Les excepcions i la regla de l’arquitectura a la Costa Brava

Les grans cases, com aquesta de la Marineda reproduïda al cartell de la xerrada en què vaig participar ahir a Tamariu, han estat l’excepció que confirma la regla de l’arquitectura expeditiva aplicada al conjunt de la Costa Brava per les urbanitzacions i edificacions que Josep Pla qualificava de “merament caniculars”. Però em van demanar de parlar de les excepcions, de les cases singulars relatades al meu llibre del 1994  Grans hores de la Costa Brava. El castell de Cap Roig, construït per l’exiliat rus Nicolau Voevodski i la seva segona dona anglesa Dorothy Webster, ha estat objecte aquests últims dies d’un documental de TV3, emès just abans de la retransmissió de la Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell. La intervenció arquitectònica de Voevodski no es va limitar a Cap Roig. El segon tram de les Voltes, l’efecte duplicat de les Voltes que avui representen la imatge més emblemàtica de Calella, va ser obra de Nicolau Voevodski amb motiu de la reforma que li van encarregar l’any 1955 de la primera casa d’aquell cantó del Port Bo, la casa Audouard. En segon lloc, la casa d’estiueig de Ses Falugues, construïda a Aiguablava (Begur) per l’arquitecte d’origen begurenc Eusebi Bona per al dirigent de la Lliga Catalanista Joan Ventosa Calvell,

Empúries programa concerts de pop-rock, no de teatre clàssic

Com si no hi es convoquessin prou festivals d’estiu de música pop-rock a les localitats turístiques del país, la cinquena edició del cicle “Empúries, concerts al fòrum romà” torna a ocupar durant tres dates del mes d’agost amb aquest estil musical una de les esplanades més afortunades del recinte arqueològic emporità. Per contra, s'hi troben absents les representacions de teatre clàssic grecoromà que han fet la celebritat de festivals internacionals d’altres recintes eminents com Mèrida (Extremadura), antiga capital de la Lusitània romana, avui declarada per la UNESCO patrimoni mundial de la humanitat, cosa que no ha aconseguit Empúries. De la

El gran poeta sud-africà fa més de 30 anys que viu a Girona i no ho sap ningú

La República de Sud-àfrica celebra aquests dies amb sentiment dividit el centenari de la naixença del pare fundador de l’actual país, Nelson Mandela, atès que el final de l‘ominós apartheid i el govern dels successors de Mandela no ha significat una millora prou apreciable de les enormes desigualtats socials. Un dels principals autors sud-africans, conjuntament amb el premi Nobel J.M. Coetzee i Nadine Gordimer, és el poeta, narrador i pintor Breyten Breytenbach, que viu amb la seva dona francesa d’origen vietnamita Yolande Ngo des de fa més de trenta anys a Campdorà (Girona) sense que ho sàpiga pràcticament ningú. No es deu a cap tipus de clandestinitat. No sé a què es deu, no en tinc

La retrobada amb Elle McPherson als diaris m’hi ha fet pensar

A l’ex model Elle MacPherson l’anomenen “el cos”, igual com l’actriu Ava Gardner era coneguda com “l’animal més bell del món”. Són apel.latius de concepte limitat que poden suscitar alguna aprensió, però regeixen igual que tants altres a sectors socials diferents. A Ava Gardner no la vaig veure mai en persona, amb Elle MacPherson vam coincidir un dia pels carrers d’Eivissa, llargaruda, somrient i rumbosa. Em va semblar que la llegenda tenia un cert fonament. Aquests dies torna a sortir als diaris per no sé quin canvi de parella, després del recent divorci d’un multimilionari amb qui ha estat casada els quatre últims anys i del qual n’ha obtingut un acord de ruptura de 45 milions de dòlars en efectiu i una casa valorada en 22 milions. Els detalls de la notícia m’han interessat poc, però m’han fet recordar el dia que la vaig veure passar pels carrers d’Eivissa com l’encarnació fugaç d’un tipus de bellesa indiscutible i triomfal. A mi m’atrauen més les low model de cada dia que no les top model ditiràmbiques, d’un balanceig estudiat a compàs de metrònom

Efectes d’un havà Partagàs a l’ombra dels tamarius de Tamariu

Per fumar un bon havà Partagàs hi ha tres indrets del planeta amb una higrometria ambiental privilegiada: el malecón de l’Havana, la rambla del Poblenou barceloní i l’ombra dels tamarius de Tamariu. Són arbrissons escarits, aparentment insignificants, d’una envergadura negligible al primer cop d’ull, com esquelets rosegats pel salobre. A finals de primavera les seves branques es permeten un cop de sang, floreixen i arriben a formar una capçada capaç d’oferir una ombra amable, esbarjosa i ventilada a alguns bancs de seure del passeig. Aquests bancs són el meu indret per fumar un havà Partagàs havent dinat o sopat el peix del dia. Tamariu és el melic del meu petit món empordanès, un lloc al qual puc sentir-me feliç sense més necessitat

Avui és "14 Juillet", festa grossa dels nostres veïns de dalt

Avui és el 14 Juillet, festa nacional dels nostres veïns de dalt. De bon matí m’han entrevistat al programa “El suplement” de Catalunya Ràdio arran del meu recent llibre Breu història de França explicada als catalans. No és fàcil resumir la història en curtes frases, per això n’he escrit un llibre, però de vegades cal intentar-ho. L’escandalós luxe de la versallesca monarquia borbònica convivia amb la misèria accentuada de la població i amb el moviment de la Il.lustració, dintre del qual emergia la burgesia que se sentia encotillada per les velles estructures. El ferment ideològic de la Il.lustració va resultar decisiu, tot i que impliqués una petita minoria pensant. A França el 70% de la població com a mínim era analfabeta i s’expressava en la llengua regional de cada lloc, no pas en el francès dels il.lustrats. El rei Lluís XVI de Borbó es va trobar amb

La “Granita de cafè”, una il.lusió de risc i escarment

La cadena de cafeteries Viena (50 establiments a Catalunya, València i Andorra) ha posat a la carta d’estiu la “Granita siciliana” i jo he corregut il.lusionat a retrobar-la. Es tracta d’una delícia difícil de definir i d’imitar perquè juga amb l’habilitat dels semitons, la destresa dels entremigs, el toc i l’equilibri subtil d'ingredients per part de cada persona que la prepara. D’entrada, se situa a mig camí entre el sorbet i el granissat, sense ser ben bé una cosa ni l’altra. Una granita és una granita. Igual com el ventall infinit dels gelats, la granita pot ser de moltes coses com a ingredient bàsic, encara que les més difoses són de cafè, de llimona o d’ametlla. La singularitat que la identifica és la obligació de coronar-la amb una caputxa

A Nieves Álvarez li agrada el restaurant romà Pierluigi, a mi també

A la crònica que publica cada dissabte a les pàgines de Societat del diari La Vanguardia, la model Nieves Álvarez acaba d’escriure que Pierluigi és el seu restaurant preferit a Roma. El meu també, des de fa molts anys, amb la diferència que jo hi he deixat d’anar des que hi va ella i altres famosos del seu braç. La model va estar casada durant vint anys amb el fotògraf italià Marco Severini (a la foto), però quan encara era soltera el restaurant Pierluigi ja era el meu preferit a Roma. Aleshores es tractava d’una trattoria popular, l'havia freqüentada des del meu primeríssim viatge i he

La Magdalena m’ho va deixar per només 6 euros

Els dos bars del mercat de la Barceloneta, el del Paco i el de la Magdalena, ho tenen difícil per competir amb dues institucions del ram que els flanquegen per davant i per darrere. Al davant del mercat regna la Cova Fumada, per a molts les millors bombes i el millor allioli de la ciutat. Al darrere Can Ramonet proclama: “Des de 1753, la taberna [sic] més antiga del port”. La Cova Fumada és tronada, incòmoda, sorollosa i el seu vi blanc dolceja, però manté un glamur i una pissarra de plats dignes de veneració. Can Ramonet s’ha passat amb armes i bagatges a les paelles de preu turístic, però boníssimes. A l’interior del mercat les coses són diferents. El Bar del Paco, obert el 1958 i ara regentat per Paco Alcaide Zorio, és el més ampli. S’hi esmorza i s’hi dina de plat quasi tot el que es pot imaginar a un mercat. L’altre Cafè del Mercat, el de la Magdalena,

Aquest vespre emeten a TV3 el documental històric sobre Cap Roig

Avui dissabte TV3 emet a les 21h40 el documental dirigit per Jaume Grau i presentat per Elisabet Carnicé (a la foto) sobre la rocambolesca història del matrimoni Voevodski i el seu castell de Cap Roig a Calella de Palafrugell, en el rodatge del qual vaig participar com autor del llibre biogràfic Cap Roig, el llegat d’un somni. L’any 1927 va arribar a aquesta localitat un rus que mostrava exactament la mateixa disposició a comprar i gastar com els que arriben ara. Nicolau Voevodski Arapoff va llançar veus per comprar tots els terrenys costaners de la localitat que li oferissin. D’entrada no el va creure ningú. Les “males terres” boscoses i improductives del litoral no valien res en comparació amb els terrenys cultivables de la segona

El temple grec pendent a cap Norfeu

L’arqueologia moderna va néixer a finals del segle de les llums com a ciència marcada per l’esperit romàntic, el qual es complaïa en el caràcter malenconiós de les ruïnes. Un cop excavades, restaurades i obertes al públic, havien de continuar semblant ruïnes, sense retornar-les a l’estat original. Però l’arqueologia és una ciència interpretativa, no només importen les peces trobades o no pels excavadors, sinó com s’interpreta la informació disponible, com es contextualitza per il·lustrar un període del passat. A les ruïnes, exhumades o no, els dóna vida l’explicació atorgada pels

Actualitat del “Concierto de Aranjuez” per a guitarra solista i orquestra

La popularitat mundial i les nombroses versions del “Concierto de Aranjuez” per a guitarra solista i orquestra, escrit pel compositor valencià Joaquín Rodrigo i estrenat per l’Orquestra Filharmònica de Barcelona al Palau de la Música l'any 1940, han arribat a tergiversar la consideració d'aquesta partitura, com si es tractés d’una música edulcorada pel casticisme. Això constitueix una imatge injusta, tal com es tornarà a comprovar a l’exigent programació del Festival Internacional de Música de Torroella de Montgrí, que ofereix el "Concierto de Aranjuez" l’11 d’agost al flamant auditori Espai Ter de la localitat. No abunden dintre del repertori clàssic els concerts per a guitarra i orquestra, malgrat els il.lustres precedents de Vivaldi o Boccherini, potser per culpa del prejudici que la guitarra solista manté una insuficient capacitat de projecció sonora al davant d’una orquestra. Per això una altra excel.lent notícia és que l’Orquestra Simfònica de Barcelona i

Costoja: el poble amb els noms de carrer més poètics del món

Ahir vam travesar amb l’amic Josep Lloret la frontera franco-espanyola invisible al pont de Riumajor de la flamant carretera oberta el 1995 entre Tapis (veïnat disgregat de Maçanet de Cabrenys, Alt Empordà) i Costoja (Vallespir) del costat francès. L’església de Costoja, de començaments del segle XII, presenta una de les portalades romàniques més boniques del país, però no hi vam anar per això. La localitat d’un centenar d’habitants ha tingut l’encert poètic i la primícia internacional de rebatejar tots els carrers amb imaginatius noms bilingües. Es diuen Via Crucis dels Somnis Inconfessables (Chemin de Croix des Songes Inavouables), Escapatòria dels Tenaços Xiuxiuejadors (Echappatoire des Tenaces Chuchoteurs), Plaçot dels

La ciutat de Menton, els llimoners i don Vicent Blasco Ibáñez

Em deixa indiferent que la llista de millors restaurants del món elaborada cada any per la revista anglosaxona Restaurant acabi de distingir en tercer lloc l’establiment Mirazur de la ciutat francesa de Menton. En canvi Menton no m’hi deixa gens, d'indiferent, a la falda dels Alps que es precipita al Mediterrani entapissada de llimoners, dels quals s'extreu un dels limoncellos més delicats. Eclipsada per les veïnes Niça, Cannes o Montecarlo, pateix una imatge injusta de vila balneària passada de moda. A Menton hi discorre una frontera estatal i això pesa. Avui és una ciutat francesa sense fissures, d’aspecte italià sense discussió. L’abrupta orografia marinera dels Alps hi afavoreix grans terrasses escalonades del terreny, fondalades encaixades i faldars que pel cantó de la solana instauren un microclima de suavitat reconeguda. La divisòria estatal franco-italiana va ser establerta el 1860 i fan l’esforç de respectar-la en la vida oficial i en les múltiples derivacions quotidianes de la vida real. El substrat és idèntic dels dos cantons, el revestiment no. L’escassa informació disponible a l’Oficina de Turisme de Menton sobre la finca del novel.lista valencià Vicent Blasco Ibáñez, visitable en l’actual condició de jardí municipal,

La fonda Can Vilaró, el cel palpitant del mercat de Sant Antoni

Després de quasi nou anys d’obres i una inversió de 80 milions d’euros, el mercat de Sant Antoni s’ha convertit en rutilant joia de la corona, el més modern sense deixar de ser històric de l’activa xarxa de 39 mercats de barri de la ciutat. Amb bon criteri, l’Ajuntament ha concertat amb les associacions de comerciants la reducció de bars a l’interior del mercat: de deu que eren abans a només tres actualment. Dissabte hi vaig anar disposat a esmorzar de forquilla. El més ampli dels tres, annex a la bacallaneria Masclans, era tancat. El bar Casa Blanca de Sergi Larregola, amb vuit empleats que no donen l’abast, no oferia res de plat que em cridés l’atenció. El petit bar Mariana, que regenta Mariana

Record sense remasteritzar de Silvana Mangano i el "negro zumbón"

Jo era molt petit quan va començar a triomfar l'atractiu de Silvana Mangano (a Itàlia pronuncien Màngano), però aquestes coses deixen empremta, potser perquè després la vaig admirar de nou en altres papers de maduresa. En ple neorrealisme italià, la pel.lícula Anna volia repetir el 1951 l’èxit que el mateix trio d’actors format per la Mangano, Vittorio Gassmann i Ralf Vallone havia obtingut dos anys abans amb Riso amaro, un romàntic drama social sobre les treballadores dels arrossars a la plana del Po (província de Pavia) que ja s’havia distingit pel voltatge del model de bellesa que encarnava la Mangano, festejada per l’ardent matatore

El boleros acostumen a reaparéixer allà on menys se'ls espera

Durant les èpoques que ocupava algun càrrec em tocava desfilar el mes de juliol a la fira de vanitats del Palacio de la Magdalena de Santander, on la Universitat Internacional Menéndez y Pelayo aplega cada estiu un florilegi de savis de cada ram, a un indret abocat amb elegància a la bellíssima badia de la capital càntabra. Una alta proporció d’assistents dominava l’art dels passadissos, els copets a l’esquena i els sopars de compromís. Pel meu cantó procurava complir, però m’escapolia a la primera ocasió a escampar la boira al passeig en cornisa de la platja del Sardinero i a presentar els meus íntims respectes a un dels pocs monuments dedicats en aquest país a un bolerista. Es tracta del bust aixecat  a la memòria del popular cantant

Matinades d’estiu amb gessamí fragant al barri vell de Sevilla

Els diaris grans d’arreu d’Espanya solien oferir alguna plaça d’estudiant en pràctiques durant els mesos d’estiu a les Escoles de Periodisme de Madrid, Barcelona i Pamplona, abans de la invenció de les facultats universitàries de Ciències de la Comunicació. Vaig arribar a Sevilla contractat de becari pel diari ABC de la capital andalusa. Em van recomanar d’allotjar-me a una residència del carrer de l’Agua, al casc antic tancat a la circulació rodada. El carrer només es trobava edificat d’un costat, l’altre era la murada posterior dels jardins del Reial Alcàsser, per damunt de la qual vessava

Mesopotàmia: el secret plaer dels sabers inútils

Mantinc una vella inclinació a favor dels sabers inútils i les aficions minoritàries, segurament per això m’acaba d’apassionar la lectura d’un llibre sobre la història de l’antiga Mesopotàmia. Tots ens fem una idea d’allò que les civilitzacions egípcia, grega i romana van representar. L’antiga Mesopotàmia és la gran oblidada, malgrat que sense els seus anteriors progressos ni la civilització egípcia ni la grega ni la romana no haurien arribat on van arribar. El primer inconvenient de Mesopotàmia en la cultura general d’avui és la dificultat de situar-la. El segon, les etapes tan enfrontades i canviants d’aquella civilització. Mesopotàmia significa en grec país entre rius. De l’Àsia Menor a Aràbia, la regió protagonitzada pels rius Tigris i Eufrates va

Tots els mites grecs, frescos del dia, a la paella de Cala Pelosa

L’amic Quim Curbet no em va fer pujar ahir a cap de les ermites tel.lúriques que coneix al llarg del país i es va avenir a una excursió pagana en banyador al cap Norfeu, allò més acostat que tenim al mite grec de cap Súnion, encara que aquí sense temple dòric al déu Posidó. A l’aïllada cala Jòncols o la veïna cala Pelosa, a mig recorregut del camí que costeja entre Roses i Cadaqués, la filla del rei dels feacis Nausica s’hi hauria pogut enamorar perfectament del nàufrag Ulisses, embriagada per la fragància dels eucaliptus i la fortor de les algues i posidònies que entapissen la sorra de la platjola. És un paisatge antic posseït per una grandesa que no necessita grandiositats, potser no necessita ni tan sols mites grecs. El filòleg Narcís Garolera sosté