Tres places de Roma: ramblejar a l’escalinata de Piazza Spagna (i 2)

Roma deu ser la ciutat de fora que estimo des de fa més temps. De tant en tant hi torno per retrobar amics (si no estan ocupats), per ramblejar al llarg de la monumental escalinata barroca de Piazza di Spagna (si no està en obres) per seure a prendre un o dos amari a la terrassa del bar de Piazza Farnese (si no és tancat) i mirar passar l’aire de la vida mentre jugo mentalment als daus amb els records: alguns fútils, altres exquisits i fragants com una ofrena als déus que no diuen mai res. Roma és una ciutat de places que se senten estimades, compreses, reconegudes, mentre es marceixen lentament amb la fe posada en algun futur, com un edifici de la memòria contra el temps que ho voldria

Avui, dia de dol i fermesa. Totes dues coses

Tres places de Roma: l’Ara Pacis reviscuda (1)

El centre urbà de la Roma imperial es troba des de fa més de vint segles al mateix lloc que el centre urbà de la ciutat d’avui. L’encavallament, la manera de cohabitar entre la història i el present és un dels atractius de la Urbs. Un punt precís d’aquesta cohabitació és l’Ara Pacis, el cèntric monument dels segle I aC recobert l’any 2006 per l’arquitecte modern Richard Meier, l’autor del blanc edifici barceloní del Museu d’Art Contemporani (MACBA) al Raval. La victòria de Richard Meier ha estat que aquest racó apartat a la vora del riu Tíber, dominat per una circulació automobilística densa i excloent, s’hagi convertit gràcies a la seva intervenció en una plaça agradable per a la gent. Davant d’això, les dades històriques del monument passen a un segon

L’essència del vell camí d’Ermedàs contra vents, xalets i marees

Ara el meu fill petit és més alt que jo, ha acabat la carrera i el màster i ha trobat una feina mileurista com qui troba un tresor. Però quan encara aprenia a caminar i el portava en el seu cotxet a fer la passejada de la tarda des de Calella de Palafrugell, solíem anar a veure les vaques de can Tibau al camí vell d’Ermedàs. Ahir hi vaig tornar a passar i les vaques encara hi són, multiplicades. Deu ser l’última explotació ramadera en activitat en ple empori turístic, a un tir de pedra de la platja, al “triangle d’or” de l’Empordà Petit. Segons el recorregut del dia, també podíem anar a veure unes altres vaques que pasturaven a la pujada de l’alzinar de “sa carretera veia” entre Calella i Palafrugell, a tocar del recinte del càmping La Siesta. Aquests ja eren animals

La inaudita sensualitat oriental de Cleòpatra, fantasia i realitat

L’any 2001 el Museu Britànic va dedicar una gran exposició a Cleòpatra, amb debat inclòs sobre el tema de la bellesa femenina, més concretament la mítica capacitat de seducció d’aquella reina egípcia sobre dos governants romans, Juli Cèsar i tot seguit Marc Antoni. L’egiptòleg francès Jean Yoyotte, autoritat mundial en la matèria, s’ha alçat contra la versió recollida pel novel.lista d’èxit Chistian Jacq sobre la lletjor de Cleòpatra, la qual permet alimentar fantasies més calentes sobre els seus altres elements inaudits de seducció. El debat continua. El catedràtic d’Arqueologia de la Universitat Rovira i Virgili, Joaquín Ruiz de Arbulo, manté en el recent i excel.lent llibre, malgrat el títol reductor de Roma explicada als joves (i als no tan

No sabem on són l’illa de Guam ni les muntanyes del Rif

La fanfarronada del dictador de Corea del Nord d’amenaçar amb armament nuclear l’illa de Guam, petit territori dels Estats Units enmig del Pacífic, no només ha provocat l’escalada d’amenaces de represàlia. També ha permès comprovar que la majoria de ciutadans dels Estats Units no tenen ni idea d’on es troba aquesta seva possessió insular. Alguns la situen just per damunt del Canadà. Això no hauria d’alimentar més del compte l’habitual mofa sobre les limitacions en geografia general dels habitants de la primera superpotència. Aquí ens passa exactament igual amb els veïns que pretenem ignorar olímpicament, malgrat les

Les velles havaneres de Ricard Balil són “ses seues”, amb els seus

Ahir divendres vaig tenir el plaer de presentar a l’auditori del Museu del Suro de Palafrugell el llibre de Ricard Balil (al centre de la foto) que avui dissabte ho serà a Begur pel professor Josep M. Fullola (a la dreta). És el tercer volum antològic d’unes Santes Escriptures, d’un autèntic Evangeli sobre velles havaneres i cançons de taverna, amb partitures i CD's de les 50 cançons incorporades aquesta vegada. L’autor hi ha dedicat tota una vida d’entusiasme constant. Ricard Balil és un dels fundadors de la Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell, que l’any passat celebrava la 50ena edició. Va cantar a totes les primeres edicions, primer en

El molí de la Muga, l’eternitat en aquestes terres

Jaume Farcy Vila, en Met de la Muga, és l’home de muntanya més pur, informat, humil, acollidor, esclavitzat i alhora lliure que he conegut. Tota la seva vida va ser una peregrinació com a treballador als masos de les remotes valls de la capçalera de la Muga, entre les comarques del Vallespir, la Garrotxa i l’Empordà. El 1963 es va poder assentar amb la seva dona, Nuri Naspleda Massanella, com a masover del molí de la Muga o Muga de Dalt, damunt mateix de la ratlla de França. Era l'últim habitat dels 26 masos veïns i exercia com a hostal. El riu de les temibles mugades brolla en aquest punt, abans de formar els aiguamolls de Castelló

La temptació d’acariciar la calidesa carnal del marbre

Per alguna raó equivocada, el marbre arrossega una imatge de gelor insensible i refractària. En canvi jo sempre l’he trobat una de les pedres més càlides, potser perquè l’associo a ciutats que estimo intensament. Pujar al Partenó d’Atenes, voltar-lo de prop i tocar furtivament les columnes de nivi marbre blanc del Pentèlic, encara que estigui prohibit, em continua despertant una emoció corpòria, física, biològica. El centre urbà de la Roma barroca –el mateix de la Roma actual-- està protagonitzat pel marbre travertí, el qual absorbeix la llum solar canviant i daura les parets de la Urbs amb la diferent intensitat del torrat, el rogenc o el pallós, dintre d’una gamma de matisos cutanis convertits en sensualitat viva. A la Florència

Les memòries d’Adrià reneixen a Tarragona, bona notícia

El gran emperador romà Adrià va néixer tres vegades. Primer l’any 76 dC a la colònia hispano-romana d'Itàlica, prop de Sevilla, d’on també era originari un altre gran emperador d’origen hispà, el seu antecessor i protector Trajà. Va tornar a néixer per segona vegada l’any 1951, amb l’èxit des de la primera edició de Memòries d’Adrià, la novel.la històrico-filosòfica escrita per Marguerite Yourcenar. La tercera vegada va ser dissabte passat a les pàgines de La Vanguardia. El diari anunciava amb desplegament informatiu i gràfic que les ruïnes de la vil.la romana dels Munts a Altafulla s'han d'atribuir a la residència construïda per allotjar l’emperador Adrià arran de la seva estada a Tàrraco l’hivern de l’any 121-122 dC, segons la nova interpretació argumentada

Descrèdit del curt estiu de l’anarquia a Puigcerdà, l’any 1936

Puigcerdà ja era l’any 1936 una vila d’estiueig aristocràtic on els treballadors vivien en dures condicions al costat dels xalets alpins de la “Suïssa catalana”. La sublevació militar del 18 de juliol contra el govern de la República es va encaixar aquí com a tot arreu, amb la diferència que a Puigcerdà no hi havia guarnició militar. El Comitè Antifeixista va assumir-hi el poder i els anarquistes van protagonitzar la gestió dels afers públics, fins a ser esclafats l’abril del 1937 per les forces regulars dels governs de la Generalitat i de la República. La liquidació de l’anarquisme a Puigcerdà va ser el precedent immediat de la mateixa operació a escala de tot Catalunya, arran dels Fets de Maig del 1937 a Barcelona. La curta hegemonia anarquista a la

L’aventura de Verdaguer al Pirineu relatada per la revista “Descobrir”

El dossier central de l’últim número d’agost de la revista Descobrir sobre el “Pirineu de Verdaguer” juga amb un as a la màniga: els col.laboradors que alimenten el dossier escriuen molt bé i parteixen de la base que l’epopeia poètica de mossèn Cinto al cèlebre llibre Canigó va anar acompanyada per una novel.la d’aventures: les pròpies excursions del capellà sobre el terreny, el seu treball de camp que donaria peu a l’extraordinària riquesa del poema. Les anades de Verdaguer al Pirineu ja van ser descrites al llibre del 1953 Excursions i sojorns de Jacint Verdaguer a les contrades pirinenques, de Josep M. de Casacuberta, i a les múltiples biografies sobre l’autor, algunes ben recents. Però no sempre és fàcil posar en el seu context l’obra literària de mossèn Cinto, relatar-la amb llenguatge d’avui, com fan Torrents, Villaró,

El Mas Cornet del coll de Banyuls, una rehabilitació militant

També publicat a la revista "Alberes", estiu 2017 

No queda cap mas habitat al llarg dels deu quilòmetres de carretera actualment asfaltada que separen el poble d’Espolla del Coll de Banyuls fronterer. En canvi proliferen al llarg dels altres deu kilòmetres que discorren, de l'altre cantó, entre vinyes des del Coll fins a la platja de Banyuls: el mas Atxer, el mas Parer, la masoveria de l’escultor Arístides Maillol convertida en petit museu, el mas Paroutet amb el celler Berta-Maillol, el mas Blanc, el mas Trouillet... La rendibilitat de la vinya i la proximitat del nucli urbà de Banyuls els ha donat una segona vida, productiva o residencial. D’aquest cantó de la ratlla de frontera, el mas Girarols

Se’n diu tocar amb unció, ja sigui Bach o tango

La primera nota que anuncia el tema melòdic del tango Niebla del Riachuelo és un Re menor greu, cavernós i alhora cristal·lí. Aquesta primera nota se’m clava a l‘estómac perquè sé la bellesa commovedora que ve a continuació. El tema va ser escrit el 1937, en un moment d’alta inspiració lírica, amb  música de Juan Carlos Cobián i lletra d’Enrique Cadícamo. Evoca un dels boirosos ravals portuaris de Buenos Aires, el Riachuelo. Actualment s’ha convertit en una visita típica, però al moment de compondre’l era un lloc més incert i apartat. La primera nota vibrant del tango que porta el seu nom, lentament allargada, evoca aquella boira i sembla gairebé la sirena d’un vaixell en la tenebra. Durant una recent sobretaula el van interpretar amb unció Almut Welmann al bandoneó i Carlos Padula a la guitarra. Se’m va clavar a l’estómac, commogut. La definició d’unció al.ludeix a l’acció d’ungir amb alguna essència una persona o cosa per tal d’ennoblir-la o curar-la. Per analogia, assenyala també la dolçor amb que s’arriba a dignificar un moment especialment reeixit, fins acostar-lo al

El món s’acaba: és una evidència científica, no un vaticini

Amb pocs dies de diferència dos reconeguts científics han recordat amb contundència allò que ja sabem sense voler-ho saber: el planeta Terra se’n va en orris pel mal ús creixent dels humans. Al cosmos hi ha milers de milions de planetes, però només en un s’hi ha desenvolupat la vida. Fa 3.500 milions d’anys les molècules van formar a la Terra estructures capaces de reproduir-se i fer néixer les primeres cèl.lules, les quals es convertirien en organismes cada cop més complexos que colonitzarien aquest planeta. Un mamífer vertebrat de la família dels micos va desenvolupar el cervell més que altres sers vivents i va donar peu a l’Homo sapiens fa tot just 100.000 anys. Aquest centenar de mil.lenis de vida intel.ligent de la Terra va transcórrer a un ritme que es veuria  alterat i accelerat per tres revolucions

La llum de Delfos és l’obra mestra, el paisatge el millor museu

Dels dos milions de visitants anuals de Delfos, ben pocs s’instal,len als hotels de la localitat. Hi arriben per milers cada matí a bord dels autocars que cobreixen els 160 km de distància des d’Atenes, en visites organitzades d’un sol dia. Hi fan una ullada i unes quantes fotos, però es perden el principal tresor dèlfic: la sortida del sol i el crepuscle més commovedors del món, a redós dels cims nevats del mont Parnàs i acarats a l’ondulat bosc d’oliveres, vinyes i barrancs, el vibràtil riu gris argentat que s’estén fins el port d’Itea i el mar de Corint, al llarg d’un faldar panoràmic puntejat en alguns moments de

Viure de l'aigua termal, el petroli d’alguns pobles

 També publicat a la revista "Alberes", estiu 2017

La prodigalitat dels cursos d’aigua al vessant nord del Pirineu, a la falda del Canigó i de l’Albera, ha alimentat una pràctica pionera del termalisme. Avui es concentra als establiments especialitzats de cinc municipis: els Banys d’Arles (Amélie-les-Bains), Vernet (Vernet-lesBains), Molig (Molitg-les-Bains), Prats de Molló-la Presta i, finalment, el Voló. Encara caldria afegir-hi les piscines termals a l’aire lliure que proliferen a la comarca de la Cerdanya, per exemple als municipis de Fontpedrosa, Dorres, Llo o Oleta. Els romans ja van

La filosofia d’Aristòtil davant l’immortal arròs a la cassola de Can Mach

L’any 1936 Antoni Mach Caritg i la seva dona Maria Nogué van començar a fer menjars per als caçadors, contrabandistes i transeünts del recòndit camí fronterer entre Tapis (veïnat disgregat de Maçanet de Cabrenys, Alt Empordà) i Costoja (Vallespir) del costat francès. Cuinaven un abundant arròs caldós a la cassola, que solia incorporar conill, senglar i bolets. El fill Francesc Mach Nogué i la seva dona Rosa Valls van continuar el negoci, a l’hostal Can Mach de Tapis. El 1989 van fer una important ampliació del restaurant, amb un menjador de 180 places i després un supermercat als baixos per a la clientela francesa atreta per la diferència de preus. El nét Antoni Mach Valls i la seva dona Cati Batlle Pujol regenten avui l’establiment, al quan han afegit un petit hotel. Les dependències encavallades de Can Mach són ara gairebé més extenses que el minúscul nucli fronterer de 30 habitants de Tapis. El besnét és a punt de prendre el relleu. Aquell llegendari

L’Esculapi i la Venus d’Empúries resulta que no ho són

La part superior de l'estàtua en marbre del cèlebre Esculapi d’Empúries va ser descoberta el 25 d'octubre del 1909 i la inferior el 6 de novembre següent. Totes dues es trobaven a l'interior de la mateixa cisterna, amuntegades amb altres peces menors, probablement a l'espera de ser llançades a un forn de calç durant la decadència i despoblament de la ciutat greco-romana. L'escultura tenia de 2,15 metres d'alt. És l'única d'estil grec d'aquestes dimensions trobada a la Península Ibèrica i a tot el Mediterrani occidental, per bé que esculpida durant l'època següent de domini romà. Es va convertir immediatament en principal símbol de l'excavació iniciada a Empúries, la premonició dels tresors que podia reservar el jaciment. La troballa d'una

La pel.lícula “Dunkerke” calla el vergonyós paper del general Fagalde

Aquest cap de setmana s’ha estrenat als cinemes l'espectacular pel·lícula Dunkerke sobre la fugida de 340.000 soldats anglesos i francesos a través d’aquell port atlàntic francès del Canal de la Mànega, arran de la imparable invasió alemanya del juny del 1940, al començament de la Segona Guerra Mundial. Res a veure amb la ressonància del mateix port cinc anys més tard, amb motiu del desembarcament aliat. El general francès responsable de l’operatiu d’evacuació a Dunkerke el 1940 va ser Bertrand Fagalde, tristament conegut un any abans pels 450.000 refugiats republicans espanyols que ell mateix va rebre en