L’autèntic monument gòtic del Palau del Lloctinent és la parra

Dintre del conjunt gòtico-renaixentista de la Plaça del Rei barcelonina, el Palau del Lloctinent alberga l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Més ben dit, albergava. L’arxiu es va traslladar el 1994 a un edifici modern del carrer Almogàvers. La vella seu del segle XVI continua sent propietat del ministeri de Cultura i té doble accés per la Plaça del Rei i pel carrer dels Comtes. Al magnífic pati de la planta baixa tothom tendeix a mirar amunt, per l’alçada de tres pisos del palau restaurat, l’elegància de línies, la galeria porxada del primer pis, les balustres, les gàrgoles... Però de vegades cal mirar també arran de terra i adonar-se que un dels elements monumentals més destacats d'aquest casal és la parra de tres peus

La gola mutant del Ter sota la llum candent de tramuntana d’ahir

Ahir vam anar a caminar al delta del Ter davant les illes Medes amb Josep Lloret i Josep Capellà just pel plaer de passar-hi els ulls i no trobar cap objecció important, només aquell aleteig de la vida en les seves formes més directes, impulsives i molt sovint inexpressables perquè tan sols poden arribar a ser transcrites per un xacona de Bach o un bolero ajustat a les contradiccions dels sentiments. Dic això perquè la gola del Ter no és una geografia fixa ni immutable. Al contrari, es tracta d’una desembocadura mutant, movedissa. En primer lloc, les dues ribes del bocal, els dos llavis de la gola, es transformen contínuament de dibuix i de situació, degut a l’embat canviant del vent i de la sorra, del curs d’aigua i les onades. En segon lloc, la zona de dunes ha rebut

La Gioconda està d’aniversari, la gernació davant del quadre augmentarà

No em molesta la gernació exagerada que s’agrumolla cada dia davant de la Gioconda al Louvre. Fa temps que conec el quadre i amb remirar-lo de lluny en tinc prou. Al contrari, celebro que sigui el museu més concorregut del món i que els visitants hi acudeixin. Aquest any encara n’hi haurà més, pel cinquè centenari de la mort de Leonardo Da Vinci i les commemoracions programades, tot i que la Gioconda no es mourà d’on és ni el seu enigmàtic somriure tampoc. Sempre m’ha semblat discutible el costum d’anar inexcusablement de museus quan es visita una ciutat, com si formés part insortejable del circuit establert. Jo no ho faig. Generalment només hi torno si tinc un motiu precís i

Conte de Cap d’Any: els humans sempre amaguem l’edat

El malentès de partida consisteix a creure que encetem l’any 2019, quan en realitat sumem 4.500 milions d’anys. L’actual calendari gregorià el va implantar el papa Gregori XIII l’any 1582 per substituir el pagà calendari julià, dictat per l’emperador Juli César l’any 46 aC. Va tenir la virtut de simplificar les coses a força d’escurçar-les. També se’n va deixar moltes pel camí, com si no fossin més que una nebulosa tots els anys “aC” (abans de Crist), infinitament més nombrosos que els 2019 “dC” (després de Crist). La realitat és que la nebulosa va començar a aclarir-se fa aquells 4.500 milions d’anys, quan un núvol de pols i gas originat pel

Mont-ras és un poble curiosíssim, encara més de la mà de Martí Sabrià

Mont-ras és un poble curiosíssim, independitzat de Palafrugell el 1858, extremadament discret i feliç, quasi secret i amb una abundància lluminosa de llimoners. Malgrat trobar-se a l’interior, va obtenir una franja de la costa perquè els mossos poguessin fer el servei militar a la Marina. Avui suma 1.800 habitants al costat dels 23.000 de Palafrugell, però al seu petit terme concentra una indústria multinacional (s’hi fabriquen cada any 2.500 tones de gomes d’esborrar Milan, des del 1918), un celler ultramodern de producció de vi, mitja dotzena d’actius restaurants, destacats xalets d’arquitectes com Pepe Pratmarsó i Ricardo Bofill, un càmping nudista i un prostíbul de visibles dimensions. Al mas familiar de cal Mariner hi viu Martí Sabrià, que dirigeix des de fa

Conte de Nadal: la República, la Yoli i la Guineueta

La sortida de la parada de metro Llucmajor (Línia Groga) m’estampa contra el monument a la I República que s’alça a la plaça, un nu femení al.legòric de grans dimensions, una madonna laica i feminista, obra de l’escultor Josep Viladomat. El sol llevant del matí imprimeix al bronze un esclat encara més viu, amb el braç esquerre alçat per brandar les fulles de llorer que simbolitzen la victòria o potser la pau, la pietat i el perdó. Miro la República als ulls i li dedico una jaculatòria. Tot seguit enfilo el Passeig de Valldaura, l'ampli bulevard que suma quatre fileres de magnoliers, pollancres i palmeres. Segueixo les mestresses de casa que arrosseguen el carretó d’anar a comprar i de seguida em situen al portal renovat del mercat de la Guineueta. Al centre del recinte veig la llarga barra del Bar Yolanda plena de plats en exposició. Una noia rossa feineja als fogons d’esquena al públic. Aleshores pronuncio la contrasenya: “Bon dia, Yoli”. Ella es gira, em llança una mirada amable darrere les ulleres de muntura negra de carei i m’ofereix el millor somriure de benvinguda, sense deixar de remenar la paella o la cassola. Em fixo inevitablement en el plat que està enllestint en aquell moment. Tots els altres de la barra també els ha cuinat ella des de les cinc del matí, excepte potser el cap i pota,

Ahir vam presentar “Històries de pescadors de la Costa Brava”

Ahir vam presentar al renovat Alfolí de la Sal de l’Escala Històries de pescadors de la Costa Brava, escrit per Lurdes Boix i Jaume Badias, acabat de publicar per Editorial Gavarres. M’hi van fer intervenir com autor del pròleg i vaig reconèixer que el llibre ofereix un retrat minuciós, perfilat i documentadíssim dels vells pescadors. Tot i així tinc la impressió que el subjecte retratat no para quiet i surt mogut a la foto. Els dos autors tenen el mèrit d’arrencar el nostre passat recent del desconeixement imminent, de la ignorància pura i simple. Això requereix moltes hores de feina i un criteri esmolat a l’hora de transcriure la crònica viscuda dels personatges que han construït la història local, la més bàsica i generalment la més menystinguda. Ara ja

Gildas, l’home de les olives vora el mar

Fa vint anys que Gildas Girodeau i la seva dona Isabelle Piedallu van decidir treballar el vell olivar del Mas Boutet amb una vista sumptuosa damunt del mar de Cotlliure. Alhora, ell escriu novel.les negres i ella és urbanista i escultora. L’olivar de l’avi matern de Gildas, René Boutet, era més petit. Ara ja suma 12 hectàrees i una producció anual de 1.500 litres d’oli ecològic, que destil.len al trull de Cornellà de la Rivera. Disposa en complement d’un parell d’habitacions d’agroturisme, jardí de plantes aromàtiques i confitures de les seves figueres i llimoners. La mare, Odette Boutet, s’encamina amb peu ferm cap els 92 anys i acaba d’obrir una

Gran exposició d’Antonello da Messina a Palerm, sobretot per l’escenari

El cartell de l’exposició és terrorífic, un primeríssim pla de la cara de Sant Benet procedent del tríptic al qual el pintor Antonello da Messina el va retratar de cos sencer. Terrorífic i enganyós, perquè aquell mestre del Quatrocento renaixentista italià va pintar altres cares infinitament més dolces, com la famosa Anunciació blava o el Retrat del mariner desconegut. Però si deixem a banda el cartell, l’exposició que oberta fins el 10 de febrer mereix el viatge a Palerm amb entusiasme. No només per veure reunida la producció d'Antonello da Messina, cedida per grans museus europeus, sinó per l’escenari. El Palazzo Abatellis de la capital siciliana és un edifici eminent del gòtic civil català que el mestre portolà Francesco Abatellis va encarregar el segle XV per a la seva muller d’origen barceloní Eleonora Soler, la dulcissima coniuge recordada encara avui a la làpida del portal. L’estil volgut pel propietari s'inspirava en els millors casals de Barcelona, ciutat a la qual havia de viatjar per resoldre afers burocràtics i poder comerciar. Les naus sicilianes exportaven gra, sucre, cotó, seda, corall i esclaus. Les naus catalanes portaven draps i manufactures de cuir, armes (ballestes, cuirasses, dagues) i productes agraris com mel de Tortosa, oli de

No tot decau a Portbou, el restaurant Voramar ho demostra

La renaixença del restaurant Voramar de Portbou (no confondre amb el veí Miramar de Llançà) és també una història d’amor i superació. L’establiment regentat durant llargs anys davant la platja per Domingo Jamàs i Maria Josep Garbí havia de passar el relleu als fills Míriam i Pau. La Míriam es va enamorar del jove cuiner del restaurant Passatges situat al costat mateix i s’hi va casar. Ara Guillem Gavilan és el xef del Voramar, la Míriam la cap de sala i en Pau el xef dels postres. El relleu ha donat resultats esplèndids. Ahir hi vaig menjar un arròs de calamars i bolets insuperable (foto Quim Curbet). El poble de Portbou s'ha vist reduït a 1.100

El deute que mantenim amb la titànica “Comèdia” de Dant

Traduir de nou tota la Comèdia de Dant és un esforç titànic que la política nadalenca d’objectes de regal afavoreix, enguany a l’editorial Acantilado pel professor José María Micó (944 pàgines, 49€). El 2013 es va editar l’última de les traduccions al català, de Joan F. Mira al segell Proa (1.309 pàgines, 44,95€). Les noves versions fan honor al gran poema, però no li resten ni un borrall de dificultat de lectura, per més que Micó hagi descartat la traducció rimada. Hi ha una altra manera d’entrar a l’obra de Dant: viatjar regularment a Itàlia o tenir bons amics italians aquí per comprovar amb sorpresa com reciten de memòria els fragments més emotius. Ho fan els escolars, els adults, els actors, fins i tot els humoristes. Les versions escèniques de l’obra acostumen a ser un èxit, com l’espectacle inoblidable “Gassman legge Dante” que va recórrer Itàlia i va ser editat en vídeo el 1996. L'oscaritzat actor i humorista Roberto Benigni també va dedicar un espectacle recitatiu a "Tutto Dante" l'estiu del 2006, amb un èxit ressonant arran de la presentació durant

"El puente del mar azul”: una gran notícia que no hauria de ser-ho

S’acaba de traduir al castellà El pont de la mar blava, de Lluís Nicolau d’Olwer. Que els grans llibres catalans es tradueixin al castellà no hauria de ser res d’estrany, però ho és. Aquest ha trigat noranta anys, d'ençà la primera edició del 1928. Parlo d’un dels llibres més fascinants de la literatura catalana, el viatge de l'hel.lenista, llatinista i polític Nicolau d’Olwer al llarg del Mediterrani per seguir al rastre de Ramon Llull durant l’expansió comercial catalana medieval i retratar l’actualitat d’aquells escenaris. Va fer-lo en condicions difícils, exiliat per la dictadura militar de Primo de Rivera, abans de ser-ho de nou per la de Franco. El professor de literatura llatina medieval de la Universitat de Barcelona també era regidor de l’Ajuntament per la Lliga, de la

Tot Bach a 500€ contra el millor Bach a 2€

Els grans segells discogràfics internacionals s’han posat d’acord per comercialitzar aquest Nadal al preu de 500€ una capsa amb la nova edició completa en 222 CD de les obres de Johann Sebastian Bach, més completa que l’anterior i menys que la següent. La música de Bach val això i molt més, però aquest preu no deixa de ser escandalós i idiota de pagar, si no és com a gadget d’aquells a qui no els ve de 500€ i que probablement només n’escoltaran un o dos discos. La publicitat associada a l’edició promociona l’exhaustivitat, la varietat d’intèrprets de categoria, els comentaris escrits, el DVD incorporat i el sursum corda, però tenir tota l’obra enregistrada de Bach en una capsa no facilita per si sol la millor audició ni pot substituir el batec de la música en viu. Pel preu d’aquesta edició completa resulta més recomanable comprar un bitllet d’avió a Leipzig i assistir a un dels concerts que organitza cada setmana la Thomaskirsche, l’església de Sant Tomàs, on Bach va treballar com a director de cor i on es troba enterrat. El

Mercè Managuerra o la necessitat vital d’un teatre lliure

L’actriu Mercè Managuerra, després d’una llarga carrera, va fundar i dirigir durant els últims deu anys la petita sala de teatre barcelonina Akademia. Quan va tenir la impressió que ja no complia les seves expectatives, va decidir crear-ne i dirigir-ne una altra. La nova sala acaba d’obrir aquest cap de setmana amb el nom de Dau al Sec, al carrer Salvà núm. 86 del Poble Sec, a una antiga fàbrica de joguines construïda el 1910. Vaig afanyar-me a acudir aquest dissabte a l’última representació de l’obra inaugural. No em va dir gran cosa, probablement per la llastimosa manca de modernitat de la meva cultura teatral. Però em va

El castell i la fonda de Foixà: delícia recòndita, pura meravella

El país està sembrat d’altius castells medievals que tenen un problema: a més de restaurar-los cal mantenir-los, i l’actual noblesa dels poderosos té la fe perduda i prefereix invertir en altres coses, dintre de la misteriosa divinitat dels diners. N’hi ha un al “quadrat d’or” del Baix Empordà, a Foixà, que Josep Pla qualificava de “delícia recòndita, pura meravella”. L’arquitecte interiorista barceloní Antoni Bonamusa Homs i la seva dona Núria Mir Teixidor van comprar el castell de Foixà el 1979. Portava dècades tancat i era una ruïna espoliada (els sepulcres gòtics de tres cavallers del castell de Foixà

La Venus de Vélázquez que no veurem a l’exposició del CaixaForum

El Caixaforum barceloní dedica fins el 3 de març una àmplia exposició que ha titulat “Velázquez i el Segle d’Or” amb 59 quadres del Museu del Prado. Una exposició de Velázquez sempre és notícia, però aquesta conté un cert trucatge: els quadres exposats no són només de Velázquez, també de destacats pintors com Tiziano, Rubens, Rivera, Murillo o Zurbarán. El desplegament de noms de luxe redueix els quadres d'aquell que dóna títol a la mostra i planteja de nou la rivalitat entre ells. L’exposició presenta la famosa “Venus i la música” del Tiziano, però no diu que en aquest obligat tema mitològic del nu femení Velázquez va superar-lo amb la seva igualment famosa “Venus del mirall” (foto adjunta). La col.lecció més nodrida d'obres

Ni River Plate mereix aquesta victòria ni l’Argentina aquesta derrota

Ahir al vespre es va tornar a suspendre el “partit del segle dels segles”, la final de la copa Libertadores (la Champions llatinoamericana) entre els dos principals clubs de futbol de Buenos Aires i eterns rivals, River Plate i Boca Júniors. El dia anterior el match ja va haver de ser ajornat a l’últim moment, per la violència desfermada un cop més als voltants de l’estadi pels seguidors i, encara més, per la impunitat de la qual gaudeix aquesta violència i la ineficiència de les autoritats. El futbol és un gran negoci i s’hi mouen molts interessos, no només sentiments i passions. La ciutat de Buenos Aires és una cosmòpoli de 14 milions d’habitants, on tot es veu multiplicat i amplificat. Fa

Pudícia i domini de Josep Playà davant del seu biografiat Salvador Dalí

Avui dilluns es presenta al teatre-museu de Figueres la biografia escrita pel periodista Josep Playà Maset (a l’esquerra de la foto, fa pocs dies a Cotlliure) sobre Dalí esencial, el gran provocador del siglo XX. M’he entretingut a llegir-la per comprovar que l’autor ha estat capaç d’utilitzar una sola vegada al llarg de 310 pàgines la primera persona del singular i parlar d’ell mateix, quan escriu al començament: “No sé quants llibres s’han publicat sobre Salvador Dalí. Sé que a la meva biblioteca se n’apilen més de quatre-cents, raó per la qual em pregunto si en calia un més”. Entre confessió i disculpa, aquí s’acaba la presència personal de l’autor i comença la titànica biografia sintetitzada sobre Salvador Dalí, una de les més completes, documentades i

Oda petita als cargols de Campllong, l’endemà de la pluja

Els amants dels cargols pensem que és l’ostra de la terra i que el centre del món se situa a la petita localitat gironina de Campllong. Suma quatre o cinc restaurants especialitzats i una llarga anomenada, des que Josep Barris i la seva dona Nita Solench hi van obrir el primer l’any 1949. Ahir divendres, l’endemà de la pluja torrencial, vam anar-los a tastar al restaurant Local Social, obert a l’interior del flamant centre cívic del poble. A les nostres sortides amb dinar ens agrada fer una caminada pels voltants, ja sigui per obrir la gana o per fer baixar l'àpat. Ahir vam agafar el camí entre Campllong i Sant Andreu de Salou, un poblet de 150 habitants dispersos a quatre veïnats diferents, que

La poma d’Eva ara és d’Aida al Mas Saulot de Palau-sator

Aida Pujadas Mestres té 25 anys i la seva parella Pau Frigola Coll 26, però han capgirat la imatge de l’extensa plantació de pomeres de l’avi al Mas Saulot de Palau-sator. L’han convertida en el nou establiment de moda aquest últim estiu al Baix Empordà. És una de les poques productores de sidra a Catalunya i han sabut connectar amb el turisme. Es possible que la seva sidra (afruitada, de baixa graduació alcohòlica, filtrada i lleugerament gasificada), així com els sucs de quatre varietats de pomes i el vinagre de sidra de la casa, triguin una mica més a imposar-se en el consum majoritari que les noves instal.lacions de la plantació, a les qual el flux de visitants és constant. Malgrat que en temporada baixa el restaurant de plats relacionats amb