El dia que vaig baixar a “l’infern” de la Biblioteca de Catalunya

La notícia que la Biblioteca Britànica acaba de penjar a la xarxa 2.500 antics llibres eròtics digitalizats que havien format part del seu “infern” o secció tancada d’obres censurades m’ha fet recordar el reportatge que vaig publicar en primícia sobre “l’infern” de la Biblioteca de Catalunya, el novembre del 1982 a la revista mensual barcelonina Crònica. Era el primer periodista que accedia a l’obscur objecte de la maledicció oficial, als llibres que la moral reprovava, situats a unes rònegues prestatgeries del subsòl de la Sala de Reserva, només coneguts pels professionals de la institució i retirats de la consulta pública des de l’època de la Generalitat republicana, no pas de la postguerra franquista. Vaig baixar a aquell “infern” sota la mirada

A la plaça de Lladó quasi tot sembla neoclàssic, per fortuna

Aquest senzill edifici públic, construït el 1905 amb aires de classicisme endreçat i simètric, ennobleix la plaça major de Lladó, a 14 km de Figueres en direcció a Olot. Vuit plàtans centenaris (fins fa vint anys eren nou) procuren a l’estiu una de les ombres més distingides de la comarca. A l’època dels avis era el Sindicat Agrícol de la Garrotxa. A l’època dels pares, el llegendari restaurant Can Kiku, regentat fins a tancar les portes per jubilació el 2011 per Francesc Marcé i la seva dona Dolors Sala. Acaben de restaurar-ne la planta baixa com a nou bar amb terrassa d’allò més agradable. A Can Kiku les mongetes amb salpiquet, l'amanida freda de pota i tripa, l'oca amb peres, els peus de xai amb pèsols, l’arròs de llamàntol o el peix del dia portat de Roses ja eren herència d’una llegenda anterior, la Fonda de Cal Gran, governada des del 1930 per Felicià Vilar, que tothom anomenava Flacià. Josep Pla sostenia que a Cal Gran de Lladó s’hi menjaven “els tords més afrodisíacs de la terra”. Ho va escriure al magnífic retrat literari dedicat al pintor de la localitat, Marià Llavanera, al llibre Homenots, Tercera sèrie. Les quatre últimes pàgines de la narració al voltant del casament in articulo mortis,

Ca la Francisqueta de Llers o l‘alta virtut de la modèstia

De jove la Francisqueta Bagó caminava cada dia els 7 km que separen Llers de Figueres per anar a servir taules a l’acreditat restaurant de Ca la Teta, a l’hotel Duran. El 1951 li va tocar allotjar i alimentar a casa seva durant tres dies els músics de la cobla-orquestra de la festa major. Va trobar que se’n sortia i va obrir fonda pròpia, amb habitacions i menjador, ajudada pel marit Carles Sáenz. Ca la Francisqueta de Llers continua sent, quasi set dècades després, una petita institució. Ahir hi vam anar a dinar amb l’amic Josep Lloret com qui entra a un temple miraculós i concorregut de la virtut de la modèstia. El seu menú diari de quatre plats, vi i cafè a 10€ rodons per persona té fama de qualitat bàsica i autèntica. Després de l'amanida, els dilluns

Tot ciutadà llatí té dues pàtries: la seva i Roma

Parlem una llengua derivada per via directa del llatí, dels ocupants i colonitzadors romans desembarcats per primer cop a Hispània a través del port d’Empúries l’any 218 aC. La nostra romanització de vegades ha estat idealitzada a còpia de generalitzacions, però sens dubte va significar a molts llocs un salt de modernitat, un grau incipient d’alfabetització, l’aprenentatge de noves tècniques, l’aplicació del dret romà i un conjunt de beneficis acompanyats per la crueltat dels enfrontaments bèl.lics i l’explotació de l’esclavatge. L’Imperi romà va demostrar habilitat a l'hora subordinar altres pobles, estabilitzar-hi la seva administració i

La cuina a la brasa mereix un festival més ben organitzat

La convocatòria durant aquest últim cap de setmana al parc de la Torrassa (l’Hospitalet de Llobregat) del Festival What de Foc!, dedicat a la cuina a la brasa, m’hi va fer córrer des del primer dia. La iniciativa era d'enorme interès, però afirmar que aplegava “els millors xefs de barbacoa” només era un eslògan publicitari. En realitat l’organització coixejava per tots cantons, les cues eren llarguíssimes i la comoditat precària. Encara sort de la bonança ambiental, el confort climàtic era l’únic disponible. Tot i així la cuina a la brasa ha de ser considerada un autèntic art, al mateix nivell o més que la cuina de cassola o de forn. Aquí tenim pocs establiments que se n’enorgulleixin. Del mític ofici d’asador no sabem dir-ne graellador, perquè l’ús

Piazza Navona, per salvar imperiosament la fe en algunes coses

Com amant de Roma no vaig exactament a aquesta ciutat, sinó a Navona. No sé si és una necessitat física o un imperatiu moral, però només al moment de prendre possessió cutània de la cèntrica plaça i consumir-hi el primer espresso a la terrassa del bar Tre Scalini sento que he arribat a destinació, hi percebo el preludi d’una sintonia i experimento la sensació que ja no caldrà dir res més, que tota la Roma amb la qual em disposo a intimar s’hi troba compendiada. El lideratge de Piazza Navona no li ve donat només pel decorat barroc magistral, sinó per l’encert a mantenir fins avui el caràcter de lloc de confluència instintiva, d’intercanvi natural de presències, divagacions i mirades. Si Roma és una ciutat per passejar i civilitzar-se, Navona és una "ciutat" per seure i civilitzar-se. El turisme hi aboca un aiguabarreig impetuós de gent. Al marge de les noses inel.ludibles, Navona és un viatge per fer quan es disposa d’un lapse de temps mesurat en maduresa del desig més que en hores, encara que només es disposi de cinc minuts furtius entre dues pèrdues reglamentàries de temps, però cinc minuts sobirans de la seva durada i al punt dolç del desig de xarrupar-los. És una partícula de món ideal per

La mirada del poeta Joseph Brodsky amb ulls color de mostassa i mel

Joseph Brodsky, nascut i criat a Sant Petersburg, va començar a practicar de jove la poesia i la traducció. Als 24 anys va ser acusat pel règim soviètic de “parasitisme social” i condemnat a cinc anys de treballs forçats, dels quals només en va complir un i mig gràcies a la intervenció de Jean-Paul Sartre i altres intel.lectuals. El 1972 les autoritats li van “suggerir” que abandonés la URSS. Ho va fer amb una maleta que contenia la màquina d’escriure i un llibre de poemes de John Donne. Després de curtes estades a Viena i a Londres, va trobar feina de professor a universitats nord-americanes, primer a la de Michigan i després la Columbia de Nova York. Amb el primer sou de

Dos cartellets per resumir dos mil.lenis de manera muda

Aquests dos petits cartells metàl.lics afixats a la roca evoquen sense gaire eloqüència una història bimil.lenària al Coll de Panissars, al capdamunt del terme del Pertús. Des de la Via Heràclia dels ibers, bens abans de la colonització romana, el pas més freqüentat entre Ibèria i el continent europeu es troba al Pertús, però no sempre ha estat al mateix punt precís. Joan Badia i Homs ja apuntava el 1978 al segon volum de L’arquitectura medieval de l’Empordà que aquests blocs de pedra tallada que afloren al Coll de Panissars corresponen al monument romà dels Trofeus de Pompeu, erigit l’any 70 aC a banda i banda de la via

La glòria del Canigó, com una mena de vitalitat anímica

La llum jubilar de tramuntana és el factor que fa aparèixer el Canigó al fons de l'escenari alguns dies selectes, feliços pel dibuix tònic i enllustrat de les coses, quan la claror excitada pel vent invita a palpar la turgència de les formes de la vida, almenys entre les persones que tenim propensió a mirar el món amb el tremolor innocent de la tendresa. Aquests dies fan revenir les fonts del desig, el desentumeixen. No generen per ells sols el sentiment de felicitat, però d’alguna manera l’intueixen, l’ensumen. Fomenten la salivació pavloviana de posseir les coses, la il.lusió de mirar el cel esbandit, encantar-se amb el vol elegíac

Al camp de concentració d’Argelers no van comptar mai els morts

Tancats darrere les filferrades a la sorra nua de la platja en ple mes de febrer, al camp de concentració d’Argelers i tot seguit als veïns de Sant Cebrià i el Barcarès hi van morir de manera inhumana milers de refugiats republicans espanyols, que les autoritats franceses no van comptar mai. Van establir que durant  la Retirada havien entrat a França pel Pirineu català 450.000 refugiats, la meitat civils i l’altra meitat soldats. Tres quartes parts de tots plegats ja havien tornat a Espanya a finals del 1939. Però no van elaborar cap estadística ni estimació sobre quants en van morir als camps de concentració francesos, ni tan sols a través del registre d’inhumacions, si n’hi va haver, als cementiris municipals de la comarca. El 19 de febrer

Avui fa 80 anys de la mort d’Antonio Machado a Cotlliure

Avui és 22 de febrer. Fa 80 anys que Antonio Machado va morir de pena i desconhort a una pensió de Cotlliure, després de només vint-i-sis dies d’arribar a l’exili. Actualment es fa en cotxe amb tota comoditat un pas de frontera que els exiliats republicans, en ple hivern del 1939, van haver de recórrer a peu com un calvari. Considerat ja aleshores com el primer poeta castellà viu, Machado va decidir no marxar d’Espanya en començar la Guerra Civil, a diferència del que van fer Ramón Menéndez Pidal, Américo Castro, Azorín, Pío Baroja, José Ortega y Gasset, Juan Ramón Jiménez, Ramón Gómez de la Serna, Gregorio Marañón, Pedro Salinas, Salvador de Madariaga, Ramón Pérez de Ayala i altres intel.lectuals. Ell va voler quedar-se al

Defensa del vi blanc de Sancerre, de la seva joventut i la meva

Anys enrere vaig adoptar als bars de barri de París el costum popular de demanar un “petit sancerre”. S’havia convertit en nom genèric del vi blanc, encara que tot sovint procedís efectivament d’aquesta comarca vinícola del riu Loira caracteritzada per una qualitat sense comparació amb els preus disparats dels borgonyes, els bordeus i els côtes-du-rhône. Era un vi modest boníssim, passava com una carícia i procurava un moment d’il.lusió abastable. Des de l’Edat Mitjana i fins avui mateix és un vi de domaine, no de château. Els vins blancs de la comarca de Sancerre deriven de ceps sauvignon, no de l’omnipresent chardonnay. Lleugerament afruitat, d’una joventut musculada espontàniament i d’un aroma vegetal eteri, amb el remot toc salí propi del Loira, compensa la set amb una noblesa infinita i senzilla. Ara els bars de barri de París

Elogi de l’avorriment ben entès i laboriosament treballat

Amics i coneguts em diuen que sóc una persona molt activa, que no paro, que faig una quantitat d’activitat superior a la d’ells. En canvi a mi m’agrada parlar-los de l’avorriment. Tinc la delicadesa de no personalitzar, però la qüestió em sembla d’una importància, d’un pes específic inescamotejable. No té a veure amb la quantitat d’activitat, sinó amb la percepció de profit que se’n treu, amb el nivell de satisfacció que proporciona. Per als uns, estar tot el dia mirant el sostre del menjador o qualsevol altra immobilitat similar pot constituir una activitat més intensa i gratificant que no pas anar amunt i avall sense aturador, sense rumb i sense plaer. L’avorriment o la plenitud no depenen de la quantitat de moviment, sinó de l’estat mental de l’interessat. En

Les espines poden ser el millor del peix, l’exemple d’ahir

Ahir vam anar a escampar la boira al port d’Arenys de Mar, impel.lits d’entrada per una visió efusiva de les coses. Feia un dia radiant als rials de Sinera. A desgrat les recents obres de millora (la desembocadura del Rial del Bareu ha estat coberta, la plaça de les Palmeres reurbanitzada, el restaurant del Pòsit i l’antic berenador Martínez reinaugurats i el Club Nàutic autoritzat a ampliar amarratges), la passejada al recinte del port arenyenc encara es troba mancada del bri indispensable de poètica, d'un toc de gràcia que inviti a recorre’l amb una alegria pròpia. La caminada se’ns va fer escèptica com una hamburguesa de tofu, desnatada

Tinc afillat aquest ametller bord al cim del coll de Banyuls

Pel coll de Banyuls els governs de París i de Madrid també hi van fer passar la ratlla de la frontera estatal arran del Tractat dels Pirineus del 1659. Quan la carretera fa el cim, forma un mirador. Allà hi creix un ametller bord, aïllat, fill natural d’alguna llavor errívola portada pel vent. Estimo amb predilecció aquest arbre casual, indesitjat, fruit d’un driblatge de la natura. Ningú no l’ha esporgat ni l’ha educat mai. Les quatre branques que surten de la soca creixen com volen, aferrades a l’orgull de la supervivència malgrat la manca de carícies, la incomprensió del món davant del bastard, la cruesa del destí d’una criatura desemparada que mossega la pols amb una dignitat natural que no té res a veure amb la noblesa comprada o heretada. Encarna un anhel de

El miracle viscut de comprimir carn humana al metro de Tòquio

He comprovat amb els meus ulls de gaijin (estranger) que la riuada humana discorre al metro més concorregut del món amb un ímpetu calculat en detall. Em vaig dirigir a l'estació de Kita-senju per presenciar l'escena dels empleats encarregats d'empènyer els viatgers a les hores punta, aconseguir manu militari que es tanquin les portes i que el comboi pugui arrencar. Dubto molt que torni a veure mai més una torrentera humana canalitzada amb aquella precisió mentre els implicats, violentament embotits als vagons molt pitjor que les sardines, ho troben normal, acostumat,

Prostitució a la Jonquera, una tradició arreladíssima

Catalunya ostenta el trist rècord d’acollir el bordell més gran d’Europa, el Paradise de la Jonquera, inaugurat el 2010 com ampliació d’una llarga tradició. Les consciències es tranquil.litzen amb rapidesa, com si es tractés d’una fatalitat inevitable amb rang d’ofici més antic del món, malgrat que el qualificatiu sigui una ximpleria. N’hi ha prou amb dissimular, encara que s’hi infringeixi la llei. També es consolen pensant que la majoria de la clientela és francesa, com a la resta de negocis de la zona. Qualsevol frontera acostuma a ser un focus d’activitats subterrànies. La més transitada d’Europa occidental  és la catalana del Pertús i la Jonquera des de la implantació del turisme. Hi passen cada any sis milions de persones. Dóna peu a una activitat de visible pes específic –i ara deixo a part l’invisible. Diuen que els seus grans supermercats facturen entre 1,5 i 2 milions d’euros per dia. La facturació dels macro-prostíbuls resulta més difícil de calcular. Les escletxes de la normativa són l’especialitat dels responsables del ram i els seus advocats, amb la certesa

El contraban al Pertús, perquè som un país de frontera

Ahir vam anar amb l’amic Quim Curbet al Pertús a fer que fèiem el contrabandista sense gaire sentiment de culpa, més aviat amb la convicció que el principal acte de contraban va ser col.locar l’any 1659 una frontera allà on no n'hi havia, per l’interès de la corona francesa i el desinterès de l'espanyola. Al voltant de la ratlla artificial van proliferar intercanvis clandestins que abans no ho eren. El contraban és consubstancial a qualsevol frontera. En el cas de la catalana, s'hi va sumar el fet de posar-la damunt del punt de pas del Pirineu més transitat des de l'antiguitat. El contraban s'escapa per definició de xifres concretes, prefereix abonar llegendes i passar per ull, que és el seu objectiu genuí i bàsic. Això no significa que les llegendes continguin només

La memòria de la Retirada republicana vista a contracorrent

Oferíem aquest aspecte quaranta anys enrere els tres periodistes del diari L’Indépendant el dia que presentàvem a Perpinyà la nostra retrospectiva històrica sobre un tema fins aleshores tabú: la retirada republicana del 1939 a França. Ara se’n commemoren els 80 anys amb una colla d’actes institucionals, però aleshores encara es considerava incòmode mirar sota la catifa. Treballava de corresponsal a Barcelona del diari perpinyanès quan el company de la redacció René Grandó, a les envistes del quaranta aniversari dels fets, va plantejar d’abordar-los amb aportacions dels dos costats de la frontera. Després d’ampliar l’equip de treball amb un tercer membre de la redacció, Jaume Queralt, ens vam abocar a arxius, recerca de

Hernán Cortés, Steven Spielberg i Javier Bardem: per llogar-hi cadires

Tinc ganes de veure com el productor Steven Spielberg converteix en gran espectacle el genocidi de l’imperi asteca, comès amb engany i traïdoria pel conquistador Hernán Cortés. Arran del cinquè centenari de la “gesta”, produirà per a la plataforma Amazon una sèrie televisiva de quatre hores, protagonitzada per Javier Bardem en el paper de Cortés, de moment sense data d’estrena. Una de les últimes i més substancioses interpretacions sobre aquells fets l’ha ofert l’historiador Yuval Noah Harari al seu best seller Sapiens. D’animals a déus: una breu història de la humanitat. Subratlla que menys de vint