Els plaers més intensos poden ser inexplicables: la tòfona

Procuro trobar el pretext per acudir alguns anys al Mercato Mondiale del Tartufo Bianco que se celebra cada dissabte i diumenge dels mesos d’octubre i novembre a la ciutat piemontesa d’Alba, entre les boirines tardorals de l’interior de la comarca i el penetrant aroma d’entranya de la terra que exhala el tubercle, estranyament identificable amb l’olor del gas. La cotitzada tòfona actua més sobre la pituïtària que sobre el pal.ladar, és una il.lusió intensa i volàtil de possessió d’aquella entranya de la terra. Els senders humits de la comarca es veuen transitats a aquesta època per homes solitaris, precedits per un gos que ensuma el sòl amb desesperació, immersos tots dos en el silenci respiratori d’una terra que ells ausculten com

Sobretot la curiositat, en el centenari del periodista Ibáñez Escofet

Fa pocs dies alguns deixebles del mestre de periodistes Manuel Ibáñez Escofet van celebrar un acte de record amb motiu del seu centenari (a la foto). El redactor del diari La Vanguardia Josep Playà encapçalava la crònica de l’acte amb les paraules següents: “El periodisme és un ofici estrany. Exigeix curiositat, imaginació, sensibilitat cultural, saber escriure, orgull i alhora humilitat, fins i tot un cert histrionisme”. De fet el cronista passava llista Amb aquestes paraules a la doctrina que Ibáñez Escofet va aplicar abans de la Guerra Civil a la redacció del diari El Matí i després a El Correo Catalán, Tele/exprés i La Vanguardia. L’última vegada que el vaig anar a visitar a la seva casa empordanesa de Capmany,

L'escriptor Peter Handke ha sortit a buscar bolets i no n’ha trobat

No he tingut paciència per esperar la traducció catalana o castellana, he comprat la francesa acabada d’editar de l’última narració de l’escriptor austríac Peter Handke Assaig sobre el boig dels bolets. L’autor viu a Chaville, als afores boscosos i residencials de París. De tant en tant surt de casa a caminar i, si és l’època, busca bolets. El seu últim llibre porta una faixa roja ostentosa que diu simplement, en lletres enormes: “Peter Handke”. Es tracta d’això més que de cap altra cosa. El relat s’ha convertit en un exercici d’estil, l’estil de Handke de prosa recargolada, obtusa i frigorífica que jo no sóc

L’ermita no es mai el principal objectiu, encara que ho sembli

Ahir vam anar a caminar i a dinar amb l’amic Josep Lloret al massís de les Gavarres, a l’ermita dels Metges de Sant Cebrià de Lledó i el seu restaurant de muntanya annex. Era antigament el centre d’una trentena de masos dissseminats, avui deshabitats, excepte can Cama al costat mateix de l’església, amb el seu lledoner centenari. Ara s’hi va pel restaurant i per la vista panoràmica, si fa bon dia i bufa una mica de tramuntana, sobre el Gironès i l’Empordà del cap Norfeu fins a Begur, el golf de Roses, la plana del Ter i del Daró, el Montgrí i les illes Medes. El nom tan poc usual dels Metges no és pas recent. Fa referència a sant Cosme i sant Damià, els Sants Metges, màrtirs de les persecucions de l’emperador romà Dioclecià el

L’anastilosi reapareix a Cuixà, no és cap bacteri infecciós

M’ha produït sorpresa i una rara satisfacció veure reaparèixer en públic la paraula “anastilosi”, en un comunicat de l’Associació Cultural de Cuixà. Celebra la donació per part d’uns veïns de poble de Taurinyà d’un fragment esculpit del segle XII procedent del meravellós monestir romànic pirinenc. Al moment de ser abandonat durant la Revolució francesa del 1789, va ser arrencat i reutilitzat a una casa de la localitat, com tantes altres pedres. Ara ha estat curosament extret de la paret d’adopció i retornat a l’abadia “a l’espera del projecte d’anastilosi de la tribuna del cor”. Anastilosi en grec significa reedificació. La paraula es va fer famosa internacionalment per l’anatilosi de l’arquitecte i arqueòleg grec Nicolaus Balanos, director de les

Li perdo el ritme a Nova York i no sé si l’enyoro

Charles Baudelaire diu al poema El cigne: “El vell París s’ha acabat: la forma d’una ciutat canvia més de pressa, ai las!, que el cor d’un mortal”. La ciutat que canvia més de pressa deu ser Nova York, per naturalesa. Capital del món al preu que sigui, capital del capital, capital de capitals habitada fa tot just 350 anys per una tribu d'indis en calçotets quan les metròpolis europees ja encarrilaven la revolució industrial. Avui ho lidera quasi tot des del cim d'un Olimp compacte d'edificis que es defineixen per la pretensió de tocar el cel, més concretament de gratar-lo per desafiar no se sap ben bé qui, per superar no se sap ben bé què, per engrandir-se no se sap ben bé com. Les tres quartes parts de la població se'n surt d'una manera o d’una altra. L'última

Grans cartes d’amor entre Albert Camus i María Casares, tants anys després

Setanta anys després dels fets, acaben de publicar-se per primera vegada les 865 esplèndides cartes amoroses intercanviades entre l’escriptor Albert Camus i la seva amant i actriu d’origen espanyol María Casares. L’apassionada relació iniciada el 1944 a París, quan ell tenia 30 anys i ella 21, duraria fins que Casares va saber que Camus esperava bessons de la seva muller. Posteriorment mantindrien l’amistat i se seguirien veient, fins la mort de l’escriptor en accident de carretera el 1960, després de rebre el premi Nobel de Literatura. Ara un d’aquells bessons, la filla Catherine Camus, ha donat llum verda a la publicació de l’epistolari. Albert Camus sempre va col.lecionar amants en paral.lel als seus dos matrimonis. El 1958 escrivia a Maria Casares: “Gelosa? De què? Avui regnes tu i el que hi ha entre nosaltres no es pot comparar ni de lluny a res de tot allò que

Retrobada amb Ramon Parellada a la immortal Fonda Europa de Granollers

Feia temps que no disfrutava tant amb un bon plat de cap-i-pota com ahir al costat dels meus amics a l’esmorzar de forquilla dels dijous, dia de mercat, a la Fonda Europa de Granollers. Encara em va fer més il.lusió retrobar Ramon Parellada en la seva salsa, secundat ara per la filla Maria Antònia. La història oficial diu que la jove Maria Antònia Parellada Bordas, filla de Ramon Parellada i Inés Bordas (tots tres a la foto), és en aquest moment la vuitena generació de la mateixa família que regenta la Fonda Europa, l’hotel de 37 habitacions i el llegendari restaurant. L’hostal és el més antic del país, en activitat des del 1771. Els menjars s’hi van sumar a partir del 1852. La història oficial sempre resulta relativa. Al llarg de les vuit generacions hi ha

Puntual notícia i elogi de la primera neu al cim del Canigó

Amb la màxima puntualitat del món, cada inici de primavera el diari londinenc The Times anuncia la notícia de la primera nit comprovada del cant del rossinyol. Cada tardor el diari perpinyanès L’Indépendant fa el mateix amb la primera neu al cim del Canigó, amb la fotografia corresponent. La va publicar a l’edició d’aquest últim diumenge. Afegia que l'empolsinada no arrelarà, però la blancor ha estat perfectament visible i compleix la funció ritual de convertir-se en notícia. Per aquestes dates sempre estic pendent de la notícia de L’Indépendant i procuro anar a

El Pallars, un paradís mig despoblat, un desequilibri, una injustícia

Un matrimoni amic m’ha invitat aquest últim cap de setmana a la seva residència secundària d’Aramunt, al Pallars Jussà. Dècades enrere havia estat la casa familiar del marit, abans d’anar a estudiar a Barcelona i quedar-s’hi. Voltat ara de les comoditats interiors modernes i d’un paisatge meravellós, hi hem pogut amortir per un parell de dies el molinet de la inquietud, la suggestió esvalotada de l’acció, l’espiral expansiva de la novetat, la indigència avivada de les circumstàncies col.lectives. Hem intentat tenir, per un parell de dies, apetències tranquil.les, escoltar la música atenuada del fil de la llunyania, assaborir la petita poesia del bon sentit, acollir amb cordialitat el primer fred, recordar, esperar, somniar el somni de la vida, trobar-li el gust... i

El Sant Greal es troba al Motel Empordà de Figueres, no hi doneu més voltes

Quan la meva filla gran Helena em vol fer feliç, una de les maneres és anar a dinar plegats al Motel Empordà de Figueres, com vam fer ahir. És com trobar cada vegada el Sant Greal. Els novel.listes de best-sellers internacionals ens donen la tabarra, des de la literatura artúrica medieval, amb la recerca del Sant Greal i els miraculosos poders que se n’esperen en cas de trobar-lo. Jo el trobo a la cuina, la taula i les habitacions del Motel Empordà, al peu de la carretera de Figueres a França. En aquest país un dels temes insistents de debat ha estat si el Motel conserva o no el lideratge. Sempre he defensat que sí, i aquesta és una part del

La meva primera sorpresa espanyola viscuda a Brussel.les

El primer viatge per marxar del país em va portar al domicili belga d’uns amics amb la intenció d’estudiar temporalment a la Universitat Lliure de Brussel.les. Només d’arribar al campus, el meu accent fonètic va fer que alguns companys em comentessin l’existència d’un monument espanyol a l’entrada. Fins i tot creien recordar que l’origen de la ULB tenia alguna motivació més o menys espanyola relacionada amb aquella estàtua. No podia ser, per l’època, la llegendària crueltat de les tropes del duc d’Alba, recordada de manera ostensible i molt crítica a una làpida de la Grande Place. Mogut per la curiositat, em vaig dirigir al monument. Es

La nostra vida a la Borgonya, almenys la petita part nostra

El multimilionari francès François Pinault s’acaba de cruspir per 250 milions d’euros 7,5 hectàrees més del vinyer de la Borgonya, concretament la finca Clos de Tart al municipi de Morey-Saint-Denis, dintre de la mítica comarca vinícola de la Côte de Nuits. Al mateix moment s’estrena als cinemes d’aquí el film francès Nuestra vida en la Borgoña. Relata amb gran atractiu cinematogràfic el dilema dels fills que han de vendre les petites finques heretades per poder pagar els impostos de successió. Té l’encert de situar per una vegada el vinyer més valorat del món des de la perspectiva quotidiana

Aquests dies he tornat a somniar en Islàndia, segurament en va

En aquest món sempre s’ha de tenir un país estranger de referència, sobretot si és simplement somniat, com un desig pietós, un whisfull thinking alimentat amb la nostra fantasia, sense efectes pràctics immediats. Últimament s’ha posat de moda Islàndia com a referent mental envejable. El petit i allunyadíssim país insular que sura al cercle polar Àrtic no arriba als 340.000 habitants (poc més que l’Hospitalet de Llobregat), és ple de gel i de volcans, a l’hivern té menys de quatre hores de claror natural per dia i a l’estiu no fa fosc ni de nit. El turisme s’ha convertit en la primera indústria nacional: hi creix un 40% anual (2 milions de visitants per any). Quasi tots els islandesos viuen a Reyjavík, però la

El periodisme de Huertas Claveria i els dotze apòstols, ampliats

Dijous es va produir a l’església romànica del poble empordanès d’Albons un curiós, inusual aplec. Havien de ser dotze persones comptades, els dotze apòstols més acostats a la condició de “huertamaros”. Vam ser prop de vint. El pintor barceloní Ramon Pujolboira, que fa quaranta anys que viu a Albons, acaba de pintar un mural a l’absis de l’església de la localitat amb un Sant Sopar modern. Al moment de posar-s’hi va recordar el sopar durant el qual el periodista Josep M. Huertas Claveria va dir als col.laboradors de la revista Oriflama, com un nou Jesús bíblic: “Avui em veieu, demà no em veureu i després em tornareu a veure”. Més en concret,

L’estil polític del president Tarradellas, oblidat quan més convindria

Aquest migdia ens hem reunit a un restaurant barceloní una trentena de persones que vam treballar amb el president Tarradellas al Palau de la Generalitat per commemorar els quaranta anys del seu retorn de l’exili en exercici del càrrec, encapçalats pel fill Josep Tarradellas Macià i per Josep M. Bricall, i organitzats com sempre per Montserrat Catalán. Alguns pensaran que la situació no està per commemoracions, quan la realitat és exactament a la inversa. La partida de billar entre l’Estat espanyol i la Generalitat republicana a l’exili va acabar en carambola per l’habilitat política i la conveniència d’entendre’s de les dues parts. La partida de billar continua quaranta anys després, ara amb un estil massa canviat. Vaig ser contractat de rebot casual

La política cultural a Empúries i Tàrraco, una pura pena

Vagi per endavant que no és l’única ni la principal cosa que aquests dies provoca pena i ràbia, però el fet de no ser neutrals no significa que haguem de ser monotemàtics. La ciutat tinguda per somnolent i provinciana de Narbona ha a l’arquitecte Norman Foster un nou Museu Romà que obrirà a començaments del 2019, amb un pressupost de construcció de 50 milions d’euros. A la veïna ciutat de Nimes, fundada igualment pels romans, el nou Museu de la Romanitat ha estat encarregat a l’arquitecta Elizabeth de Portzamparc i la inauguració fixada el 2 de juny del 2018, amb un pressupost de construcció de 59 milions d’euros. Junt

Ahir vaig respirar fondo al Montseny jussà, amb dinar assegurat

L’endemà de les pluges acostuma a lluir un dia  radiant d'aire finíssim, xop però eixorivit, que invita a endinsar-se al bosc acabat d’enllustrar. Ahir vaig anar a fer la caminadeta al Montseny, més exactament al Baix Montseny o Montseny jussà, entre Campins i la ermita de Sant Guillem. És un camí de prats i bosc, d’una bellesa i una calma assegurades, i d’un dinar posterior igualment garantit. Quan fa pocs dies l’escriptora índia Arundhati Roy, la d’El déu de les coses petites, va presentar a Barcelona la seva nova novel.la El ministeri de la felicitat suprema, va dir al públic: “Recordeu això: quan passen coses importants és necessari parar i respirar”. Li vaig fer cas i la caminada va resultar profitosa. El Montseny té un aire de balada

“Lumes nunca máis”: els incendis s’encenen i s’apaguen sobretot als despatxos

Els incendis forestals no han estat mai accidentals. Ho pot ser --o no-- l’espurna que els encén, però l’amplitud de  propagació té una sola causa: l’abandonament en què es troba el bosc per absència d’una política de fixació de la població rural amb mesures contra l’èxode a la ciutat davant l’absència de condicions de vida dignes als pobles petits. No es tracta només de política forestal, sinó de política a seques. Els enormes incendis forestals que acaben d’arrasar una part de Galícia (l’única comunitat autònoma governada en solitari pel PP) i Portugal (amb un govern d’esquerres) són la conseqüència d’haver abandonat el medi rural a la seva