Dinar de jubilats (actius) a Cotlliure, amb la frontera pel mig

Ahir dijous havia quedat per dinar a casa d’una amiga que viu a Cotlliure. Em va advertir que potser faria tard, perquè al matí anava a manifestar-se a Perpinyà contra les retallades socials del president Macron. Dintre del pla de mobilitzacions per sectors convocades per les organitzacions sindicals, ahir dijous tocava protesta al carrer dels jubilats a tot França. S’oposen, en concret, a l’augment anunciat de la retenció fiscal que farà disminuir les seves pensions de jubilació. Vaig sortir amb temps de casa meva, vaig esmorzar de forquilla sota la pèrgola de la cooperativa de Garriguella, vaig passar per Espolla camí del Coll de Banyuls i encara

La poderosa ombra dels romans a casa dels meus amics de les Gunyoles

Un matrimoni amic té una acollidora casa familiar amb jardí a les Gunyoles, municipi d’Avinyonet del Penedès, a l’ombra d’una torre circular romana del segle I que s’alça en una finca veïna. Aquesta ombra s’hi sent molt, perquè encarna la deixa profunda de la romanització viscuda a la Hispània tarragonesa. Quan de tant en tant m’inviten, no deixo de mirar i remirar la torre romana amb una insistència intrigada. La part que se n’ha conservat, de 7,5 metres  d’alt i 9 de diàmetre, es troba adossada a la masia pairal del segle XVII coneguda

Vilabertran i Cruïlles: romànic restaurat, ús pendent

Aquells que s’acosten a visitar la magnífica col.legiata romànica de Vilabertran als afores de Figueres o que assisteixen a algun dels concerts estiuencs de la Schubertíada des de fa 25 anys, deuen extreure’n una impressió de monument històric rehabilitat, obert al públic i dotat d’activitat. Els seus defensors opinen el contrari. Ho van fer palès arran de la recent presentació de la monografia Santa Maria de Vilabertran, la preservació del conjunt monumental, de l’historiador castelloní Josep M. Gironella, publicada per la Fundació Albert Tomàs i Bassols. L’editor i mecenes Albert Tomàs es preguntava: “Com és possible que, entrats en el segle XXI, hi hagi tan a prop de Figueres un conjunt monumental tan ric gairebé tancat, del qual ningú, ni tan

Per la unitat nacional, França no vol saber res de la lletra “ñ”

Un tribunal de la ciutat bretona de Quimper ha notificat als pares que acaben de registrar el seu fill amb el nom de pila bretó de Fañch que no poden fer-ho perquè “significaria trencar la voluntat del nostre Estat de Dret de mantenir la unitat del país i la igualtat sense distinció d’origen”, tal com informava ahir el corresponsal del diari La Vanguardia a París, Rafael Poch. L’alfabet francès no inclou la lletra “ñ”, a diferència del bretó, el castellà, l’euskera, el gallec i altres llengües, com saben prou bé tots els Ibanez, Munoz o Nunez nascuts a França o nacionalitzats. El president de la regió francesa de la Bretanya ha replicat en un tuit que el nom

Retorna “Blade Runner”, sense metàfora ni al.legoria

El septuagenari actor Harrison Ford no va poder contenir les llàgrimes durant la presentació a la premsa abans d’ahir a Madrid de la continuació de la mítica, profètica pel.lícula Blade Runner que s’estrenarà aquí el 6 d’octubre. Va ser una reacció sensible coherent amb el film del 1982 que marcaria època. Basat en la novel.la de ciència-ficció de Philipp K. Dick Somnien els androides ovelles elèctriques? i dirigit aleshores per Ridley Scott, la història distòpica dels replicants-robots i els humans transcorria a una destruïda ciutat de Los Angeles el novembre del 2019 (a la novel.la era l’any

Les grans fulles de les plantes de tabac amaguen secrets a Andorra

Qualsevol visitant d’Andorra encara es pot sorprendre avui amb facilitat a peu de carretera davant d’alguna de les 300 plantacions de tabac del país, mates baixes d’enorme fulla verda molt difícils de veure a les seves comarques d’origen. Durant llargues dècades el tabac va ser l’eix de l’economia del país pirinenc i dels lobbys de la seva política. El síndic o primer ministre Julià Reig era “el rei del tabac”, succeït en el càrrec pel nebot Oscar Ribas Reig. Els preus subvencionats del tabac cultivat a Andorra són polítics i no tenen relació amb la qualitat ni amb el destí final, que és ser destruït en més d’un 90%. Els fabricants locals de marques internacionals no poden importar el tabac que necessiten fins que no hagin comprat

Anar-se’n a viure a una illa deshabitada està de promoció

Anar-se’n a viure a una illa deshabitada és un somni menys descabellat que no sembla. La immobiliària Fotocasa ha rebaixat el preu de venda de la paradisíaca illa d’en Colom (a la foto), prop de Maó, de 5,2 a 3,7 milions d’euros perquè no troba comprador des de fa set anys. Té 58 hectàrees de finca rústica, amb casa de sis habitacions. L’han venen els hereus d’Antonio Roca Vázquez, que la va comprar el 1904 per 7.850 pessetes. També els propietaris de l’idíl.lica illa eivissenca de S’Espalmador, l’arquitecte barceloní Normand Cinnamond Planas i la seva germana Rosy, van anunciar l’any passat que rebaixaven de 24 a 18 milions d'euros el preu de venda davant l’absència de comprador. La va comprar l’avi a la família de Carlos

Ha plogut, la vida canvia de to i de vestuari

Han arribat, finalment, les anhelades pluges que marquen cada setembre el final de la xafogor. Vivim a un país de clima generalment benigne, comparat amb la pluviositat atlàntica, les gelors nòrdiques o els monsons asiàtics, però el nostre rellotge climàtic és incapaç de renunciar als canvis d’estació que enyorem i celebrem quatre cops l’any. Som un país de roba d’hivern i de roba d’estiu perfectament diferenciades, un país de clima força estable que commemora cada equinocci com un tomb de l'any, gairebé un canvi de vida. Quan l’estiueig a la platja s’allargava fins mitjan setembre, concloïa amb una pluja puntual, acompanyada per llamps i trons sobreactuats. El cel de l’estiu s’ennegria de cop, tenebrós com al Bàltic. Deixava anar la tromba d’aigua damunt dels rius secs, la terra assedegada i la cremor adherida a la pell. El mar dels lleures innocents

El meu nom apareix al cartell de la temporada del Teatre Nacional

El cartell de la temporada del Teatre Nacional de Catalunya anuncia que el novembre s’hi estrena l’obra Parlàvem d’un somni. Sota del títol, l’anunci afegeix: ”Pasqual Maragall i Maria Aurèlia Capmany al carrer Mallorca de Barcelona. Versió lliure de Jordi Coca a partir d’una conversa transcrita per Xavier Febrés”. En efecte, vaig transcriure l’any 1983 unes llargues i denses converses entre els dos personatges, i n’he explicat les circumstàncies arran d’una recent reedició (diari Ara, 1-10-2016). A les campanyes electorals els candidats aprofitaven per presentar un llibre escrit per ells o sobre ells, però a les envistes de les municipals del 1983 Pasqual Maragall no tenia llibre. El seu cap de premsa, Josep M. Sòria, em va preguntar si em veia

La marquesa i l’alcalde comunista de Sant Feliu de Llobregat: una amistat

Una de les primeres decisions del primer alcalde democràtic de Sant Feliu de Llobregat, el comunista Francesc Baltasar, va ser demanar visita a la marquesa consort de Castellbell i baronessa de Maldà, mare de l’escriptor José Luis de Vilallonga. Volia sol.licitar que permetés algun diumenge de cada mes mes l’accés públic als jardins del Palau Falguera (a la foto), que la dama habitava en ple centre d’aquest municipi del cinturó obrer barceloní del Baix Llobregat. Carmen Cabeza de Vaca y Carvajal s’havia casat el 1919 amb Salvador de Vilallonga i de Càrcer, hereu dels títols nobiliaris de la família. Era una elegant noble madrilenya criada a Londres, filla de Vicente Cabeza de Vaca y Fernández de Córdoba, antic alcalde Madrid i

La Gascunya, sempre a mig camí entre la bellesa i la seva utilitat

Un dels paisatges més bells que es poden descobrir als replecs de l'Europa llatina quan se surt dels grans eixos són les carreteres interiors que recorren la Gascunya fins a Bordeus. Escrupolosament polides, més que mantenir-les sembla que les escombrin i les enllustrin. El cotxe hi desfila amb aire de carrossa. La mateixa sensació desprèn el conjunt del paisatge, llaurat fins a pentinar-lo. És un dels escenaris mítics de la França rural, marginat del desenvolupament econòmic durant segles i ara hipertrofiat de prestigi, com el fetge peixat a la força dels seus cèlebres ànecs i oques. És la terra de l'armanyac i de D'Artagnan i de Cyrano. Les lloances

Caminada dialogant fins el melic del món, a Pedrinyà

L’autèntic mèlic de l’Empordà, considerat com un món, és a Pedrinyà. Es tracta d'un nucli de 9 habitants agregat al municipi de la Pera, que en té 450 (no confondre amb l’altre Pedrinyà, agregat al municipi de Crespià, al Pla de l’Estany). Admeto que el consens sobre aquest rang del Pedrinyà empordanès pugui ser relatiu, però en aquesta vida tot és relatiu. Si els incrèduls arriben a Pedrinyà passejant a peu pels camins de la vall de la Pera en companyia d’algun amic dialogant i socràtic, com jo he fet amb Miquel Bofill, ho entendran sense dificultat. Vam començar a caminar sota un cel que la tramuntaneta deixava net com una patena i tonificat com un desig adolescent. Els camins de la vall de la Pera tenen fama merescuda de petit

Vergonya i vituperi: al mirador del Pedró de Pals ja no s’hi mira res

El nucli medieval del Pedró de Pals va ser una de les primeres restauracions històriques d’aquesta mena a l’Empordà, gràcies a la iniciativa del doctor Jaume Pi i Figueras, nascut a Pals i cap del servei de Cirurgia de l’Hospital de Sant Pau barceloní. L’eminent cirurgià es va construir a partir del 1946 al nucli antic del poble natal una àmplia residència secundària i va voler que es restaurés el conjunt medieval del voltant, aleshores molt decaigut pel trasllat de la majoria de la població cap al nou eixample a peu de la carretera. La idea va ser secundada per l’alcalde i constructor Pere Servià Cantó i les subvencions de la Diputació de Girona. Un cop empedrats els carrers, restaurades quatre torres de l’antiga muralla i l’església de Sant Pere amb el

La Venus del milió de francs col.locada a la Llotja de Perpinyà

La Venus de l’escultor nord-català Aristides Mailol, col.locada a una alçada temptadora davant la rambla de la Llotja de Perpinyà, sempre ha estat diana de facècies i grafitti gargotejats amb nocturnitat. Per evitar-ho, els tècnics municipals van tenir la brillant i inútil pensada de rodejar l’estàtua amb poderosos cactus punxencs, que és com apareix ara. S’alça davant de l’edifici històric més valuós de Perpinyà, el do de pit del gòtic civil català que és la Llotja de Mar. Perpinyà era la segona ciutat en dimensions poblacionals de Catalunya quan la Llotja va començar a construir-se el 1388, en un estil gòtic similar a les de València i Palma de Mallorca. Eren el centre de contractació del tràfic marítim que nodria la riquesa de les ciutats. Als dos extrems de la petita rambla de la Llotja, amb les taules de cafè desplegades, s'alcen sengles estàtues d’Aristides Maillol, la Venus i la Mediterrània al pati de l'Ajuntament. Són les millors fites que podia tenir. La vida
acaba sempre per imitar l’art i avui s’identifica amb Maillol una determinada silueta de dona. A la mort d'Auguste Rodin l’any 1917, Maillol va entrar al seu període de glòria com a primer escultor monumental francès, que equivalia a la primacia mundial. Combinava

Grans cases del mar de Begur canvien de mans, no sé si d’ànima (i 2)

Vaig mirar durant molts anys aquesta casa Cruïlles del Port d'Esclanyà com un símbol, ja fos en visió frontal des del port begurenc de Fornells o de més a prop, quan passejava als seus peus gràcies al fabulós i humil camí de ronda que serpenteja el litoral a partir la platja veïna d’Aiguablava. Poder-ne visitar l’interior em va costar més. Encara no hi havia entrat quan li vaig dedicar un capítol del meu llibre del 1994 Grans hores de la Costa Brava amb la història de la finca i de la casa. Finalment m’hi va rebre Santiago de Cruïlles i vaig comprovar que els espais interiors de la casa –1.000 m2 sota sostre-- responien perfectament a la imatge externa tan singular. Santiago de Cruïlles de Peratallada i Bosch, baró de Cruïlles i marquès de Castell Torrent,

Grans cases del mar de Begur canvien de mans, no sé si d’ànima (1)

La vista aèria de la foto adjunta no fa del tot justícia a un dels racons més bonics del país quan es recorre a peu pla pel sinuós caminet de ronda que serpenteja el penya-segat i rodeja la cassola del mar de Begur. Però la imatge em servirà per parlar de la Casa Rosa que es contempla a primer pla, una de les més agraciades i carregades d’història, que s’acaba de traspassar a un nou propietari. Era una senzilla construcció de de dos pisos utilitzada per pescadors durant l’estiu, arrecerada de tramuntana. El propietari begurenc Francesc Font i Pi havia emigrat el 1889 a Puerto Rico i la posava a lloguer. El 1917 s’hi va instal.lar en condicions precàries

Els sumeris ens visiten aquesta tardor, ocasió per conèixe’ls

La gent es fa més o menys una idea del que van representar les civilitzacions egípcia, grega i romana. En canvi els sumeris de l’antiga Mesopotàmia són els grans oblidats, malgrat que sense els seus anteriors progressos ni la civilització egípcia ni la grega ni la romana no haurien arribat on van arribar. Aquesta tardor es podrà reparar el buit en alguna mesura. La Fundació Miró barcelonina dedica, amb algun efecte sorpresa, una exposició a la influència de l’art sumeri en artistes d’avantguarda com Miró, Giacometti, Henry Moore o De Kooning. El primer inconvenient que els antics sumeris han de superar en la mentalitat d’avui és la dificultat per situar geogràficament la gran regió de Mesopotàmia. El segon, les etapes enfrontades d’aquella primera

La branca siciliana dels Cruïlles, el compositor Bellini i l’amant D’Annunzio

La casa natal convertida en museu del cèlebre compositor d’òpera Vicenzo Bellini a Catània és el Palazzo Gravina-Cruyllas, a la cèntrica cantonada de la Piazza San Franceso i la Via Vittorio Emanuele II. Es tracta d’una branca del llinatge català dels Cruïlles, que adopta el nom del seu domini originari al Baix Empordà. Com és sabut, Berenguer de Cruïlles, bisbe de Girona, va ser el primer president de la Generalitat de Catalunya del 1359 al 1362, nomenat per les Corts catalanes a Cervera durant el regnat de Pere III el Cerimoniós. Els historiadors i els heraldistes no han desfet fins ara la troca del seu parentiu concret amb Joan de Cruïlles,

La pornografia bancària s'exhibeix sense cap rubor

També publicat a Eldiario.es

El sector bancari manté un costum pornogràfic: publicar cada sis mesos el balanç de beneficis del semestre anterior. Puntualment a finals de juliol, el tercer banc en dimensions del país informa que ha tingut un benefici de 839 milions d’euros (31,6% més que durant el mateix període de l’any anterior) i el primer grup bancari 3.616 milions (+24%). Dubto que cap altre sector econòmic legalitzat acumuli, semestre rere semestre, increments de beneficis d’aquest gruix. El partenaire del costum pornogràfic són les seccions d’Economia dels diaris

Salvem el campanar de Cotlliure o, més aviat, salvem Cotlliure

Posar la foto del campanar de Cotlliure sempre estimula la mirada i afavoreix el culte espontani a la bellesa. El diari perpinyanès L’Indépendant li dedicava dissabte la portada amb la crida: «Salvem el campanar de Cotlliure». A l’interior titulava amb esperit republicà a tota pàgina: «Crida al poble per preservar la màgia del campanar de Cotlliure». Anunciava la creació d’una Associació Internacional del Campanar de Cotlliure per recollir aportacions de mecenatge, encara que l’administració pública sigui la responsable de planificar i realitzar les obres. Calculen que caldran uns 100.000 € anuals durant una dècada. Fa molts anys que es parla