Els Jocs del Mediterrani a Tarragona no poden cometre més errors

La 28 edició dels Jocs del Mediterrani el juny vinent a Tarragona i les seves comarques, amb 4.000 esportistes internacionals, mereix tota la sort que fins ara no ha tingut, però el comitè organitzador no pot cometre més errors evitables. El seu president i alhora alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, escrivia dissabte passat al diari La Vanguardia un article per afirmar: “Han de ser i seran els Jocs de Tarragona, els Jocs del pont de la mar blava que evocava el poeta”. No, senyor Ballesteros, s’equivoca i ho fa per incultura. El pont de la mar blava no l’evocava cap poeta. És el títol de l’excel.lent llibre de viatges històrics damunt del rastre

El servei ferroviari fa figa, l'orgullós viaducte de Colera no

De vegades agafo el tren i baixo a l’estació de Colera, entre Llançà i Portbou, per anar a seure una estona a la filera d’humils bancs que s'entreveuen a escala diminuta a la part inferior de la foto. Són el mirador de l’obra d’enginyeria del viaducte del tren de França. Els bancs han estat col.locats pels serveis municipals sota mateix del ventre sonor del pont, sotmesos a la seva força de gravetat i al retruny del pas dels combois. El problema és que el trens que hi passen són cada dia més escassos. El servei ferroviari entre els petits municipis es troba miserablement condemnat a l’abandó. La manca progressiva de connexions horàries entre

Un parc de xicrandes, una bona elecció a la plaça de les Glòries

La notícia ha arribat acompanyada per la simulació fotogràfica adjunta, que ja ho diu tot. Predominaran les xicrandes de flor violeta al parc urbà que aquest mes de març es comença a construir a la banda de muntanya de la martiritzada plaça de les Glòries, abans ocupada pels vells Encants. Amb un pressupost de 20 milions d’euros, les obres duraran un any. El disseny de nous parcs a la Barcelona durant els últims temps ha donat fruits molt diversos i caldrà veure el resultat d’aquest. L’elecció de les xicrandes és, de moment sobre el paper, un encert. No podrà ocultar tanmateix que la

Ha sortit el meu nou llibre “Breu historia de França”

Acaba d’arribar a les llibreries el meu nou llibre Breu història de França explicada als catalans. Influències, friccions i garrotades del veí de dalt, publicat per Arpa Editorial. No vol ser un pamflet, sinó un intent de conèixer el veí i el nostre propi afrancesament intermitent, amb els seus aspectes envejables, contradictoris o ridículs. L’afrancesament no és només una qüestió subjectiva. El fil de la història, els encavallaments de la història de França amb la nostra, dibuixa un retrat molt més eloqüent que no el vaivé de les modes. L’afrancesament s’alimenta o es desnodreix amb les condicions de cada època. Tot sovint deixa un pòsit, ja sigui de llegenda o de fets viscuts. Als catalans la geografia i la història ens han fet hispànics i, alhora, veïns de replà dels francesos en un joc de contrastos. Ara que una proporció de catalans gira l’esquena a Espanya, s’adona que el nostre únic veí a escala internacional és França, la il.lusió o la desil.lusió de França. Amb un pròleg escrit per Josep M. Bricall, el llibre està estructurat en cinc capítols: "Si el timbaler del Bruc s’hagués tocat una altra cosa", "Napoleó encara es pren per Napoleó", "La neurona bloquejada del centralisme", "La dèria de les fronteres naturals" i, finalment, "La Catalunya francesa i l’afrancesada". A casa meva, de petit, sentia dir als meus pares: “Si el timbaler del Bruc s’hagués tocat

Mossèn Ramon Roquer, el cinquè Ramon completament esborrat

El diari La Vanguardia manté cada diumenge dues o tres pàgines de la secció “Religió”, a les quals m’assabento de notícies sobre llunyanes corts celestials i també terrenals. Ahir ressenyava una conferència a l’Ateneu Barcelonès al voltant de les aportacions universals de l’església catalana, pronunciada pel sacerdot Jaume Aymar, director del setmanari Catalunya cristiana. El conferenciant va al.ludir al paper dels “quatre Ramons”: sant Ramon de Penyafort, el beat Ramon Llull, el seu deixeble Ramon Sibiuda i el frare jerònim Ramon Paner, un dels primers missioners al Nou Món. Em va fer pensar d’immediat en un cinquè, el prevere Ramon Roquer Vilarrasa (Ripoll 1901-Barcelona 1978), un dels capellans més influents entre la burgesia barcelonina de postguerra i avui més esborrat. Indagar i publicar la biografia de l’industrial i mecenes Albert Puig Palau em va obligar a empaitar laboriosament la del seu consiliari particular, mossèn

La posteritat, la subtilesa i l’equilibri al Motel Empordà de Figueres

Salvador Dalí repetia amb tota la raó del món: “La posteritat és que, després de mort, encara es parli de mi al bar del Casino Sport de Figueres”. Una altra forma de glòria a la qual es pot humanament aspirar des de Figueres, inclús abans de morir, és que el restaurant Motel Empordà posi el teu nom a un dels seus deliciosos plats. Em va alegrar comprovar ahir que ho ha aconseguit l’editor i escriptor Carles-Jordi Guardiola. Ha donat nom a una variant de les romanes “Carciofi alla giudia” (a la jueva) que Jaume Subirós ha posat a la carta aquest hivern amb el toc de talent i finezza habitual. Malgrat la beneïda pluja i el bufarut de tramuntana, ahir ens vam citar els col.legues Ramon Iglesias, Rafa Nadal i jo mateix a la taula parada del

Les barraques de “frites” es renoven, les xurreries agonitzen

Aquí considerem a l’última moda les food truck o camionetes-restaurant i deixem morir de pena les barraques de xurreria que havien aguantat la posició a peu de carrer durant dècades, potser sense gaire renovació. En canvi a Brussel.les la regidoria d’Urbanisme i la federació nacional de friteries acaben d’anunciar el resultat del concurs de disseny per renovar aquestes barraques de carrer amb tots els elements moderns exteriors i interiors. Allí les parades de frites són una institució que ha alimentat moltes generacions, fins avui mateix. Al començament dels anys que vaig viure a Bèlgica una de les coses que em van sorprendre

Els social-demòcrates alemanys persisteixen a enganyar-nos

També publicat a Eldiario.es

El punt crucial de l’acord de govern finalment pactat entre els conservadors de la cancellera Merkel (CSU) i el Partit Social-demòcrata de Martin Schulz (SPD) es troba submergit en les 28 pàgines del document signat: no s’apujaran els impostos a les rendes més elevades, en contra del que plantejaven els social-demòcrates. Tota la resta és secundària. La riquesa disponible (encara que sigui superior a Alemanya que a altres països) continuarà igual de mal repartida, amb l’acord de la vella esquerra parlamentària. El poderós SPD va ser històricament el primer a distanciar-se --cap al centre-dreta-- de la resta de partits socialistes europeus

La pel.lícula “Zama” vol rescatar la gran novel.la d’Amèrica

S’acaba d’estrenar aquí Zama, que el 3 de febrer vinent serà una de les candidates al Goya a millor pel.lícula iberoamericana. Ha comptat amb un elevat pressupost i ha estat rodada en exteriors al nord argentí fronterer amb Paraguai. La directora Lucrecia Martel diu que va llegir la novel.la en què es basa el film mentre remuntava el cabalós riu Paranà amb dues amigues i que allí li va trobar la clau cinematogràfica. Relata la llarga i inútil espera als confins de l’imperi del funcionari

Una nova biografia del nefast Ferran VII de Borbó, premi segur

Una biografia del rei Ferran VII de Borbó, escrita pel catedràtic Emilio La Parra, acaba de guanyar el premi Comillas d’història, biografies i memòries que convoca l’editorial Tusquets, ara en l’òrbita del grup Planeta. No m’estranya gens, una bona biografia actual del monarca retratat per Goya (imatge adjunta) permet més que abans subratllar el seu caràcter sinistre, obcecat, covard i mentider. Carles IV i el seu fill, el futur Ferran VII, barallats, van abdicar formalment a favor de Napoleó al Tractat de Baiona. L’exèrcit francès va entrar el 9 de febrer del 1808 per la frontera del Pertús. En teoria eren aliats de pas cap a Portugal, però l’ocupació

La Provença de postal acaba de perdre el seu “gentleman-farmer”

La cultura anglosaxona més tradicional té algunes idees molt fetes sobre la seva contribució a civilitzar el continent europeu fins allà on s'ha deixat. Són idees angleses de consum intern, l'extern se'l plantegen poc. No poden imaginar Grècia sense l'empremta de lord Byron, Roma sense Keats i Shelley, Florència sense E.M. Forster, la Provença sense el fenomen editorial de Peter Mayle, l’autor que va vendre a partir del 1989 cinc milions d'exemplars del seu llibre Un any a la Provença i que ara acaba de morir als 78 anys. Amb la seva crònica de l'aclimatació al poblet provençal de Menerba

Tenen dret a lluir silueta les concertistes de música clàssica?

Ahir vaig anar a escoltar a l’Auditori barceloní el concert per a piano núm. 1 de Beethoven i la Grande Polonaise Brillante de Chopin interpretats per la jove i cotitzada pianista xinesa Yuja Wang, coneguda pel seu talent i també per la desimboltura vestimentària en escena. Una respectable proporció de persones que s’ho poden permetre utilitzen els seus encants per atraure. Fins aquí res que no sabéssim. Quan això s’aplica a intèrprets femenines de música clàssica, el puritanisme residual i refilat arrufa el nas. A la seva recent interpretació del concert per a piano núm. 3 de

La tinta fresca del jardí de Dionís embriaga com el millor vi

L’últim llibre acabat de publicar per Eduard Puig Vayreda amb el títol El jardí de Dionís (L'entorn cultural del vi) m’ha fet caure d’esquena, embriac i feliç. El títol resulta relativament enganyós. No és només un llibre sobre la cultura del vi. En realitat és una historia enciclopèdica i escumosa de Catalunya i del Mediterrani en general, que m'ha recordat les obres de referència de Pierre Vilar o de Fernand Braudel. Una autèntica panoràmica exhaustiva i molt ben escrita sobre la nostra civilització, explicada a través del fil conductor de la vinya. Puig Vayreda no és només un enòleg experimentat i un estudiós veterà. També és un escriptor de primera línia, com s’endevinava als seus llibres anteriors, enumerats i datats a la solapa d’aquest. L’opció editorial de publicar aquest cop El jardí de Dionís com a llibre profusament il.lustrat a tot color hi afegeix una riquesa gràfica evident, però alhora l’afeixuga. El text per ell sol mereixeria una segona edició de butxaca que palesi la qualitat i l’amenitat del treball, sostingudes amb les úniques armes de la paraula magistralment expressada. Cap

Michel de Montaigne i Josep Pla: tots dos ondulaven

Josep Pla creia citar textualment Montaigne quan repetia, amb freqüència i de memòria, aquella sentència que l’enlluernava: “La vie est ondoyante” (ondulant). Ho feia, per exemple, a la pàgina 282 de del seu dietari de vellesa Notes del capvesprol: “Algun cop recordo que monsieur de Montaigne, que no visqué pas a gaires quilòmetres d’on jo visc [de Palafrugell a Bordeus hi ha 500 km], escriví: La vie est ondoyante. És una frase escrita el segle XVII [en realitat el segle XVI, Montaigne va viure del 1533 al 1592]: mai ningú no havia escrit una cosa semblant. És l’observació més acurada que s’ha

El prodigi de les minves de gener i el destí incert de les garoines

Les minves de gener poden produir unes calmes insòlites de baixamar, un ressol hivernal càlid i una lluna plena resplendent. És el moment de l'exaltació continguda de la platja i la delícia de les garoines, les flors negres del mar menjades a l'hora de l'aperitiu amb un vinet blanc i els peus a la sorra. Eren un element socialitzador, un ritu primitiu del prodigi de les minves de gener. Un dels habitants més feréstecs del mar en el seu aspecte extern conté a l'interior la màxima suavitat, el més pur dels perfums a la polpa dels cinc filets d'una consistència trèmula i vellutada. Les garoines exigeixen

El conill a la rabiosa d’ahir, amb el punt perdut de gràcia i d’alegria

Ahir vam anar amb l’amic Quim Curbet a celebrar una de les nostres reunions de treball al restaurant Can Xifra de Cartellà, al bosc del municipi de Sant Gregori, en plena Vall de Llémena, a només 7 km de la ciutat de Girona. De passada vam fer els honors al pota-i-tripa de la casa i, de segon, al llegendari conill a la rabiosa de l’àvia cuinera Rosita Sureda. El conill d’ahir conservava el punt de gràcia i d’alegria dels grans mites culinaris del bosc, guisat com una exquisidesa, un plat de festa. Dir-ne conill de bosc equival a reconèixer que actualment són de granja, engreixats a la gàbia amb pinso ràpid. Alguns productors intenten retornar al conill de bosc a mitges: els crien amb herbes silvestres empacades i assecades, encara que amb aquest mètode necessitin

Tot Cyrano s'estremeix encara en la intraduïble paraula final

Ahir vaig anar a veure al teatre el gran clàssic popular del Cyrano, protagonitzat en nova traducció catalana rimada d’Albert Arribas per Lluís Homar, amb excel.lents actors secundaris com Joan Anguera, Aina Sánchez, Albert Prat i Àlex Batllori, dirigits per Pau Miró. La majoria de batxillers francòfons i jo també vam aprendre a memoritzar i declamar alguna tirada dels versos alexandrins del Cyrano, com l’última de totes abans de caure el teló: “Oui, vous m’arrachez tout, le laurier et la rose…”. Encara sóc capaç de recitar-la en alguna sobretaula propícia i engrescada. Allò que caracteritza aquests últims versos de l’obra d’Edmond Rostand no és només la mort del protagonista en escena i la

La brasa no és un estadi primitiu de la cuina, al contrari

En una ocasió un amic de bon paladar, fins aleshores digne de tot el meu crèdit, va dir-me amb un rictus displicent: “Bah, no és més que una fonda de carn a la brasa”. Aquell dia va perdre tot el meu crèdit. Som un país de llarga tradició de cuina a la brasa, però encara no hem reconegut l’elevat prestigi que l'especialitat té a altres contrades, probablement influïts aquí pel vell mite de la cuina burgesa francesa de salses i guisats de més complexa elaboració. Josep Pla afirma amb contundència al llibre El meu país: “La cuina a la brasa és la més directa i gustosa que hi ha. No té rival”. L’afirmació és tan simple com el seu contingut conceptual. Potser el problema és aquest: saber

La vitalitat de Rio de Janeiro, per esperit de contradicció

Vaig fer una estada a Rio de Janeiro per escriure un llibre sobre la ciutat. El vaig escriure. No l'he publicat perquè l'estada se'm va fer curta. De tant en tant remiro el manuscrit adormit. Josep Pla explica com Prosper Merimée va visitar Còrsega durant dos curts mesos l’estiu del 1839 i hi va ambientar la seva narració Colomba: “És un cas de comprensió fulminant, d’intuïció genial, que farà arrufar el nas a les persones tocades i posades. Davant un fet així i atès el geni de Merimée, es podrà formular la paradoxa que Colomba hauria guanyat encara si l’estada del seu autor a l’illa hagués estat més curta” (Les illes, OC, vol. 15). És molt possible que, amb aquestes paraules, Pla s'estigués

La garnatxa és un món i Fabrici Rieu el seu profeta

El perpinyanès Juli Pams va ser diputat a París, senador, ministre i candidat fallit a la presidència de la República francesa el 1913 contra Raymond Poincaré. És el “pare” dels vins rossellonesos, per la llei que va concedir-los avantatges fiscals considerables. Sense el ministre Pams, aquests vins haurien conegut probablement una línia decadent similar als veïns empordanesos durant la primera meitat del segle XX. Avui no disposen d’un ministre de tanta influència, però compten amb una locomotora molt ben lubricada de producció de vins, d’idees i iniciatives en el sector novament emergent. Fabrici Rieu tenia 28 anys, el seu germà Alexandre 25 i el soci Laurent Besombes 26 quan el 2001 van crear a Perpinyà, amb un capital