Els social-demòcrates alemanys persisteixen a enganyar-nos

També publicat a Eldiario.es

El punt crucial de l’acord de govern finalment pactat entre els conservadors de la cancellera Merkel (CSU) i el Partit Social-demòcrata de Martin Schulz (SPD) es troba submergit en les 28 pàgines del document signat: no s’apujaran els impostos a les rendes més elevades, en contra del que plantejaven els social-demòcrates. Tota la resta és secundària. La riquesa disponible (encara que sigui superior a Alemanya que a altres països) continuarà igual de mal repartida, amb l’acord de la vella esquerra parlamentària. El poderós SPD va ser històricament el primer a distanciar-se --cap al centre-dreta-- de la resta de partits socialistes europeus

La pel.lícula “Zama” vol rescatar la gran novel.la d’Amèrica

S’acaba d’estrenar aquí Zama, que el 3 de febrer vinent serà una de les candidates al Goya a millor pel.lícula iberoamericana. Ha comptat amb un elevat pressupost i ha estat rodada en exteriors al nord argentí fronterer amb Paraguai. La directora Lucrecia Martel diu que va llegir la novel.la en què es basa el film mentre remuntava el cabalós riu Paranà amb dues amigues i que allí li va trobar la clau cinematogràfica. Relata la llarga i inútil espera als confins de l’imperi del funcionari

Una nova biografia del nefast Ferran VII de Borbó, premi segur

Una biografia del rei Ferran VII de Borbó, escrita pel catedràtic Emilio La Parra, acaba de guanyar el premi Comillas d’història, biografies i memòries que convoca l’editorial Tusquets, ara en l’òrbita del grup Planeta. No m’estranya gens, una bona biografia actual del monarca retratat per Goya (imatge adjunta) permet més que abans subratllar el seu caràcter sinistre, obcecat, covard i mentider. Carles IV i el seu fill, el futur Ferran VII, barallats, van abdicar formalment a favor de Napoleó al Tractat de Baiona. L’exèrcit francès va entrar el 9 de febrer del 1808 per la frontera del Pertús. En teoria eren aliats de pas cap a Portugal, però l’ocupació

La Provença de postal acaba de perdre el seu “gentleman-farmer”

La cultura anglosaxona més tradicional té algunes idees molt fetes sobre la seva contribució a civilitzar el continent europeu fins allà on s'ha deixat. Són idees angleses de consum intern, l'extern se'l plantegen poc. No poden imaginar Grècia sense l'empremta de lord Byron, Roma sense Keats i Shelley, Florència sense E.M. Forster, la Provença sense el fenomen editorial de Peter Mayle, l’autor que va vendre a partir del 1989 cinc milions d'exemplars del seu llibre Un any a la Provença i que ara acaba de morir als 78 anys. Amb la seva crònica de l'aclimatació al poblet provençal de Menerba

Tenen dret a lluir silueta les concertistes de música clàssica?

Ahir vaig anar a escoltar a l’Auditori barceloní el concert per a piano núm. 1 de Beethoven i la Grande Polonaise Brillante de Chopin interpretats per la jove i cotitzada pianista xinesa Yuja Wang, coneguda pel seu talent i també per la desimboltura vestimentària en escena. Una respectable proporció de persones que s’ho poden permetre utilitzen els seus encants per atraure. Fins aquí res que no sabéssim. Quan això s’aplica a intèrprets femenines de música clàssica, el puritanisme residual i refilat arrufa el nas. A la seva recent interpretació del concert per a piano núm. 3 de

La tinta fresca del jardí de Dionís embriaga com el millor vi

L’últim llibre acabat de publicar per Eduard Puig Vayreda amb el títol El jardí de Dionís (L'entorn cultural del vi) m’ha fet caure d’esquena, embriac i feliç. El títol resulta relativament enganyós. No és només un llibre sobre la cultura del vi. En realitat és una historia enciclopèdica i escumosa de Catalunya i del Mediterrani en general, que m'ha recordat les obres de referència de Pierre Vilar o de Fernand Braudel. Una autèntica panoràmica exhaustiva i molt ben escrita sobre la nostra civilització, explicada a través del fil conductor de la vinya. Puig Vayreda no és només un enòleg experimentat i un estudiós veterà. També és un escriptor de primera línia, com s’endevinava als seus llibres anteriors, enumerats i datats a la solapa d’aquest. L’opció editorial de publicar aquest cop El jardí de Dionís com a llibre profusament il.lustrat a tot color hi afegeix una riquesa gràfica evident, però alhora l’afeixuga. El text per ell sol mereixeria una segona edició de butxaca que palesi la qualitat i l’amenitat del treball, sostingudes amb les úniques armes de la paraula magistralment expressada. Cap

Michel de Montaigne i Josep Pla: tots dos ondulaven

Josep Pla creia citar textualment Montaigne quan repetia, amb freqüència i de memòria, aquella sentència que l’enlluernava: “La vie est ondoyante” (ondulant). Ho feia, per exemple, a la pàgina 282 de del seu dietari de vellesa Notes del capvesprol: “Algun cop recordo que monsieur de Montaigne, que no visqué pas a gaires quilòmetres d’on jo visc [de Palafrugell a Bordeus hi ha 500 km], escriví: La vie est ondoyante. És una frase escrita el segle XVII [en realitat el segle XVI, Montaigne va viure del 1533 al 1592]: mai ningú no havia escrit una cosa semblant. És l’observació més acurada que s’ha

El prodigi de les minves de gener i el destí incert de les garoines

Les minves de gener poden produir unes calmes insòlites de baixamar, un ressol hivernal càlid i una lluna plena resplendent. És el moment de l'exaltació continguda de la platja i la delícia de les garoines, les flors negres del mar menjades a l'hora de l'aperitiu amb un vinet blanc i els peus a la sorra. Eren un element socialitzador, un ritu primitiu del prodigi de les minves de gener. Un dels habitants més feréstecs del mar en el seu aspecte extern conté a l'interior la màxima suavitat, el més pur dels perfums a la polpa dels cinc filets d'una consistència trèmula i vellutada. Les garoines exigeixen

El conill a la rabiosa d’ahir, amb el punt perdut de gràcia i d’alegria

Ahir vam anar amb l’amic Quim Curbet a celebrar una de les nostres reunions de treball al restaurant Can Xifra de Cartellà, al bosc del municipi de Sant Gregori, en plena Vall de Llémena, a només 7 km de la ciutat de Girona. De passada vam fer els honors al pota-i-tripa de la casa i, de segon, al llegendari conill a la rabiosa de l’àvia cuinera Rosita Sureda. El conill d’ahir conservava el punt de gràcia i d’alegria dels grans mites culinaris del bosc, guisat com una exquisidesa, un plat de festa. Dir-ne conill de bosc equival a reconèixer que actualment són de granja, engreixats a la gàbia amb pinso ràpid. Alguns productors intenten retornar al conill de bosc a mitges: els crien amb herbes silvestres empacades i assecades, encara que amb aquest mètode necessitin

Tot Cyrano s'estremeix encara en la intraduïble paraula final

Ahir vaig anar a veure al teatre el gran clàssic popular del Cyrano, protagonitzat en nova traducció catalana rimada d’Albert Arribas per Lluís Homar, amb excel.lents actors secundaris com Joan Anguera, Aina Sánchez, Albert Prat i Àlex Batllori, dirigits per Pau Miró. La majoria de batxillers francòfons i jo també vam aprendre a memoritzar i declamar alguna tirada dels versos alexandrins del Cyrano, com l’última de totes abans de caure el teló: “Oui, vous m’arrachez tout, le laurier et la rose…”. Encara sóc capaç de recitar-la en alguna sobretaula propícia i engrescada. Allò que caracteritza aquests últims versos de l’obra d’Edmond Rostand no és només la mort del protagonista en escena i la

La brasa no és un estadi primitiu de la cuina, al contrari

En una ocasió un amic de bon paladar, fins aleshores digne de tot el meu crèdit, va dir-me amb un rictus displicent: “Bah, no és més que una fonda de carn a la brasa”. Aquell dia va perdre tot el meu crèdit. Som un país de llarga tradició de cuina a la brasa, però encara no hem reconegut l’elevat prestigi que l'especialitat té a altres contrades, probablement influïts aquí pel vell mite de la cuina burgesa francesa de salses i guisats de més complexa elaboració. Josep Pla afirma amb contundència al llibre El meu país: “La cuina a la brasa és la més directa i gustosa que hi ha. No té rival”. L’afirmació és tan simple com el seu contingut conceptual. Potser el problema és aquest: saber

La vitalitat de Rio de Janeiro, per esperit de contradicció

Vaig fer una estada a Rio de Janeiro per escriure un llibre sobre la ciutat. El vaig escriure. No l'he publicat perquè l'estada se'm va fer curta. De tant en tant remiro el manuscrit adormit. Josep Pla explica com Prosper Merimée va visitar Còrsega durant dos curts mesos l’estiu del 1839 i hi va ambientar la seva narració Colomba: “És un cas de comprensió fulminant, d’intuïció genial, que farà arrufar el nas a les persones tocades i posades. Davant un fet així i atès el geni de Merimée, es podrà formular la paradoxa que Colomba hauria guanyat encara si l’estada del seu autor a l’illa hagués estat més curta” (Les illes, OC, vol. 15). És molt possible que, amb aquestes paraules, Pla s'estigués

La garnatxa és un món i Fabrici Rieu el seu profeta

El perpinyanès Juli Pams va ser diputat a París, senador, ministre i candidat fallit a la presidència de la República francesa el 1913 contra Raymond Poincaré. És el “pare” dels vins rossellonesos, per la llei que va concedir-los avantatges fiscals considerables. Sense el ministre Pams, aquests vins haurien conegut probablement una línia decadent similar als veïns empordanesos durant la primera meitat del segle XX. Avui no disposen d’un ministre de tanta influència, però compten amb una locomotora molt ben lubricada de producció de vins, d’idees i iniciatives en el sector novament emergent. Fabrici Rieu tenia 28 anys, el seu germà Alexandre 25 i el soci Laurent Besombes 26 quan el 2001 van crear a Perpinyà, amb un capital

Elegia de l’hivern als camps adormits de Serra de Daró

Ahir vam sortir a caminar amb l’amic Josep Lloret pels voltants agraris del poble de Serra de Daró, al repeu del massís empordanès del Montgrí, moguts per la convicció que els camps de l’hivern no són una taula desparada en comparació amb les altres estacions del cicle anual. Primer vam satisfer el peatge cultural amb una visita al flamant Terracotta Museu de la Bisbal i al seu director Xavier Rocas. Tot seguit vam anar a la nostra. L’hivern presenta als camps una cremor interna segurament menys esclatant, menys aparent, però amb la mateixa fortalesa emocional. Les herbes dormen. No ofereixen el mateix perfum dolç i dens, el mateix relleu escabellat ni el mateix ritme efervescent que quan són a punt de tallar, però viuen i es fan notar igualment, en

Les pedres de Venècia, agraïdes amb John Ruskin i amb la passió

El sol de migdia a Venècia, que és un sol nòrdic i contingut, fa resplendir alguns dies la façana de la Pensione Calcina. Malgrat el nom històric de l’establiment, avui és un hotel car, situat al moll de les Zattere. Estucada d'ocre terrós de xocolata, la façana es veu ennoblida per una placa de redactat evocador. A Itàlia la literatura de les làpides commemoratives aconsegueix de vegades el toc d'inspiració sense perdre el punt  de grandiloqüència obligada. Aquesta està dedicada a l’estada que va fer a l’establiment l’escriptor, poeta i assagista anglès John Ruskin, autor del famós tractat Pedres de Venècia. Fa molts anys que, quan passo pel davant, m’hi aturo i la llegeixo com qui paladeja una petita delícia. El redactat del marbre diu: “John Ruskin abito questa casa (1877). Sacerdote dell'arte nelle nostre pietre nel nostro San Marco quasi in ogno monumento d'Italia cercó insieme l'anima dell'artefice et l'anima del popolo. Ogni marmo ogni bronzo ogni tela

La música de Vivaldi sempre torna, igual que els seus altibaixos

La música del compositor europeu més famós del segle XVIII i que avui ven més discos arreu del món dintre del gènere de la música clàssica va caure en l'oblit absolut durant dos segles. Les partitures manuscrites d’Antonio Vivaldi, exhumades a la Biblioteca de Torí, només es van tocar de nou en petits concerts privats organitzats per l'escriptor Ezra Pound i la violinista Olga Rudge a Rapallo a partir del 1933. No van ser catalogades fins el 1970. Ho va fer el musicòleg danès Peter Ryom-Verzeichis, per això cada obra porta com a número de catàleg la identificació RV, amb la xifra d'ordre corresponent. A partir d’aquell moment es va convertir en el compositor més enregistrat per la indústria discogràfica. El venecià Antonio Vivaldi, il prete rosso (el capellà panotxa), continua sent un filó, una mina. El segell discogràfic francès Naïve va emprendre l’any

Feliç any nou, entesos, però aclarim què entenem per felicitat

Aquests dies tothom escampa al seu voltant afectuosos auguris de felicitat per l’any entrant. És molt amable, però valdria la pena aclarir què entenem per felicitat. El consumisme febrós voldria fer-nos creure que la felicitat es pot comprar i que no estarem mai sols si disposem d’una tarja de crèdit VIP. Però, en realitat, per acostar-se a la felicitat primer s’ha d’haver comprès el mecanisme de l’adversitat, el patiment, la fragilitat, la injustícia. No sóc adepte del mindfulness, els llibres sobre intel.ligència emocional em cauen dels dits, no tinc terapeuta ni tan sols coach. Però sento la curiositat d’entendre una mica per què passen les coses, la seva meteorologia interna. El món, les circumstàncies, no tenen res de permanent, canvien més que no

La bella Lola no va néixer sota d’una col, és fruit d’una època

Napoleó Bonaparte va estar a punt de dominar Europa, però va ser vençut a Waterloo pels aliats anglo-prussians, els quals van redibuixar el mapa d’influències al Congrés de Viena del 1815. Espanya també havia estat ocupada per Napoleó, però en aquell congrés no li va tocar res, es va veure destinada per les grans potències europees a l’endarreriment i l’exotisme meridional. Aquest clixé faria furor arreu del món les dècades següents, quasi fins avui. El 1840 l’autor francès Téophile Gautier publicava el seu tòpic Voyage en Espagne. El 1845 Prosper Mérimée editava la novel.la Carmen, convertida en òpera pel compositor Georges Bizet per rematar la visió castissa i estereotípica, la construcció d’una imatge de cromo. El casament l’any 1853 a París de la noble dama granadina Eugenia de Montijo amb el futur emperador Napoleó III afegiria encara una mica més de coloret a l’opereta espanyola a Europa. Quan els liberals espanyols van reclamar una monarquia constitucional o fins i tot una república, les potències europees van jugar a favor del monarca Borbó per interès en una Espanya feble, anquilosada, subordinada, marginada del repartiment geoestratègic

Posar nom a les tramuntanades més fortes, potser no cal

Les agències meteorològiques estatals d’Espanya, França i Portugal han decidit que a partir d’ara les borrasques atlàntiques que s’acostin a la categoria de cicló portaran un nom propi cadascuna, alternativament femení o masculí, com les recents “Ana” i "Bruno" al Cantàbric, amb vents de fins 140 km/h. Al Mediterrani la decisió no s’aplicarà, per considerar que rarament els temporals de vent i maregassa assoleixen aquí els nivells atlàntics. L'Atlàntic és un oceà, el Mediterrani un mar. Les tramuntanades, les llevantades o les ponentades com la d'ahir aquí es continuaran dient oficialment ciclogènesis explosives, que també son ganes de posar-se histriònics. La llegenda al voltant de la fúria de la tramuntana s’ha vist molt inflada. Se li

La fruita prohibida dels banys termals a l’aire lliure de Jafre

La multinacional italiana FICSA de prospeccions subterrànies d’interès petrolier va obtenir el 1963 el permís de perforar a la finca can Quintana, entre els termes de Jafre, Garrigoles i Colomers (Baix Empordà). No va trobar petroli, però sí aigua termal sulfurosa i fumejant, la qual va omplir la bassa artificial amb parets de formigó abandonada pels exploradors el 1980. La piscina lliure, l’antic pou de la FICSA, es va convertir en focus d’atracció de visitants que li atribuïen propietats mineromedicinals, curatives. El propietari de la finca va llançar-hi dos camions de grava amb la intenció d’estroncar el pelegrinatge, però l’aigua termal