Per al duc Josep Elias amb música de Bola de Nieve, a Cadaqués

Era el mes de març del 1980, dos anys abans de morir, acabats de complir els quaranta. Vivia a una caseta vella de Cadaqués sense més comoditats que les indispensables. Havia guanyat el premi Carles Riba de poesia amb el recull Per a un duc Bach escriví música d’orgue, a Weimar i el Documenta de narrativa amb el llibre Descomposicions. Era un dels autors joves més valorats. Nascut a París durant l’exili dels pares, vivia de fer traduccions i en aquell moment estava traduint a tota velocitat Conversations avec Cézanne. Vam començar a xerrar amb la música del disc “Horowitz plays Scarlatti”, vam continuar amb uns quintets de corda de Mozart i vam acabar amb el mític cantant cubà Bola de Nieve i

Petita història de l’atracció que provoca la bellesa física

A la prehistòria ja esculpien o dibuixaven figures femenines d’adoració com el fragment ceràmic de la Venus de Gavà (la prova del carboni 14 l’ha datada entre l’any 4000 i el 3750 a.C.) o la de Willendorf (esculpida entre el 25.000 i el 3.000 anys a.C.). Eren d’una obesitat exagerada que només enaltia la fecunditat. Això va canviar el segle VI abans de la nostra era amb l’apogeu de la civilització grega, de la qual som deutors en tants aspectes. No només van inventar la democràcia i la filosofia com les entenem avui, també el concepte de bellesa física com l’entenem avui. La cultura grega arcaica ja esculpia figures masculines (kouros) i femenines (koré) amb l’anatomia perfilada. Tot seguit van començar a esculpir la musculatura d’atletes i guerrers. El tomb definitiu es va produir amb l’invent de la democràcia a Atenes. La dones representaven la meitat de la població, però no tenien drets legals ni eren ciutadanes, tot i que el seu paper despuntés a les obres literàries i artístiques. Medea, Clitemnestra, Helena, Penèlop, Lisístrata, Electra, Ifigènia, Hècuba, Fedra o Antígona encarnen els valors d’aquella cultura

La princesa Pyrene i la formació del Pirineu, la força del mite

L’explicació científica ha resultat sempre d’una comprensió dificultosa, construïda amb un llenguatge tècnic refractari a l’accessibilitat. Els antics, en canvi, ho van resoldre a força de recórrer a la fantasia dels mites construïts amb voluntat de fer-se entendre per tothom encara que no fossin veritat. Els grecs solien fabricar una història mítica, com més rocambolesca millor, per explicar-se els fets preexistents. Quan encara no havien explorat les muntanyes de Pyrene, sabien per relats anteriors que existien a una regió boscosa situada al confí entre els ibers i els gals. Hi van ambientar una part del periple mitològic del seu heroi Hèracles, més conegut avui amb el posterior nom llatí d’Hèrcules. Dintre dels dotze treballs “herculis” als quals havia estat

La dona a pagès, un descobriment tardà i benvingut

Algunes revistes locals tenen el mèrit de publicar informacions de proximitat que els mitjans generals no valoren prou. De vegades aquestes revistes locals estan molt ben fetes i desperten un entusiasme lector que arrossega a aplaudir-les. És el cas de l’últim número de la revista semestral Alberes, dedicada des del 2009 a la franja fronterera empordanesa. L’havia dirigida de manera escarrassada des del començament David Pujol, que acaba de ser rellevat per Roser Bech Padrosa. La nova directora debuta amb un dossier d’impacte sobre "La dona a pagès” que ja porta la seva empremta. Els articles fan justícia de manera detallada i poc usual a protagonistes tot sovint silenciades. El tema, posat en segons quines mans, es prestaria a un arcaisme antropològic, una nostàlgia de l’antigor, un enfoc de vol curt i sabut. En canvi aquest número de la revista Alberes és d’una modernitat escandalosa, d’una actualitat rabiosa, carregat d‘informacions de detall sobre el present a través d’exemples personalitzats que exposa per escrit i en fotografia. Cal afanyar-se a llegir-lo ni que sigui per veure escrit negre sobre blanc que el retrat literari dels pagesos per part de Josep Pla fregava la

Els colors grisos de París són d'una altra mena de glòria

Els grisos hivernals de París acostumen a presentar-se amb el vel d’humitat del clima atlàntic, sumat a la capa de contaminació atmosfèrica que destenyeix l’aire de la capital. Això no obstant alguns dies selectes lluu un raig sol i els grisos parisencs, exaltats per un ímpetu biològic, adopten un to efusiu. Si plou cal aixoplugar-se a l’interior del Louvre per contemplar des dels finestrals els jardins de les Tulleries, acudir a algun dels concerts gratuïts d’orgue a la nau gòtica de l’església de Saint-Merri o tancar-se a l’habitació de l’hotel a practicar ioga o el que sigui amb llibertat, igualtat i fraternitat. I, sobretot, saber esperar. Després de la pluja, els colors

La meravellosa història de l’evolució a la mísera cabana de Palau Saverdera

Als afores de Palau Saverdera, entre el golf de Roses i el cap de Creus, s’hi veu una mísera cabana que en realitat val el seu pes en or perquè evoca una prehistòria mil.lenària i decisiva. Es tracta de la reconstrucció del poblat megalític de Ca n’Isach. Els actuals cartells explicatius de l’espai gestionat per l’entitat Via Pirena intenten resumir-ho, perquè entendre la prehistòria exigeix una visió oberta de compàs. La humanitat va abandonar la prehistòria per entrar a la història al moment de fer aparició els documents escrits. Això es va produir a les costes orientals del Mediterrani a partir de l’any 3000 aC amb el naixement de ciutats, civilitzacions i imperis: els sumeris de Babilònia, els minoics de Creta, els micènics d’una part de Grècia o

Elvira Pujol: la primera i l’última faronera del cap de Creus

Als fars hi hagut dones i filles de faroners que els ajudaven, però de faronera titular només una: Elvira Pujol Font. La vaig conèixer quan debutava al far de Sant Sebastià (Palafrugell) el 1980, moment al qual pertany la foto adjunta feta pel col.lega Joan Víctor. Tot seguit va guanyar la plaça al far del cap de Creus. Hi va viure durant vint anys seguits, abans d’abandonar-lo voluntàriament pel canvi modern de les condicions de treball. Nascuda a l’Escala el 1950, va estudiar Magisteri i treballar a l’escola pública i la privada abans de presentar-se el 1979 a les oposicions de Tècnic de Senyals Marítims, els antics faroners. La seva intenció era des del primer moment demanar la dura plaça del cap de Creus, encara que hagués de fer un llarg recorregut d’auxiliar a l’espera que la plaça es trobés disponible. Va aconseguir el seu somni el 1982. A diferència dels fars situats a proximitat d’un nucli urbà, el del cap de Creus es caracteritza per l’aïllament, els set quilòmetres sense ni una ànima que el separen de Cadaqués. També per ser un dels llocs més atractius del món mediterrani, per la força de l’indret. Viure-hi en condicions d’isolament

Les onades continuaran petant contra els vagons del tren de Mataró

Des del 1848 el tren de Barcelona a Mataró circula arran de platja. Tothom sap que això s’ha convertit en insostenible per la minva de terra de la franja costera. Els dies de temporal, al Maresme les onades peten contra els vagons en circulació de la concorreguda línia R1 de Renfe. A través de l’empresa responsable Adif, el ministeri de Foment inverteix en aquest moment 12,8 milions d’euros per reforçar l’escullera que sosté la via als 2,2 quilòmetres compresos entre Cabrera de Mar i Mataró, dintre d’un treball de Sísif igual d’inútil que els dragatges anuals de sorra per recuperar les franges de

El cara a cara genial i dubtós entre Georges Simenon i Josep Pla

L’escriptor en llengua francesa més divulgat arreu del món (500 milions d’exemplars de 500 títols diferents) no és francès, sinó belga. No va voler abandonar mai la nacionalitat, malgrat viure a França des dels 18 anys, abans de fer-ho als Estats Units durant una dècada i a Suïssa els 25 últims anys. Declarava Simenon: “No tothom té la sort d’haver nascut a Liechtenstein o a Mònaco; aleshores prefereixo ser belga, faute de mieux (en absència d’alternativa millor), perquè no significa res”. El país petit i mal avingut ha produït altres figures de talla com Maurice Maeterlinck, Henri Michaux, René

No tinc paraules per expressar aquell instant, ho reconec

Intento reproduir per escrit la descripció entusiasta que estava fent d’aquell paisatge al moment de la foto. Comprovo que no en sóc capaç. Recordo les paraules que pronunciava, però redactar-ho exigiria ajustar-les a unes normes més coixes que dir-les en viu. L’escriptura està sobrevalorada, no podrà mai contenir la vida i la carn del relat oral, el to i el ritme de la veu, la gestualitat corporal que l’acompanya. La transcripció de les paraules parlades és un mal menor, en el millor dels casos. Ja sé que, en general, es parla molt per no dir res. També s’escriu molt per no dir res, i això em sembla encara més culpable, per premeditat. L’art de la paraula

El vi fa sang, i també fa unes quantes coses més

L’autor d’aquesta escultura metàl.lica col.locada el 2015 al costat de l’església de Capmany va tenir una intuïció fonamental. Es tracta d’un Monument als Donants de Sang que l’artista local Joan Gardell Ventura va voler associar als gotims de raïm, per la tradició vinícola de la localitat empordanesa. En efecte, el vi fa sang, hi ha una íntima relació. El vi és un miracle primigeni de la mateixa estatura que convertir el blat en farina de pa o les olives en oli. Sense el vi no ens hauríem civilitzat igual. Quan l’home prehistòric va convertir una liana silvestre en cep de vinya i va vinificar per fermentació el most o suc del raïm, va entendre que la terra té una sang alegre, energètica, redemptora de les penes. Va

Posats a citar ara Manuel Azaña, fem-ho correctament

Durant el recent debat d’investidura quatre portaveus de grups parlamentaris han citat, en un sentit o un altre, paraules del president de la II República, Manuel Azaña. El reconeixement de la realitat històrica s’ha vist acompanyat per un flagrant desconeixement del paper d’Azaña com a cap de l’Estat, escamojetat durant dècades. El partit al qual representava (Izquierda Republicana) només podia donar-li un suport minoritari i va haver de practicar la cultura de coalició a contracor i amb joc brut contra els seus aliats del PSOE, majoritaris al govern. La principal potestat del president de la República era designar la persona encarregada de formar i presidir el govern. El 1937 va substituir el

Els amants de la boira o cal de tot per fer un món

Els visitants de determinades comarques interiors catalanes han experimentat aquests dies el fenomen de la boira amb una certa sorpresa. Pot ser molt bucòlic quan només dura una estona de bon matí, però altrament impertinent si s’allarga fins el migdia o no s’aixeca ni a la tarda. A Lleida ostenten el rècord de tres setmanes seguides sense veure un raig de sol per culpa de la boira persistent, per alguna cosa la ciutat i la seva comarca ocupen l’àrea geogràfica de la Depressió Central... Alguns diuen que aquest fenomen atmosfèric no s’ha de veure negativament. La condensació de la humitat ajuda a fortificar les plantes dels conreus i els fruiters... En qüestions atmosfèriques les predileccions de la gent són molt variades i divergents. Vaig viure alguns anys a una comarca on encara no han arribat a cap acord sobre la valoració del vent de tramuntana, dintre d’un litigi molt contrastat. Persones amb gustos diferents dels meus qualifiquen de bon temps els dies

Al cap de Creus hi havia una sirena i jo la vaig sentir

El far de cap de Creus va ser completat l’any 1959 amb aquest edifici annex d’una sirena acústica que emetia els dies i les nits de boira uns gemecs esquinçadors, uns mugits tremebunds per avisar els vaixells de la proximitat del coster. Amb els nous sistemes de transmissió, la sirena ja no era necessària. Va emmudir el 1981 i va ser enderrocada el 2006. La trobo a faltar a la punta del cap de Creus encara més prominent, més endinsada al mar que el far aixecat el 1853 a l’extrem més oriental de tota la Península Ibèrica. En aquest aspecte, la sirena guanyava clarament el far. Ha deixat un buit en el paisatge físic i en el paisatge sonor. Recordo la seva presència muda els dies ordinaris i els brams perfectament regulars els dies i les nits de boira,

Petits somnis desperts a les taules del Cafè de la Poste

A Perpinyà la meteorologia mediterrània permet que taules i cadires del Cafè de la Poste ocupin una cantó de la plaça del Castillet quasi tot l’any. És un dels escenaris del centre al qual el client pot estar segur de veure desfilar en algun moment del dia el conjunt d’elements de la vida ciutadana, igual com es produeix al veïns cafès de la rambla de la Llotja o de la plaça Aragó. No cal concretar cites, tothom passa per davant d’aquests tres observatoris a un moment o altre, per un motiu o altre. El Cafè de la Poste va estar regentat durant llargues dècades per la família Vila, el pare Salvador Vila des del 1952 i el fill Robert Vila i la seva dona Marieke fins la jubilació el 2016. La nova gerència de Julien Gerbaud (antic responsable del Cafè de la

Una reedició, als seixanta anys de la mort d’Albert Camus

El 4 de gener vinent s’escau el seixanta aniversari de la mort d’Albert Camus en accident de carretera, dos anys després d’haver rebut el premi Nobel de Literatura. La col.lecció de llibres de butxaca Folio de l’editorial Gallimard, que declara haver venut vint milions d’exemplars de les seves obres, ho commemora amb una reedició. No ha triat cap de les novel.les, obres de teatre ni reculls de narracions de l’autor, sinó l’últim de tots: la correspondència amorosa amb l’actriu de teatre parisenca d’origen espanyol María Casares editada el 2017, setanta anys després de ser escrita, quan la filla de l’escriptor va donar finalment l’autorització. El llibre va ser rècord de vendes i la reedició en butxaca constarà de 1.472 pàgines. La qualitat literària espontània de les cartes de la parella és elevadíssima. La filla Catherine Camus tenia raó quan afirmava: “Les seves cartes fan que el món sigui més gran, l’espai més lluminós i l’aire més lleuger pel simple fet d’haver existit”. Al final tan prematur de la seva vida, als 47 anys, Camus mantenia

La Universitat de Perpinyà torna amb retard al centre urbà

La Universitat de Perpinyà acaba de traslladar la facultat de Dret a un flamant edifici de nova construcció al barri vell, amb molt retard històric sobre la tendència general de retornar facultats universitàries al centre per contribuir a la renovació urbanística. La Universitat de Perpinyà sempre ha anat una mica tard en quasi tot, després de l’annexió de la ciutat a França pel Tractat dels Pirineus del 1659, desmembrada de l’antic flux d’estudiants procedents de Catalunya i sucursalitzada per les de Montpeller i Tolosa de Llenguadoc. L’operació urbanística ha tingut l’encert de salvar com annex l'atrotinat i desèrtic edifici neoclàssic de l’antiga universitat, al qual he viscut moltes hores fascinades com a seu de l’Arxiu Històric Municipal, que pocs

Presència d’Indro Montanelli a Piazza Navona, amb molts matisos

Alguns col.legues citen amb freqüència als diaris d’aquí el nom del veterà periodista italià Indro Montanelli, potser en reconeixement d’una trajectòria ideològica camaleònica que no ha estat ni de lluny una especialitat exclusiva seva. A mi Montanelli em desperta una adhesió més matisada, excepte l’admiració absoluta que li professo per haver pogut residir tota la vida mitjançant un lloguer de favor a un àtic de 190 metres quadrats amb terrassa en plena Piazza Navona romana, propietat de l’Estat espanyol, el qual manté la titularitat per llunyanes raons històriques de 220 pisos a 28 edificis del centre de la capital italiana. Ara hi ha una placa al portal del núm. 93 d’aquesta plaça que ho recorda. Hi va deixar de viure a la mort de la seva dona

Les set vides del cinema Castillet a Perpinyà

Molts catalans d’aquest cantó d’aquí de la ratlla de França recordem amb somriures maliciosos el cèntric cinema Castillet de Perpinyà. Va despatxar 200.000 entrades de la pel.lícula Emmanuelle subtitulada en castellà l’any 1974. La sala havia estat fundada el 1911 pels germans barcelonins Joan i Lluís Font al centre de la capital rossellonesa, en el pompós estil Segon Imperi francès o “mona de Pasqua” que el caracteritza just al costat del Castillet. Continua al mateix indret, externament intacte i en plena activitat. El fundador sempre va negar la sala principal a les flamarades eròtiques dels “espanyols”, però els fills van ensumar el

Els taps dolços de Cadaqués, actuals després de dos segles

A l’hivern no és necessari, però de seguida que comença la temporada de forasters val més encarregar prèviament per telèfon els famosos taps de Cadaqués a la pastisseria La Mallorquina d’aquesta localitat, que els va inventar fa dos segles i els continua venent avui amb autèntica denominació d’origen i un èxit que arriba a tres mil unitats per dia al pic de l’estiu. Són una variant de l’universal babà al rom, menys emborratxada de licor. Es tracta d'un pa de pessic suauament esponjat per l’almívar que el fa finíssim, lleuger, únic. L’invent va ser del tot casual, quan el rebesavi va enfornar pa de pessic a un petit motlle individual cilíndric, la preparació va