Retrobada amb Ramon Parellada a la immortal Fonda Europa de Granollers

Feia temps que no disfrutava tant amb un bon plat de cap-i-pota com ahir al costat dels meus amics a l’esmorzar de forquilla dels dijous, dia de mercat, a la Fonda Europa de Granollers. Encara em va fer més il.lusió retrobar Ramon Parellada en la seva salsa, secundat ara per la filla Maria Antònia. La història oficial diu que la jove Maria Antònia Parellada Bordas, filla de Ramon Parellada i Inés Bordas (tots tres a la foto), és en aquest moment la vuitena generació de la mateixa família que regenta la Fonda Europa, l’hotel de 37 habitacions i el llegendari restaurant. L’hostal és el més antic del país, en activitat des del 1771. Els menjars s’hi van sumar a partir del 1852. La història oficial sempre resulta relativa. Al llarg de les vuit generacions hi ha

Puntual notícia i elogi de la primera neu al cim del Canigó

Amb la màxima puntualitat del món, cada inici de primavera el diari londinenc The Times anuncia la notícia de la primera nit comprovada del cant del rossinyol. Cada tardor el diari perpinyanès L’Indépendant fa el mateix amb la primera neu al cim del Canigó, amb la fotografia corresponent. La va publicar a l’edició d’aquest últim diumenge. Afegia que l'empolsinada no arrelarà, però la blancor ha estat perfectament visible i compleix la funció ritual de convertir-se en notícia. Per aquestes dates sempre estic pendent de la notícia de L’Indépendant i procuro anar a

El Pallars, un paradís mig despoblat, un desequilibri, una injustícia

Un matrimoni amic m’ha invitat aquest últim cap de setmana a la seva residència secundària d’Aramunt, al Pallars Jussà. Dècades enrere havia estat la casa familiar del marit, abans d’anar a estudiar a Barcelona i quedar-s’hi. Voltat ara de les comoditats interiors modernes i d’un paisatge meravellós, hi hem pogut amortir per un parell de dies el molinet de la inquietud, la suggestió esvalotada de l’acció, l’espiral expansiva de la novetat, la indigència avivada de les circumstàncies col.lectives. Hem intentat tenir, per un parell de dies, apetències tranquil.les, escoltar la música atenuada del fil de la llunyania, assaborir la petita poesia del bon sentit, acollir amb cordialitat el primer fred, recordar, esperar, somniar el somni de la vida, trobar-li el gust... i

El Sant Greal es troba al Motel Empordà de Figueres, no hi doneu més voltes

Quan la meva filla gran Helena em vol fer feliç, una de les maneres és anar a dinar plegats al Motel Empordà de Figueres, com vam fer ahir. És com trobar cada vegada el Sant Greal. Els novel.listes de best-sellers internacionals ens donen la tabarra, des de la literatura artúrica medieval, amb la recerca del Sant Greal i els miraculosos poders que se n’esperen en cas de trobar-lo. Jo el trobo a la cuina, la taula i les habitacions del Motel Empordà, al peu de la carretera de Figueres a França. En aquest país un dels temes insistents de debat ha estat si el Motel conserva o no el lideratge. Sempre he defensat que sí, i aquesta és una part del

La meva primera sorpresa espanyola viscuda a Brussel.les

El primer viatge per marxar del país em va portar al domicili belga d’uns amics amb la intenció d’estudiar temporalment a la Universitat Lliure de Brussel.les. Només d’arribar al campus, el meu accent fonètic va fer que alguns companys em comentessin l’existència d’un monument espanyol a l’entrada. Fins i tot creien recordar que l’origen de la ULB tenia alguna motivació més o menys espanyola relacionada amb aquella estàtua. No podia ser, per l’època, la llegendària crueltat de les tropes del duc d’Alba, recordada de manera ostensible i molt crítica a una làpida de la Grande Place. Mogut per la curiositat, em vaig dirigir al monument. Es

La nostra vida a la Borgonya, almenys la petita part nostra

El multimilionari francès François Pinault s’acaba de cruspir per 250 milions d’euros 7,5 hectàrees més del vinyer de la Borgonya, concretament la finca Clos de Tart al municipi de Morey-Saint-Denis, dintre de la mítica comarca vinícola de la Côte de Nuits. Al mateix moment s’estrena als cinemes d’aquí el film francès Nuestra vida en la Borgoña. Relata amb gran atractiu cinematogràfic el dilema dels fills que han de vendre les petites finques heretades per poder pagar els impostos de successió. Té l’encert de situar per una vegada el vinyer més valorat del món des de la perspectiva quotidiana

Aquests dies he tornat a somniar en Islàndia, segurament en va

En aquest món sempre s’ha de tenir un país estranger de referència, sobretot si és simplement somniat, com un desig pietós, un whisfull thinking alimentat amb la nostra fantasia, sense efectes pràctics immediats. Últimament s’ha posat de moda Islàndia com a referent mental envejable. El petit i allunyadíssim país insular que sura al cercle polar Àrtic no arriba als 340.000 habitants (poc més que l’Hospitalet de Llobregat), és ple de gel i de volcans, a l’hivern té menys de quatre hores de claror natural per dia i a l’estiu no fa fosc ni de nit. El turisme s’ha convertit en la primera indústria nacional: hi creix un 40% anual (2 milions de visitants per any). Quasi tots els islandesos viuen a Reyjavík, però la

El periodisme de Huertas Claveria i els dotze apòstols, ampliats

Dijous es va produir a l’església romànica del poble empordanès d’Albons un curiós, inusual aplec. Havien de ser dotze persones comptades, els dotze apòstols més acostats a la condició de “huertamaros”. Vam ser prop de vint. El pintor barceloní Ramon Pujolboira, que fa quaranta anys que viu a Albons, acaba de pintar un mural a l’absis de l’església de la localitat amb un Sant Sopar modern. Al moment de posar-s’hi va recordar el sopar durant el qual el periodista Josep M. Huertas Claveria va dir als col.laboradors de la revista Oriflama, com un nou Jesús bíblic: “Avui em veieu, demà no em veureu i després em tornareu a veure”. Més en concret,

L’estil polític del president Tarradellas, oblidat quan més convindria

Aquest migdia ens hem reunit a un restaurant barceloní una trentena de persones que vam treballar amb el president Tarradellas al Palau de la Generalitat per commemorar els quaranta anys del seu retorn de l’exili en exercici del càrrec, encapçalats pel fill Josep Tarradellas Macià i per Josep M. Bricall, i organitzats com sempre per Montserrat Catalán. Alguns pensaran que la situació no està per commemoracions, quan la realitat és exactament a la inversa. La partida de billar entre l’Estat espanyol i la Generalitat republicana a l’exili va acabar en carambola per l’habilitat política i la conveniència d’entendre’s de les dues parts. La partida de billar continua quaranta anys després, ara amb un estil massa canviat. Vaig ser contractat de rebot casual

La política cultural a Empúries i Tàrraco, una pura pena

Vagi per endavant que no és l’única ni la principal cosa que aquests dies provoca pena i ràbia, però el fet de no ser neutrals no significa que haguem de ser monotemàtics. La ciutat tinguda per somnolent i provinciana de Narbona ha a l’arquitecte Norman Foster un nou Museu Romà que obrirà a començaments del 2019, amb un pressupost de construcció de 50 milions d’euros. A la veïna ciutat de Nimes, fundada igualment pels romans, el nou Museu de la Romanitat ha estat encarregat a l’arquitecta Elizabeth de Portzamparc i la inauguració fixada el 2 de juny del 2018, amb un pressupost de construcció de 59 milions d’euros. Junt

Ahir vaig respirar fondo al Montseny jussà, amb dinar assegurat

L’endemà de les pluges acostuma a lluir un dia  radiant d'aire finíssim, xop però eixorivit, que invita a endinsar-se al bosc acabat d’enllustrar. Ahir vaig anar a fer la caminadeta al Montseny, més exactament al Baix Montseny o Montseny jussà, entre Campins i la ermita de Sant Guillem. És un camí de prats i bosc, d’una bellesa i una calma assegurades, i d’un dinar posterior igualment garantit. Quan fa pocs dies l’escriptora índia Arundhati Roy, la d’El déu de les coses petites, va presentar a Barcelona la seva nova novel.la El ministeri de la felicitat suprema, va dir al públic: “Recordeu això: quan passen coses importants és necessari parar i respirar”. Li vaig fer cas i la caminada va resultar profitosa. El Montseny té un aire de balada

“Lumes nunca máis”: els incendis s’encenen i s’apaguen sobretot als despatxos

Els incendis forestals no han estat mai accidentals. Ho pot ser --o no-- l’espurna que els encén, però l’amplitud de  propagació té una sola causa: l’abandonament en què es troba el bosc per absència d’una política de fixació de la població rural amb mesures contra l’èxode a la ciutat davant l’absència de condicions de vida dignes als pobles petits. No es tracta només de política forestal, sinó de política a seques. Els enormes incendis forestals que acaben d’arrasar una part de Galícia (l’única comunitat autònoma governada en solitari pel PP) i Portugal (amb un govern d’esquerres) són la conseqüència d’haver abandonat el medi rural a la seva

Primer les retallades socials, ara les polítiques

També publicat a Eldiario.es

L’ofensiva independentista ha estat l’oportunitat perquè el partit espanyol amb més casos judicials de corrupció d’Europa trobi el consens, dintre i fora del país, per implantar una involució democràtica, una democràcia autoritària. L’independentisme, tal com ha estat plantejat, no ha trobat suport de pes suficient. Pretén substituir amb mobilitzacions ciutadanes el fet de no tenir tampoc a Catalunya la majoria electoral ni social i li importa poc la fractura de la societat catalana en dues meitats. La política del PP no ha patit ni mica de la manca clamorosa de majoria parlamentària al Congrés de Diputats. El Pedro Sánchez combatiu del “No és no” ha corregut a arrenglerar-se amb l’ordre establert a

Els millors restaurants de carretera no tenen rànquing

Després de cinc mesos d’obres de reforma, acaba d’obrir de nou el millor restaurant del món, segons el rànquing britànic The World’s 50 Best Restaurants, que anteriorment havia consagrat en aquest primer lloc El Bulli o el Celler de Can Roca gironins. Es tracta del restaurant Eleven Madison Park, del cuiner suec Daniel Humm, situat a la planta baixa del gratacels Metropolitan Life, al número 11 de Madison Avenue, en ple Manhattan novaiorquès. Per reservar taula la llista d’espera és d’un mes com a mínim. El menú degustació costa 295 dòlars (begudes a part, l’ampolla de vi més barata arrenca a partir de 175 dòlars), però també

Les ostres de Leucata, sense estovalles ni miraments, en companyia

La foto adjunta no correspon a cap míser barri fluvial del sud-est asiàtic, sinó al confí català de Leucata, on serveixen les ostres acabades d’extreure del mar, als preus més assequibles de les guinguetes dels criadors mateixos que no arriben a la condició oficial de restaurants, encara que ho siguin. Si la dita sobre l’extensió dels Països Catalans fos exacta, hauria de dir: “De Leucata a Guardamar i de Fraga a Maó”. Leucata marca al litoral –igual com Guardamar a Alacant— el límit lingüístic que Salses defineix a l’immediat interior. A l’última comarca catalana de la Salanca, entre les àrides Corberes narboneses i el Mediterrani obert, les

La reforma de l’estadi del Barça no pot afegir un nyap més a la ciutat

Els estadis de futbol ocupen el lloc simbòlic que segles enrere exercien les catedrals, l’edifici més ampli i més massivament concorregut de cada ciutat. Barcelona no va tenir sort amb la seva catedral, la façana neogòtica de la qual va haver de ser sobreposada molt tardanament, el 1890, per donar una mica de prestància urbanística al temple inacabat. Tampoc no ha tingut sort amb el bunyol desorbitat de la Sagrada Família, potser perquè l’autèntica catedral barcelonina no ha deixat mai de ser Santa Maria del Mar, la “catedral del mar”, aixecada entre 1329 i 1383 en un estil gòtic autèntic que

A partir d’avui a la platja lliure de Polilles li falta una dona

Vaig descobrir fa molts anys la platja lliure de Polilles, oculta entre Banyuls i Portvendres, arredossada de tramuntana per la mola del cap de Biarra i fistonejada per les vinyes verdes vora el mar, dintre d’un paisatge tàctil, ordenat i detallista. Una amiga del rodal m'hi va portar. Vaig experimentar-hi una sensació viva i crua, com els ostrons de roca que arrabassàvem d’una grapada sota l'aigua del penya-segat, quan sosteníem una relació carnal amb el territori. Hi torno amb freqüència, a l’estiu i encara més fora de temporada, per desentumir les cames i les competències emocionals, eixamplar els pulmons, oxigenar la mirada, enfortir el sistema immunitari i comprovar com a l’hivern hi floreix abans que enlloc l’argelaga groga i el romaní violeta.

Una escapada incontenible fins el mar d’Empúries, no sé per què

No sé per què ahir em vaig escapar tot d’una, sense parar, fins a Empúries. Potser perquè em sentia pobre en bellesa, per fer una pausa o una follia, per fer-me confidències amb el ventre sonor del mar i sufocar davant seu un tremolor, un buit, un temps entenebrit. Potser va ser per ganes de tastar la força de gravetat del món a un nucli habitat des de fa 3.000 anys i sostreure’m d’aquesta manera a les obscenes cerimònies que lloen dia rere dia la impudícia del poder. I perquè sota la llum de l’indret encara em sembla percebre la koiné diàlektos grega i les pulsions fundadores del dret romà per damunt de les escomeses dels nous bàrbars, els nous usurers i els nous profetes. No sóc germànic, eslau ni otomà, sóc mediterrani

Documental sobre la novel.lesca història dels Voevodski: acció!

Ahir vaig participar com a entrevistat en el rodatge del documental televisiu que dirigeix Jaume Grau i presenta Elisabet Carnicé (a la foto) per al programa “Sense ficció” de TV3 sobre la rocambolesca història del matrimoni Voevodski i el seu castell de Cap Roig a Calella de Palafrugell. L’any 1927 va arribar a aquesta localitat un rus que mostrava exactament la mateixa disposició a comprar i gastar com els d’ara. Nicolau Voevodski Arapoff va llançar veus per comprar tots els terrenys costaners de la localitat que li oferissin. D’entrada no el va creure ningú. Aleshores les “males terres” boscoses i improductives del litoral no valien res en comparació amb els terrenys cultivables de la segona línia. Voevodski va complir, fins a sumar 17