Johann Sebastian Bach per sorpresa al poblet medieval de Palau-sator

Ahir al matí passejava sense rumb pels carrers del petit poble de traçat medieval de Palau-sator, d’un centenar d’habitants i quatre restaurants destinats a la populosa clientela de visitants. El municipi engloba tres altres diminutes joies del “quadrat d’or” de l’Empordanet: Fontclara, Sant Feliu de Boada i Sant Julià de Boada. Em vaig embadalir un cop més davant la font-abeurador plantada al mig de la plaça de Palau-sator, d’una forma constructiva a la qual ningú no ha donat explicació. A l’altura del carrer Fontanella em va semblar que d’una casa en sortia el so allunyat però nítid d’una guitarra sola. Polsava el Preludi de la Suite núm. 1 per a cello de Johann Sebastian Bach amb una convicció que no era la d’un simple exercici d’assaig. Ho feia amb una

El xamfrà dels cignes desapareguts i el mal negoci de tots

Quan aquest edifici era la seu corporativa d’Aigües de Barcelona, al xamfrà del Passeig de Sant Joan amb Diputació, en lloc de l’actual reixa opaca i blindada hi havia un petit estany amb dos cignes majestuosos i quasi domèstics a peu de carrer, com un símbol promocional de l’empresa davant dels vianants i usuaris. Ho recordo molt bé, el meu pare hi va treballar durant llargs anys. Anar-lo a buscar a la sortida de l'oficina o passar-hi per davant un cop jubilat significava contemplar els moviments elegants dels dos cignes, decoratius però ben vius, colltorts amb tanta prestància natural. Una barrera metàl.lica molt baixa impedia endinsar-se a l’estany i molestar els cignes. De vegades desapareixia algun dels dos animals o tots dos alhora, potser víctimes de la contaminació o d’alguna bretolada

La guerra dels arrossars de Pals i Torroella arriba a la gran pantalla

Dissabte vaig fer prop de Pals aquesta foto dels arrossars, amb el massís del Montgrí com a teló de fons. El mateix dia es presentava al cinema Montgrí de Torroella el documental de Jordi Bellapart “La guerra de l‘arròs”. Encara no l’he pogut veure, però evoca un episodi determinant de la història moderna de la comarca, una topada antifeudal i modernitzadora d’abans del turisme. El financer barceloní Robert Robert i Surís, ennoblit amb el títol de marqués de Robert i president de la Cambra de Comerç de Barcelona, va protagonitzar a les seves possessions de Torroella de Montgrí –-com també a Barcelona i a Madrid-- una resistència ferotge contra el canvi d’estructures agràries que significava la reintroducció del cultiu de l’arròs a

Aquests dies no vaig a esquiar, sóc normal?

Aquests dies de pont festiu els mitjans de comunicació acorden una gran atenció a l’afluència a les estacions d’esquí, com si es tractés d’un desplaçament majoritari, d‘una situació d’interès col.lectiu. Potser alguns fins i tot s’ho arribaran a creure, per l’impacte insistent de les notícies. La realitat és que la immensa majoria dels ciutadans no anirem a esquiar durant aquest pont ni la resta de l’hivern, a un país al qual les estadístiques recents indiquen que el 31,9% de la població no pot fer vacances a cap moment de l‘any per manca de disponibilitat econòmicadesprés de les retallades econòmiques i laborals viscudes. Per alguna raó poc

La poesia resulta vital, però es veu completament arraconada

Des de fa prop de trenta anys Antoni Clapés dirigeix l’editorial catalana de poesia Cafè Central. Diumenge passat manifestava a la premsa la seva comprovació: els llibres d’aquest gènere disposen a Catalunya d’un nucli estable d’uns 300 lectors, ampliable en alguns moments segons l’autor de cada volum. Més que alarmant, es tracta d’un balanç directament catastròfic. El mateix diumenge el concert d'Elton John al Palau Sant Jordi barceloní va vendre 15.000 entrades. La poesia no ha estat mai un vici solitari de quatre estetes, sinó una matèria bàsica de la vida col.lectiva, un art de primera necessitat, una expressió de vitalitat ciutadana. Quan se celebra cada any la Setmana de Poesia de Barcelona, amb un programa d’actes públics muntats amb un pressupost retallat, són els únics dies en que el gènere recupera temporalment el lloc que li pertoca, ocupa les places per demostrar-ho en viu i en

La lluna d’ahir, la lluna de cada mesada, la lluna

Aquesta nit ha estat lluna plena, pleniluni rodó, amb el qualificatiu augmentatiu de superlluna, l’única de l’any 2017. Algunes vegades sembla més grossa i lluent, degut a que la seva òrbita el.líptica es troba al perigeu o punt més pròxim a la Terra. La diferència pot ser més o menys apreciable, qualsevol lluna plena mensual és capaç de convertir-se en superlluna en funció de múltiples circumstàncies: la visibilitat, el punt d’observació o el grau d’interès personal que hi aboca cadascú aquella nit. No és ben bé una il.lusió òptica, però s’hi acosta. L’atractiu es troba precisament en la

El licor de codony que m’oferien, amb el toc decisiu de la generositat

Coneixia un avi que cada tardor elaborava el seu licor de codony i me’n regalava una ampolla. Li sortia una mica tèrbol, però això no tenia importància, era una prova de naturalitat. En recordo el gust amb exactitud, no he tastat mai més un licor tan bo com aquell. Totes les regions vinícoles conserven els seus particulars licors de maceració, alcohols aromatitzats amb fruites o herbes, més l’afegit de sucre. Els obtenien amb mètodes casolans, igual que els destil.lats, aiguardents i esperits de vi, en cas de disposar d’algun alambí al fons del celler. Subsisteixen les ratafies, però la panòplia era molt més extensa i variada. Fins i tot dintre del ram farmacèutic, la miraculosa Aigua del Carme no era més

La follia de les finances mundials explicada raonablement

L’articulista del Financial Times John Kay no és cap agitador, és un economista britànic de llarga trajectòria a empreses, organismes públics i escoles de negocis. Al seu llibre acabat de traduir El dinero de los demás (RBA Economia) fa una radiografia de la cursa esbojarrada i nociva del món financer. Escriu des de la primera pàgina: “Els directius que treballen a aquests despatxos de luxe guanyen més en un mes que la majoria de la gent en tota la vida. Però, què fan? A una escala molt més enllà de l’imaginable, comercien entre ells”. La banca tradicional complia quatre funcions: assegurar el

Adéu, tanguista

Reprodueixo aquí l’article de Joan Josep Isern publicat al diari digital VilaWeb:

“La notícia de la mort de l’escriptora i activista cultural Patrícia Gabancho m’ha agafat per sorpresa. Com a gairebé tothom, suposo. No fa gaire encara llegia -tot preparant un article per Vilaweb sobre Tete Montoliu- la transcripció que va fer d’una conversa entre el nostre jazzman més universal i el periodista musical Miquel Jurado que es va publicar el 1992 en la col·lecció ‘Diàlegs a Barcelona’ que patrocinava l’Ajuntament. De resultes d’aquella relectura em vaig conjurar a enviar-li un missatge de felicitació per la feina feta en aquell

Lluís Pericot ja té una biografia monumental entre dues èpoques

L’avinguda Lluís Pericot s’ha convertit en una artèria molt transitada del nou eixample urbà de Girona. Actualment el nom del personatge potser sona més per aquesta raó que per la seva biografia de prehistoriador eminent, desaparegut el 1978. A partir d’ara aquesta excusa ja no valdrà. El professor de la Universitat de Barcelona Francisco Gracia Alonso acaba de publicar la biografia detalladíssima del personatge que porta el nom d’una transitada avinguda gironina. Es titula Lluís Pericot: un prehistoriador entre dos épocas (Urgoiti Editores, Pamplona 2017). Nascut a Girona el 1899, va ser als 28 anys catedràtic d’Història Antiga a la

Dinar amb un as a la màniga a la Fonda dels Àngels de Montblanc

Al llarg dels anys he dinat en diverses ocasions amb Montserrat Catalán, directora de l’Arxiu Tarradellas del monestir de Poblet, a les taules de la veïna Fonda dels Àngels de Montblanc, al cor de la vila vella medieval. Sempre hi he tingut la sensació que la directora de l’Arxiu Tarradellas i les taules de la Fonda dels Àngels eren tan importants –o més-- que el monestir de Poblet. Però ahir va ser diferent. Montserrat Catalán i jo estem ara jubilats de les feines anteriors i ahir vam anar a dinar a la Fonda dels Àngels tot just pel plaer de fer-ho, només per això. Aquest plaer també em sembla tan important –o més— que el monestir de Poblet. Enyoràvem la Teresa i el seu marit Pau a la cuina, les filles Margarida, Maite i Montse servint les taules, la

La muralla ibera d’Ullastret oferia ahir el color daurat de la mel

Fa 2.600 anys els ibers d’Ullastret (Baix Empordà) van construir la muralla al voltant del seu poblat amb aquests carreus de pedra, als quals el manyac sol de la primavera d'hivern imprimia ahir el color daurat del pa, el matís de la mel, la tonalitat viva del rovell d’ou, la suavitat de la pell de préssec, el rossejat de la crema cremada... Hi vam deambular amb el prehistoriador Josep M. Fullola Pericot (a la foto), sota el guiatge de l’actual director del jaciment, Gabriel de Prado, i de l'arqueòleg Ferran Codina. No sé per què l’anomenen "poblat" d’Ullastret. En realitat aquesta ciutat ibèrica tenia el segle VI aC uns 6.000 habitants i l’actual municipi d’Ullastret en té 300... Ahir els vam recórrer tots dos. Potser no hi ha tanta diferència entre el

Els plaers més intensos poden ser inexplicables: la tòfona

Procuro trobar el pretext per acudir alguns anys al Mercato Mondiale del Tartufo Bianco que se celebra cada dissabte i diumenge dels mesos d’octubre i novembre a la ciutat piemontesa d’Alba, entre les boirines tardorals de l’interior de la comarca i el penetrant aroma d’entranya de la terra que exhala el tubercle, estranyament identificable amb l’olor del gas. La cotitzada tòfona actua més sobre la pituïtària que sobre el pal.ladar, és una il.lusió intensa i volàtil de possessió d’aquella entranya de la terra. Els senders humits de la comarca es veuen transitats a aquesta època per homes solitaris, precedits per un gos que ensuma el sòl amb desesperació, immersos tots dos en el silenci respiratori d’una terra que ells ausculten com

Sobretot la curiositat, en el centenari del periodista Ibáñez Escofet

Fa pocs dies alguns deixebles del mestre de periodistes Manuel Ibáñez Escofet van celebrar un acte de record amb motiu del seu centenari (a la foto). El redactor del diari La Vanguardia Josep Playà encapçalava la crònica de l’acte amb les paraules següents: “El periodisme és un ofici estrany. Exigeix curiositat, imaginació, sensibilitat cultural, saber escriure, orgull i alhora humilitat, fins i tot un cert histrionisme”. De fet el cronista passava llista Amb aquestes paraules a la doctrina que Ibáñez Escofet va aplicar abans de la Guerra Civil a la redacció del diari El Matí i després a El Correo Catalán, Tele/exprés i La Vanguardia. L’última vegada que el vaig anar a visitar a la seva casa empordanesa de Capmany,

L'escriptor Peter Handke ha sortit a buscar bolets i no n’ha trobat

No he tingut paciència per esperar la traducció catalana o castellana, he comprat la francesa acabada d’editar de l’última narració de l’escriptor austríac Peter Handke Assaig sobre el boig dels bolets. L’autor viu a Chaville, als afores boscosos i residencials de París. De tant en tant surt de casa a caminar i, si és l’època, busca bolets. El seu últim llibre porta una faixa roja ostentosa que diu simplement, en lletres enormes: “Peter Handke”. Es tracta d’això més que de cap altra cosa. El relat s’ha convertit en un exercici d’estil, l’estil de Handke de prosa recargolada, obtusa i frigorífica que jo no sóc

L’ermita no es mai el principal objectiu, encara que ho sembli

Ahir vam anar a caminar i a dinar amb l’amic Josep Lloret al massís de les Gavarres, a l’ermita dels Metges de Sant Cebrià de Lledó i el seu restaurant de muntanya annex. Era antigament el centre d’una trentena de masos dissseminats, avui deshabitats, excepte can Cama al costat mateix de l’església, amb el seu lledoner centenari. Ara s’hi va pel restaurant i per la vista panoràmica, si fa bon dia i bufa una mica de tramuntana, sobre el Gironès i l’Empordà del cap Norfeu fins a Begur, el golf de Roses, la plana del Ter i del Daró, el Montgrí i les illes Medes. El nom tan poc usual dels Metges no és pas recent. Fa referència a sant Cosme i sant Damià, els Sants Metges, màrtirs de les persecucions de l’emperador romà Dioclecià el

L’anastilosi reapareix a Cuixà, no és cap bacteri infecciós

M’ha produït sorpresa i una rara satisfacció veure reaparèixer en públic la paraula “anastilosi”, en un comunicat de l’Associació Cultural de Cuixà. Celebra la donació per part d’uns veïns de poble de Taurinyà d’un fragment esculpit del segle XII procedent del meravellós monestir romànic pirinenc. Al moment de ser abandonat durant la Revolució francesa del 1789, va ser arrencat i reutilitzat a una casa de la localitat, com tantes altres pedres. Ara ha estat curosament extret de la paret d’adopció i retornat a l’abadia “a l’espera del projecte d’anastilosi de la tribuna del cor”. Anastilosi en grec significa reedificació. La paraula es va fer famosa internacionalment per l’anatilosi de l’arquitecte i arqueòleg grec Nicolaus Balanos, director de les

Li perdo el ritme a Nova York i no sé si l’enyoro

Charles Baudelaire diu al poema El cigne: “El vell París s’ha acabat: la forma d’una ciutat canvia més de pressa, ai las!, que el cor d’un mortal”. La ciutat que canvia més de pressa deu ser Nova York, per naturalesa. Capital del món al preu que sigui, capital del capital, capital de capitals habitada fa tot just 350 anys per una tribu d'indis en calçotets quan les metròpolis europees ja encarrilaven la revolució industrial. Avui ho lidera quasi tot des del cim d'un Olimp compacte d'edificis que es defineixen per la pretensió de tocar el cel, més concretament de gratar-lo per desafiar no se sap ben bé qui, per superar no se sap ben bé què, per engrandir-se no se sap ben bé com. Les tres quartes parts de la població se'n surt d'una manera o d’una altra. L'última

Grans cartes d’amor entre Albert Camus i María Casares, tants anys després

Setanta anys després dels fets, acaben de publicar-se per primera vegada les 865 esplèndides cartes amoroses intercanviades entre l’escriptor Albert Camus i la seva amant i actriu d’origen espanyol María Casares. L’apassionada relació iniciada el 1944 a París, quan ell tenia 30 anys i ella 21, duraria fins que Casares va saber que Camus esperava bessons de la seva muller. Posteriorment mantindrien l’amistat i se seguirien veient, fins la mort de l’escriptor en accident de carretera el 1960, després de rebre el premi Nobel de Literatura. Ara un d’aquells bessons, la filla Catherine Camus, ha donat llum verda a la publicació de l’epistolari. Albert Camus sempre va col.lecionar amants en paral.lel als seus dos matrimonis. El 1958 escrivia a Maria Casares: “Gelosa? De què? Avui regnes tu i el que hi ha entre nosaltres no es pot comparar ni de lluny a res de tot allò que

Retrobada amb Ramon Parellada a la immortal Fonda Europa de Granollers

Feia temps que no disfrutava tant amb un bon plat de cap-i-pota com ahir al costat dels meus amics a l’esmorzar de forquilla dels dijous, dia de mercat, a la Fonda Europa de Granollers. Encara em va fer més il.lusió retrobar Ramon Parellada en la seva salsa, secundat ara per la filla Maria Antònia. La història oficial diu que la jove Maria Antònia Parellada Bordas, filla de Ramon Parellada i Inés Bordas (tots tres a la foto), és en aquest moment la vuitena generació de la mateixa família que regenta la Fonda Europa, l’hotel de 37 habitacions i el llegendari restaurant. L’hostal és el més antic del país, en activitat des del 1771. Els menjars s’hi van sumar a partir del 1852. La història oficial sempre resulta relativa. Al llarg de les vuit generacions hi ha