Els llibres més clàssics servits amb el mètode més modern

Havia sentit a parlar de l’invent i volia veure'l amb els meus ulls. Donava el resultat per descomptat, però m’interessava el procediment viscut in situ. Arribat al número 60 de la Rue Monsieur le Prince, prop de la Sorbona i dels Jardins del Luxemburg, vaig empènyer la porta de la librairie des puf. La marca es presenta escrita en minúscules i dóna per entès que els clients saben que la sigla significa Presses Universitaires de France. Em vaig adreçar a la llibretera, després de respectar escrupolosament les salutacions formals de rigor, un sistema de tracte que aquí encarna una forma de convivència. Li vaig notificar que desitjava adquirir un determinat volum del catàleg de la col.lecció Que-sais-je? editat fa anys. Em va demanar d’esperar uns

Com un intrús a la vella Sorbona, vista pel forat del pany

Durant els vuit anys que vaig treballar com a director de Comunicació de la UB al casalot de la Plaça Universitat, una de les coses que em seduïa més era l’aura de l’edifici mateix, els seus laberints quotidians, ja fossin arquitectònics o humans. Segurament per això he volgut visitar l’interior de la Sorbona al Barri Llatí parisenc, una de les universitats històriques de més anomenada. Cada dia és un formiguer d‘estudiants i professors, però no es troba oberta al públic. El primer diumenge de cada mes ofereix una visita guiada com a monument històric, a la qual m’acabo d’acollir després de llargues dècades de girar-hi al voltant amb els ulls molt oberts. Actualment l’edifici, reconstruït el 1905 en un estil renaixentista una mica operístic, alberga quatre

Quatre dies a París, quatre parcs sense més motiu

Quan la ciutat de París va estrenar el parc André Citroën al solar de l’antiga factoria de cotxes, m’hi vaig deixar caure per casualitat. Havia de baixar a l’estació de metro Javel per altres raons, me’l vaig trobar al davant i el vaig recorre amb una incipient curiositat. Era un parc nou de trinca traçat amb tiralínies, estructurat en diversos sectors que juguen entre l’esplanada central i els costats enjardinats amb vorals d’ombra. Aquell primer dia vaig establir l’hàbit de tornar-hi cada vegada que viatjo a la capital francesa. El motiu que m’hi porta no ha trobat més precisió amb el pas dels anys. Simplement hi vaig, m’hi passejo, reposo, observo, sec cota un nesprer i escolto els pardals refilar virtuoses àries d’òpera i el do de pit d’alguna merla. Li dedico un

L’arribada de les tropes de Franco el 1939 a la frontera francesa

Quan les tropes de Franco van arribar a la frontera francesa el divendres 10 de gener del 1939, al post duaner del Coll dels Belitres entre Portbou i Cervera de la Marenda es va produir un fet excepcional. Es va produir un llibre, escrit en calent sobre aquelles hores precises per un actor directe. Es titula ¡Hay Pirineos!, de l’escriptor falangista Ernesto Giménez Caballero, el petit Gabrielle d'Annunzio espanyol seduït pel feixisme italià, incrustat a la IV Companyia de Navarra del general Camilo Alonso Vega. L’obra va aparèixer el 1939 mateix, amb fotografies dels fets, a l’Editora Nacional de Madrid. Conté passatges antològics, como el relat de la primera missa de campanya muntada davant dels astorats gendarmes. El fragment de més geni

La novel.la rosa pateix un prejudici condescendent i patriarcal

M'ha sorprès i he fet la foto a la cèntrica llibreria Feltrinelli de Milà: han disposat una prestatgeria específica per a les novel.les roses sense rubor. Aquí ens avergonyim d’aquesta etiqueta classificatòria i no gosem utilitzar-la de manera explícita, per bé que el gènere es cultiva, es premia i es ven a les llibreries a mans plenes. Potser encara patim la síndrome Corín Tellado, quan altres gèneres populars de ficció com la novel.la negra se n’han desempallegat obertament des dels temps d’Agatha Christie. De novel.les roses n’hi ha de bones i de dolentes, com a qualsevol altre gènere. Segurament accentuen la melassa sentimental d’una manera més desacomplexada i previsible, d’un romanticisme fulletonesc, però aquestes

Els primers deu anys del tresor ignorat a la platja de Polilles

Aquests dies es commemora amb plena indiferència d’aquest cantó de la frontera pirinenca el desè aniversari de la recuperació com a parc públic a primeríssima línia de mar de l’antiga fàbrica Nobel de dinamita a la badia de Polilles (Portvendres), una proesa de l’arqueologia industrial i de la política francesa de preservació d’algunes finques costaneres a través del seu Conservatori del Litoral. Fa llargues dècades que intento convèncer els amics i coneguts que alguns dels racons més afortunats de l’Empordà es troben a les comarques veïnes del Rosselló i el Vallespir i que alguns dels indrets més inspirats de Catalunya se

El metro de Singapur surt, exactament, de Santa Perpètua de Mogoda

L’empresa Alstom acaba d’anunciar que fabricarà a Santa Perpètua de Mogoda 70 vagons de nova generació per al metro de de Singapur, vell conegut meu. Un de les propostes editorials més inesperades em va portar el 1990 a fer la “volta al món en metro” en companyia del fotògraf Xavier Miserachs per al llibre Metros i metròpolis, encarregat per Transports Municipals de Barcelona amb la intenció de descriure la modernitat d’aquest mitjà de transport a diversos continents, concretament a les ciutats de Berlín, Budapest, el Caire, Caracas, Lilla, Londres, Madrid,

El nostre gran sud, de la mà inspirada de Xavier Garcia

L’últim llibre publicat per Xavier Garcia amb el títol El Sud de nou revisitat (Cossetània Edicions) està admirablement escrit per un  motiu: al llarg de tota una vida de recórrer els camins de les comarques tarragonines i ebrenques amb el cor a la mà l’autor s’ha empeltat del vocabulari cabalós de lo riu, de l’estil esvelt de les oliveres, els garrofers i les figueres, del suc daurat de les paraules de secà. Alguns trobaran la mirada de Xavier Garcia ingènua, d’escassa malícia, d’una estranya absència de tortuositat, malgrat que l’escriptor i militant ecologista sap perdre amb més elegància que molts guanyadors d’ullals ensangonats a l’hora d’administrar les seves victòries en un món de zitzània. “Sense llibertat de crítica no hi ha elogi afalagador”, diu el personatge de Beaumarchais a Les noces de Fígaro, per això afegeixo que a la magnífica prosa literària de Xavier Garcia li fa mal per moments l’ofici de periodista, la nostra mania d’informar més que descriure, de proporcionar dades en comptes d’interpretar-les. És un plec de la professió, una

La gran diferència entre Paleolític i Neolític, sobre el terreny a Banyoles

Gràcies als jaciments oberts a la visita pública al Parc de la Draga a Banyoles i a les veïnes Coves de Serinyà, ahir vam fer amb l’arqueòleg Josep M. Fullola una incursió sobre el terreny al Paleolític i el Neolític, dos períodes prehistòrics consecutius separats per tres milions d’anys. Els humans d’avui vivim menys de cent anys i se’ns fa difícil entendre l’autèntica seqüència de la vida i de l’espècie humana en concret. El cosmos, l’univers suma milers de milions d’anys. La formació de la massa condensada del planeta Terra remunta a 4.470 milions d’anys. L’aparició dels primers simis a només 70 milions d’anys, la dels primers homínids a 8 milions d’anys i els primers erectus a 2 milions d’anys. El Paleolític (nom derivat del grec palaios o antic i lithos

El príncep Carles visita Atenes sense trepitjar l’Acròpolis

El príncep hereu Carles d’Anglaterra i la seva dona acaben de realitzar una gira oficial de tres dies a Grècia, un dels poquíssims països d’arreu del món que la reina d’Anglaterra no ha trepitjat mai en visita d’Estat durant els 66 anys de regnat. Diuen que és per culpa del final poc airós que va tenir la monarquia grega de Constantí II (el marit de la reina, Felip d’Edimburg, és nascut a Grècia i ja va haver de fugir-ne quan van derrocar la monarquia de Constantí I el 1922). En realitat no hi ha anat mai per culpa dels marbres del Partenó, que el seu fill Carles s’ha abstingut escrupolosament de visitar

El miracle mantingut fins avui de la “prima donna assoluta”

El documental biogràfic sobre Maria Callas que s’acaba d’estrenar als cinemes aconsegueix situar-se a l’altura del mite a força de cedir-li la pantalla i la paraula directament a ella, la diva encara indestronada més de quaranta anys després de la seva mort. Coneixem els ingredients del mite: talent excepcional, drama vital al cim de la glòria, prestigi del gènere operístic. Però encara avui resulta impossible no caure retut davant l’art suprem de la Callas a les millors àries del bel canto, remasteritzades i presentades en pantalla gran. La seva interpretació en aquest film de "Casta diva" (Norma),

Balanç inhumà a la terra massa santa, dues vegades promesa

El dia de la Nakba, de la catàstrofe, recorda cada 15 de maig l’inici de l’èxode de 750.000 palestins expulsats de les seves terres arran de la guerra fundacional dels ocupants israelians que el 1948 acabaven de proclamar un nou Estat independent i de convertir-los fins avui en refugiats, en vençuts. Al moment de 70 aniversari dels fets, el balanç del conflicte no pot ser més esgarrifós. Israel ha consolidat l'existència a força d’ocupar cada cop més territori i convertir-se en un estat militar governat per la dreta en aliança amb grups religiosos fanàtics. Els palestins i el món àrab en general s’han mostrat incapaços de fer respectar les resolucions de

De vegades ens escapem fins la caseta del Montseny, just per mirar

Les recents pluges primaverals i el sol reaparegut feien lluir ahir el Montseny amb una joventut clorofíl·lica esclatant, arravatada. De vegades l’Amadeu m’invita a acompanyar-lo per contemplar l’espectacle i fer petar la xerrada a la seva caseta de fusta, perfectament orientada a una de les llotges d’honor del massís, a les Rouredes de can Ridaura. Es tracta de l'antic pavelló de Noruega de l'Exposició Internacional de Barcelona del 1929, comprat després del certamen, transplantat intacte pel seu pare a un indret solitari del Montseny i mantingut amb molta dedicació fins avui. Un cop allà acostumem a xerrar de literatura i de la petita bugada relacionada amb aquesta vaga inclinació. Ell sap crear el clima propici per interrogar l'interlocutor, però tinc la

Ahir vam tornar a les illes Medes com a perfectes guiris

Anys enrere Josep Lloret i jo trepitjàvem les illes Medes amb una certa familiaritat, ahir hi vam tornar com a perfectes guiris a bord de les embarcacions de passejada col.lectiva, invitats pel propietari de l'empresa Nautilus Josep Busquets Santamaria. El 21 de gener del 1981 Josep Lloret escrivia com a corresponsal del diari Avui: “Quatre membres d’una brigada del ministeri d’Obres Públiques van quedar ahir aïllats a les illes Medes, després que la barca que els recollia cada dia després de la feina hagués de tornar a terra per culpa de la forta tramuntana que es va girar en aquell moment. Hagueren de passar la nit a les Medes, sense menjar i acompanyats d’un ruc que la brigada fa servir per transportar material des de l’embarcador fins

Els papers vells i els nous d’algunes arxiveres com Lurdes Boix

Ahir vam anar amb Quim Curbet a esmorzar arran de mar a l’Escala i a visitar l’arxivera municipal Lurdes Boix, suposant que el càrrec pugui resumir el ventall d’activitats que aquesta escalenca desplega. L’any 1988 s’havia llicenciat en Història de l’Art i dos anys més tard va rebre l’encàrrec de posar una mica d’ordre als papers de l’Arxiu Municipal que es trobaven per terra a les golfes de l’Ajuntament vell. El 1992 ja era la directora del flamant Arxiu Municipal estrenat al tercer pis de l’Ajuntament nou. Podia semblar la coronació d’una carrera professional, però no va ser així. El 2005 va instituir la Ruta Víctor Català i el 2006 es va treure de la

A partir d’aquest estiu s’ha acabat pujar en cotxe al Canigó

Encara que molts catalans peninsulars ni s’ho imaginin, el massís del Canigó es troba situat per complet en territori francès i les autoritats franceses acaben d’anunciar que aquest estiu prohibiran per primer cop pujar en cotxe tot terreny fins al refugi de Cortalets. Era la destinació tradicional de les cinc companyies autoritzades de jeeps de lloguer amb xofer que oferien l’ascensió de juny a setembre des del municipi del Vernet, al llarg de la pista forestal del riu Llec fins al refugi situat a 2.195 metres d’altitud. A partir d'aquí el pic del Canigó (2.785 metres) queda situat a només a una hora i mitja o dues a peu. L’any passat van pujar

Els habitants de la Terra som uns localistes ignorants

L’Agència Espacial Europea acaba de divulgar el segon atles tridimensional de la Via Làctia realitzat per la sonda Gaia (foto adjunta). Inclou la posició, el moviment i el color de 1.700 milions d’estrelles d’aquesta galàxia. La xifra representa l’1% del total, estimat entre 200 i 400 milions. El Sol és una d’aquests remilions d’estrelles i el planeta Terra un dels seus satèl.lits.  D’altra banda, la Via Làctia no és més que una de les diferents galàxies existents. En el context de l’Univers, la Terra és una engruna microscòpica. No arriba ni a la categoria d’estrella, perquè no produeix la seva pròpia llum. És

De vegades surto a caminar pels voltants de Pals

Per celebrar el temps que té temps, de vegades surto a caminar pels voltants de Pals a ventilar les muses pàl.lides. Ho faig al trot curt dels cavalls vells i miro de col.locar-me al punt intermedi entre l'harmonia de l’indret i la trivialitat del món. Els sembrats han begut la pluja davant dels horitzons familiars i les velles pedres de la contrada, al minifundi empordanès pròdig en perspectives. A Sant Feliu de Boada descanso una estona, abans de reprendre la marxa. El paisatge que cadascú sent com a propi és aquell que mostra capacitat d’adreçar-se al cor i d’entrar-hi. Recórre’l en solitari o bé en companyia canvia una part del fenomen.

Qualsevol motiu va bé per retornar Napoleó a la portada

A França la figura de Napoleó rep una adoració inconsumible. Aquests dies s’edita el volum número 15 i últim de la seva Correspondència general (1.500 pàgines, 55 euros), amb honors de portada al setmanari Le Nouvel Observateur. L’edició és un tour de force, si tenim en compte que el rabassut emperador va arribar a escriure o dictar 40.000 cartes al llarg dels seus 51 anys de vida. Cap altre epistolari o correspondència no arriba a aquesta desmesura, ni tan sols la de Gustave Flaubert (4.400 cartes), considerades tot sovint com la seva millor obra, editades en quatre volums a la col.lecció antològica de la Pléiade, també en butxaca i actualment llegibles gratuïtament en línia. No hi ha exemples comparables al cas de Napoleó. L’Epistolari català dels Borja, considerat “el més important de tot Europa al temps de l’humanisme, en llengua vulgar”, suma 200 cartes i informes. L’epistolari de Jacint Verdaguer, editat en onze volums per l’editorial Barcino, inclou 1.529 cartes. En llengua castellana el major

El tabernacle federal a la rebotiga de can Canet, a la Rambla de Figueres

Sempre que passo per davant de can Canet, a la Rambla de Figueres, dic en silenci una jaculatòria laica i personal. A mi em serveix. La llibreria havia estat situada al capdamunt de la Rambla, a la cantonada de la pujada del Castell. El 1934 es va traslladar al núm. 7, on continua oberta en avançat estat de conservació. El propietari Ramon Canet Cordomí (1906-1982) acollia de jove a la rebotiga una tertúlia informal que es consolidaria com a institució espontània i el convertiria a ell mateix en un sant laic del vell republicanisme federal. «És potser l'únic empordanès que no ha tingut cap enemic. Sobre la seva figura s'ha fet una espècie d'unanimitat cívica total i completa. Tothom l'estima, fins i tot els forasters. És un gran bon home, el símbol més