Els elefants d’Aníbal no van passar per la Jonquera

Els elefants de l’exèrcit cartaginès d’Aníbal en ruta contra Roma a través del Mediterrani ibèric són la imatge d’impacte d’una guerra de proporcions insòlites que va determinar el futur històric de tota la regió. Potser són l’anècdota, però reflecteixen fins avui la magnitud d’un desplegament mai no vist. La ciutat de Cartago s’havia convertit en autèntic imperi, fundat 700 anys abans pels comerciants fenicis al litoral de l’actual Tunísia. Els cartaginesos van començar a ocupar militarment el sud de la península Ibèrica l'any 237 aC a partir del vell port fenici de Gadir (Cadis), per compensar la pèrdua de Sicília arran de la primera guerra púnica. El tractat entre Roma i Cartago de l'any 226 aC cedia als cartaginesos tota la costa mediterrània ibèrica fins l'Ebre. Aníbal va trencar el pacte l’any 218 aC, va assetjar i destruir Sagunt

No he pogut tornar a abraçar mai més el plàncton com a Cala Jóncols

Abans les vacances d’estiu duraven més i permetien dedicar una setmana sencera a l’expedició a bord de la barca familiar de Calella de Palafrugell fins a Cadaqués. Alguns anys la navegació resultava plàcida i innocent, encara que fos llarga i incòmoda. Un cop superat el cabotatge de Tamariu, enfilàvem el cap de Begur com si fossin les columnes d’Hèrcules de la nostra aventura anual. Els camins que coneixíem de memòria per terra, apareixien ara des d’una altra perspectiva. Cada any renovàvem la sensació que l’autèntica boca de l’escenari del paisatge és des d’en mar, com si recorre’l la resta de l’any a peu representés tot just transitar-ne

No és cert que la guerra de l’Orient Mitjà no es pugui entendre

També publicat a Eldiario.es

Una dita suposadament enginyosa pretén: “Si creus que entens l’Orient Mitja, és que te l’han explicat malament”. Aquesta falsa idea vol escenificar la confusió per encobrir la política colonial que martiritza fa un segle la regió del món musulmà tan rica en hidrocarburs i tan pobre en desenvolupament social, exportadora la seva revolta a través del terrorisme gihadista, a part de les guerres internes. L’atapeït mosaic de països i de faccions enfrontades són conseqüència d’un altre vell adagi, aquest cop ben cert i comprovat: “Divideix i venceràs”. La diferència de nivell de vida entre la riba europea i la musulmana del Mediterrani és escandalosa.

La carnositat d’un bon havà, des d’abans d’encendre’l

Molt, molt, molt de tant en tant encara fumo un havà, més que res perquè no es perdi la mena. M’agrada des d’abans d’encendre’l, sobretot abans d’encendre’l. La il.lusió de la passió s'encén sempre abans de calar-hi foc, un instant que generalment significa l'inici de la seva extinció. Primer de tot, la vistositat d’un bon havà presenta entre els dits una carnositat evident, aconseguida en un llarg procés manual d'habilitats d’elaboració, una escala de tonalitats brunes només comparable al bronzejat de la pell humana. D’entrada, un bon puro es fa mirar. El tacte supera tot seguit la satisfacció de la vista, sobretot quan la turgència del puro també es mèrit del propi fumador, que ha sabut conduir amb sistemes domèstics d'humectació l'última

Els vaticanòlegs sempre tenen tema per fregar-se les mans

L’arquebisbe jesuïta mallorquí Luis Ladaria Ferrer acaba de ser nomenat al Vaticà prefecte de la Congregació de la Doctrina de la Fe. L’endemà el diari italià La Reppublica ja li recordava en portada que es troba implicat en un cas d’encobriment d’un capellà pederasta condemnat per la justícia. El diari reproduïa el document signat el 2012 per Ladaria en el qual instava el superior de la comunitat del capellà implicat a no divulgar el motiu de la seva suspensió, “per no escandalitzar els fidels”. Els diaris italians practiquen amb fervor la informació sobre temes del Vaticà perquè el gènere de la vaticanologia gaudeix d’un ampli interès entre els

Contemplació de la puresa de to de l’illot d’Es Cucucuruc a Cadaqués

Un illot minúscul adquireix a la badia de Cadaqués la importància de les coses modestes i alhora crucials. El cònic escull d’es Cucurucuc s’ha convertit en anagrama del municipi, un senyal d’identitat dels cadaquesencs. Tal com diu amb orgull la vella dita local: “Qui no ha vist es Cucurucuc ni sa platja Confitera ni sa nena d’en Clapés, no ha vist res de Cadaqués”. Contemplar es Cucurucuc des de la riba em procura cada vegada una sensació física de retrobada amb la bellesa, dintre de la qual hi caben l’harmonia i també el caos. Em desperta un impuls de tendresa, m’allunya de la indiferència, em recorda aquella absència de neguits que els vells grecs anomenaven ataràxia. Poso en remull al voltant de la silueta des Cucurucuc algunes idees perquè es

Ahir vam fer reviure Astor Piazzolla al saló de casa, entre amics

Aquest dimarts 4 de juliol es compleixen 25 anys de la mort del compositor Astor Piazzolla i el vam voler recordar ahir a casa amb un dinar de bandoneons. Vam muntar un asado i a la sobretaula vam escoltar la seva música viva, en viu. Com que les nostres normes no són d’estricta observança, al costat de temes de lluïment de Piazzolla com el preludi de "The Rough Dancer and The Cyclical Night", "Decarísimo", "Jacinto Chiclana", "Revirado" o "Chiquilín de Bachín", s’hi va colar algun preludi de J.S. Bach i la "Milonga que peinas canas", que només en aparença no hi tenen res a veure. La música d’Astor Piazzolla és una de les millors expressions que l'Argentina moderna ha donat al món i és bo recordar-ho amb qualsevol ocasió. Va ser una

Trist balanç del gran parc urbà a la muntanya barcelonina de Monjuïc

Va costar una millonada, dintre dels pressupostos olímpics del 1992, restaurar la imitació de cartó-pedra del monestir de l’Escorial construïda a Montjuïc arran de l’Exposició Universal del 1929 que alberga des del 1934 el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Potser hauria estat més assenyat construir un edifici nou, però els arquitectes amb poder de decisió van al.legar que la baluerna ja forma part de l’sky-line de la ciutat i que calia potenciar els usos ciutadans de la muntanya de Montjuïc. Aquella decisió continua avui ranquejant ostensiblement, sobretot per l’oposició frontal de la Generalitat pujoliana a fer arribar el metro a la muntanya. El gran parc urbà de Montjuïc continua a les beceroles, i sense metro. El MNAC rehabilitat ha patit

La Carmen de Bizet vol conservar la casa idíl.lica a Bougival

El món una mica mitòman de l’òpera s’acaba de mobilitzar per salvar la casa del compositor Georges Bizet a Bougival, idíl.lica localitat d'estiueig als afores parisencs banyats pel Sena, immortalitzada pels pintors impressionistes. El compositor va escriure-hi la cèlebre òpera Carmen i va morir-hi tres mesos després del fiasco de l’estrena a París, el 1875, als 36 anys. L’actual campanya de finançament participatiu vol comprar el xalet i convertir-lo en l’Espai Carmen d’un Centre Europeu de la Música. Aquesta òpera sobre la fogosa cigarrera sevillana és avui una de les més representades de totes arreu del món, conjuntament amb Aida i La traviata. També és una de les mostres més representatives del gènere francès de

La mort del noble Vehí i la vida del músic Bastons, ahir a Palafrugell

Ahir el diari portava l’esquela de Josep M. de Vehí Gatius, traspassat a Palafrugell als 88 anys, hereu del fortificat i restaurat mas Borrrull o castell de Santa Margarida que despunta a la sortida de la vila en direcció a Llafranc i Calella. A l’esquela figurava sota del nom la condició de Cavaller del Reial Estament Militar del Principat de Girona. Formava part de la noblesa per herència i el recordo vivament com a pagès per vocació i per hobby. Quan em desplaçava cada dia entre Palafrugell i Calella, solia deixar de costat l’autovia estrenada el 1967 i agafava “sa carretera veia”. Després del primer trencant d’Ermedàs, “sa carretera veia” descriu un revolt tancat que rodeja la propietat del Mas Borrull. A la sortida del revolt trobava quasi sempre

Al far de Sant Sebastià encara hi caben més coses, com a l’eternitat

L’Ajuntament de Palafrugell acaba de destinar un pressupost de 93.000€ a obrir el nou Espai Sant Sebastià, un petit centre de descoberta del patrimoni i el paisatge d'aquesta muntanya litoral tan estimada, amb el far, l’ermita i l’hostatgeria al seu cim panoràmic. El consistori ha fet santament. Sant Sebastià de la Guarda és el rovell de l’ou de la contrada per múltiples raons superposades. Avui tot plegat es troba dominat pel turisme, però l’indret suma un poblat iber del segle VII aC excavat i exposat al públic, una ermita amb torre de guaita del segle XV, una hostatgeria del segle XVIII convertida en hotel de luxe de 9 habitacions i el far més

Quan defensar la bellesa causa polèmica, les bruixes es pentinen

L’única vegada que m’han cridat l’atenció al diari on col.laboro va ser arran de les reaccions femenines contra un article meu sobre l’ús que fa de la bellesa física a l’escenari la reconeguda violinista Anne-Sophie Mutter. Deia que la gran intèrpret alemanya és guapa i sempre ha tingut interès a posar-ho de relleu als concerts. El fet ha presidit la seva carrera, conjuntament amb el so que sap extreure dels dos Stradivarius que posseeix. Ja era guapa i dotada als 14 anys, quan Herbert Von Karajan i la Deutsche Gramophone --que venia a ser el mateix-- la van fitxar per convertir-la en estrella mundial. “Els vestits que em poso per sortir a

El nou museu de Perpinyà treu rendiment de les tres estades de Picasso

El Museu d’Art de Perpinyà inaugurava ahir amb gran aparat oficial la seva renovació, per compensar llargs anys de llangor de l’establiment. Ho fa amb una exposició temporal dedicada a les estades de Picasso a Perpinyà, del 1953 al 1955, sempre al cèntric palauet dels amics Paule et Jacques de Lazerme, al carrer de l’Angel núm. 16. A partir del 1979 aquesta casa es convertiria en museu municipal Jacint Rigau, amb el nom del pintor que va néixer entre les seves parets el 1659. Un cop traslladat a París, va optar per anomenar-se Hyacinthe Rigaud en convertir-se en retratista de la cort de Lluís XIV i de Lluís XV, en pintor oficial de Versalles. A l’època de les tres estades de Picasso, a la planta baixa hi tenia botiga oberta el fotògraf Raymond Fabre, el qual va poder retratar-lo amb deteniment, tant a l’estudi com pel carrer. La seva foto de Picasso cofat amb barretina, feta a Perpinyà el 1954, va ser subhastada per 24.000€ el maig del 2016 a la galeria vienesa Westlicht.  Picasso, resident a París, ja havia estiuejat a la vila veïna

Els blaus renaixentistes de Fra Angelico en la lluminositat solar d’aquests dies

La lluminositat solar d’aquests dies em fa pensar amb insistència en la pintura de Fra Angelico, els blaus de lapislàtzuli que aplicava al cel d’alguns quadres i als mantells més destacats de la Verge a les diferents Anunciacions que va pintar. El seu gran retaule de l’Anunciació que es troba al museu del Prado és sens dubte més elaborat que el fresc de proporcions similars sobre el mateix tema pictòric que es contempla al convent de Sant Marc de Florència. Però l’Anunciació florentina de Fra Angelico juga amb un as a la màniga imbatible. Es troba al mateix lloc per al qual va ser pintat al voltant del 1440, el tram de passadís estratègicament

El noble art de caminar i el centenari de H.D. Thoreau

Sortir a caminar també pot constituir una manera de mirar endintre, tal com recorda Toni Montesinos a la seva recent biografia sobre Henry David Thoreau titulada El triunfo de los principios. Cómo vivir con Thoreau. L’anarquista i filòsof estatunidenc va ser un precursor de l’ecologisme polític enfront de la idea de progrés inculcada per industrialització, amb llibres com Caminar i Walden o la vida als boscos. El 12 de juliol vinent s’escau el centenari de la seva naixença i es multipliquen les reedicions. S’han publicat llibres de tota mena sobre el noble art de caminar, des del clàssic de Thoreau fins el més recent Caminar per ser feliç, de Lluís Garrofé i Josep R. Ribé. Qualsevol activitat és susceptible de ser escrita, com a succedani evocatiu de

Pep Guardiola també ens ensenya l’origen de l’Univers, en menys d'un minut

El futbolista Pep Guardiola sap una mica de tot. Acaba de protagonitzar un espot televisiu de la cervesa mexicana Tecate en el qual actua de professor dalt d’un estrada i diu: “Hi ha moltes teories sobre l’origen de l’Univers. La més encertada és que el big bang, la gran explosió, el gran esclat, va ser una simple i meravellosa puntada de peu inicial, una puntada de peu que va desencadenar la vida”. Ell es refereix al futbol, naturalment, però no va tan desencaminat pel que fa al procés, a la gestació del món. Els cosmòlegs creuen que l’origen de tot plegat es troba en el big bang, la

Nostàlgia de la gelera i de la vaca al peu del Canigó

Quan arriba l’estiu m’agradava pujar amb el jeep de lloguer col.lectiu del municipi de Vernet fins el refugi de Cortalets, situat a 2.150 metres d’altitud sota el pic del Canigó, pel plaer de tocar la neu de la gelera en plena canícula. Ara la majoria de geleres pirinenques de neu perenne es fonen a l’estiu per culpa de l’escalfament global. L’espai que ocupaven apareix com un simple rostoll i per algun motiu sento cada any la seva nostàlgia. El refugi de Cortalets és el final del trajecte motoritzat, un punt a partir del qual cal pujar a peu durant una horeta o dues l’últim desnivell de 634 metres per arribar al cim del Canigó. Cadascun d’aquells

Els humans som micos africans guarnits, dubtosament evolucionats

La noció de “prehistòric”, “primitiu” o bé “civilitzat” és molt relativa. La definició depèn de la mentalitat de cada època. Creure que els humans som la raça més desenvolupada pel fet d’haver dominat les altres resulta molt dubtós. L’home no deriva dels micos, és un mico. L’Homo sapiens es va diferenciar dels altres micos per la capacitat exclusiva de parlar, construir frases i ajuntar-les per expressar idees. Els altres simis (goril·les, ximpanzés) tenen memòria, poden aprendre uns centenars de paraules, però no confegir frases noves. Alguns ocells posseeixen cinquanta cants diferents i cadascun d’aquests cants expressa un sentit, una informació, però no saben combinar-los. Tenen llenguatge, però no tenen gramàtica. Els científics

Avui parlem d’amor, com ho poden fer els cecs o els visionaris

Ningú no sap ben bé què diantre és l’amor, però tothom intueix que sense això la vida és d’un gris asfàltic molt pronunciat. Quan a la pel.lícula El nom de la rosa el jove novici Adso de Melk li pregunta al seu mestre franciscà i antic inquisidor fra Guillem de Baskerville, encarnat per Sean Connery, si la vida no seria molt més tranquil.la en cas que Déu no hagués inventat l’amor, Baskerville li contesta: “Sí… quanto tranquilla, quanto noiosa!”. És clar, naixem necessitats. La vida és intercanvi, diàleg, suma. Sens dubte, ningú no pot donar tot el que li falta a un altre si aquest si no sap trobar-ho en ell mateix. Però una part del que li falta, sí. La primera persona que cal complaure és un mateix, no buscar només a fora. L’amor existeix des del moment que una cèl.lula va

El mar no sempre es deixa escriure, de vegades no vol

Les estadístiques indiquen que Catalunya té 300 dies de sol per any i Holanda en té 80. El sol procura aquí sessions gratuïtes de fototeràpia. Diuen que el mal temps de Boston ajuda els científics a investigar. Diguin el que diguin, no es viu igual un dia assolellat que un dia ennuvolat o plujós, quan el cel es fa el pipí a sobre. Tot és relatiu, les clemències i les inclemències. La part de qualitat de vida que proporciona el confort climàtic natural no es paga amb diners. No depèn només del clima, això també és cert. A l’interior dels habitatges desafavorits dels països temperats s’hi pot passar molt fred a l’hivern i, en canvi, als dels països gèlids benestants viure-hi en mànigues de camisa. També ho tinc comprovat. El clima no és aliè al fet que