Elogi quotidià de la primera llum del dia, projectada de cop

No sempre he estat matiner, últimament sí. La primera claror em desvetlla l’avidesa de mirar el món. La mateixa atmosfera que el vespre anterior semblava esgotada, compareix plena de promeses, acollidora com un llençol net, vernissada amb colors nous que s’ofereixen a ser compartits. Em produeix una sensació de petit prodigi i em fa esbossar un somriure, avivar el pas, acollir la carícia del sol amb una salutació celebratòria i sentir l’esperança activa de no arribar al vespre defraudat. La primera llum del dia m’inspira confiança, com una garantia de continuïtat regulada de més amunt que les vel.leitats de les regles humanes. Cap altra hora no té aquesta mateixa llum projectada de cop. L’escenari passa en pocs instants d’un estat visual

Retorn a la incompresa “tebaida” del Coll de Banyuls

En una ocasió el reconegut escultor rossellonès Arístides Maillol va portar d’excursió un dels seus famosos amics pintors de París a la vall del Coll de Banyuls, al confí de la ratlla de frontera pirinenca quan es troba amb el Mediterrani, on l’escultor havia nascut i on li complaïa treballar en contacte directe amb la naturalesa. Es va sorprendre de la decepció del visitant: "Aquí vam menjar un conill amb Maurice Denis. Ho va trobar trist. Deia que era una tebaida. Estava acostumat a Itàlia, comprèn vostè, on les coses són més llepades, massa boniques. No estan acostumats a aquesta naturalesa d’aquí, no l’entenen. Aquí és Sicília, és Grècia"...  Val a dir que la Tebaida és una regió desèrtica de l’Antic Egipte a la qual es retiraven monjos

Quatre personatges populars reals, mites literaris i perfectes desconeguts

També publicat a Revista de Girona, maig-juny 2017.

Per la pèrdua d’un fill i la traïció de la muller, l’humil sabater pegot del poblet d’Ordis, prop de Figueres, es va lliurar a la vida errant i, amb una canya als dits com a batuta, dirigia l’orquestra de la tramuntana al llarg de la comarca. El poeta Carles Fages de Climent el va convertir en mite poètic i heroi de llegenda. El llarg poema Balada del sabater d’Ordis, una de les millors obres de tota la producció de Fages, va ser publicat el 1954 amb pròleg d’Eugeni d’Ors i il.lustracions de Salvador Dalí. La vida real de Fages de Climent també

Goteres a la flamant reconstrucció de la Zona Zero de Nova York

Quinze anys després de l’atemptat contra les Torres Bessones de Nova York que va costar prop de 3.000 vides, la Zona Zero de la catàstrofe es troba reconstruïda. Fa dos anys va obrir les portes el nou gratacels de 104 pisos que ocupa el lloc de les torres abatudes. No van fer cap acte inaugural, no es va tallar cap cinta. Els primers 500 empleats van estrenar les oficines. Volia simbolitzar la capacitat de superació de la barbàrie terrorista, el repte del retorn a la normalitat, una mirada al futur. Fa un any obria al subsòl de la Zona Zero el nou hub o intercanviador de transport públic (onze línies de metro, trens de rodalies i terminal del ferri) dissenyat per l’arquitecte Santiago Calatrava amb dues enormes ales d’acer a la superfície emergida del

Antonio López, insigne marquès de Comillas, no va ser l’únic negrer

L’home de negocis Antonio López y López, primer marquès de Comillas, va obtenir una part de la seva immensa fortuna amb el tràfic d’esclaus entre Àfrica i la colònia espanyola de Cuba. Mereix que sigui suprimit el monument aixecat el 1884 en honor seu a la plaça barcelonina situada al capdavall de la Via Laietana, al costat de l’edifici de Correus. L’Ajuntament ha anunciat que ho farà abans de finals d’any, dintre de les actuacions urbanístiques que du a terme al llarg d’aquesta artèria urbana. L’estàtua ja va ser retirada durant la Guerra Civil, després d’una campanya del setmanari La Campana de Gràcia, però es va veure

França pot ser pitjor que Trump i el Brèxit

També publicat a Eldiario.es

Quasi tothom dóna per fet que a la segona volta de les eleccions presidencials franceses de diumenge vinent el financer Macron guanyarà la neofeixista Le Pen, igual com donaven per fet que Hillary Clinton s’imposaria a Donald Trump i el seny prevaldria al referèndum anglès del Brèxit. Cada dia que passa es disparen noves alarmes sobre les possibilitats de Marine Le Pen i la portada del Libé l'endemà podria ser com la simulació adjunta, si la unió sagrada del “front republicà”, tots contra ella, deixa d’actuar per cansament i l’abstenció arriba al 30%. Per cansament i per alguns motius més. La globalització no ha provocat només la crisi econòmica de les retallades, l’atur i la corrupció. Ha avariat la confiança en la versió del sistema democràtic que ha regit els últims temps. El centre-dreta patrimonial s’ha vist desacreditat amb insistència, els socialistes s’han volatilitzat per mèrits propis. El jove Emmanuel Macron és un producte improvisat de l’alta costura financera, la seva gestió com a ministre d’Economia del 2014 al

Begurencs: obriu d’una vegada la reixa de Puig Son Ric!

Begur és un poble de turons que s’aboquen sobtadament al mar i formen, en l’estremiment del capbussó, algunes de les cales de roca més afortunades de la Costa Brava: Sa Riera, Sa Tuna, Fornells, Aiguablava, Aiguafreda... El més alt d’aquests turons és Puig Son Ric (325 m). Ahir vaig pujar-hi en un acte expiatori, acompanyat per l’autor de l’article “He tornat a Son Ric”, escrit l’any 2003 a la revista begurenca Es pedrís llarg. Es tracta d’un dels miradors més emotius del sentit melòdic, de l’aura i el fulgor d’aquest paisatge del mar i la cassola de Begur. Ofereix una cosmovisió precisa, un borbolleig fervorós del dret innat a la bellesa, el qual s’hauria de veure garantit a la

L'afer del mosaic romà d'Ifigènia a Empúries, ilegalitats i entrebancs

Arrencar i comercialitzar privadament qualsevol peça arqueològica no constituïa delicte fins la Llei d'Excavacions i Antiguitats del 1911. Només era un fet denunciat per historiadors i grups dotats d'esperit cívic. L'anomalia va arribar a extrems molt acusats a Empúries. Alguns erudits més desaprensius, vinculats a la Comissió de Monuments gironina i a les autoritats provincials, van constituir l'1 de desembre de 1848 davant notari a l'Escala una societat privada destinada a adquirir un terreny d'Empúries al qual acabaven de trobar el cèlebre mosaic romà del segle I aC amb una representació del mite del sacrifici d’Ifigènia a Àulida. La peça, d’uns 55 cm d'ample per 60 cm de llarg, és una de les més importants i més completes trobades al jaciment emporità. L'objectiu de la compra del solar era considerar el mosaic propietat particular i posar-lo a la venda com a tal. Un dels signants de la nova societat era Gabriel de Molina, secretari de l'ajuntament escalenc i autor del capítol dedicat a Empúries al Dicccionario

Els homes no sabem desxifrar la música dels ocells

Quan arrenca el mes de maig i surto de la ciutat, em fa il.lusió parar l’oïda al cant del rossinyol. Cada any ho tinc més difícil. La reducció dels espais oberts de pastures i prats de cereals, així com l’ús de pesticides, ha incidit en la disminució de múltiples espècies. Avui la més abundant a Catalunya és la dels pinsans (11 milions d’exemplars), seguida pels pardals (6 milions) i els estornells (4 milions). Però no canten com el rossinyol, ni de bon tros. El diari The Times anuncia tradicionalment la notícia de la primera nit de gala del rossinyol, del nightingale. Algunes localitats rurals del sud-est anglès en convoquen audicions als seus

Pepet i Xicu Florian, tan lluny de la seva platja de Sa Riera

Alguns estius, de jove, baixava a la platja de Sa Riera per saludar i escoltar les històries salabroses d’en Pepet Florian (a la foto) i el seu germà petit Xicu Florian. Josep “Pepet” Pi Amat, de can Florian, fill de Florian i Reparada, havia vingut al món el 20 de novembre del 1900 a Begur. El germà petit, Francesc “Xicu” Pi Amat, tenia a gala ser l’únic begurenc nascut a Sa Riera mateix, “a sa llongada de l’aiga”, el 23 de febrer del 1922. Tres anys més tard Pepet posava el primer motor a la barca de la família, de manera que ja no va caldre remar tant. Als 12 anys Xicu començava a treballar de pescador en el sentit professional, tot i que ja s’embarcava als sardinals dels pescadors de l’Estartit des dels 6 anys. Als 23 es va casar amb Maria Romaní Tarragó, que va morir el 1996, el mateix any que Pepet Florian. El 26 d’octubre del 1990 Pepet va publicar una carta al director al diari gironí El Punt, signada conjuntament amb dos altres vells pescadors de Sa Riera, el seu cosí Florian “Floris” Pi Ferriol i Joan “Lill” Deulofeu Ferriol (alhora fundador de l’Hotel Sa Riera). Es

Ahir vaig descobrir els miravinyes al mar de ceps del Penedès

Ahir vaig anar a descobrir el nou invent dels miravinyes, els miradors de vinyes construïts des de fa dos anys a diversos punts de la comarca del Penedès. El primer de tots va ser el Mirador del Circell a les Gunyoles, un dels nuclis del terme municipal disgregat d'Avinyonet del Penedès (1.650 hab), a 8 km de Vilafranca. El nom del Mirador del Circell no és pas innocent, està molt ben trobat. Fa referència a la forma espiral que els dissenyadors han donat a aquesta miranda, habilitada al puig de la Mireta, sobre la pauta de l’elegant òrgan filamentós i prènsil, la tija molt prima que permet cada primavera a les branques de la vinya d’enfilar-se, emparrar-se, cargolar-se com un hèlix al voltant dels suports disposats amb aquesta finalitat perquè els

Els bombardeigs de la guerra civil sobre Barcelona, pitjors que Gernika

El 26 d’abril del 1937, demà fa vuitanta anys, es produïa el bombardeig de la població civil de Gernika per part de l’aviació alemanya aliada amb Franco. Seixanta avions van llançar 40 tones de bombes en tres hores i van causar 2.000 morts. Gernika es va convertir en símbol de la barbàrie, quan encara tothom ignorava que la salvatjada estava cridada a pujar de molts graus. El quadre encarregat pel govern de la República a Picasso per al Pavelló d’Espanya a l’Exposició Universal de París de l’estiu del 1937 simbolitzaria aquell horror encara incipient. El sanguinari assaig de Gernika es va reproduir sobre Barcelona per part de l’aviació italiana, també aliada amb Franco. No es va concentrar en un sol dia com a la localitat basca, sinó al llarg de mesos seguits, amb un balanç de 2.500 morts, dels 4.000

La felicitat, de vegades, no sap el que es perd

La malenconia, la nostàlgia, la llangor, l’esplín, el marriment sempre m’han semblat un posat que no arregla res. M’he resistit a practicar aquestes inclinacions de l’esperit, també quan n’he tingut motius. La meva actitud anhelant ha estat de vegades impostada, però l’he mantinguda. No m’atrau el prestigi atribuït al desmenjament, al tedi. Més d’una vegada he passejat pels Jardins del Luxemburg parisencs amb l’ànima als peus, però hi he tornat per fer-ho com si tot anés bé, convençut que les coses podien tornar a millorar. Joan Manuel Serrat escrivia a l’article “Aquell estiu del 1953, a Eivissa”, que obria el suplement d’estiu d’El Periódico l’agost del 2008.“No s’ha de tornar al lloc on un dia vam ser feliços. Les llums i la màgia que ara

Guerra contra les cotorres per estrangeres, una altra xenofòbia

Algunes mentalitats tendeixen al fonamentalisme amb permanent facilitat, inclús en matèria de fauna i flora. Ara li ha tocat el rebre a la petita cotorra, assenyalada per l’espasa flamígera del Comissionat d’Ecologia de l’Ajuntament de Barcelona. En el llenguatge funcionarial d’avui, diu a propòsit d’aquestes aus: “Hem de treballar de manera preventiva i ètica perquè la seva presència sigui compatible amb la biodiversitat urbana i la seguretat a la via pública, i evitar que espècies invasores prosperin en perjudici de les autòctones”. És cert que l’anomenada Myopsitta monachus, cotorra

El plagi ben entès del Pirellone milanès al gratacels del Banc de Sabadell

El problema no ha estat mai imitar, copiar o plagiar, sinó fer-ho malament. Saber copiar bé, en canvi, ha estat sempre una pràctica recomanable, fins i tot un art major. L’emblemàtic gratacels milanès de 127 metres d’altitud i 31 pisos conegut per Il Pirellone, aixecat el 1960 per l’arquitecte Gio Ponti en modernes línies funcionals com a seu corporativa de l’empresa Pirelli i convertit des d’aleshores en símbol de la prosperitat de la “capital moral” d’Itàlia, es va veure plagiat l’any 1969 per l’arquitecte Francesc Mitjans (juntament amb Santiago Balcells) a la seu barcelonina del Banc Atlàntic (ara

La guerra de Síria? Quina guerra de Síria?

També publicat a Eldiario.es

Cada dia els mitjans de comunicació ens parlen de l’actual guerra de Síria. El problema és que en parlen sense explicar-la. La gent acaba per desinteressar-se d’un conflicte que no entén, fins a semblar-li allunyat, endèmic, quasi rutinari. El martiritzat Pròxim Orient mediterrani no ens resulta gens pròxim, malgrat formar part de la mateixa conca que nosaltres, a menys de 5.000 km de distància. La setmana passada el president Trump va ordenar llançar 56 míssils Tomahawk, des de dos destructors nord-americans amb base a Rota (Cadis) que solcaven el Golf

La glòria dels pèsols tendres d’ahir, menjats a l’aire lliure

Ahir em van invitar a dinar pèsols primaverals acabats de collir. La trobada tenia lloc al jardí dels amfitrions i l’aire lliure posava damunt la dolçor, la tendresa i la fragància dels pèsols un escreix de felicitat terrenal. Comprenc que situar en un plat de pèsols tendres la màxima delícia pot semblar una rebaixa de la infinita varietat de goigs i delits que ofereix la vida. No estic gens segur que sigui cap rebaixa. Jo votaria a favor de la preeminència d’un plat de pèsols acabats de collir per damunt de moltes altres coses. Em va fer il.lusió que la mestressa de casa m’invités a dinar pèsols, expressat en llengua catalana, quan en realitat ella els anomena habitualment arvejas o bé grüne erbsen, donats els orígens geogràfics del matrimoni. En aquesta ocasió

Elogi d’un núvol al lluminós cel pasqual del monestir de Pedralbes

Ahir vaig anar de passeig al monestir barceloní de Pedralbes i, un cop situat al claustre, vaig quedar embadalit davant d’un magnífic núvol cotonós quasi aturat al cel victoriós de primavera, com si esperés mossegar el Déu sever de les altures. Em vaig entretenir amb aquesta visió espontània fins a oblidar tota la monumentalitat restant, els visitants i les vuit monges clarisses que l'habiten. M’hi vaig entretenir una llarga estona, recalcat a la barana del claustre. El contorn perfectament dibuixat del núvol, d’un perfil pictòric impressionista sense perífrasis, em va semblar dotat de més contundència poètica, commoció imaginativa, potència evocadora, energia formal, densitat emotiva, rellevància simbòlica, intrepidesa

El museu de Perpinyà fa bugada: hi perdré un llençol

Aquesta foto adjunta ja no es podrà repetir, i em sap greu. Quan volto els carrers del cèntric barri vell de Perpinyà i acabo cansat de caminar, em refugio en aquest racó i, assegut al banc, faig petar la xerrada en silenci amb el bust de Jacint Rigau. És el pati interior d’accés al Museu d’Art de Perpinyà, empedrat de còdols, que porta el nom del fill il.lustre representat al bust. El museu Rigau conté una col.lecció heterogènia de gran valor. Des de fa dècades s’havia vist superat en dinamisme i atracció pel Museu d’Art Modern de la petita vila veïna de Ceret, amb el flamant edifici inaugurat el 1993, convertit des d’aleshores en l’establiment públic més visitat de tot el Rosselló. La capital rossellonesa ha trigat a reaccionar. La directora

Les platges també és llauren, ara és el temps

L’arribada de la Setmana Santa dicta l’operació anual de llaurar  les platges barcelonines amb tractors, fins a mig metre de fondària per tal que la sorra s’airegi i que la penetració dels raigs de sol tingui un efecte higiènic. Malgrat l’aparatositat de l’operació, aquesta neteja només equival a rentar-se la cara com els gats. El principal problema és la contínua pèrdua de l’amplada de sorra practicable a les platges, fins a uns quinze metres i un 28% de superfície en mitjana a Barcelona. Culpar-ne els temporals de tardor i d’hivern és massa fàcil i enganyós. La responsabilitat és dels ports esportius i dels espigons mal construïts en benefici