Grans cases del mar de Begur canvien de mans, no sé si d’ànima (1)

La vista aèria de la foto adjunta no fa del tot justícia a un dels racons més bonics del país quan es recorre a peu pla pel sinuós caminet de ronda que serpenteja el penya-segat i rodeja la cassola del mar de Begur. Però la imatge em servirà per parlar de la Casa Rosa que es contempla a primer pla, una de les més agraciades i carregades d’història, que s’acaba de traspassar a un nou propietari. Era una senzilla construcció de de dos pisos utilitzada per pescadors durant l’estiu, arrecerada de tramuntana. El propietari begurenc Francesc Font i Pi havia emigrat el 1889 a Puerto Rico i la posava a lloguer. El 1917 s’hi va instal.lar en condicions precàries

Els sumeris ens visiten aquesta tardor, ocasió per conèixe’ls

La gent es fa més o menys una idea del que van representar les civilitzacions egípcia, grega i romana. En canvi els sumeris de l’antiga Mesopotàmia són els grans oblidats, malgrat que sense els seus anteriors progressos ni la civilització egípcia ni la grega ni la romana no haurien arribat on van arribar. Aquesta tardor es podrà reparar el buit en alguna mesura. La Fundació Miró barcelonina dedica, amb algun efecte sorpresa, una exposició a la influència de l’art sumeri en artistes d’avantguarda com Miró, Giacometti, Henry Moore o De Kooning. El primer inconvenient que els antics sumeris han de superar en la mentalitat d’avui és la dificultat per situar geogràficament la gran regió de Mesopotàmia. El segon, les etapes enfrontades d’aquella primera

La branca siciliana dels Cruïlles, el compositor Bellini i l’amant D’Annunzio

La casa natal convertida en museu del cèlebre compositor d’òpera Vicenzo Bellini a Catània és el Palazzo Gravina-Cruyllas, a la cèntrica cantonada de la Piazza San Franceso i la Via Vittorio Emanuele II. Es tracta d’una branca del llinatge català dels Cruïlles, que adopta el nom del seu domini originari al Baix Empordà. Com és sabut, Berenguer de Cruïlles, bisbe de Girona, va ser el primer president de la Generalitat de Catalunya del 1359 al 1362, nomenat per les Corts catalanes a Cervera durant el regnat de Pere III el Cerimoniós. Els historiadors i els heraldistes no han desfet fins ara la troca del seu parentiu concret amb Joan de Cruïlles,

La pornografia bancària s'exhibeix sense cap rubor

També publicat a Eldiario.es

El sector bancari manté un costum pornogràfic: publicar cada sis mesos el balanç de beneficis del semestre anterior. Puntualment a finals de juliol, el tercer banc en dimensions del país informa que ha tingut un benefici de 839 milions d’euros (31,6% més que durant el mateix període de l’any anterior) i el primer grup bancari 3.616 milions (+24%). Dubto que cap altre sector econòmic legalitzat acumuli, semestre rere semestre, increments de beneficis d’aquest gruix. El partenaire del costum pornogràfic són les seccions d’Economia dels diaris

Salvem el campanar de Cotlliure o, més aviat, salvem Cotlliure

Posar la foto del campanar de Cotlliure sempre estimula la mirada i afavoreix el culte espontani a la bellesa. El diari perpinyanès L’Indépendant li dedicava dissabte la portada amb la crida: «Salvem el campanar de Cotlliure». A l’interior titulava amb esperit republicà a tota pàgina: «Crida al poble per preservar la màgia del campanar de Cotlliure». Anunciava la creació d’una Associació Internacional del Campanar de Cotlliure per recollir aportacions de mecenatge, encara que l’administració pública sigui la responsable de planificar i realitzar les obres. Calculen que caldran uns 100.000 € anuals durant una dècada. Fa molts anys que es parla

L’Atenes de Pèricles va unir democràcia i bellesa per prestigiar-se

Atenes no és només la de l’antiguitat. L’apogeu de Pèricles ocupa tres dècades d’un total de tres mil.lenis de la ciutat, però aquelles tres dècades del segle VI aC van quedar marcades pel seu invent de la democràcia. L’esforç dels atenencs per defensar-se i prosperar intentava evitar la guerra interna mitjançant les bones lleis posades al dia i fetes respectar. Entre els anys 621 i 508 aC van nomenar consecutivament tres àrbitres, mitjancers, legisladors, magistrats o arconts amb poders reguladors: Dracó --el de les lleis draconianes--, Soló i Clístenes. No sempre se’n sortien. Les tensions internes solien produir-se al si de l’aristocràcia dels eupàtrides o bé entre aquestes famílies propietàries de la terra i els pagesos, artesans i comerciants. En definitiva, entre rics i pobres. Els equilibris socials derivats de cada reforma

Em llevo amb gana: vaig a esmorzar al mercat de la Boqueria

A la rehabilitada plaça de la Gardunya, darrere de la Boqueria, el bar-restaurant de sempre hi té  terrassa parada, amb horari matiner de cuina adaptat al del mercat. Ahir hi vaig esmorzar a primera hora uns ous ferrats ben fets: la clara voltada de la gargantilla daurada i cruixent, el rovell quasi cru, sense quallar. Els vaig acompanyar amb uns mongetes seques. No eren del ganxet ni de Santa Pau, però ho dissimulaven honestament amb el pensament maliciós de l’all i julivert del refregit. El pa era acabat de fer. A aquella hora, a la terrassa hi imperava a una pau difícil d’imaginar. El grau d’hospitalitat del lloc és important, determina la disposició a gaudir-ne. No es tracta de confort material ni encara menys de luxes (conec antres humilíssims,

Tornar a riure amb aquell Grup de Bloomsbury empordanès, en homenatge

Els articles necrològics que va merèixer la mort de l’historiador de l’art Frederic-Pau Verrié el mes de febrer d’enguany, als 96 anys, em van semblar eixuts a l’hora de parlar d’una persona que recordo pel sentit de l’humor de savi xerraire, potser perquè el vaig tractar fora de les tribunes oficials, en l’esfera privada d’un tercet de jubilats brillants i divertits, una mena de petit Grup de Bloomsbury format al seu costat per l’arquitecte Enric Tous i la crítica d’art Maria-Lluïsa Borràs, tots tres divorciats i ara ajuntats pels caps de setmana que compartien a l’Empordà. Maria-Lluïsa Borràs tenia casa amb mirador al casc històric d’Ullastret, que Tous havia rehabilitat. En canvi la casa antiga que en aquell

Editorial Gavarres: el localisme atractiu i de qualitat

Els dies més calorosos d’aquest mes d’agost m’he ofert unes tranquil.les vacances a la fresca de les espaioses i plàcides naus gòtiques de la Biblioteca de Catalunya. He volgut repassar pàgina a pàgina i prendre notes dels 31 números publicats fins ara de la revista semestral Gavarres, els 22 números de la seva germana Cadí-Pedraforca, els 19 números de les Garrotxes i els 17 d’Alberes. Són les quatre revistes que publica l’Editorial Gavarres de Cassà de la Selva, dedicades a temes locals amb un plantejament innovador i un disseny atractiu, fruit de la iniciativa del dissenyador i editor Àngel Madrià. Ho he volgut fer perquè representen una enormitat d’informació recent que no trobo enlloc més, una mina de descobertes sobre la realitat local del país d’avui que no apareix als diaris amb aquest detall, amb aquesta visió moderna del localisme. Cada número semestral de les quatre revistes, amb format de llibre il.lustrat, és una petita enciclopèdia viva de personatges anònims entrevistats, d’elements del patrimoni revisitats, de paisatges vistos amb ulls d’ara, de memòria oral i fotogràfica conservada, d’oficis reexplicats pels protagonistes. L’any 2009 ja van merèixer el premi a

L’última llibertat, la grandesa nua de les aigües termals de Dorres

Pot semblar per la foto de crucificat aquàtic ajagut que m’han sorprès en una situació d’abandonament i placidesa immòbil. Però en realitat, estirat i en emulsió, em sentia més dret que mai. Impàvid en aparença, pletòric pell endins, més afermat que no estovat, assuavit i temperat que no prostrat, colpit i no gens tombat. "No-Tinc-Por". D’establiments d'aigües termals --que els romans ja van imposar com a costum civilitzat-- n’hi ha arreu d’aquest país i dels altres. Però banys termals espontanis a l’aire lliure com aquests de Dorres, a la Cerdanya, en queden ben pocs. La bassa termal de Jafre (Baix Empordà) s’ha vist violentada per un projecte immobiliari abandonat a mig construir, la de Fontcalda de Gandesa (Terra Alta), al congost del riu

Tres places de Roma: ramblejar a l’escalinata de Piazza Spagna (i 2)

Roma deu ser la ciutat de fora que estimo des de fa més temps. De tant en tant hi torno per retrobar amics (si no estan ocupats), per ramblejar al llarg de la monumental escalinata barroca de Piazza di Spagna (si no està en obres) per seure a prendre un o dos amari a la terrassa del bar de Piazza Farnese (si no és tancat) i mirar passar l’aire de la vida mentre jugo mentalment als daus amb els records: alguns fútils, altres exquisits i fragants com una ofrena als déus que no diuen mai res. Roma és una ciutat de places que se senten estimades, compreses, reconegudes, mentre es marceixen lentament amb la fe posada en algun futur, com un edifici de la memòria contra el temps que ho voldria

Avui, dia de dol i fermesa. Totes dues coses

Tres places de Roma: l’Ara Pacis reviscuda (1)

El centre urbà de la Roma imperial es troba des de fa més de vint segles al mateix lloc que el centre urbà de la ciutat d’avui. L’encavallament, la manera de cohabitar entre la història i el present és un dels atractius de la Urbs. Un punt precís d’aquesta cohabitació és l’Ara Pacis, el cèntric monument dels segle I aC recobert l’any 2006 per l’arquitecte modern Richard Meier, l’autor del blanc edifici barceloní del Museu d’Art Contemporani (MACBA) al Raval. La victòria de Richard Meier ha estat que aquest racó apartat a la vora del riu Tíber, dominat per una circulació automobilística densa i excloent, s’hagi convertit gràcies a la seva intervenció en una plaça agradable per a la gent. Davant d’això, les dades històriques del monument passen a un segon

L’essència del vell camí d’Ermedàs contra vents, xalets i marees

Ara el meu fill petit és més alt que jo, ha acabat la carrera i el màster i ha trobat una feina mileurista com qui troba un tresor. Però quan encara aprenia a caminar i el portava en el seu cotxet a fer la passejada de la tarda des de Calella de Palafrugell, solíem anar a veure les vaques de can Tibau al camí vell d’Ermedàs. Ahir hi vaig tornar a passar i les vaques encara hi són, multiplicades. Deu ser l’última explotació ramadera en activitat en ple empori turístic, a un tir de pedra de la platja, al “triangle d’or” de l’Empordà Petit. Segons el recorregut del dia, també podíem anar a veure unes altres vaques que pasturaven a la pujada de l’alzinar de “sa carretera veia” entre Calella i Palafrugell, a tocar del recinte del càmping La Siesta. Aquests ja eren animals

La inaudita sensualitat oriental de Cleòpatra, fantasia i realitat

L’any 2001 el Museu Britànic va dedicar una gran exposició a Cleòpatra, amb debat inclòs sobre el tema de la bellesa femenina, més concretament la mítica capacitat de seducció d’aquella reina egípcia sobre dos governants romans, Juli Cèsar i tot seguit Marc Antoni. L’egiptòleg francès Jean Yoyotte, autoritat mundial en la matèria, s’ha alçat contra la versió recollida pel novel.lista d’èxit Chistian Jacq sobre la lletjor de Cleòpatra, la qual permet alimentar fantasies més calentes sobre els seus altres elements inaudits de seducció. El debat continua. El catedràtic d’Arqueologia de la Universitat Rovira i Virgili, Joaquín Ruiz de Arbulo, manté en el recent i excel.lent llibre, malgrat el títol reductor de Roma explicada als joves (i als no tan

No sabem on són l’illa de Guam ni les muntanyes del Rif

La fanfarronada del dictador de Corea del Nord d’amenaçar amb armament nuclear l’illa de Guam, petit territori dels Estats Units enmig del Pacífic, no només ha provocat l’escalada d’amenaces de represàlia. També ha permès comprovar que la majoria de ciutadans dels Estats Units no tenen ni idea d’on es troba aquesta seva possessió insular. Alguns la situen just per damunt del Canadà. Això no hauria d’alimentar més del compte l’habitual mofa sobre les limitacions en geografia general dels habitants de la primera superpotència. Aquí ens passa exactament igual amb els veïns que pretenem ignorar olímpicament, malgrat les

Les velles havaneres de Ricard Balil són “ses seues”, amb els seus

Ahir divendres vaig tenir el plaer de presentar a l’auditori del Museu del Suro de Palafrugell el llibre de Ricard Balil (al centre de la foto) que avui dissabte ho serà a Begur pel professor Josep M. Fullola (a la dreta). És el tercer volum antològic d’unes Santes Escriptures, d’un autèntic Evangeli sobre velles havaneres i cançons de taverna, amb partitures i CD's de les 50 cançons incorporades aquesta vegada. L’autor hi ha dedicat tota una vida d’entusiasme constant. Ricard Balil és un dels fundadors de la Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell, que l’any passat celebrava la 50ena edició. Va cantar a totes les primeres edicions, primer en

El molí de la Muga, l’eternitat en aquestes terres

Jaume Farcy Vila, en Met de la Muga, és l’home de muntanya més pur, informat, humil, acollidor, esclavitzat i alhora lliure que he conegut. Tota la seva vida va ser una peregrinació com a treballador als masos de les remotes valls de la capçalera de la Muga, entre les comarques del Vallespir, la Garrotxa i l’Empordà. El 1963 es va poder assentar amb la seva dona, Nuri Naspleda Massanella, com a masover del molí de la Muga o Muga de Dalt, damunt mateix de la ratlla de França. Era l'últim habitat dels 26 masos veïns i exercia com a hostal. El riu de les temibles mugades brolla en aquest punt, abans de formar els aiguamolls de Castelló

La temptació d’acariciar la calidesa carnal del marbre

Per alguna raó equivocada, el marbre arrossega una imatge de gelor insensible i refractària. En canvi jo sempre l’he trobat una de les pedres més càlides, potser perquè l’associo a ciutats que estimo intensament. Pujar al Partenó d’Atenes, voltar-lo de prop i tocar furtivament les columnes de nivi marbre blanc del Pentèlic, encara que estigui prohibit, em continua despertant una emoció corpòria, física, biològica. El centre urbà de la Roma barroca –el mateix de la Roma actual-- està protagonitzat pel marbre travertí, el qual absorbeix la llum solar canviant i daura les parets de la Urbs amb la diferent intensitat del torrat, el rogenc o el pallós, dintre d’una gamma de matisos cutanis convertits en sensualitat viva. A la Florència

Les memòries d’Adrià reneixen a Tarragona, bona notícia

El gran emperador romà Adrià va néixer tres vegades. Primer l’any 76 dC a la colònia hispano-romana d'Itàlica, prop de Sevilla, d’on també era originari un altre gran emperador d’origen hispà, el seu antecessor i protector Trajà. Va tornar a néixer per segona vegada l’any 1951, amb l’èxit des de la primera edició de Memòries d’Adrià, la novel.la històrico-filosòfica escrita per Marguerite Yourcenar. La tercera vegada va ser dissabte passat a les pàgines de La Vanguardia. El diari anunciava amb desplegament informatiu i gràfic que les ruïnes de la vil.la romana dels Munts a Altafulla s'han d'atribuir a la residència construïda per allotjar l’emperador Adrià arran de la seva estada a Tàrraco l’hivern de l’any 121-122 dC, segons la nova interpretació argumentada