La muralla de Barcelona no hauria de ser muda com és

La plaça de Ramon Berenguer el Gran, alliberada de l’estacionament d’autocars turístics i pavimentada de nou, no està presidida com podria semblar per l’escarransida estàtua eqüestre del comte que li dóna nom, obra de l’escultor Josep Llimona quan encara era estudiant de l’especialitat. El monument important és la muralla que actua de teló de fons. No són unes pedres velles qualsevols, sinó la raó de ser d’aquest país, encara que es trobi tan mal explicat in situ. Catalunya (7,5 milions d’habitants) seria com Galícia (2,8 milions) si no hagués disposat durant els vint segles que van dels ibers i els romans fins avui d’una destacada metròpoli portuària i mercantil com Barcelona, en comptes d’una xarxa de ciutats mitjanes de

A l’ombra restaurada de la torre de l’Amstrong, a Palafrugell

L’Ajuntament de Palafrugell acaba d’adjudicar per 168.000 € la restauració del revestiment metàl.lic de la torre de l’Amstrong, tancada des del setembre pel deteriorament sofert. El dipòsit d’aigua de l’antiga fàbrica surera, construït en l’estil d’Eiffel el 1905, és l’emblema de la vila. Es troba a pocs metres del campanar inacabat de l’església i competeixen visiblement en allò que els cursis anomenen l’sky line, la silueta aèria del municipi, com un reflex històric del laicisme propi del republicanisme federal imperant a les viles sureres. El meu primer domicili palafrugellenc es trobava a l’ombra d’aquesta torre metàl.lica i no en vaig

La Bàrcino romana emergeix a cada ocasió: era un país de vinyes

La publicació dels resultats de l’excavació arqueològica realitzada sota les obres de reforma del Mercat de Sant Antoni no ha descobert grans novetats: un tram de 50 metres de la Via Augusta i la necròpolis romana als dos costats de la carretera, amb enterraments de la primera i segona generació d’habitants de Bàrcino. Va resultar més eloqüent l’excavació a la Sagrera amb motiu de les obres de l’AVE: una extensa vil.la o finca romana de dotze hectàrees, amb celler d’onze premses de vi. Demostrava que la Bàrcino romana del segle I era un país recobert de vinyes que comercialitzava 1.800 àmfores de 25 litres per mes, en col.laboració amb la fàbrica d’envasos de terrissa de Baetulo (Badalona). Però cal posar les coses en el seu context, perquè Barcelona només va adquirir amb posterioritat la importància territorial que no tenia ni de lluny a l’època romana. Va ser fundada fins l’any 15 aC, dos segles després que els romans desembarquessin a través del

Els onze mesos de guerra d’Antonio Machado a Barcelona

Just al costat de la pensió de Cotlliure on va morir el febrer del 1939 acaba d’obrir les portes la nova Mediateca o biblioteca pública que porta el seu nom i que acollirà igualment la seu de la Fundació Machado local. A la localitat valenciana de Rocafort, la Generalitat valenciana i l’Ajuntament negocien la compra del xalet Villa Amparo, on Machado va residir durant una part de la Guerra Civil. A Barcelona hi va viure els onze mesos finals, a la Torre Castañer del Passeig de Sant Gervasi, on cap placa no ho recorda. Al moment d'esclatar de la Guerra Civil Machado tenia el domicili familiar a Madrid, al costat de la mare i alguns dels germans. Va decidir quedar-se a la capital assetjada pels facciosos com a gest  de suport a la legalitat republicana. Va costar llargs

La història l’ha feta igual –o més-- l’amor que la guerra

Durant molt temps se’ns ha explicat la història com una encadenament de batalles i reis. Aquesta mitja veritat oculta l’altra mitja: al costat del protagonisme dels monarques hi havia el de la majoria social i entre cada batalla també es produïen esforços de pau, més importants i fructífers que no les guerres. Caldria adoptar una nova mirada històrica sobre la base dels períodes de pau cooperativa, igual que últimament s’ha reinterpretat a través de la vida privada de cada època, de la mirada de les dones, de les emocions, etc. (s’acaba de publicar a França el tercer volum de l’Histoire des émotions, dirigida per Alain Corbin). Dos

El temple de Venus no es veu a Cap Norfeu, però hi és

Quan vaig a Atenes allargo sempre la visita fins les ruïnes del temple de Posidó al Cap Súnion, abocat a les blavísimes aigües del Golf Sarònic, per contemplar el vernís dels segles damunt d’una de les postes de sol més acreditades del Mediterrani i recitar a mitja veu l’elegia insuperada de Carles Riba: “Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent: pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada, amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell”... Es tracta d’un temple de petites dimensions, mig enrunat, modest, bellíssim, un dels que mereixen més aquest nom entre els incomptables temples de tota mida i confessió escampats pel món. Aquest és el temple del meu món. Quan el rodejo lentament i

Presentat a l’Ateneu el meu llibre “Breu historia de França”

El 3 d’abril es va presentar a l’Ateneu Barcelonès el meu nou llibre Breu història de França explicada als catalans. Influències, friccions i garrotades del veí de dalt, publicat per Arpa Editors. La presentació va anar a càrrec de Josep M. Bricall, Amadeu Cuito, Joan Safont i l’autor. El llibre no vol ser un pamflet, sinó un intent de conèixer el veí i el nostre propi afrancesament intermitent, amb els seus aspectes envejables, contradictoris o ridículs. El fil de la història, els encavallaments de la història de França amb la nostra, dibuixa un retrat molt més eloqüent que no el vaivé de

Un premi Nobel de Literatura per una frase, el cas de Walcott

Si no hagués rebut el Nobel de Literatura l’any 1992, pocs haurien conegut Dereck Walcott, el poeta caribeny que escrivia en anglès. Inclús llorejat, no és avui dels més llegits, un any després de morir. La seva extensa obra ha estat traduïda, però va ser al discurs de recepció del Nobel quan va pronunciar les paraules que l’immortalitzen als meus ulls: “El destí de la poesia es enamorar-se del món malgrat la història". Pot semblar una frase senzilla, en canvi tinc la certesa que justifica un Nobel i una vida. Sempre he admirat el laboriós mèrit de la capacitat de síntesi, l’encert de condensar un món en una frase, una fulguració de poques paraules capaç

La flor de la pomera rebrota com una proclama a les plantacions

A finals de març m’agrada anar a veure com borronen les flors blanques i rosades dels pomerars de l’Armentera i Sant Pere Pescador, a la plana fèrtil que dibuixen els ribassos del Fluvià al voltant del vell molí reconstruït del comtat d’Empúries. Aquests camps em resultaven familiars i porten records furtius de la mà d’alguna deessa Pomona. En realitat ja no hi són. Han estat industrialitzats amb noves plantacions intensives de pomeres més rendibles i més lletges, recobertes per la túnica negra de les malles antipedregada, llancejades pels enormes pals com de telègraf que les sustenten. La pomera havien estat un arbre fruiter de copa frondosa, esvelta, robusta, rodona com la bola del món. Alguna arribava a centenària o almenys assolia una ancianitat venerable i mansament productiva. Les han convertides en fileres de plantació intensiva d’arbrissons escardalencs, rendibles per a la producció en sèrie. Ara les pomes es fabriquen com els ous de gallina a les

Ja podem posar la paraula “cul” en un títol, ho fa La Vanguardia

Un titular a quatre columnes del diari La Vanguardia proclamava ahir: “Els humans tenen un cul gran i bonic dissenyat per... córrer”. Es tractava d’una ressenya del llibre acabat de publicar pel redactor científic del diari, Josep Corbella, titulat La meravellosa història del teu cos. Les funcions musculars dels glutis ja eren ben conegudes, la notícia es troba més aviat en l’ús per escrit de la paraula “cul” al titular d’un diari benpensant i la reivindicació de la seva bellesa. Puc certificar que fa poc temps això encara es descartava. Quan l’any 2000 vaig publicar el meu llibre El cul de Napoleó o la revelació de Milà (Edicions 62), alguns van criticar l’ús explícit d'aquesta paraula en un títol literari i també, de passada, la reivindicació que feia d’aquesta regió anatòmica. Ho van considerar d’un gust discutible. Al llarg del llibre exposava la fascinació exercida per la capital de la Llombardia a partir del detonant narratiu del cul del monumental nu al.legòric en bronze de Napoleó, una

La rivalitat entre Bernini i Borromini a la Roma d’avui

Ningú no discutia la preeminència de Miquel Àngel, però havia mort el 1564 i els papes de Roma i la cort cardenalícia continuaven encarregant obres a mans plenes per culminar la gran capital barroca destinada a enlluernar els fidels i els infidels. Va arribar el moment de Bernini i Borromini, enfrontats. Podria semblar que Bernini va guanyar el duel: la columnata de la plaça de Sant Pere, el baldaquí serpentí de la basílica, els àngels monumentals del pont sobre el riu Tíber que hi condueix, la font del Tritó i la dels Quatre Rius a Piazza Navona, l’obra mestra escenogràfica de l’Èxtasi de Santa Teresa a l’església de Santa Maria della Vittoria, titllada amb raó de “l’espectacle eròtic més sorprenent

Ahir vam tornar a recórrer amb ulls fascinats el camí de ronda del Golfet

Ahir vam anar a recórrer el camí de ronda de Calella de Palafrugell al Golfet sense els incisos de la canícula, vull dir sense la fanfàrria i el pastitx humà de ple estiu. Amb la humilitat abocada a la glòria del paisatge de marina que caracteritza aquests camins, serpentegen entre les sinuositats de la costa i permeten viure a ple pulmó el somni de la vida lliure per una estona. Són les petites engrunes caigudes de la taula del festí urbanístic, convertides en joies del patrimoni natural. Fa dècades que els recorro amb una emoció creixent i un ritme de pas decreixent, sense recança dels temps accelerats, en una mena de processó personal expiatòria, joiosa i sostinguda. L’any 2009 els vaig dedicar a les pàgines d’El Periódico una sèrie estiuenca en 14 capítols, de

Record encès de Xavier Miserachs a la platja d’Illa Roja

Ahir em van invitar a la inauguració de l’exposició fotogràfica retrospectiva de Xavier Miserachs a la Pedrera, comissariada per Laura Terré. L’any 2011 la família va cedir al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) el seu arxiu de 80.000 fotos a canvi de restaurar-les, classificar-les, digitalitzar-les i exhibir-les. Quatre anys després el MACBA obria la temporada amb una discutida exposició de fotos de Miserachs, que van retallar i descontextualitzar dintre de l’escenografia expositiva. La inaugurada ahir a la Pedrera posa àmpliament les coses al seu lloc.Vaig viatjar sovint amb Xavier Miserachs per elaborar els nostres llibres Les altres capitals (1989), Passeig de mar (1990) i Metros i metròpolis (1990). El primer ens va portar a Sant Petersburg quan encara es deia Leningrad, a Colònia, Milà i Montpeller. El segon per tota la costa catalana, del delta de l’Ebre a Cotlliure. El tercer ens va portar a fer la “volta al món en metro”, atès que vam descriure sobre el terreny els metros de Berlín, Budapest, el Caire, Caracas, Lilla, Londres, Madrid, Mèxic DF, Moscou, Nova York, París, Singapur, Tòquio, Vancouver i Washington. El millor de tots aquells viatges era la seva amistat, la seva conversa durant les hores vacants que ens deixava la feina a qualsevol

Tucídides va definir la democràcia i per això el reediten

Un editor em comenta que acaba d’encarregar una nova selecció argumentada de fragments de La guerra del Peloponès, de Tucídides. És una decisió sàvia i elemental, aplicada per editorials de molts països llegits. Es tracta d’un llibre fundacional de la cultura occidental que cada època ha valorat a la seva manera. Conté fragments cèlebres, per exemple l’oració pels soldats caiguts d’Atenes que l’historiador Tucídides posa en boca del governant Pèricles per pregonar l’invent atenenc de la democràcia: “Estimem la bellesa sense ostentació. Estimem el saber sense abandonar-nos a la comoditat. El nostre sistema polític s’anomena democràcia perquè no té com a objectiu l’administració dels interessos d’uns pocs, sinó els de la majoria”. La guerra del Peloponès va ser un conflicte entre Atenes i Esparta del 431 al 404 aC, posterior a la victòria d’aquestes dues ciutats coaligades contra l’invasor persa a la batalla de Salamina del 480 aC. Aquell tombant marcaria la consolidació de Grècia,

Demà fa cent anys de l’arrencada literària d’”El quadern gris”

La primera frase d’alguns llibres s’ha convertit per a molts lectors en un autèntic detonador, igual que les primeres notes d’algunes simfonies són capaces d'evocar amb claredat immediata el que vindrà. És el cas d’arrencades literàries cèlebres com: “Digueu-me Ismael” (Moby Dick), “Durant molt temps me’n vaig anar al llit ben d’hora” (La recerca del temps perdut), “Totes les famílies felices s’assemblen, cada família infeliç ho és a la seva manera” (Anna Karenina) o “Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo” (Cien años de soledad). N’hi ha una altra, de la qual demà es compleix el centenari. Diu concretament: “1918, 8 de març. Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat”. És l’arrencada aparentment gris del dietari El quadern gris, de Josep Pla, el dia que complia 21 anys. El número 1 que porta aquest llibre a la seva Obra Completa no és únicament ordinal, també cardinal, de preeminència dintre de la seva

Els dos fal.lus de la muralla d’Empúries, extramurs

La fal.locràcia no està ben vista en el discurs ideològic actualment dominant, però no sempre ha estat així. La muralla romana d’Empúries presenta, esculpits sobre els seus carreus, dos grans fal.lus d’aquella època. Els arqueòlegs hi passen de puntetes, amb prou feines els miren de reüll. El primer (foto adjunta) es troba a la dreta de l‘entrada central de la muralla. Mesura 35 cm, d'un dinamisme muscular esculpit en visió frontal. L’altre, prop de l’entrada sud-occidental, el duplica gairebé de mida, però la forma és menys definida. Els experts ho consideren una tradició itàlica sense més importància. Quan l’arqueòleg Martín Almagro va documentar les excavacions de postguerra a la muralla romana, apuntava l'any 1945: “Este detalle, como el tipo de paramento y estructura de los muros, e incluso ciertos falos apotropaicos toscos que se esculpieron en los sillares de la parte inferior de la muralla, uno de ellos al lado mismo de la puerta principal, nos denuncian una

Ahir era 22 de febrer i Antonio Machado no estava sol a Cotlliure

Ahir era 22 de febrer. Per tant feia 77 anys que Antonio Machado va morir de pena i desconhort a una pensió de Cotlliure, després de només vint-i-sis dies d’arribar a l’exili. Vam anar a recordar-lo davant la seva tomba. Avui es fa còmodament en cotxe un pas de frontera que els exiliats republicans, en ple hivern del 1939, van haver de recórrer a peu com un calvari. L’actual sepultura del poeta, a l’entrada del recinte, va ser sufragada per subscripció popular a França. S’ha convertit en un símbol de l‘exili republicà. També per això han fracassat els intents de repatriar la despulla. Al meu llibre Els últims dies de Machado, publicat el 2013, vaig exposar el camí del desterrament i la seva posteritat a Cotlliure. He acudit en moltes ocasions a la

Les grans llibreries de torn, els diumenges al centre de Milà

Diumenge vaig comprovar que el centre de Milà manté a ple funcionament, en un curt radi de 50 metres de distància, tres llibreries de gran superfície obertes els set dies de la setmana. Sota les arcades de la plaça del Duomo, el megastore Mondadori de cinc pisos, obert el 2007, amb 100.000 llibres en venda, bar, premsa discos, papereria, petita electrònica. A la veïna galeria comercial Vittorio Emanuele II, la llibreria Feltrinelli va ampliar-se el 2015 amb l’espai de l’antiga botiga de discos Ricordi. A la mateixa galeria, la vella llibreria Rizzoli va ser reformada el 2014 per convertir-se en una de les més boniques del món, dos anys abans que l’empresa editorial fos absorbida per la Mondadori de l’inevitable Silvio Berlusconi. Es tracta de tres llibreries

La nostra vella “osteria” milanesa no traeix ni ens abandona

Durant el temps que la meva filla gran Helena treballava a Milà, vaig aprofitar per conèixer una mica la ciutat per dintre i publicar el llibre El cul de Napoleó o la revelació de Milà (Edicions 62, 2000). Hi narrava la fascinació exercida per la capital llombarda a partir del detonant del nu al.legòric de Napoleó, modelat pel cèlebre escultor Antonio Canova al centre del pati del palau de Brera. Era un fil conductor narratiu del protagonisme de la bellesa en les nostres vides sentimentals, els nostres impulsos estètics i alguns altres. La meva filla va fer la petita foto de portada del llibre, i així consta als crèdits. Aleshores el restaurant milanès Posto di Conversazione (Osteria con cucina) ja ens atreia. Ara procurem tornar-hi sempre que se’ns presenta l’ocasió, com dissabte

La carxofa a ple rendiment del Llobregat, un jardí monumental

Ahir va deixar de fer el fred impertinent dels últims dies i es va imposar un càlid sol hivernal, de manera que vaig agafar el metro per anar a passejar a un dels millors jardins de la Barcelona metropolitana: els camps de carxofes estesos fins l’horitzó al delta del Llobregat. La parada “Cèntric” de la nova Línia 9 deixa a quatre passes del prodigi. Els camins de senderisme habilitats al Parc Agrari del Baix Llobregat faciliten una sensació d’allunyament al costat mateix de l’estació de metro. Permeten sortir dels escenaris fets a màquina i entrar a les clorofíl.liques terres baixes pageses, on l’aire lleuger, tònic i tibant de l’espai natural contrasta amb les pretensions desorbitades de la urbs. Caminar per aquest delta hortícola exulta el benestar actiu, estimula la gana, dilueix la migranya, higienitza l’esperit i tempera els neguits. La carxofa és una flor, la millor flor de l’hivern. Més exactament una poncella que encara no ha obert els pètals. Si els obrís contemplaríem una flor