiva, insubmisa, violenta, com un paisatge màrtir. En realitat hi fa el mateix temps que a tot arreu. Determinats dies hi resulten incòmodes, en canvi gaudir com vam fer ahir dels moments de bonança al ressol hivernal d’aquestes taules redossades del vent m’ha proporcionat els migdies més dolços, indulgents i radiants. El vèrtex

Les Diputacions restauren castells i monestirs, no sabem per què

Les Diputacions assumeixen entre les seves funcions la restauració d’alguns monuments històrics (castells, monestirs, ermites). Es natural que la de Barcelona hagi volgut dedicar una petita exposició a la seva seu de la Rambla de Catalunya a exemples de la feina feta en aquest terreny, oberta fins el 17 de maig. La imatge aèria del castell de Boixadors a Sant Pere Sallavinera acabat de restaurar a la comarca de l’Anoia (foto adjunta) és magnífica, però l’exposició silencia una de les principals qüestions: per què es restauren amb diners públics castells, monestirs i ermites? El motiu

L’Hospitalet de Llobregat vol sortida al mar com el riu: no serà fàcil

El sentiment de possessió deu ser un dels més antics de la humanitat i sempre ha anat associat a la disputa per la defensa del límit territorial de cadascú, de vegades fins a extrems ridículs però sagnants. Ara l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat (segona ciutat de Catalunya per volum de població) lamenta haver perdut el 1920 la seva sortida al mar a la desembocadura del Llobregat, expropiada per ampliar el port de Barcelona, i la voldria recuperar. El consistori veí del Prat de Llobregat replica que ni parlar-ne de modificar els límits municipals en detriment seu. La qüestió pot acabar als tribunals, que també és un

França ens va donar els Borbons, contrapartida pendent

A la mort del rei espanyol Carles II l’Embruixat, de la casa d’Habsburg o d’Àustria, traspassat inesperadament als 39 anys sense descendència, amb la salut minada per la cadena de matrimonis consanguinis, la dinastia dels Borbons va ser implantada a Espanya per França, d’on provenia, dintre d’un pacte entre una part de les cases reials europees. El nét del rei francès en exercici, Lluís XIV de Borbó, es va convertir en Felip V d’Espanya. Un noi de disset anys (pintura adjunta), nascut, criat i proclamat rei a Versalles va portar a partir del 1700 la corona d’Espanya sense parlar ni un mot de cap de les llengües del país que es disposava a governar amb mà de ferro, igual com governava el seu absolutista avi francès. Dintre de la lluita per l’hegemonia entre primeres potències i entre les principals dinasties regnants (Borbons i Áustries), l’acord satisfeia França però no l’emperador Leopold I del Sacre Imperi i els seus aliats. L’emperador reclamava la corona espanyola per al seu fill

On han anat a parar els envelats d’antany?

Els envelats de les festes majors de cinquanta anys enrere eren a Catalunya petits palaus populars per l'atractiu extern, la decoració interna i l’ús funcional de l’espai desmuntable. Han desaparegut del mapa. A diferència dels circs, muntats al voltant d’un pal central, els envelats solien ser estructures rectangulars sostingudes de l’exterior, amb muntatge fàcil i ràpid malgrat les comoditats i el desplegament decoratiu que oferien a dintre. Encara treballen a Catalunya algunes empreses especialitzades. A Espanya opera una Associació Nacional d’Empresaris de Carpes i Estructures Mòbils, però amb un impacte social més lànguid que abans. La moda de les noves carpes amb funció de discoteca semblava que donaria un relleu

Per al duc Josep Elias amb música de Bola de Nieve, a Cadaqués

Era el mes de març del 1980, dos anys abans de morir, acabats de complir els quaranta. Vivia a una caseta vella de Cadaqués sense més comoditats que les indispensables. Havia guanyat el premi Carles Riba de poesia amb el recull Per a un duc Bach escriví música d’orgue, a Weimar i el Documenta de narrativa amb el llibre Descomposicions. Era un dels autors joves més valorats. Nascut a París durant l’exili dels pares, vivia de fer traduccions i en aquell moment estava traduint a tota velocitat Conversations avec Cézanne. Vam començar a xerrar amb la música del disc “Horowitz plays Scarlatti”, vam continuar amb uns quintets de corda de Mozart i vam acabar amb el mític cantant cubà Bola de Nieve i

Petita història de l’atracció que provoca la bellesa física

A la prehistòria ja esculpien o dibuixaven figures femenines d’adoració com el fragment ceràmic de la Venus de Gavà (la prova del carboni 14 l’ha datada entre l’any 4000 i el 3750 a.C.) o la de Willendorf (esculpida entre el 25.000 i el 3.000 anys a.C.). Eren d’una obesitat exagerada que només enaltia la fecunditat. Això va canviar el segle VI abans de la nostra era amb l’apogeu de la civilització grega, de la qual som deutors en tants aspectes. No només van inventar la democràcia i la filosofia com les entenem avui, també el concepte de bellesa física com l’entenem avui. La cultura grega arcaica ja esculpia figures masculines (kouros) i femenines (koré) amb l’anatomia perfilada. Tot seguit van començar a esculpir la musculatura d’atletes i guerrers. El tomb definitiu es va produir amb l’invent de la democràcia a Atenes. La dones representaven la meitat de la població, però no tenien drets legals ni eren ciutadanes, tot i que el seu paper despuntés a les obres literàries i artístiques. Medea, Clitemnestra, Helena, Penèlop, Lisístrata, Electra, Ifigènia, Hècuba, Fedra o Antígona encarnen els valors d’aquella cultura