El miracle viscut de comprimir carn humana al metro de Tòquio

He comprovat amb els meus ulls de gaijin (estranger) que la riuada humana discorre al metro més concorregut del món amb un ímpetu calculat en detall. Em vaig dirigir a l'estació de Kita-senju per presenciar l'escena dels empleats encarregats d'empènyer els viatgers a les hores punta, aconseguir manu militari que es tanquin les portes i que el comboi pugui arrencar. Dubto molt que torni a veure mai més una torrentera humana canalitzada amb aquella precisió mentre els implicats, violentament embotits als vagons molt pitjor que les sardines, ho troben normal, acostumat,

Prostitució a la Jonquera, una tradició arreladíssima

Catalunya ostenta el trist rècord d’acollir el bordell més gran d’Europa, el Paradise de la Jonquera, inaugurat el 2010 com ampliació d’una llarga tradició. Les consciències es tranquil.litzen amb rapidesa, com si es tractés d’una fatalitat inevitable amb rang d’ofici més antic del món, malgrat que el qualificatiu sigui una ximpleria. N’hi ha prou amb dissimular, encara que s’hi infringeixi la llei. També es consolen pensant que la majoria de la clientela és francesa, com a la resta de negocis de la zona. Qualsevol frontera acostuma a ser un focus d’activitats subterrànies. La més transitada d’Europa occidental  és la catalana del Pertús i la Jonquera des de la implantació del turisme. Hi passen cada any sis milions de persones. Dóna peu a una activitat de visible pes específic –i ara deixo a part l’invisible. Diuen que els seus grans supermercats facturen entre 1,5 i 2 milions d’euros per dia. La facturació dels macro-prostíbuls resulta més difícil de calcular. Les escletxes de la normativa són l’especialitat dels responsables del ram i els seus advocats, amb la certesa

El contraban al Pertús, perquè som un país de frontera

Ahir vam anar amb l’amic Quim Curbet al Pertús a fer que fèiem el contrabandista sense gaire sentiment de culpa, més aviat amb la convicció que el principal acte de contraban va ser col.locar l’any 1659 una frontera allà on no n'hi havia, per l’interès de la corona francesa i el desinterès de l'espanyola. Al voltant de la ratlla artificial van proliferar intercanvis clandestins que abans no ho eren. El contraban és consubstancial a qualsevol frontera. En el cas de la catalana, s'hi va sumar el fet de posar-la damunt del punt de pas del Pirineu més transitat des de l'antiguitat. El contraban s'escapa per definició de xifres concretes, prefereix abonar llegendes i passar per ull, que és el seu objectiu genuí i bàsic. Això no significa que les llegendes continguin només

La memòria de la Retirada republicana vista a contracorrent

Oferíem aquest aspecte quaranta anys enrere els tres periodistes del diari L’Indépendant el dia que presentàvem a Perpinyà la nostra retrospectiva històrica sobre un tema fins aleshores tabú: la retirada republicana del 1939 a França. Ara se’n commemoren els 80 anys amb una colla d’actes institucionals, però aleshores encara es considerava incòmode mirar sota la catifa. Treballava de corresponsal a Barcelona del diari perpinyanès quan el company de la redacció René Grandó, a les envistes del quaranta aniversari dels fets, va plantejar d’abordar-los amb aportacions dels dos costats de la frontera. Després d’ampliar l’equip de treball amb un tercer membre de la redacció, Jaume Queralt, ens vam abocar a arxius, recerca de

Hernán Cortés, Steven Spielberg i Javier Bardem: per llogar-hi cadires

Tinc ganes de veure com el productor Steven Spielberg converteix en gran espectacle el genocidi de l’imperi asteca, comès amb engany i traïdoria pel conquistador Hernán Cortés. Arran del cinquè centenari de la “gesta”, produirà per a la plataforma Amazon una sèrie televisiva de quatre hores, protagonitzada per Javier Bardem en el paper de Cortés, de moment sense data d’estrena. Una de les últimes i més substancioses interpretacions sobre aquells fets l’ha ofert l’historiador Yuval Noah Harari al seu best seller Sapiens. D’animals a déus: una breu història de la humanitat. Subratlla que menys de vint

Manolo Valiente, el custodi de la tomba de Machado a Cotlliure

Vaig conèixer Manolo Valiente a començaments del 1979 al peu de la tomba d’Antonio Machado a Cotlliure, mentre preparàvem amb els col.legues del diari perpinyanès L’Indépendant la sèrie sobre el quaranta aniversari de la Retirada republicana del 1939. Era un picapedrer, escultor i poeta sevillà exiliat a Banyuls. Un cop al mes anava a buidar la bústia que ell mateix havia col.locat al capçal de la tomba perquè el vent no escampés arreu del cementiri els missatges deixats pels visitants, amb l’autorització municipal i de la Fundació Antonio Machado de la localitat, de la qual n’era l’actiu secretari. Una tomba amb bústia de correus no era cosa

Els monestirs romànics representen coses que no ens expliquen

Ahir vam anar a escampar la boira amb l’amic Josep Lloret al voltant dels dos esplèndids monestirs romànics veïns de Sant Miquel i Sant Tomàs de Fluvià. Es troben separats per només 5 km de distància, a la plana de Figueres, amb una llibertat apartada i pròpia. Vam recorre’ls per fora i per dintre, però als visitants no ens expliquen la misèria del feudalisme que representen, l’enorme desigualtat entre els senyors medievals o els monjos (les dues xarxes de poder coordinades) en comparació amb la mà d’obra que construïa els seus castells i monestirs. També caldria tenir-ho present quan els admirem avui. Els monuments restaurats per l’erari públic han de reflectir la societat de l’època, no només la dels antics o actuals propietaris. La inversió que s’hi fa és inversament proporcional a la informació per interpretar-los que s’ofereix. L’acta de consagració del monestir benedictí de Sant Miquel de Fluvià data de l’any 1066. Quatre segles més endavant va ser reformat i fortificat amb els merlets que coronen els murs de l’església i el magnífic campanar quadrat d’estil llombard. El 1835 els monjos van marxar, el 1853 es va desamortitzar (posar a la venda i utilitzar com a instal.lacions agràries) i actualment torna a

Record en viu de la “lozana andaluza” a Roma

Mentre escrivíem a quatre mans el llibre Roma, passejar i civilitzar-se, Rossend Domènech em portava alguns dies a dinar o a sopar amb amics, per exemple a casa de l’actriu Maria Rosaria Omaggio, després que jo l'hagués contemplada in puribus naturalibus a la pantalla gran com a protagonista de la pel.lícula La lozana andaluza i a les revistes de “destape” de la seva època de joveneta turgent i desacomplexada. Els papers de Venus sempre han estat difícils d’interpretar, al cinema i a la vida real, pel despullament no només vestimentari que exigeixen, sense més artificis que el

Can Reixach a la Vall del Llémena, grandesa de les petites fondes de bosc

Ahir l’amic Quim Curbet em va portar a dinar amb una devoció particular a la fonda Can Reixach, al peu de la carretera que travessa la vall del Llémena, un dels grans boscos de rouredes i alzinars més acostats a la ciutat de Girona i per tant destinació tradicional dels dinars campestres dels gironins. Vaig creure entendre per què m’hi portava. No era pas perquè Can Reixach fos la casa natal de Josep Roca, el pare dels tres germans Roca del restaurat gironí celebrat mundialment. Crec que va ser per mantenir la sorda lluita de concepte entre els petits restaurants de carretera i els guardonats com a millors del món per les

El mite d’Emporium també designava un night-club

El nom d’Emporium ja era un mite de prestigi abans de l’inici de les excavacions oficials de la ciutat greco-romana d’Empúries el 1908. Al Glosari publicat el 19 de gener del 1906 al diari La Veu de Catalunya, el rimbombant Eugeni d’Ors escrivia un article titulat “Emporion”. No es referia exactament a Empúries, que encara no havia estat “descoberta” pels arqueòlegs oficials, sinó a l’òpera Emporium d’Enric Morera, amb llibret d’Eduard Marquina, estrenada al Liceu el 20 de gener del 1906. L’incípit del llibret operístic precisava: “L’acció passa a Emporium, al finalisar la dominació romana”. Un cop començat a excavar el jaciment, el nom d’Emporium va designar també un night-club barceloní obert el 1927 per Emili Serrats Soler. El nom

Els faroners ja no viuen als fars, excepte en literatura

L’imaginari literari sempre ha anat ple de la figura de l’home lliure immers en la natura, solitari, feliç i si pot ser estipendiat. Els faroners van ser durant llargues èpoques els funcionaris de l’Estat que complien tots aquells requisits, un ofici llegendari que l’automatització dels fars ha suprimit. Però el mite persisteix. L’escriptor francès Marc Pointud acaba de negociar una concessió per residir al far de de Tévennec a canvi de rehabilitar-ne l’habitatge i fer-ne una residència temporal d’artistes que vulguin aïllar-se literalment, atès que es troba situat a un illot davant la costa bretona. Anys enrere vaig entrevistar el faroner basc Javier McLenan, d’origen

La vida fluctua, però alguns dies encara escolto tangos

Quan una amable redactora de l’editorial RBA que publicava l’any 2008 el llibre De Carlos Gardel al tango electrónico va escriure el resum de l’obra que figura a la contraportada, va definir el meu treball com una “tangografia”. Em va convertir en una cosa tan horrorosa com un “tangògraf” arran d’aquell quart llibre (que no seria l’últim) sobre història del tango i més en particular del tango a Catalunya i Espanya. Ho he estat a unes èpoques més que a d’altres, la vida fluctua. En una ocasió la cantant argentina Elba Picó, resident a Barcelona, em va demanar que escrivís quatre ratlles a la caràtula d’un dels seus discos. Vaig dir-hi que el tango és sobretot un ball que ha demostrat capacitat de relleu generacional i de salts continentals, una música en constant evolució, una poètica, una història i el reflex d’una actitud davant de la vida, tot plegat facilitat per la irradiació d’una cosmòpoli de 14 milions d’habitants com Buenos Aires i una projecció internacional que genera actualment milongues (ballades) de tango cada setmana a Barcelona i moltes ciutats europees, americanes i japoneses (a Barcelona el 31 de gener vinent la milonga dels

Retirada republicana del 1939: història d’una foto històrica

Una de les fotografies més conegudes de la retirada republicana del 1939 va ser feta als voltants de Prats de Molló a primers de febrer per un reporter desconegut i publicada el 18 de febrer del 1939 al setmanari francès L’Illustration. Van haver de transcórrer cinc dècades abans d’identificar els fotografiats. Mariano Gracia portava de la mà la seva filla coixa Alicia, de set anys. El nen de segona fila, igualment amputat, era el seu germà Amadeo, de quatre anys, el qual avançava amb l’ajuda d’un civil també amb cama de fusta. L’adolescent del fons era el tercer germà, Antonio, de dotze anys.  El bombardeig franquista de la localitat natal de Monsó (Osca) havia causat el 20 de novembre del 1937 la mort de la mare Pilar Bamala i les amputacions dels dos germans petits. El pare i els tres fills van anar refugiats a la Garriga fins el final de la guerra. Durant la retirada el grup familiar va passar per Ripoll, Camprodon i el Coll d’Ares. A l'arribada a les envistes de Prats de Molló va fer la foto un dels reporters de premsa

Ferida oberta: 80 anys de la retirada republicana a França

Una dels principals capítols de la Guerra Civil va ser la retirada a França per la frontera catalana de mig milió de civils i soldats en quinze dies, del 27 de gener gener al 10 de febrer del 1939. La magnitud sense precedents d’aquell èxode i la duríssima rebuda aplicada per França tindria enormes conseqüències. Després de la batalla de l’Ebre les tropes franquistes havien desplegat un ràpid avanç als 250 km que separen Tarragona de la frontera francesa. Barcelona, Girona i Figueres van caure sense resistència, com ho faria més tard Madrid. La retirada de les tropes republicanes no va ser cap desbandada caòtica, la pràctica totalitat van passar la frontera en formació a les ordres dels seus oficials. El govern republicà continuava controlant el 30% del territori: la capital madrilenya i la costa mediterrània entre Almeria i València. En aquelles importants reserves militars es basava la política de "Resistir es vencer" mantinguda pel cap del govern, Juan Negrín,

Ahir vam anar a vetllar el poble difunt de Sant Marçal de Quarantella

Ahir vam anar amb Quim Curbet a vetllar el poble difunt i digne d’elogi de Sant Marçal de Quarantella, veïnat deshabitat del municipi de Vilademuls que una immobiliària ha posat a la venda al preu sumptuós de 2 milions d’euros per vuit cases a restaurar. De pobles deshabitats n’hi ha més d’un centenar a Catalunya, sobretot al Pirineu desposseït. El fenomen és menys corrent a la plana de la província de Girona, al terraprim que uneix el Pla de l’Estany amb l’Empordà, escenari suaument ondulat i drenat per múltiples rieres que aboquen al Ter, ben comunicat a 20 km escassos de Girona ciutat, amb vistes al Canigó. Encara que ni

Un inoblidable esmorzar de motxilla a l’illa de Portlligat

En alguna ocasió m’han portat a l’illa de Portlligat per fer-hi un sumptuós esmorzar de motxilla a base de ceba i anxova (més algun paté francès i algun embotit ibèric), amb coca de pa de la fleca de l’Àngel, una ampolla de vi i un cigar havà. El corn de l’abundància surt d’una petita motxilla de l’amic capaç de conduir-nos-hi a rem malgrat el grop de tramuntana i fer-nos voltar tota l’illa a peu abans de procedir a l’àpat, gràcies un coneixement del terreny terrestre i marítim imbatible i a un paladar també molt ben entrenat. Són amfitrions, esmorzars i escenaris que no s’obliden. La badia de Portlligat deu el nom a l’illa de sis hectàrees que “lliga” o tanca el petit port natural. L’illa és la clau de volta que fa possible la bellesa redossada del paratge, la seva ingravidesa

L’autèntic monument gòtic del Palau del Lloctinent és la parra

Dintre del conjunt gòtico-renaixentista de la Plaça del Rei barcelonina, el Palau del Lloctinent alberga l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Més ben dit, albergava. L’arxiu es va traslladar el 1994 a un edifici modern del carrer Almogàvers. La vella seu del segle XVI continua sent propietat del ministeri de Cultura i té doble accés per la Plaça del Rei i pel carrer dels Comtes. Al magnífic pati de la planta baixa tothom tendeix a mirar amunt, per l’alçada de tres pisos del palau restaurat, l’elegància de línies, la galeria porxada del primer pis, les balustres, les gàrgoles... Però de vegades cal mirar també arran de terra i adonar-se que un dels elements monumentals més destacats d'aquest casal és la parra de tres peus

La gola mutant del Ter sota la llum candent de tramuntana d’ahir

Ahir vam anar a caminar al delta del Ter davant les illes Medes amb Josep Lloret i Josep Capellà just pel plaer de passar-hi els ulls i no trobar cap objecció important, només aquell aleteig de la vida en les seves formes més directes, impulsives i molt sovint inexpressables perquè tan sols poden arribar a ser transcrites per un xacona de Bach o un bolero ajustat a les contradiccions dels sentiments. Dic això perquè la gola del Ter no és una geografia fixa ni immutable. Al contrari, es tracta d’una desembocadura mutant, movedissa. En primer lloc, les dues ribes del bocal, els dos llavis de la gola, es transformen contínuament de dibuix i de situació, degut a l’embat canviant del vent i de la sorra, del curs d’aigua i les onades. En segon lloc, la zona de dunes ha rebut

La Gioconda està d’aniversari, la gernació davant del quadre augmentarà

No em molesta la gernació exagerada que s’agrumolla cada dia davant de la Gioconda al Louvre. Fa temps que conec el quadre i amb remirar-lo de lluny en tinc prou. Al contrari, celebro que sigui el museu més concorregut del món i que els visitants hi acudeixin. Aquest any encara n’hi haurà més, pel cinquè centenari de la mort de Leonardo Da Vinci i les commemoracions programades, tot i que la Gioconda no es mourà d’on és ni el seu enigmàtic somriure tampoc. Sempre m’ha semblat discutible el costum d’anar inexcusablement de museus quan es visita una ciutat, com si formés part insortejable del circuit establert. Jo no ho faig. Generalment només hi torno si tinc un motiu precís i

Conte de Cap d’Any: els humans sempre amaguem l’edat

El malentès de partida consisteix a creure que encetem l’any 2019, quan en realitat sumem 4.500 milions d’anys. L’actual calendari gregorià el va implantar el papa Gregori XIII l’any 1582 per substituir el pagà calendari julià, dictat per l’emperador Juli César l’any 46 aC. Va tenir la virtut de simplificar les coses a força d’escurçar-les. També se’n va deixar moltes pel camí, com si no fossin més que una nebulosa tots els anys “aC” (abans de Crist), infinitament més nombrosos que els 2019 “dC” (després de Crist). La realitat és que la nebulosa va començar a aclarir-se fa aquells 4.500 milions d’anys, quan un núvol de pols i gas originat pel