Els marbres del Partenó, els marbres de Melina Mercouri

La controvèrsia perenne sobre la devolució a Atenes dels marbres del Partenó arrencats el 1801 per lord Elgin i exhibits des d’aleshores al Museu Britànic de Londres ha revifat amb la incorporació a les clàusules del Brexit de la possibilitat de negociar el “retorn o restitució als seus països d’origen d’objectes culturals retirats il·legalment”. La clàusula no farà ni tan sols pessigolles a la postura anglesa, però algunes reclamacions aparentment inútils revesteixen de vegades un poder simbòlic, un degoteig persuasiu. No tots els brindis al sol resulten vans. La campanya pel retorn dels marbres del Partenó fa temps que dura. Va

Ser mediterrani és un fet corrent, declarar-se’n no ho és gaire

Més d’un article sobre la mort a París als 99 anys del periodista Jean Daniel, fundador i director del prestigiós setmanari Le Nouvel Observateur, ha reproduït la seva frase: “Primer em sento mediterrani, després francès i després jueu”. Nascut d’una família jueva a l’Algèria francesa, era amic d’Albert Camus, del qual va adoptar el mediterranisme retrospectiu dels francesos d’origen algerià instal.lats a París. No és gaire usual que els ciutadans mediterranis siguin conscients de ser-ho, encara menys en primer lloc d'identitat. Generalment cada persona se sent d’un país, d’una ciutat i d’un barri, sovint per esperit de singularització amb el país, la ciutat o el barri del costat. Un europeu pot arribar a recordar que ho és, si es troba situat temporalment a l’Àfrica o a

Considerar-se un romàntic irreparable hauria de ser motiu d’orgull

El romanticisme ha fet molt mal en alguns terrenys, ha prestat el flanc a la manipulació dels sentiments i la carrincloneria, tot i que en altres aspectes ha representat la sal de la terra. Jo sóc un romàntic pertinaç, rebel, irreparable. Sovint he pecat d’ingenu, però això m’ha permès conservar algunes il.lusions davant la decepció. Romàntic no és incompatible amb racional, més aviat resulta complementari i saludable. Ajuda a gestionar les frustracions i a combatre la peresa. Permet de tant en tant vessar llàgrimes d’alegria i exhalar sospirs de privilegi. Ser una persona romàntica condueix al cel o a l’infern alternativament, perquè també cal admetre que les plantes verinoses i la maldat humana existeixen, inclús adopten de vegades totes

Cambó va ser un mecenes igual com Franco va construir pantans

A algú se li acudiria enaltir la figura del general Franco perquè es va dedicar a construir pantans que eren molt necessaris? Això mateix passa amb Francesc Cambó, un anti-demòcrata que va finançar el bàndol franquista durant la Guerra Civil, actualment lloat perquè també va exercir de mecenes d’algunes iniciatives culturals gràcies a la seva fortuna acumulada mitjançant grans i poc clars negocis internacionals. S’acaba de publicar un llibre sobre la història de la col.lecció Bernat Metge de traducció al català d’autors clàssics grecollatins, que ell va impulsar. El mecenatge cultural de Cambó tenia com a missió amagar-ne un altre: el seu finançament de l’aixecament militar franquista contra la legalitat republicana, mantingut fins el 1939 malgrat que des dels primers compassos de la guerra va demostrar la crueltat amb que pretenia arrasar materialment el teixit social republicà, no només imposar un canvi de govern. El

Dolces sobretaules al cap d’Afrodita, ara dit cap de Creus

A la punta del cap de Creus hi ha un far i una antiga caserna de carrabiners convertida en restaurant amb fabuloses vistes damunt l’inacabable relat homèric del mar i les cales ribetejades d’oliveres tocades per la gràcia dels déus. Ahir hi vam dinar un peixos al forn que acabaven de sortir de l'aigua i vam retratar el bodegó. Per alguna raó discutible, la punta del cap de Creus té fama de feréstega, aspra, iracunda, primitiva, insubmisa, violenta, com un paisatge màrtir. En realitat hi fa el mateix temps que a tot arreu. Determinats dies hi resulten incòmodes, en canvi gaudir com vam fer ahir dels moments de bonança al ressol hivernal d’aquestes taules redossades del vent m’ha proporcionat els migdies més dolços, indulgents i radiants. El vèrtex

Les Diputacions restauren castells i monestirs, no sabem per què

Les Diputacions assumeixen entre les seves funcions la restauració d’alguns monuments històrics (castells, monestirs, ermites). Es natural que la de Barcelona hagi volgut dedicar una petita exposició a la seva seu de la Rambla de Catalunya a exemples de la feina feta en aquest terreny, oberta fins el 17 de maig. La imatge aèria del castell de Boixadors a Sant Pere Sallavinera acabat de restaurar a la comarca de l’Anoia (foto adjunta) és magnífica, però l’exposició silencia una de les principals qüestions: per què es restauren amb diners públics castells, monestirs i ermites? El motiu

L’Hospitalet de Llobregat vol sortida al mar com el riu: no serà fàcil

El sentiment de possessió deu ser un dels més antics de la humanitat i sempre ha anat associat a la disputa per la defensa del límit territorial de cadascú, de vegades fins a extrems ridículs però sagnants. Ara l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat (segona ciutat de Catalunya per volum de població) lamenta haver perdut el 1920 la seva sortida al mar a la desembocadura del Llobregat, expropiada per ampliar el port de Barcelona, i la voldria recuperar. El consistori veí del Prat de Llobregat replica que ni parlar-ne de modificar els límits municipals en detriment seu. La qüestió pot acabar als tribunals, que també és un

França ens va donar els Borbons, contrapartida pendent

A la mort del rei espanyol Carles II l’Embruixat, de la casa d’Habsburg o d’Àustria, traspassat inesperadament als 39 anys sense descendència, amb la salut minada per la cadena de matrimonis consanguinis, la dinastia dels Borbons va ser implantada a Espanya per França, d’on provenia, dintre d’un pacte entre una part de les cases reials europees. El nét del rei francès en exercici, Lluís XIV de Borbó, es va convertir en Felip V d’Espanya. Un noi de disset anys (pintura adjunta), nascut, criat i proclamat rei a Versalles va portar a partir del 1700 la corona d’Espanya sense parlar ni un mot de cap de les llengües del país que es disposava a governar amb mà de ferro, igual com governava el seu absolutista avi francès. Dintre de la lluita per l’hegemonia entre primeres potències i entre les principals dinasties regnants (Borbons i Áustries), l’acord satisfeia França però no l’emperador Leopold I del Sacre Imperi i els seus aliats. L’emperador reclamava la corona espanyola per al seu fill

On han anat a parar els envelats d’antany?

Els envelats de les festes majors de cinquanta anys enrere eren a Catalunya petits palaus populars per l'atractiu extern, la decoració interna i l’ús funcional de l’espai desmuntable. Han desaparegut del mapa. A diferència dels circs, muntats al voltant d’un pal central, els envelats solien ser estructures rectangulars sostingudes de l’exterior, amb muntatge fàcil i ràpid malgrat les comoditats i el desplegament decoratiu que oferien a dintre. Encara treballen a Catalunya algunes empreses especialitzades. A Espanya opera una Associació Nacional d’Empresaris de Carpes i Estructures Mòbils, però amb un impacte social més lànguid que abans. La moda de les noves carpes amb funció de discoteca semblava que donaria un relleu

Per al duc Josep Elias amb música de Bola de Nieve, a Cadaqués

Era el mes de març del 1980, dos anys abans de morir, acabats de complir els quaranta. Vivia a una caseta vella de Cadaqués sense més comoditats que les indispensables. Havia guanyat el premi Carles Riba de poesia amb el recull Per a un duc Bach escriví música d’orgue, a Weimar i el Documenta de narrativa amb el llibre Descomposicions. Era un dels autors joves més valorats. Nascut a París durant l’exili dels pares, vivia de fer traduccions i en aquell moment estava traduint a tota velocitat Conversations avec Cézanne. Vam començar a xerrar amb la música del disc “Horowitz plays Scarlatti”, vam continuar amb uns quintets de corda de Mozart i vam acabar amb el mític cantant cubà Bola de Nieve i

Petita història de l’atracció que provoca la bellesa física

A la prehistòria ja esculpien o dibuixaven figures femenines d’adoració com el fragment ceràmic de la Venus de Gavà (la prova del carboni 14 l’ha datada entre l’any 4000 i el 3750 a.C.) o la de Willendorf (esculpida entre el 25.000 i el 3.000 anys a.C.). Eren d’una obesitat exagerada que només enaltia la fecunditat. Això va canviar el segle VI abans de la nostra era amb l’apogeu de la civilització grega, de la qual som deutors en tants aspectes. No només van inventar la democràcia i la filosofia com les entenem avui, també el concepte de bellesa física com l’entenem avui. La cultura grega arcaica ja esculpia figures masculines (kouros) i femenines (koré) amb l’anatomia perfilada. Tot seguit van començar a esculpir la musculatura d’atletes i guerrers. El tomb definitiu es va produir amb l’invent de la democràcia a Atenes. La dones representaven la meitat de la població, però no tenien drets legals ni eren ciutadanes, tot i que el seu paper despuntés a les obres literàries i artístiques. Medea, Clitemnestra, Helena, Penèlop, Lisístrata, Electra, Ifigènia, Hècuba, Fedra o Antígona encarnen els valors d’aquella cultura

La princesa Pyrene i la formació del Pirineu, la força del mite

L’explicació científica ha resultat sempre d’una comprensió dificultosa, construïda amb un llenguatge tècnic refractari a l’accessibilitat. Els antics, en canvi, ho van resoldre a força de recórrer a la fantasia dels mites construïts amb voluntat de fer-se entendre per tothom encara que no fossin veritat. Els grecs solien fabricar una història mítica, com més rocambolesca millor, per explicar-se els fets preexistents. Quan encara no havien explorat les muntanyes de Pyrene, sabien per relats anteriors que existien a una regió boscosa situada al confí entre els ibers i els gals. Hi van ambientar una part del periple mitològic del seu heroi Hèracles, més conegut avui amb el posterior nom llatí d’Hèrcules. Dintre dels dotze treballs “herculis” als quals havia estat

La dona a pagès, un descobriment tardà i benvingut

Algunes revistes locals tenen el mèrit de publicar informacions de proximitat que els mitjans generals no valoren prou. De vegades aquestes revistes locals estan molt ben fetes i desperten un entusiasme lector que arrossega a aplaudir-les. És el cas de l’últim número de la revista semestral Alberes, dedicada des del 2009 a la franja fronterera empordanesa. L’havia dirigida de manera escarrassada des del començament David Pujol, que acaba de ser rellevat per Roser Bech Padrosa. La nova directora debuta amb un dossier d’impacte sobre "La dona a pagès” que ja porta la seva empremta. Els articles fan justícia de manera detallada i poc usual a protagonistes tot sovint silenciades. El tema, posat en segons quines mans, es prestaria a un arcaisme antropològic, una nostàlgia de l’antigor, un enfoc de vol curt i sabut. En canvi aquest número de la revista Alberes és d’una modernitat escandalosa, d’una actualitat rabiosa, carregat d‘informacions de detall sobre el present a través d’exemples personalitzats que exposa per escrit i en fotografia. Cal afanyar-se a llegir-lo ni que sigui per veure escrit negre sobre blanc que el retrat literari dels pagesos per part de Josep Pla fregava la

Els colors grisos de París són d'una altra mena de glòria

Els grisos hivernals de París acostumen a presentar-se amb el vel d’humitat del clima atlàntic, sumat a la capa de contaminació atmosfèrica que destenyeix l’aire de la capital. Això no obstant alguns dies selectes lluu un raig sol i els grisos parisencs, exaltats per un ímpetu biològic, adopten un to efusiu. Si plou cal aixoplugar-se a l’interior del Louvre per contemplar des dels finestrals els jardins de les Tulleries, acudir a algun dels concerts gratuïts d’orgue a la nau gòtica de l’església de Saint-Merri o tancar-se a l’habitació de l’hotel a practicar ioga o el que sigui amb llibertat, igualtat i fraternitat. I, sobretot, saber esperar. Després de la pluja, els colors

La meravellosa història de l’evolució a la mísera cabana de Palau Saverdera

Als afores de Palau Saverdera, entre el golf de Roses i el cap de Creus, s’hi veu una mísera cabana que en realitat val el seu pes en or perquè evoca una prehistòria mil.lenària i decisiva. Es tracta de la reconstrucció del poblat megalític de Ca n’Isach. Els actuals cartells explicatius de l’espai gestionat per l’entitat Via Pirena intenten resumir-ho, perquè entendre la prehistòria exigeix una visió oberta de compàs. La humanitat va abandonar la prehistòria per entrar a la història al moment de fer aparició els documents escrits. Això es va produir a les costes orientals del Mediterrani a partir de l’any 3000 aC amb el naixement de ciutats, civilitzacions i imperis: els sumeris de Babilònia, els minoics de Creta, els micènics d’una part de Grècia o

Elvira Pujol: la primera i l’última faronera del cap de Creus

Als fars hi hagut dones i filles de faroners que els ajudaven, però de faronera titular només una: Elvira Pujol Font. La vaig conèixer quan debutava al far de Sant Sebastià (Palafrugell) el 1980, moment al qual pertany la foto adjunta feta pel col.lega Joan Víctor. Tot seguit va guanyar la plaça al far del cap de Creus. Hi va viure durant vint anys seguits, abans d’abandonar-lo voluntàriament pel canvi modern de les condicions de treball. Nascuda a l’Escala el 1950, va estudiar Magisteri i treballar a l’escola pública i la privada abans de presentar-se el 1979 a les oposicions de Tècnic de Senyals Marítims, els antics faroners. La seva intenció era des del primer moment demanar la dura plaça del cap de Creus, encara que hagués de fer un llarg recorregut d’auxiliar a l’espera que la plaça es trobés disponible. Va aconseguir el seu somni el 1982. A diferència dels fars situats a proximitat d’un nucli urbà, el del cap de Creus es caracteritza per l’aïllament, els set quilòmetres sense ni una ànima que el separen de Cadaqués. També per ser un dels llocs més atractius del món mediterrani, per la força de l’indret. Viure-hi en condicions d’isolament

Les onades continuaran petant contra els vagons del tren de Mataró

Des del 1848 el tren de Barcelona a Mataró circula arran de platja. Tothom sap que això s’ha convertit en insostenible per la minva de terra de la franja costera. Els dies de temporal, al Maresme les onades peten contra els vagons en circulació de la concorreguda línia R1 de Renfe. A través de l’empresa responsable Adif, el ministeri de Foment inverteix en aquest moment 12,8 milions d’euros per reforçar l’escullera que sosté la via als 2,2 quilòmetres compresos entre Cabrera de Mar i Mataró, dintre d’un treball de Sísif igual d’inútil que els dragatges anuals de sorra per recuperar les franges de

El cara a cara genial i dubtós entre Georges Simenon i Josep Pla

L’escriptor en llengua francesa més divulgat arreu del món (500 milions d’exemplars de 500 títols diferents) no és francès, sinó belga. No va voler abandonar mai la nacionalitat, malgrat viure a França des dels 18 anys, abans de fer-ho als Estats Units durant una dècada i a Suïssa els 25 últims anys. Declarava Simenon: “No tothom té la sort d’haver nascut a Liechtenstein o a Mònaco; aleshores prefereixo ser belga, faute de mieux (en absència d’alternativa millor), perquè no significa res”. El país petit i mal avingut ha produït altres figures de talla com Maurice Maeterlinck, Henri Michaux, René

No tinc paraules per expressar aquell instant, ho reconec

Intento reproduir per escrit la descripció entusiasta que estava fent d’aquell paisatge al moment de la foto. Comprovo que no en sóc capaç. Recordo les paraules que pronunciava, però redactar-ho exigiria ajustar-les a unes normes més coixes que dir-les en viu. L’escriptura està sobrevalorada, no podrà mai contenir la vida i la carn del relat oral, el to i el ritme de la veu, la gestualitat corporal que l’acompanya. La transcripció de les paraules parlades és un mal menor, en el millor dels casos. Ja sé que, en general, es parla molt per no dir res. També s’escriu molt per no dir res, i això em sembla encara més culpable, per premeditat. L’art de la paraula

El vi fa sang, i també fa unes quantes coses més

L’autor d’aquesta escultura metàl.lica col.locada el 2015 al costat de l’església de Capmany va tenir una intuïció fonamental. Es tracta d’un Monument als Donants de Sang que l’artista local Joan Gardell Ventura va voler associar als gotims de raïm, per la tradició vinícola de la localitat empordanesa. En efecte, el vi fa sang, hi ha una íntima relació. El vi és un miracle primigeni de la mateixa estatura que convertir el blat en farina de pa o les olives en oli. Sense el vi no ens hauríem civilitzat igual. Quan l’home prehistòric va convertir una liana silvestre en cep de vinya i va vinificar per fermentació el most o suc del raïm, va entendre que la terra té una sang alegre, energètica, redemptora de les penes. Va