Ningú no recorda la Guinea Equatorial, però alguns encara en viuen

Conec famílies catalanes que encara viuen còmodament gràcies a la fortuna acumulada pels seus avis a la Guinea Equatorial durant les dècades del 1940 al 1960 i a les rendes que se’n continuen derivant. A diferència de les possessions militars del Sàhara o d’Ifni, la petita colònia espanyola de Guinea, a l’Àfrica Negra, va ser objecte d’una forta colonització econòmica per part d’industrials i inversors catalans. Es basava en les finques de cacau i cafè, i l’explotació forestal de fusta noble. De la selva guineana va arribar al zoo de Barcelona el 1966 Floquet de Neu, gràcies al primatòleg Jordi Sabater Pi, que treballava des del 1940

El Citroën 2CV compleix 70 anys, desnonat sense contemplacions

El meu primer cotxe, fa moltíssims anys, va ser un Citroën 2CV. Ara penso, després d’haver conduït tantes altres marques, que potser m’agradaria que un altre 2CV fos l’últim de la meva propietat. L’economia de mitjans d’aquell vehicle, avui quasi risible, es combinava a la perfecció amb un rendiment sense fissures, malgrat les nombroses escletxes. D’entre tots els utilitaris llançats durant la postguerra europea a cada país per democratitzar-ne l’adquisició i consagrar l’imperi del vehicle privat, el Citroën 2CV ha deixat el record més singular. Alemanya va popularitzar el Volkswagen Escarabat, Itàlia el Fiat 500, Espanya el Seat 600 (la provatura del Biscúter va fer curt). A França mateix li va sortir una dura competència amb el Renault 4L, que

Brasil cau molt lluny, o potser és un efecte òptic

Mantinc un idil.li personal amb el Brasil i em dol que la primera volta de les eleccions presidencials d’ahir diumenge l'hagi guanyada el candidat de la ultradreta Jair Bolsonaro, qualificat sense embuts de violent, defensor de l’antiga dictadura militar, racista i masclista, fotocòpia viva i tropical de Donald Trump. “Ele não” (Ell no) ha estat el lema de les manifestacions contra el candidat favorit als sondeigs. L’onada de simpatia popular que va aixecar la presidència de Lula de Silva del 2003 al 2011 es va poder assentar damunt del creixement econòmic d’aquells anys, gràcies sobretot a l’augment del preu mundial de les exportacions

Narcís Serra és una goteta d’aigua en l’oceà bancari

Després de cinc anys d’instrucció judicial, ahir va arrencar finalment a Barcelona el procés per administració deslleial contra els directius de Catalunya Caixa, encapçalats per Narcís Serra. Els acusats al.legaran la innocència més pura, com ja va avançar Serra a l’entrada al Palau de Justícia: “No me’n penedeixo perquè vaig fer el que havia de fer”. En realitat, això depèn de com es miri. L’entitat Catalunya Banc (nascuda el 2010 de la fusió de Caixa de Catalunya, Caixa Tarragona i Caixa Manresa) va ser declarada en fallida i intervinguda el 2011 mitjançant una aportació de diners públics de 13.221 milions

El pes de les condecoracions oficials, un exemple personal

Em va sorprendre que a l’última tongada de condecorats amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat hi figurés un amic poc amant d’aquesta mena de medalles. Naturalment, vaig aprofitar per burxar-lo una mica. Em va contestar amb una sentència exculpatòria que François Mauriac havia deixat anar en circumstàncies semblants: “La Légion d’honneur, ça ne se demande pas, ça ne se refuse pas et ça ne se porte pas”. Vaig trobar acceptable l’elegància esquiva de la frase, encara que fes passar bou per bèstia grossa, i no el vaig agullonar més. Potser perquè durant la conversa vaig recordar que jo també havia acceptat anys enrere,

L‘illa de Porquerolles, Georges Simenon i Josep Pla, que diu que hi va anar

Els 300 censats de la petita illa francesa de Porquerolles, connectada a vint minuts de vaixell de línia amb la ciutat de Toló, en plena Costa Blava provençal, resideixen al paradís sense saber-ho. Viuen del turisme de temporada, com a tot el litoral del Mediterrani europeu i part de l’altre. La circulació motoritzada només està permesa als residents, mentre que els milers de visitants formen un eixam brunzent de bicicletes de lloguer tan bon punt hi desembarquen. Abunden hotels, allotjaments turístics i amarradors de vaixells d’esbarjo. Fins ara l’illa anava associada a la celebritat del prolífic i turmentat escriptor belga

Elegia i revelació sota la parra del restaurant del Bisbe a Ceret

La vila de Ceret viu dintre d’un microclima privilegiat gràcies als baixants d’aigua del Canigó i ahir vam anar-hi amb una colla d’amics per dinar sota la parra sobrealimentada al cèntric restaurant del Bisbe. Un dels millors llocs per celebrar l’arribada de la tardor és sota d’una parra centenària, atapeïda i carregada de raïms com aquesta. Neix de tres peus de vinya diferents a la planta baixa i s’enfila frondosa per cobrir la terrassa del primer pis, on ahir dinàvem una trentena de comensals sense alterar ni mica la pau dionisíaca de l’indret, contagiats per la majestat vegetal del fenomen. El restaurant del Bisbe forma part de l’hotel Vidal, regentat

El dispendi galopant de l’AVE ofereix una altra escena de vodevil

La Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (organisme estatal que el ministre Montilla va traslladar a Barcelona i només hi va durar el temps d’un sospir, abans de retornar a Madrid) acaba d’aprovar el projecte d’explotació privada d’una línia d’AVE entre Madrid i Montpeller, amb parada a Barcelona, a càrrec d’una empresa filial d’Air Nostrum, damunt del traçat ferroviari d’alta velocitat de propietat pública. Es tracta de l’enèsim despropòsit de l’AVE, començant per la trampa de presentar-lo com a línia internacional per ajustar-se a la normativa europea, quan en realitat el tràfic de viatgers entre Madrid i Montpeller és ínfim i pretén

Allò que no indiquen els mil.liaris acabats d’estrenar de la Via Augusta romana

El Consell Comarcal de l’Alt Penedès acaba d’instal.lar trenta mil.liaris explicatius sobre el pas de la Via Augusta romana per la comarca, dintre d’una iniciativa destinada a fomentar les visites turístiques i el coneixement històric que compta amb el suport de la Diputació i els fons europeus del programa “Les Vies Romanes al Mediterrani” (VREM). La idea és admirable, però mancada de visió de conjunt si només s’aplica a l’Alt Penedès, on el pas de la Via Augusta no era ni més ni menys important que a la resta del traçat d’aquest eix terrestre entre Cadis i Roma. La Via Augusta romana no deixava de ser una millora de l’anterior Via Heràclia dels ibers, molt menys considerats i estudiats dintre del prestigi històric general. Tampoc no es pot oblidar que el transport per terra de persones i mercaderies era

L’altre Tapís de la Creació gironí o els esmorzars de forquilla a Ca la Trini

Alguns matins de gana més desperta sento la convicció que l’autèntic Tapís de la Creació de Girona no és el famós brodat de lli i llana de 4,5 metres de llarg, teixit el segle XI amb escenes bíbliques que rep cada any 220.000 visitants a la catedral de la ciutat com a obra mestra medieval. Un altre mural gironí em commou amb la mateixa intensitat: la paret del bar-restaurant Ca la Trini que enumera la seva prodigiosa oferta culinària, disponible de les set del matí a les set del vespre sense interrupció. Fins fa poc era un mur de color negre amb els plats escrits amb un guix, ara acaba de millorar el disseny, sense cedir en cap dels principis. Qualsevol plat de la llista és servit a taula a qualsevol hora

És molt simple: la sanitat rep un 27,5% menys que abans de la crisi

M’he entretingut a llegir moltes de les pàgines publicades aquests dies a la premsa sobre el desè aniversari de la fallida del banc nord-americà Lehman Brothers. La crisi mundial en cadena que va provocar es va veure encarada de manera molt curiosa pels governs: van rescatar els grans grups financers en fallida amb diner públic tot restant-lo dels serveis socials, així com també a través d'una nova precarització del mercat laboral. De la lectura dels detalls del desè aniversari dels fets n’he tret la conclusió que l’abundància d’informació acostuma a impedir un resum clar. En qualsevol situació hi intervenen molts

L’escapada d’ahir al petit parnàs impur de Collsacabra

Collsacabra és una comarca natural difícil de cenyir sobre el paper i fàcil de fer-ho sobre el terreny, sobretot quan a aquesta època de l’any el clima comença a amansir-se. Es tracta d’un altiplà boscós a cavall d’Osona, la Garrotxa i la Selva. El poblament minvant i dispers fa que el principal municipi sigui l’Esquirol, com abans ho era Rupit. Però l’Esquirol no és pas el mirador més afortunat de la comarca, només el seu petit parnàs impur. Hi opera l’Hostal Collsacabra, la nostra destinació d’ahir amb el company Quim Curbet. El nom de Collsacabra té una ressonància frondosa que Josep Pla va acabar de reblar amb la màxima elegància quan el rendista Rafael Puget li va encarregar la biografia Un senyor de Barcelona i li vasubvencionar múltiples

Ser escriptor en català és mal afer, digui el que digui la Setmana del Llibre

A partir d'aquest divendres la Setmana del Llibre en Català celebra la 36a edició a la plaça de la Catedral barcelonina i "tornarà a mostrar la riquesa i diversitat de l’edició en català i la seva potència industrial", afirma el web oficial de la iniciativa amb molt triomfalisme. Ser escriptor que publica llibres és un ofici al qual la societat atorga un prestigi de concepte, com als cirurgians o als cardenals de la cúria, per damunt dels lampistes o dels cambrers, però en realitat aquest rang genèric resulta enganyós, Un amic que ha prosperat en el ram de la representació comercial em preguntava amb curiositat arran de la publicació del meu últim llibre què en

Timidesa fiscal del govern i vergonya de l’oposició

El simple anunci que l’actual govern està estudiant una mínima pujada de l’IRPF a les rendes més altes que afectaria el 0,46% dels declarants ha aixecat una polseguera incomprensible en contra, inclosa la negativa del PdeCat a votar aquesta eventual reforma. Els impostos són l’eina bàsica, la principal garantia i quasi l’únic instrument de l’Estat democràtic per la redistribució de la riquesa i la disminució en alguna mesura de les desigualtats, sempre que s’apliquin també als rics. Allò impopular no haurien de ser els impostos per si mateixos, sinó la pèssima i enganyosa distribució de la càrrega fiscal entre les rendes baixes i les elits econòmiques especialitzades en “enginyeria

Illa de Buda: paradís sense humans al delta de l’Ebre

Fa tres-cents anys l’illa de Buda ni existia, es va començar a formar el segle XVIII a l’atzar del desviament natural de les goles de desembocadura de l’Ebre, quan el riu arrossegava molts més sediments que després de la construcció dels pantans que inaugurava Franco. A partir d'aquells embassaments reguladors i de l’aprofitament de l’aigua per a la producció d’energia elèctrica riu amunt o per al reg canalitzat a la plana, la “revolució dels canals” va generar al delta de l’Ebre més de 500 km de sèquies i una nova estructura social. L’al.luvió que havia donat

Pel.lícula sobre Rodin i debat inconclús amb Maillol a Banyuls

Els dos últims mestres de l’escultura figurativa del cos humà es portaven 21 anys de diferència i Auguste Rodin ja es trobava al cim del reconeixement internacional quan Arístides Maillol va començar a arribar-hi, però mostrava amistat i consideració amb el seguidor perquè el mestre intuïa que les seves divergències d’estil contenien una clau que Maillol havia resolt de manera igualment magistral, en la lluita comuna contra els cànons de l’escultura clàssica sense apartar-se de la realitat carnal, especialment els nus femenins. El turment mental del nòrdic Rodin va trobar una alternativa en el mediterrani Maillol, quan aquest va consolidar una figuració sensual de les seves models. La pel.lícula biogràfica “Rodin” que s’acaba d’estrenar traspua d’alguna manera el debat amb Maillol sense citar-lo. Protagonitzada per Vincent Lindon en el paper de l’escultor, xiulada a l’últim Festival de Cannes, assolirà sens dubte una projecció internacional que no va tenir l’excel.lent film “El artista y la modelo”, dirigit el 2012 per Fernando Trueba

Ratpenats, vinyes, aviadors alemanys i coda final al Motel

Passo tot sovint per Garriguella (Alt Empordà) de camí cap a alguna altra destinació. Ahir hi vaig anar expressament. Volia satisfer el vell desig de retrobar el col.lega garriguellenc del diari La Vanguardia Josep Playà Maset en la seva salsa d’origen i fer-hi petar la nostra xerrada interminable. D’entrada vam recórrer a pas de carrossa una de les carreteres secundàries més boniques del país, de Figueres i Vilabertran fins a Peralada i Garriguella. Ens esperava la jove arquitecta garriguellenca Adela Geli Anticó per fer-nos trepitjar l’objecte del seu admirable estudi Recórrer la Garriguella fortificada. Desxifrant els búnquers: arquitectura i paisatge. No només ha rastrejat i explicat

Besades lànguides de cançó italiana contra música de piscifactoria

La cançó melòdica italiana ha sabut fomentar el relleu generacional i es manté vivíssima enfront de les balades anglosaxones. Al país de l’òpera com a gènere popular i de la cançó napolitana com a clàssic assentat, els cantautors no li han fet mai fàstics a l’escenari televisiu del Festival de San Remo. El van guanyar figures com Claudio Villa, Domenico Modugno, Tony Dallara, Nicola di Bari, Umberto Tozzi... Es van tornar popularíssims, al costat d'altres autors reconeguts com Luigi Tenco, Mina, Jimmy Fontana, Fabrizio di André, Gino Paoli, Paolo Conte, Francesco de Gregori, Franco Battiato, Lucio Dalla... Una de les

Els banquers són més perillosos que els manters

L’aglomeració de manters a determinats punts de la ciutat representa una ocupació il·legal de la via pública i un frau fiscal, però l’esquinçament de vestidures que provoca contra l’autoritat que ha de regular-ho també conté una actitud visceral de rebuig dels més desemparats, una reacció de superioritat moral enfront dels més pobres. No agrada veure la pobresa i les petites màfies a plena llum del dia. La visió dels manters revela alguna altra incomoditat que preferim dissimular, per exemple la manca d'intervenció eficaç per part de l’administració pública i del civisme de la gent (els

Dormir, senzillament dormir, quin privilegi!

Al moment de reformar el pis on visc, vaig tirar envans per engrandir espais. Al dormitori vaig ajuntar dues antigues habitacions perquè hi cabés un vestidor i un llit gran de 2x2 metres que les circumstàncies de la vida han convertit en balder. He acabat per acostumar-me a dormir en diagonal amb molta llibertat de moviments (sobretot cilíndrics), tot i que no em desagradava quan hi topava amb algun obstacle tebi, palpitant i exigent. Tot sumat i restat, conservo un viu afecte pel meu llit. El moment precís del dia en què m’hi instal.lo continua sent un dels més plaents de tots. El contacte amb els llençols nets i fragants representa una carícia. Llegir al llit constitueix un dels rituals quotidians més productius de la meva feina, dintre de la qual les pàgines inspirades surten tot sovint del rampell de llevar-se per