L’esperança indestructible de la ciutat de Rio de Janeiro i la meva

Per si no n’havia tingut prou amb organitzar el Campionat Mundial de Futbol l'any 2014 i els Jocs Olímpics el 2016, Rio de Janeiro acaba de ser nomenada Capital Mundial de l’Arquitectura 2020, una iniciativa de la Unesco i la Unió Internacional d’Arquitectes. Les enormes inversions de les dues cites mundials anteriors no van canviar res de la profunda bretxa social a la tercera ciutat més poblada d’Amèrica Llatina (després de Mèxic DF i Buenos Aires). Encara menys ara, sota la presidència de l’ultradretà Jair Bolsonaro. La dèria nacional de tenir-ho tot "o mais grande do mundo" no s'aplica només a la glòria de la

Una de les places més boniques i maltractades de Barcelona

La paralització anunciada durant sis mesos més de les obres de remodelació del mercat de Sant Andreu és una pèssima notícia que ve a sumar-se a les anteriors a propòsit d’un equipament privilegiat i maltractat. Una de les places porxades més boniques i més poc conegudes de Barcelona és precisament aquesta del Mercadal de Sant Andreu. Acull al seu centre des de l’any 1914 l’estructura de ferro del mercat municipal, una petita joia incrustada dintre d’una altra. Fa temps que l’estructura del mercat havia quedat caduca i calia emprendre’n la reforma, igual com se n’han restaurat molts altres de l’activa xarxa de 40 mercats municipals de Barcelona,

El nou llibre de Rossend Domènech vol explicar el món des de Roma

Quan fa pocs dies Quim Curbet ens va fer aquesta foto al peu de la Fontana dei Libri romana, Rossend Domènech ens acabava de comunicar que a finals de mes presentava el seu llibre d’assaig Els nous bàrbars, publicat per l’editorial Gregal. La presentació barcelonina va tenir lloc ahir dimarts a la llibreria La Central del Raval. Hi vaig assistir. Ens uneix una vella col.laboració, som autors a quatre mans del llibre Roma, passejar i civilitzar-se. Ell continua vivint a Roma, jo continuo anant-hi. Fem passejades i sobretaules similars a les d’anys enrere i arreglem el món. Ara ell ha posat les seves observacions per escrit: “No estem en

Tarragona recorda poc la importància de la Tàrraco romana

La ciutat i la comarca de Tarragona haurien de ser per mèrits sobrats el gran pol d’atracció de la història romana del sud d’Europa, però protagonitzen el demèrit de ser una de les capitals provincials d’aquell imperi que ho ha oblidat més sobre el terreny d’avui pel que fa a la presentació moderna del patrimoni històric. Hispània va ser la província més romanitzada de l’Imperi. La capitalitat provincial de Tàrraco es va traduir en un conjunt monumental sense precedents a tot el Mediterrani fora d’Itàlia: muralla, circ, amfiteatre, teatre, temple a Cèsar, aqueducte... El profit que se n’ha tret modernament com a equipament cultural és mínim. El Museu Nacional Arqueològic de Tarragona ja era obsolet quan va ser construït per l’Estat el 1874. També

Caminada provençal sense coloraines al costat del poeta René Char

Amant de caminades als paisatges provençals, René Char hi solia posar a prova, en veu alta, els poemes en gestació. Va viure quasi tota la vida a Isle-sur-la-Sorgue, prop d’Avinyó, el poble natal que ell va escatar dels clixés de la Provença d’aquarel.la. Va donar a la comarca una passió que no és la del clixé. Tenia un sentit moral del paisatge. Darrere l’aspecte de cíclop cantellut (1,92 metres d’alçada, mandíbula carrada de Polifem) glatia una de les veus més líriques i renovadores. Va demostrar que el localisme meridional no sempre ha estat de cartó-pedra. Alternava el curs de l’any entre la terra natal i el bullidor cultural de París, mentre desembarcaven a la Provença els descobridors

El dia que vaig baixar a “l’infern” de la Biblioteca de Catalunya

La notícia que la Biblioteca Britànica acaba de penjar a la xarxa 2.500 antics llibres eròtics digitalizats que havien format part del seu “infern” o secció tancada d’obres censurades m’ha fet recordar el reportatge que vaig publicar en primícia sobre “l’infern” de la Biblioteca de Catalunya, el novembre del 1982 a la revista mensual barcelonina Crònica. Era el primer periodista que accedia a l’obscur objecte de la maledicció oficial, als llibres que la moral reprovava, situats a unes rònegues prestatgeries del subsòl de la Sala de Reserva, només coneguts pels professionals de la institució i retirats de la consulta pública des de l’època de la Generalitat republicana, no pas de la postguerra franquista. Vaig baixar a aquell “infern” sota la mirada

A la plaça de Lladó quasi tot sembla neoclàssic, per fortuna

Aquest senzill edifici públic, construït el 1905 amb aires de classicisme endreçat i simètric, ennobleix la plaça major de Lladó, a 14 km de Figueres en direcció a Olot. Vuit plàtans centenaris (fins fa vint anys eren nou) procuren a l’estiu una de les ombres més distingides de la comarca. A l’època dels avis era el Sindicat Agrícol de la Garrotxa. A l’època dels pares, el llegendari restaurant Can Kiku, regentat fins a tancar les portes per jubilació el 2011 per Francesc Marcé i la seva dona Dolors Sala. Acaben de restaurar-ne la planta baixa com a nou bar amb terrassa d’allò més agradable. A Can Kiku les mongetes amb salpiquet, l'amanida freda de pota i tripa, l'oca amb peres, els peus de xai amb pèsols, l’arròs de llamàntol o el peix del dia portat de Roses ja eren herència d’una llegenda anterior, la Fonda de Cal Gran, governada des del 1930 per Felicià Vilar, que tothom anomenava Flacià. Josep Pla sostenia que a Cal Gran de Lladó s’hi menjaven “els tords més afrodisíacs de la terra”. Ho va escriure al magnífic retrat literari dedicat al pintor de la localitat, Marià Llavanera, al llibre Homenots, Tercera sèrie. Les quatre últimes pàgines de la narració al voltant del casament in articulo mortis,

Ca la Francisqueta de Llers o l‘alta virtut de la modèstia

De jove la Francisqueta Bagó caminava cada dia els 7 km que separen Llers de Figueres per anar a servir taules a l’acreditat restaurant de Ca la Teta, a l’hotel Duran. El 1951 li va tocar allotjar i alimentar a casa seva durant tres dies els músics de la cobla-orquestra de la festa major. Va trobar que se’n sortia i va obrir fonda pròpia, amb habitacions i menjador, ajudada pel marit Carles Sáenz. Ca la Francisqueta de Llers continua sent, quasi set dècades després, una petita institució. Ahir hi vam anar a dinar amb l’amic Josep Lloret com qui entra a un temple miraculós i concorregut de la virtut de la modèstia. El seu menú diari de quatre plats, vi i cafè a 10€ rodons per persona té fama de qualitat bàsica i autèntica. Després de l'amanida, els dilluns

Tot ciutadà llatí té dues pàtries: la seva i Roma

Parlem una llengua derivada per via directa del llatí, dels ocupants i colonitzadors romans desembarcats per primer cop a Hispània a través del port d’Empúries l’any 218 aC. La nostra romanització de vegades ha estat idealitzada a còpia de generalitzacions, però sens dubte va significar a molts llocs un salt de modernitat, un grau incipient d’alfabetització, l’aprenentatge de noves tècniques, l’aplicació del dret romà i un conjunt de beneficis acompanyats per la crueltat dels enfrontaments bèl.lics i l’explotació de l’esclavatge. L’Imperi romà va demostrar habilitat a l'hora subordinar altres pobles, estabilitzar-hi la seva administració i

La cuina a la brasa mereix un festival més ben organitzat

La convocatòria durant aquest últim cap de setmana al parc de la Torrassa (l’Hospitalet de Llobregat) del Festival What de Foc!, dedicat a la cuina a la brasa, m’hi va fer córrer des del primer dia. La iniciativa era d'enorme interès, però afirmar que aplegava “els millors xefs de barbacoa” només era un eslògan publicitari. En realitat l’organització coixejava per tots cantons, les cues eren llarguíssimes i la comoditat precària. Encara sort de la bonança ambiental, el confort climàtic era l’únic disponible. Tot i així la cuina a la brasa ha de ser considerada un autèntic art, al mateix nivell o més que la cuina de cassola o de forn. Aquí tenim pocs establiments que se n’enorgulleixin. Del mític ofici d’asador no sabem dir-ne graellador, perquè l’ús

Piazza Navona, per salvar imperiosament la fe en algunes coses

Com amant de Roma no vaig exactament a aquesta ciutat, sinó a Navona. No sé si és una necessitat física o un imperatiu moral, però només al moment de prendre possessió cutània de la cèntrica plaça i consumir-hi el primer espresso a la terrassa del bar Tre Scalini sento que he arribat a destinació, hi percebo el preludi d’una sintonia i experimento la sensació que ja no caldrà dir res més, que tota la Roma amb la qual em disposo a intimar s’hi troba compendiada. El lideratge de Piazza Navona no li ve donat només pel decorat barroc magistral, sinó per l’encert a mantenir fins avui el caràcter de lloc de confluència instintiva, d’intercanvi natural de presències, divagacions i mirades. Si Roma és una ciutat per passejar i civilitzar-se, Navona és una "ciutat" per seure i civilitzar-se. El turisme hi aboca un aiguabarreig impetuós de gent. Al marge de les noses inel.ludibles, Navona és un viatge per fer quan es disposa d’un lapse de temps mesurat en maduresa del desig més que en hores, encara que només es disposi de cinc minuts furtius entre dues pèrdues reglamentàries de temps, però cinc minuts sobirans de la seva durada i al punt dolç del desig de xarrupar-los. És una partícula de món ideal per

La mirada del poeta Joseph Brodsky amb ulls color de mostassa i mel

Joseph Brodsky, nascut i criat a Sant Petersburg, va començar a practicar de jove la poesia i la traducció. Als 24 anys va ser acusat pel règim soviètic de “parasitisme social” i condemnat a cinc anys de treballs forçats, dels quals només en va complir un i mig gràcies a la intervenció de Jean-Paul Sartre i altres intel.lectuals. El 1972 les autoritats li van “suggerir” que abandonés la URSS. Ho va fer amb una maleta que contenia la màquina d’escriure i un llibre de poemes de John Donne. Després de curtes estades a Viena i a Londres, va trobar feina de professor a universitats nord-americanes, primer a la de Michigan i després la Columbia de Nova York. Amb el primer sou de

Dos cartellets per resumir dos mil.lenis de manera muda

Aquests dos petits cartells metàl.lics afixats a la roca evoquen sense gaire eloqüència una història bimil.lenària al Coll de Panissars, al capdamunt del terme del Pertús. Des de la Via Heràclia dels ibers, bens abans de la colonització romana, el pas més freqüentat entre Ibèria i el continent europeu es troba al Pertús, però no sempre ha estat al mateix punt precís. Joan Badia i Homs ja apuntava el 1978 al segon volum de L’arquitectura medieval de l’Empordà que aquests blocs de pedra tallada que afloren al Coll de Panissars corresponen al monument romà dels Trofeus de Pompeu, erigit l’any 70 aC a banda i banda de la via

La glòria del Canigó, com una mena de vitalitat anímica

La llum jubilar de tramuntana és el factor que fa aparèixer el Canigó al fons de l'escenari alguns dies selectes, feliços pel dibuix tònic i enllustrat de les coses, quan la claror excitada pel vent invita a palpar la turgència de les formes de la vida, almenys entre les persones que tenim propensió a mirar el món amb el tremolor innocent de la tendresa. Aquests dies fan revenir les fonts del desig, el desentumeixen. No generen per ells sols el sentiment de felicitat, però d’alguna manera l’intueixen, l’ensumen. Fomenten la salivació pavloviana de posseir les coses, la il.lusió de mirar el cel esbandit, encantar-se amb el vol elegíac

Al camp de concentració d’Argelers no van comptar mai els morts

Tancats darrere les filferrades a la sorra nua de la platja en ple mes de febrer, al camp de concentració d’Argelers i tot seguit als veïns de Sant Cebrià i el Barcarès hi van morir de manera inhumana milers de refugiats republicans espanyols, que les autoritats franceses no van comptar mai. Van establir que durant  la Retirada havien entrat a França pel Pirineu català 450.000 refugiats, la meitat civils i l’altra meitat soldats. Tres quartes parts de tots plegats ja havien tornat a Espanya a finals del 1939. Però no van elaborar cap estadística ni estimació sobre quants en van morir als camps de concentració francesos, ni tan sols a través del registre d’inhumacions, si n’hi va haver, als cementiris municipals de la comarca. El 19 de febrer

Avui fa 80 anys de la mort d’Antonio Machado a Cotlliure

Avui és 22 de febrer. Fa 80 anys que Antonio Machado va morir de pena i desconhort a una pensió de Cotlliure, després de només vint-i-sis dies d’arribar a l’exili. Actualment es fa en cotxe amb tota comoditat un pas de frontera que els exiliats republicans, en ple hivern del 1939, van haver de recórrer a peu com un calvari. Considerat ja aleshores com el primer poeta castellà viu, Machado va decidir no marxar d’Espanya en començar la Guerra Civil, a diferència del que van fer Ramón Menéndez Pidal, Américo Castro, Azorín, Pío Baroja, José Ortega y Gasset, Juan Ramón Jiménez, Ramón Gómez de la Serna, Gregorio Marañón, Pedro Salinas, Salvador de Madariaga, Ramón Pérez de Ayala i altres intel.lectuals. Ell va voler quedar-se al

Defensa del vi blanc de Sancerre, de la seva joventut i la meva

Anys enrere vaig adoptar als bars de barri de París el costum popular de demanar un “petit sancerre”. S’havia convertit en nom genèric del vi blanc, encara que tot sovint procedís efectivament d’aquesta comarca vinícola del riu Loira caracteritzada per una qualitat sense comparació amb els preus disparats dels borgonyes, els bordeus i els côtes-du-rhône. Era un vi modest boníssim, passava com una carícia i procurava un moment d’il.lusió abastable. Des de l’Edat Mitjana i fins avui mateix és un vi de domaine, no de château. Els vins blancs de la comarca de Sancerre deriven de ceps sauvignon, no de l’omnipresent chardonnay. Lleugerament afruitat, d’una joventut musculada espontàniament i d’un aroma vegetal eteri, amb el remot toc salí propi del Loira, compensa la set amb una noblesa infinita i senzilla. Ara els bars de barri de París

Elogi de l’avorriment ben entès i laboriosament treballat

Amics i coneguts em diuen que sóc una persona molt activa, que no paro, que faig una quantitat d’activitat superior a la d’ells. En canvi a mi m’agrada parlar-los de l’avorriment. Tinc la delicadesa de no personalitzar, però la qüestió em sembla d’una importància, d’un pes específic inescamotejable. No té a veure amb la quantitat d’activitat, sinó amb la percepció de profit que se’n treu, amb el nivell de satisfacció que proporciona. Per als uns, estar tot el dia mirant el sostre del menjador o qualsevol altra immobilitat similar pot constituir una activitat més intensa i gratificant que no pas anar amunt i avall sense aturador, sense rumb i sense plaer. L’avorriment o la plenitud no depenen de la quantitat de moviment, sinó de l’estat mental de l’interessat. En

Les espines poden ser el millor del peix, l’exemple d’ahir

Ahir vam anar a escampar la boira al port d’Arenys de Mar, impel.lits d’entrada per una visió efusiva de les coses. Feia un dia radiant als rials de Sinera. A desgrat les recents obres de millora (la desembocadura del Rial del Bareu ha estat coberta, la plaça de les Palmeres reurbanitzada, el restaurant del Pòsit i l’antic berenador Martínez reinaugurats i el Club Nàutic autoritzat a ampliar amarratges), la passejada al recinte del port arenyenc encara es troba mancada del bri indispensable de poètica, d'un toc de gràcia que inviti a recorre’l amb una alegria pròpia. La caminada se’ns va fer escèptica com una hamburguesa de tofu, desnatada

Tinc afillat aquest ametller bord al cim del coll de Banyuls

Pel coll de Banyuls els governs de París i de Madrid també hi van fer passar la ratlla de la frontera estatal arran del Tractat dels Pirineus del 1659. Quan la carretera fa el cim, forma un mirador. Allà hi creix un ametller bord, aïllat, fill natural d’alguna llavor errívola portada pel vent. Estimo amb predilecció aquest arbre casual, indesitjat, fruit d’un driblatge de la natura. Ningú no l’ha esporgat ni l’ha educat mai. Les quatre branques que surten de la soca creixen com volen, aferrades a l’orgull de la supervivència malgrat la manca de carícies, la incomprensió del món davant del bastard, la cruesa del destí d’una criatura desemparada que mossega la pols amb una dignitat natural que no té res a veure amb la noblesa comprada o heretada. Encarna un anhel de