Els restaurants de carretera són on han de ser, no enmig del no res

Els restaurants de carretera compensen la nul.la atenció que els dediquen els grans mitjans de comunicació amb un sistema propi de transmissió boca a orella que corre com un regueró de pólvora: “A tal lloc ara s’hi menja bé, i bé de preu”. S’omplen de cop, com un miracle o una intuïció. Ahir vam sucumbir a l'últim reclam d’aquesta mena i vam anar a dinar a Ca l’Artau, a mig camí entre Llagostera i Caldes de Malavella. Seria una desconsideració dir que es troba enmig del no res, només per indicar que està situat fora dels grans eixos de la celebritat. Hi vam arribar a dos quarts de dues del migdia, el pàrquing ja era ple de cotxes i la feina era trobar taula per aquells que no havien reservat. Ocupa una àmplia masia del segle XVI i havia estat fonda de traginers. Ara el regenta una família argentina i això es nota a la carta. Dintre del menú del dia a 15€ (els caps de setmana a 23,50€), ofereix una llarga llista de possibilitats. En honor del rampell austral dels propietaris i també meu, vaig triar

Només un llibre i un disc per l’Any Beethoven que ens espera

L’any vinent s’escau el 250 aniversari de la naixença de Ludwig van Beethoven a la ciutat alemanya de Bonn. El 2020 ha estat declarat Any Beethoven, de manera que sales de concerts i discogràfiques ja escalfen motors. Probablement ens posaran el cap com un timbal amb l’efemèride. Contra l’empatx, l’únic remei és la limitació voluntària. Dintre de les infinites pàgines sobre Beethoven i discos enregistrats amb les seves obres, la limitació voluntària disposa de dos rutilants asos a la màniga: un llibre i un disc (només un) encara no superats fins avui. D’entrada, la biografia que li va dedicar el compositor nord-americà Jan Sawfford, traduïda al castellà el 2018 per l’editorial Acantilado. Al

El ressonant “afer Dreyfus” francès n’amaga d’altres a Catalunya

El director Roman Polansky acaba de guanyar el Gran Premi del Jurat del Festival de Cinema de Venècia per la pel.lícula L’oficial i l’espia (J’accuse) a la qual rememora l’afer Dreyfus que va sacsejar França del 1894 al 1906, arran de la condemna i posterior rehabilitació d’un oficial de l’exèrcit francès d’origen jueu considerat injustament com a espia. Va ser la batalla ideològica de la dreta reaccionària i antisemita enfront del laïcisme republicà en ascens, que aquest últim va guanyar. Entre moltes altres reaccions, va donar lloc al cèlebre article pro-drefuysard d’Emile Zola "J’accuse", publicat al diari parisenc L’Aurore com a carta oberta al

El bilingüisme és una tragèdia, deia Josep Pla quan el practicava per força

Dissabte vinent s’obre a Barcelona una jornada acadèmica sobre el bilingüisme convocada per Societat Civil Catalana, és a dir, pels adversaris del bilingüisme. Una part molt àmplia de la dreta, en particular Ciutadans, s’ha alimentat grassament del suposat “conflicte lingüístic” a Catalunya, que ara anomenen de manera més moderada “convivència lingüística” per adduir que el castellà es troba discriminat o se sent discriminat. L’argument és fals d’entrada i de sortida, però reporta molt vots. Representa un vigorós cavall de batalla trucat. La llengua natural de Catalunya es va veure minoritzada, arraconada i menystinguda durant llarguíssims anys. Era la llengua del carrer i de la cultura dels catalans, no de l’escola ni de l’administració. El

Esplèndida exposició al Maricel de Sitges, Quico Vayreda redescobert

He corregut a veure l’exposició de pintura catalana dels anys 1920 que es presenta aquests dies al museu Maricel de Sitges. Volia contemplar de nou el quadre “Palco d’envelat” (foto adjunta), un dels millors de Francesc “Quico” Vayreda Casabó. Però això només és una predilecció particular meva. Tota l’exposició en conjunt ofereix una magnífica selecció d’obres de primeres figures d’aquell moment, gràcies al criteri de la comissària Mariona Seguranyes. El títol de la mostra és Realisme(s) a Catalunya (1917-1936). Del Picasso clàssic al Dalí surrealista. El nom tant se val, només representa una concessió al llenguatge gremial. El resultat pràctic és admirable i revelador. Mariona Seguranyes ha sabut demostrar amb la tria d’obres

El vi de l’ermita a mil euros l'ampolla i la seva consolació

Un dels nous vins mítics del Priorat és l'anomenat Ermita. Porta el nom de l’ermita de la Mare de Déu de Consolació, enlairada dalt d’un turó del terme de Gratallops i voltada per les vinyes velles que el produeixen, al peu de les cingleres del massís del Montsant. L’anyada Ermita 2013 va assolir els 100 punts del rànquing mundial Parker i l’ampolla es va disparar de preu a 1.900€, tot i que de costum se situa “només” entre 800 i 1.000€, quasi totes venudes a l’estranger. Ignoro si se’m posaria bé a l’estómac beure una ampolla de vi d’aquest preu, imagino que sí, però de moment practico un plaer equivalent i comprovat. De tant en tant vaig a contemplar i acariciar les vinyes velles més cares del país al camí que puja a l’ermita de Consolació. És

El privilegi incrèdul d’acariciar en secret la Venus de Siracusa

Si s’exposés al Louvre seria més famosa que la Venus de Milo, però es troba al museu de Siracusa, una ciutat siciliana sense aeroport ni aglomeracions, on va ser trobada. La Venus de Siracusa és capaç de convèncer els esperits més reticents sobre la concupiscència que pot despertar un tros de marbre escapçat i manxol, la sensualitat de les formes que adopta la figura femenina a l'instant de sortir de l'aigua. Està col.locada a una cruïlla de passadissos del museu i permet ser rodejada per l’observador. El fet de trobar-se a Siracusa i no al Louvre encara permet una altra cosa més decisiva: acariciar-la discretament quan no ho veu ningú de l’escàs públic. Totes les Venus són la corporització d’un somni. La de Siracusa estableix al seu voltant un camp magnètic perceptible, un mapa sinuós del flux limfàtic de l’obra d’art. Acariciar-la discretament ho demostra. Guy Maupassant no exagerava quan escrivia a la narració La vie errante: "És una de les Venus més belles del

A mi Empúries encara em commou, no hi puc fer més

Ahir vam dinar amb amics a la casa del Pedró d’Empúries com a un temple grecoromà construït –i renovat— al punt més precís de la nostra història, just damunt les ruïnes de l’antiguitat i d’aquell mateix mar per on van venir a comerciar fenicis, grecs, romans i ara els turistes. Al puntet infinitesimal d’Empúries els autòctons vam començar a veure el món per un forat, a fer-nos amb els altres, a viure connectats en xarxa, també a plantar cara i a competir, a ser qui som, barrejats, hereus distants d’aquells ibers, fenicis, grecs, romans, visigots i potser alguns musulmans. Empúries és la proa exacta d’aquell món, del meu món. “Mirar el mar és mirar el tot”, va escriure Marguerite Duras a la platja normanda de Trouville, sense ignorar que l’indret

El vi que van portar els fenicis, no els romans

La recent notícia sobre quatre jaciments ibers al Penedès i al Garraf amb vestigis de llavors de raïm del segle VII a.C. i copes de vi portades pels navegants fenicis reafirma que la civilització no va començar amb la colonització romana. Quan els romans van desembarcar per primer cop a Iberia a través del port grec d’Empúries l’any 218 a.C., ja feia quatre segles que els comerciants grecs s’hi trobaven instal.lats i cinc segles que els fenicis hi havien portat el vi, tal com torna a demostrar la recent troballa. Els navegants fenicis van escampar pel Mediterrani el vi, els navegants grecs el conreu de la vinya i els colonitzadors romans els nous mercats d'aquest producte. La seqüència històrica de la vinya no va pas començar amb els romans, tot i que

Els exotismes remots solen tenir una rèplica aquí mateix

Alguns van de vacances a llocs remotíssims i tornen amb històries que consideren insòlites, com ara la del Bosc Petrificat de l’estat nord-americà d’Arizona, fruit de la lenta mineralització en clima desèrtic dels vestigis vegetals i animals de mil.lenis enrere, que aquests dies he vist exposat a tota pàgina a un diari d'aquí. En realitat l’exotisme atribuït a la llunyania acostuma a tenir rèpliques molt més pròximes que tot sovint el superen. En aquest cas, el bosc petrificat que sustenta tota la ciutat de Venècia, bastida materialment al damunt d’una jungla atapeïda de troncs enfonsats cap per avall a la llacuna per servir de fonaments i cimentació a cada edifici. Aquests troncs s’han petrificat amb el pas dels

Alguns surten de l’armari, en Ramon i jo sortim del túnel

Fa temps que li repetia: “Ramon, hem de sortir del túnel”. Ell no trobava mai el moment. Ahir, finalment, ho vam complir. El periodista portbouenc Ramon Iglesias i jo vam recórrer a peu el túnel ferroviari fronterer que uneix Portbou amb Cervera de la Marenda i, de passada, dos mons diferents. Comprenc que a molts els pugui semblar una ximpleria, però a nosaltres també ens ho semblen tantes altres coses que mobilitzen multituds. A Ramon la iniciativa d’ahir li feia reviure l’aventura infantil d’anar pel dret amb la colla d’amics a les festes de Cervera (on les noies eren franceses) i tornar. A mi, el desig impetuós de palpar quasi de manera cutània un túnel que he travessat a bord de molts trens i que simbolitzava l’instant del clímax del

Ahir vaig passar un fred quasi orgàsmic dalt del Montseny

Imaginava que si el dia d’ahir s’ennuvolava en algun moment, podria fer fresca allà dalt. Vaig proveir-me amb un suèter de cotó a la motxilla, per si un cas. L’amfitrió em va rebre amb un jersei de llana posat, que no es va treure en tot el dia. Vaig entendre per què. Abans de dinar ens vam instal.lar a l’ombra acollidora d’un til.ler monumental. La capçada de fulles vibràtils arribava quasi a terra i formava una geoda vegetal fresquíssima. Mentre xerràvem, l’Amadeu Cuito es va botonar el suèter de llana i jo vaig pujar la cremallera del meu fins la nou del coll. La meva incredulitat m’impedia admetre que estava passant fred al migdia assolellat d’agost, però era fred autèntic en plena canícula. Em va semblar un plaer quasi orgàsmic. L’aroma excelsa que procedia

La història fantàstica del quadre retrobat al poble empordanès de Lladó

Ahir vaig anar amb el col.lega Josep Playà Maset i l’arquitecta Adela Geli Anticó a fer una visita intencionada i precisa al petit municipi de Lladó, a catorze km de Figueres. La majoria dels visitants, abans d’entrar a algun dels restaurants de la localitat que motiven el seu desplaçament, acostumen a fer una ullada a la portalada romànica de la canònica de Santa Maria i als vuit plàtans centenaris que ennobleixen la plaça major amb una de les ombres més distingides de la comarca. Jo em dirigeixo de dret a un altre angle de la plaça i quedo absort davant del casal amb badiu (balconada porxada) del qual encara sento com surt el crit esgarrifós del pintor Marià Llavanera al moment de morir el diumenge 6 de novembre del 1917, tal com ho

L’aventura creixent de dir-nos que arribarem a octogenaris

Les estadístiques asseguren que molts, cada vegada més, arribarem a octogenaris. Ara es tracta que això es tradueixi en polítiques de tercera edat als pressupostos públics, en comptes de ser les primeres a veure’s retallades com passa avui. Però les estadístiques i els pressupostos no ho expliquen tot. Una altra certesa ens recorda que envellir no és embellir, que convé promoure la part excitant de la pèrdua gradual de bellesa oficial i posar l’accent en un altre tipus de bellesa menys aparent però més consolidada, provada i útil. El craquelat de la pintura antiga pot ser més valuós que el vernís lluent, tot i que el bombardeig mediàtic no ho reconegui gaire sovint. Madur no significa a punt de descompondre’s. No es tracta de sobreviure

Les vares de nard acaben d’arribar al meu florista

Fa dies que rondava amb insistència el meu florista habitual per preguntar-li si havien arribat les vares de nard, ara que és temps. Em repetia que devien estar al caure i ahir, finalment, van comparèixer. A la sortida de la botiga arborava a la mà la meva vara com si fos un trofeu, un trofeu de la cultura d’ús quotidià i alhora extraordinari de les petites coses. Es tracta d’una de les flors més exquisides i fragants del repertori anual. No cal res més que una d’aquestes vares per ungir la taula de treball a casa amb un aire més fi, la passió d’un perfum, la vibració d’una presència, el lleu misteri i l’humil joia d’una flor. Estimar les flors predisposa a participar una mica del secret de la bellesa. El meu camí d’iniciació a la lírica de les flors es va produir fa temps al Keukenhof, el parc floral més extens d’Europa, entre Amsterdam i l’Haia, al qual un milió de devots desfilen

La finca i els jardins de Cap Roig, un somni a mitges

Quan el 1969 la finca litoral del castell i els jardins de Cap Roig a Calella de Palafrugell va ser comprada amb diners públics per Caixa de Girona, l’escriptura estipulava per desig dels propietaris, el matrimoni Voevodski, que en endavant es dedicaria a l’ús públic. Caixa de Girona va ser absorbida per la Caixa. Des del 2001 s’hi organitza un festival musical d’estiu, amb graderies muntades als jardins per a més de 2.000 espectadors i les zones d’aparcament al perímetre. Ara la Caixa ha presentat un pla urbanístic per construir a l’interior de la finca dos edificis més de nova planta, aprovat pels serveis d’Urbanisme de la Generalitai pels dos ajuntaments implicats (Palafrugell i Mont-ras). L’entitat SOS Costa Brava ha presentat un recurs davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per al.legar que l’administració pública concedeix un

L’ombra dels romans a casa dels amics de les Gunyoles

Uns amics meus tenen casa amb jardí a les Gunyoles, municipi agregat d’Avinyonet del Penedès, a l’ombra d’una torre circular romana del segle I, sota la qual ahir vam muntar la nostra petita i domèstica bacanal. Aquesta ombra s’hi sent, perquè encarna l’empremta de la romanització viscuda a la Hispània tarragonesa. Quan m’hi inviten, no deixo de mirar i remirar la torre romana amb una insistència intrigada. No es tracta d’una torre fortificada de vigilància i defensa, com n’hi ha tantes. Aquesta és una torre funerària romana autèntica, aixecada com a memorial per contenir l’urna cinerària d’un patrici, prop del ramal de la Via Augusta que anava de Martorell al Vendrell a través de la comarca del Penedès. És l’únic edifici sepulcral romà de cos cilíndric

El Motel de Figueres, un equivalent terrenal de la vida eterna

No sé exactament si em complau més portar la meva filla gran Helena i amigues seves com la Núria Martínez Vernis al Motel Empordà de Figueres o que elles m’hi portin a mi, però m’agrada repetir-ho amb una certa regularitat perquè crec en la continuïtat i el relleu generacional de les coses ben fetes, com si es tractés d'un equivalent terrenal de la vida eterna. Ahir vam tornar-hi, atesos amb la finezza marca de la casa per Jaume Subirós, el fill Jordi i el maître Joan Manté. El Motel no només ha imposat plats d’antologia en la memòria d’una àmplia clientela i algunes innovacions culinàries convertides ens grans clàssics. També ha

La familiaritat del fill pròdig quan torna a Roma

Fa més de vint segles que el centre urbà de la Roma imperial es troba al mateix lloc que el centre urbà de la ciutat d’avui. La manera de cohabitar entre la història i el present configura l'atractiu de la Urbs. Un dels punts esclatants d’aquesta cohabitació és l’Ara Pacis, monument del segle I recobert l’any 2006 per l’arquitecte Richard Meier, també autor del blanc edifici barceloní del Museu d’Art Contemporani (MACBA) al Raval. Richard Meier ha aconseguit que aquest racó a la vora del riu Tíber, dominat per una circulació automobilística esbojarrada, s’hagi convertit en una plaça agradable. Davant d’això, les dades històriques del monument passen a un segon pla, ni que sigui un segon pla tan eminent. L’important és la seva manera

Un instant de torbació al moll venecià de les Zattere

A Venècia el moll de les Zattere, abocat al canal de la Giudecca, és més espaiós que la majoria d'altres i es troba acarat a migdia. Això l'ha convertit en indret preferit de passejades durant la major part de l'any en què es busca la carícia del sol a una ciutat atapeïda i humida. S'hi han multiplicat terrasses de bars i restaurants, hi han proliferat els amors dels punts suposadament secundaris, els monuments que les guies no subratllen. "Un viatger una mica experimentat sap que és l'indret més bell del món", va sentenciar Philippe Sollers a propòsit del moll de les Zattere. Jo fa temps que ho penso i ho expressaria igual, sense una paraula més ni una menys, però ell va arribar primer. El moll adopta el nom del fet que els troncs hi circulaven