La ciutat de Menton, els llimoners i don Vicent Blasco Ibáñez

Em deixa indiferent que la llista de millors restaurants del món elaborada cada any per la revista anglosaxona Restaurant acabi de distingir en tercer lloc l’establiment Mirazur de la ciutat francesa de Menton. En canvi Menton no m’hi deixa gens, d'indiferent, a la falda dels Alps que es precipita al Mediterrani entapissada de llimoners, dels quals s'extreu un dels limoncellos més delicats. Eclipsada per les veïnes Niça, Cannes o Montecarlo, pateix una imatge injusta de vila balneària passada de moda. A Menton hi discorre una frontera estatal i això pesa. Avui és una ciutat francesa sense fissures, d’aspecte italià sense discussió. L’abrupta orografia marinera dels Alps hi afavoreix grans terrasses escalonades del terreny, fondalades encaixades i faldars que pel cantó de la solana instauren un microclima de suavitat reconeguda. La divisòria estatal franco-italiana va ser establerta el 1860 i fan l’esforç de respectar-la en la vida oficial i en les múltiples derivacions quotidianes de la vida real. El substrat és idèntic dels dos cantons, el revestiment no. L’escassa informació disponible a l’Oficina de Turisme de Menton sobre la finca del novel.lista valencià Vicent Blasco Ibáñez, visitable en l’actual condició de jardí municipal,

La fonda Can Vilaró, el cel palpitant del mercat de Sant Antoni

Després de quasi nou anys d’obres i una inversió de 80 milions d’euros, el mercat de Sant Antoni s’ha convertit en rutilant joia de la corona, el més modern sense deixar de ser històric de l’activa xarxa de 39 mercats de barri de la ciutat. Amb bon criteri, l’Ajuntament ha concertat amb les associacions de comerciants la reducció de bars a l’interior del mercat: de deu que eren abans a només tres actualment. Dissabte hi vaig anar disposat a esmorzar de forquilla. El més ampli dels tres, annex a la bacallaneria Masclans, era tancat. El bar Casa Blanca de Sergi Larregola, amb vuit empleats que no donen l’abast, no oferia res de plat que em cridés l’atenció. El petit bar Mariana, que regenta Mariana

Record sense remasteritzar de Silvana Mangano i el "negro zumbón"

Jo era molt petit quan va començar a triomfar l'atractiu de Silvana Mangano (a Itàlia pronuncien Màngano), però aquestes coses deixen empremta, potser perquè després la vaig admirar de nou en altres papers de maduresa. En ple neorrealisme italià, la pel.lícula Anna volia repetir el 1951 l’èxit que el mateix trio d’actors format per la Mangano, Vittorio Gassmann i Ralf Vallone havia obtingut dos anys abans amb Riso amaro, un romàntic drama social sobre les treballadores dels arrossars a la plana del Po (província de Pavia) que ja s’havia distingit pel voltatge del model de bellesa que encarnava la Mangano, festejada per l’ardent matatore

El boleros acostumen a reaparéixer allà on menys se'ls espera

Durant les èpoques que ocupava algun càrrec em tocava desfilar el mes de juliol a la fira de vanitats del Palacio de la Magdalena de Santander, on la Universitat Internacional Menéndez y Pelayo aplega cada estiu un florilegi de savis de cada ram, a un indret abocat amb elegància a la bellíssima badia de la capital càntabra. Una alta proporció d’assistents dominava l’art dels passadissos, els copets a l’esquena i els sopars de compromís. Pel meu cantó procurava complir, però m’escapolia a la primera ocasió a escampar la boira al passeig en cornisa de la platja del Sardinero i a presentar els meus íntims respectes a un dels pocs monuments dedicats en aquest país a un bolerista. Es tracta del bust aixecat  a la memòria del popular cantant

Matinades d’estiu amb gessamí fragant al barri vell de Sevilla

Els diaris grans d’arreu d’Espanya solien oferir alguna plaça d’estudiant en pràctiques durant els mesos d’estiu a les Escoles de Periodisme de Madrid, Barcelona i Pamplona, abans de la invenció de les facultats universitàries de Ciències de la Comunicació. Vaig arribar a Sevilla contractat de becari pel diari ABC de la capital andalusa. Em van recomanar d’allotjar-me a una residència del carrer de l’Agua, al casc antic tancat a la circulació rodada. El carrer només es trobava edificat d’un costat, l’altre era la murada posterior dels jardins del Reial Alcàsser, per damunt de la qual vessava

Mesopotàmia: el secret plaer dels sabers inútils

Mantinc una vella inclinació a favor dels sabers inútils i les aficions minoritàries, segurament per això m’acaba d’apassionar la lectura d’un llibre sobre la història de l’antiga Mesopotàmia. Tots ens fem una idea d’allò que les civilitzacions egípcia, grega i romana van representar. L’antiga Mesopotàmia és la gran oblidada, malgrat que sense els seus anteriors progressos ni la civilització egípcia ni la grega ni la romana no haurien arribat on van arribar. El primer inconvenient de Mesopotàmia en la cultura general d’avui és la dificultat de situar-la. El segon, les etapes tan enfrontades i canviants d’aquella civilització. Mesopotàmia significa en grec país entre rius. De l’Àsia Menor a Aràbia, la regió protagonitzada pels rius Tigris i Eufrates va

Tots els mites grecs, frescos del dia, a la paella de Cala Pelosa

L’amic Quim Curbet no em va fer pujar ahir a cap de les ermites tel.lúriques que coneix al llarg del país i es va avenir a una excursió pagana en banyador al cap Norfeu, allò més acostat que tenim al mite grec de cap Súnion, encara que aquí sense temple dòric al déu Posidó. A l’aïllada cala Jòncols o la veïna cala Pelosa, a mig recorregut del camí que costeja entre Roses i Cadaqués, la filla del rei dels feacis Nausica s’hi hauria pogut enamorar perfectament del nàufrag Ulisses, embriagada per la fragància dels eucaliptus i la fortor de les algues i posidònies que entapissen la sorra de la platjola. És un paisatge antic posseït per una grandesa que no necessita grandiositats, potser no necessita ni tan sols mites grecs. El filòleg Narcís Garolera sosté

El món d’ahir vist sota una pèrgola, amb tramuntana

Ahir els amics Carmina Vilaseca i Lluís Krauel em van acollir sota la pèrgola de casa seva a Gaüses (Alt Empordà), un locus amenum per ell mateix i per l’hospitalitat que ofereix. La Carmina no apareix a la foto perquè és fotògrafa i no li agrada sortir. Bufava tramuntana, per sort. La pèrgola en general i aquesta en particular –feta de glicina, roser enfiladís i parra de raïm-- és una de les estructures més amables i lúcides que l’home ha inventat mai, una de les expressions més depurades i nues de l’hospitalitat, la intel.ligència activa del jardí utilitari, el lloc més idoni per provar d’arreglar definitivament el món al llarg d’un aperitiu i d’una

La taverna de la cantonada i el restaurant de luxe, tot alhora

Ahir amb l’Yvonne vam permetre’ns un extra, el gros filet de bou chateaubriand que només serveixen per a dues persones, en el nostre cas al restaurant de l’hotel barceloní The Serras del Passeig de Colom cantonada amb el carrer de la Plata, on l'ofereixen fix a la carta. Els talls de filet més selectes de la cuina burgesa afrancesada sempre havien estat el filet mignon, el tournedos i el chateaubriand, quan no ens embrancàvem fins el filet Wellington (chateaubriand farcit de foie-gras i embolicat amb una capa de pasta de full). Després l’afrancensament va decaure i es van imposar el chuletón i el bife. Nosaltres enyoràvem un chateaubriand acompanyat per la salsa bearnesa i les

El Mediterrani, amb la intensitat d’una fe provada

Generalment cada persona se sent d’un país, d’una ciutat i d’un barri, sovint per esperit de singularització amb el país, la ciutat o el barri del costat. Fins i tot qualsevol europeu pot arribar a recordar que ho és, si es troba situat temporalment a l’Àfrica o a Indonèsia. En canvi rarament un mediterrani experimenta el sentiment conscient de ser-ho, encara que en tingui totes les característiques en el seu estil de vida. El Mediterrani és una identitat viscuda i alhora poc clarament assumida, practicada en molts aspectes espontanis de la quotidianitat però molt vaga en la formulació mental. Els mediterranis no acabem de saber en què consisteix

Una experiència viscuda per molts: “El Clínic, cor de Barcelona”

Moltes persones hem viscut estades hospitalàries, personals o bé de familiars i amics, ja sigui amb final feliç o amarg. Tot sovint hem descobert als hospitals amb motiu d'aquestes ocasions un univers desconegut, amplíssim, carregat per totes bandes d’una admirable humanitat. El pintor i il.lustrador Perico Pastor va tenir la dona ingressada a l’Hospital Clínic barceloní durant set setmanes i llarguíssimes estones per dibuixar el que veia al seu voltant mentre l’acompanyava. Dels seus 84 dibuixos se n’han derivat un llibre i una exposició (actualment al Centre Cívic Urgell, fins el 21 de juliol) que porten un títol especialment encertat: El Clínic, cor de Barcelona. Amb el seu estil colorista habitual d'aquarel.la i tinta sobre paper, d’una gran capacitat

Els llibres més clàssics servits amb el mètode més modern

Havia sentit a parlar de l’invent i volia veure'l amb els meus ulls. Donava el resultat per descomptat, però m’interessava el procediment viscut in situ. Arribat al número 60 de la Rue Monsieur le Prince, prop de la Sorbona i dels Jardins del Luxemburg, vaig empènyer la porta de la librairie des puf. La marca es presenta escrita en minúscules i dóna per entès que els clients saben que la sigla significa Presses Universitaires de France. Em vaig adreçar a la llibretera, després de respectar escrupolosament les salutacions formals de rigor, un sistema de tracte que aquí encarna una forma de convivència. Li vaig notificar que desitjava adquirir un determinat volum del catàleg de la col.lecció Que-sais-je? editat fa anys. Em va demanar d’esperar uns

Com un intrús a la vella Sorbona, vista pel forat del pany

Durant els vuit anys que vaig treballar com a director de Comunicació de la UB al casalot de la Plaça Universitat, una de les coses que em seduïa més era l’aura de l’edifici mateix, els seus laberints quotidians, ja fossin arquitectònics o humans. Segurament per això he volgut visitar l’interior de la Sorbona al Barri Llatí parisenc, una de les universitats històriques de més anomenada. Cada dia és un formiguer d‘estudiants i professors, però no es troba oberta al públic. El primer diumenge de cada mes ofereix una visita guiada com a monument històric, a la qual m’acabo d’acollir després de llargues dècades de girar-hi al voltant amb els ulls molt oberts. Actualment l’edifici, reconstruït el 1905 en un estil renaixentista una mica operístic, alberga quatre

Quatre dies a París, quatre parcs sense més motiu

Quan la ciutat de París va estrenar el parc André Citroën al solar de l’antiga factoria de cotxes, m’hi vaig deixar caure per casualitat. Havia de baixar a l’estació de metro Javel per altres raons, me’l vaig trobar al davant i el vaig recorre amb una incipient curiositat. Era un parc nou de trinca traçat amb tiralínies, estructurat en diversos sectors que juguen entre l’esplanada central i els costats enjardinats amb vorals d’ombra. Aquell primer dia vaig establir l’hàbit de tornar-hi cada vegada que viatjo a la capital francesa. El motiu que m’hi porta no ha trobat més precisió amb el pas dels anys. Simplement hi vaig, m’hi passejo, reposo, observo, sec cota un nesprer i escolto els pardals refilar virtuoses àries d’òpera i el do de pit d’alguna merla. Li dedico un

L’arribada de les tropes de Franco el 1939 a la frontera francesa

Quan les tropes de Franco van arribar a la frontera francesa el divendres 10 de gener del 1939, al post duaner del Coll dels Belitres entre Portbou i Cervera de la Marenda es va produir un fet excepcional. Es va produir un llibre, escrit en calent sobre aquelles hores precises per un actor directe. Es titula ¡Hay Pirineos!, de l’escriptor falangista Ernesto Giménez Caballero, el petit Gabrielle d'Annunzio espanyol seduït pel feixisme italià, incrustat a la IV Companyia de Navarra del general Camilo Alonso Vega. L’obra va aparèixer el 1939 mateix, amb fotografies dels fets, a l’Editora Nacional de Madrid. Conté passatges antològics, como el relat de la primera missa de campanya muntada davant dels astorats gendarmes. El fragment de més geni

La novel.la rosa pateix un prejudici condescendent i patriarcal

M'ha sorprès i he fet la foto a la cèntrica llibreria Feltrinelli de Milà: han disposat una prestatgeria específica per a les novel.les roses sense rubor. Aquí ens avergonyim d’aquesta etiqueta classificatòria i no gosem utilitzar-la de manera explícita, per bé que el gènere es cultiva, es premia i es ven a les llibreries a mans plenes. Potser encara patim la síndrome Corín Tellado, quan altres gèneres populars de ficció com la novel.la negra se n’han desempallegat obertament des dels temps d’Agatha Christie. De novel.les roses n’hi ha de bones i de dolentes, com a qualsevol altre gènere. Segurament accentuen la melassa sentimental d’una manera més desacomplexada i previsible, d’un romanticisme fulletonesc, però aquestes

Els primers deu anys del tresor ignorat a la platja de Polilles

Aquests dies es commemora amb plena indiferència d’aquest cantó de la frontera pirinenca el desè aniversari de la recuperació com a parc públic a primeríssima línia de mar de l’antiga fàbrica Nobel de dinamita a la badia de Polilles (Portvendres), una proesa de l’arqueologia industrial i de la política francesa de preservació d’algunes finques costaneres a través del seu Conservatori del Litoral. Fa llargues dècades que intento convèncer els amics i coneguts que alguns dels racons més afortunats de l’Empordà es troben a les comarques veïnes del Rosselló i el Vallespir i que alguns dels indrets més inspirats de Catalunya se

El metro de Singapur surt, exactament, de Santa Perpètua de Mogoda

L’empresa Alstom acaba d’anunciar que fabricarà a Santa Perpètua de Mogoda 70 vagons de nova generació per al metro de de Singapur, vell conegut meu. Un de les propostes editorials més inesperades em va portar el 1990 a fer la “volta al món en metro” en companyia del fotògraf Xavier Miserachs per al llibre Metros i metròpolis, encarregat per Transports Municipals de Barcelona amb la intenció de descriure la modernitat d’aquest mitjà de transport a diversos continents, concretament a les ciutats de Berlín, Budapest, el Caire, Caracas, Lilla, Londres, Madrid,

El nostre gran sud, de la mà inspirada de Xavier Garcia

L’últim llibre publicat per Xavier Garcia amb el títol El Sud de nou revisitat (Cossetània Edicions) està admirablement escrit per un  motiu: al llarg de tota una vida de recórrer els camins de les comarques tarragonines i ebrenques amb el cor a la mà l’autor s’ha empeltat del vocabulari cabalós de lo riu, de l’estil esvelt de les oliveres, els garrofers i les figueres, del suc daurat de les paraules de secà. Alguns trobaran la mirada de Xavier Garcia ingènua, d’escassa malícia, d’una estranya absència de tortuositat, malgrat que l’escriptor i militant ecologista sap perdre amb més elegància que molts guanyadors d’ullals ensangonats a l’hora d’administrar les seves victòries en un món de zitzània. “Sense llibertat de crítica no hi ha elogi afalagador”, diu el personatge de Beaumarchais a Les noces de Fígaro, per això afegeixo que a la magnífica prosa literària de Xavier Garcia li fa mal per moments l’ofici de periodista, la nostra mania d’informar més que descriure, de proporcionar dades en comptes d’interpretar-les. És un plec de la professió, una

La gran diferència entre Paleolític i Neolític, sobre el terreny a Banyoles

Gràcies als jaciments oberts a la visita pública al Parc de la Draga a Banyoles i a les veïnes Coves de Serinyà, ahir vam fer amb l’arqueòleg Josep M. Fullola una incursió sobre el terreny al Paleolític i el Neolític, dos períodes prehistòrics consecutius separats per tres milions d’anys. Els humans d’avui vivim menys de cent anys i se’ns fa difícil entendre l’autèntica seqüència de la vida i de l’espècie humana en concret. El cosmos, l’univers suma milers de milions d’anys. La formació de la massa condensada del planeta Terra remunta a 4.470 milions d’anys. L’aparició dels primers simis a només 70 milions d’anys, la dels primers homínids a 8 milions d’anys i els primers erectus a 2 milions d’anys. El Paleolític (nom derivat del grec palaios o antic i lithos