La felicitat, de vegades, no sap el que es perd

La malenconia, la nostàlgia, la llangor, l’esplín, el marriment sempre m’han semblat un posat que no arregla res. M’he resistit a practicar aquestes inclinacions de l’esperit, també quan n’he tingut motius. La meva actitud anhelant ha estat de vegades impostada, però l’he mantinguda. No m’atrau el prestigi atribuït al desmenjament, al tedi. Més d’una vegada he passejat pels Jardins del Luxemburg parisencs amb l’ànima als peus, però hi he tornat per fer-ho com si tot anés bé, convençut que les coses podien tornar a millorar. Joan Manuel Serrat escrivia a l’article “Aquell estiu del 1953, a Eivissa”, que obria el suplement d’estiu d’El Periódico l’agost del 2008.“No s’ha de tornar al lloc on un dia vam ser feliços. Les llums i la màgia que ara

Guerra contra les cotorres per estrangeres, una altra xenofòbia

Algunes mentalitats tendeixen al fonamentalisme amb permanent facilitat, inclús en matèria de fauna i flora. Ara li ha tocat el rebre a la petita cotorra, assenyalada per l’espasa flamígera del Comissionat d’Ecologia de l’Ajuntament de Barcelona. En el llenguatge funcionarial d’avui, diu a propòsit d’aquestes aus: “Hem de treballar de manera preventiva i ètica perquè la seva presència sigui compatible amb la biodiversitat urbana i la seguretat a la via pública, i evitar que espècies invasores prosperin en perjudici de les autòctones”. És cert que l’anomenada Myopsitta monachus, cotorra

El plagi ben entès del Pirellone milanès al gratacels del Banc de Sabadell

El problema no ha estat mai imitar, copiar o plagiar, sinó fer-ho malament. Saber copiar bé, en canvi, ha estat sempre una pràctica recomanable, fins i tot un art major. L’emblemàtic gratacels milanès de 127 metres d’altitud i 31 pisos conegut per Il Pirellone, aixecat el 1960 per l’arquitecte Gio Ponti en modernes línies funcionals com a seu corporativa de l’empresa Pirelli i convertit des d’aleshores en símbol de la prosperitat de la “capital moral” d’Itàlia, es va veure plagiat l’any 1969 per l’arquitecte Francesc Mitjans (juntament amb Santiago Balcells) a la seu barcelonina del Banc Atlàntic (ara

La guerra de Síria? Quina guerra de Síria?

També publicat a Eldiario.es

Cada dia els mitjans de comunicació ens parlen de l’actual guerra de Síria. El problema és que en parlen sense explicar-la. La gent acaba per desinteressar-se d’un conflicte que no entén, fins a semblar-li allunyat, endèmic, quasi rutinari. El martiritzat Pròxim Orient mediterrani no ens resulta gens pròxim, malgrat formar part de la mateixa conca que nosaltres, a menys de 5.000 km de distància. La setmana passada el president Trump va ordenar llançar 56 míssils Tomahawk, des de dos destructors nord-americans amb base a Rota (Cadis) que solcaven el Golf

La glòria dels pèsols tendres d’ahir, menjats a l’aire lliure

Ahir em van invitar a dinar pèsols primaverals acabats de collir. La trobada tenia lloc al jardí dels amfitrions i l’aire lliure posava damunt la dolçor, la tendresa i la fragància dels pèsols un escreix de felicitat terrenal. Comprenc que situar en un plat de pèsols tendres la màxima delícia pot semblar una rebaixa de la infinita varietat de goigs i delits que ofereix la vida. No estic gens segur que sigui cap rebaixa. Jo votaria a favor de la preeminència d’un plat de pèsols acabats de collir per damunt de moltes altres coses. Em va fer il.lusió que la mestressa de casa m’invités a dinar pèsols, expressat en llengua catalana, quan en realitat ella els anomena habitualment arvejas o bé grüne erbsen, donats els orígens geogràfics del matrimoni. En aquesta ocasió

Elogi d’un núvol al lluminós cel pasqual del monestir de Pedralbes

Ahir vaig anar de passeig al monestir barceloní de Pedralbes i, un cop situat al claustre, vaig quedar embadalit davant d’un magnífic núvol cotonós quasi aturat al cel victoriós de primavera, com si esperés mossegar el Déu sever de les altures. Em vaig entretenir amb aquesta visió espontània fins a oblidar tota la monumentalitat restant, els visitants i les vuit monges clarisses que l'habiten. M’hi vaig entretenir una llarga estona, recalcat a la barana del claustre. El contorn perfectament dibuixat del núvol, d’un perfil pictòric impressionista sense perífrasis, em va semblar dotat de més contundència poètica, commoció imaginativa, potència evocadora, energia formal, densitat emotiva, rellevància simbòlica, intrepidesa

El museu de Perpinyà fa bugada: hi perdré un llençol

Aquesta foto adjunta ja no es podrà repetir, i em sap greu. Quan volto els carrers del cèntric barri vell de Perpinyà i acabo cansat de caminar, em refugio en aquest racó i, assegut al banc, faig petar la xerrada en silenci amb el bust de Jacint Rigau. És el pati interior d’accés al Museu d’Art de Perpinyà, empedrat de còdols, que porta el nom del fill il.lustre representat al bust. El museu Rigau conté una col.lecció heterogènia de gran valor. Des de fa dècades s’havia vist superat en dinamisme i atracció pel Museu d’Art Modern de la petita vila veïna de Ceret, amb el flamant edifici inaugurat el 1993, convertit des d’aleshores en l’establiment públic més visitat de tot el Rosselló. La capital rossellonesa ha trigat a reaccionar. La directora

Les platges també és llauren, ara és el temps

L’arribada de la Setmana Santa dicta l’operació anual de llaurar  les platges barcelonines amb tractors, fins a mig metre de fondària per tal que la sorra s’airegi i que la penetració dels raigs de sol tingui un efecte higiènic. Malgrat l’aparatositat de l’operació, aquesta neteja només equival a rentar-se la cara com els gats. El principal problema és la contínua pèrdua de l’amplada de sorra practicable a les platges, fins a uns quinze metres i un 28% de superfície en mitjana a Barcelona. Culpar-ne els temporals de tardor i d’hivern és massa fàcil i enganyós. La responsabilitat és dels ports esportius i dels espigons mal construïts en benefici

La llegenda dels templers reviu malament al Museu d’Història de Catalunya

Visitar l‘exposició que acaba d’inaugurar el Museu d’Història de Catalunya sobre els templers no aclareix l’enigma. No el suposat enigma, tan explotat pels escriptors de novel.les històriques esotèriques com El codi Da Vinci. L’enigma principal és quin interès pot tenir, si no es presenta amb mentalitat d’avui, una exposició sobre l’orde militar fundat arran de la primera croada l’any 1118 i dissolt pel papa l’any l’any 1311. La història dels templers, inclosa la seva presència a Catalunya, ja havia estat explicada del dret i del revés, amb reiteració i amb detall. L’exposició evoca un mite medieval, convertit posteriorment en pastura de llegendes. Allò que no aclareix és el paper nefast de l’orde del Temple ni de les croades que el van fer

Els peatges de les autopistes no s’acabaran mai, si seguim així

També publicat a Eldiario.es

Una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid acaba d’obligar l’Estat a indemnitzar amb 1.494 milions d’euros la companyia d’autopistes Abertis. La resolució judicial destapa un cop més el mecanisme pervers pel qual les grans empreses privades concessionàries de serveis públics no assumeixen el risc inherent a qualsevol negoci i obliguen per contracte previ l’administració a indemnitzar-les en cas de no assolir les expectatives previstes de rendiment de les seves inversions. Si aquestes expectatives augmenten, negoci rodó per al concessionari. Si disminueixen, els seus interessos es veuen igualment coberts per l’erari públic. La sentència ha revelat l’existència d’un informe del Consell d’Estat que l’any 2006 alertava sobre la l’aparició d’una arriscada clàusula de compensació en el conveni amb la concessionària d’autopistes per

Qualsevol “gipsy king” pretén eclipsar la rumba catalana

El festival d’estiu barceloní Jardins de Pedralbes acaba de presentar el cartell i anuncia el 30 de juny el concert d’uns Gipsy Kings que en realitat no ho semblen. En lletra petita precisa: “Chico Castillo, Mario Reyes i André Reyes”, i en lletra grossa: “Gipsy Kings”. Només André Reyes formava part de l’octet original, creat fa més de trenta anys per dues famílies gitanes catalanes assentades entre Arle i Montpeller. Van popularitzar la rumba catalana arreu del món. Siguin quins siguin els integrants del grup que es presenta amb el nom de ressonància internacional de Gipsy Kings (premi

L’últim personatge de Bertrana encara amagat a la novel.la “Josafat”

L’Any Bertrana acaba de reeditar per enèsima vegada la novel.la Josafat, aquest cop en una acurada revisió del text a càrrec del professor Xavier Pla. No deixa de ser un acte de justícia envers la gran narració ambientada per Prudenci Bertrana a la catedral de Girona, malgrat que els impetuosos amors en recinte sagrat entre el campaner Josafat i la barjaula Fineta fossin tractats al moment d’aparèixer l’any 1906 d’immorals, sacrílegs, bàrbars, d’un sensualisme infecte i profanador. Des d’aleshores la vida i l’obra de Prudenci Bertrana han estat estudiats i reivindicats per tots cantons. Allò menys reconegut és que la novel.la no es va publicar a Girona, tampoc a Barcelona. La primera edició d’aquell llibre de forçós impacte va ser publicada a Palafrugell, dintre de la col.lecció Publicacions Emporium, lligada a la revista quinzenal del mateix nom, totes dues fundades i pagades per l’industrial surer i mecenes palagrugellenc Joan Vergés i Barris (foto Fons Ferrer, Arxiu Municipal de Palafrugell). També va finançar la revista modernista i editorial barcelonina Joventut. Avui és un nom desdibuixat, amb un reconeixement injustament minvant. Els dos

Despullar Aristides Maillol en el nomenclàtor per vestir Johan Cruyff seria un error

Arran del primer aniversari de la mort de Johann Cruyff, la directiva del FC Barcelona acaba d’anunciar que el nou miniestadi en construcció portarà el seu nom i que demanarà a l’Ajuntament que canviï el nom de l’avinguda Aristides Maillol on es troba situat pel d’Avinguda Johann Cruyff. Crec que la directiva del club s’equivoca. És clar que Cruyff és immensament més popular que Maillol i que aquest no té relació directa amb el futbol, però perpetuar la memòria de l’extraordinari jugador i entrenador holandès del Barça no té perquè anar en detriment del gran escultor nord-català de Banyuls, consagrat a França com el

A favor del dret de fer manetes amb comoditat al cinema

Les sales de cinema s’han modernitzat i la implantació dels multisales ha afavorit la renovació tècnica de les instal.lacions, incloses les butaques. L’altre dia vaig anar a la sala gran, històrica, del cinema Aribau barceloní i em va semblar una relíquia, sens dubte majestuosa, però anacrònica i incòmoda. Els multisales han guanyat en tots els terrenys, excepte en un. Quan l’any 1998 van inaugurar la remodelació del multisales Albéniz a Girona, hi van implantar per primer cop arreu d’Espanya la innovació dels anomenats love seats o butaques dobles per a parelles, sense reposabraços intermedi. L'antic, elegant i concorregut teatre-cinema Albéniz va

Els xuixos de Girona vistos i menjats com un ritu d'entrada a la ciutat

Una de les primeres coses que faig quan arribo a Girona és passar pel Forn de Sant Daniel del carrer Nou, comprar un xuixo barroc, daurat, lluent, acabat de fregir i menjar-me’l amb tota la delicadesa possible, mentre camino xino-xano fins el Pont de Pedra tot mirant aparadors distretament i saludant algun amic o conegut que passa. Un cop arribat al pont, recalcat per un instant a la llotja de prosceni de la barana, em recomponc amb el tovallonet de paper els llavis ensucrats, faig un cop d’ull circular a la part més florentina de la ciutat i dono gràcies internament als gloriosos artesans pastissers de les dulces en general i del xuixo en particular mentre observo els mil matisos de la manera de viure, ordeno mentalment el pugil.lat dels perquès que poblen l’ànima i m’entretinc a discernir els colors del cel i a fer-me confidències. Estic d’acord que els famosos xuixos de crema de Girona perden gràcia i sabor si se’ls transporta fora d’aquesta

El Cadaqués de Josep Pla, una excepció literària intocada

El llibre que Josep Pla va dedicar el 1947 a Cadaqués és un dels més característics de la seva extensa obra i alhora un dels més anòmals. No va poder sotmetre’l als seus constants canvis, refoses i afegits al moment de les reedicions, per desavinences amb l’editorial que li havia encarregat i que en posseeix els drets fins avui. El text de Cadaqués és com una papallona atrapada en una gota d’ambre, una foto fixa de l’estil literari de Pla tal com el va plasmar d’entrada. El propietari del segell editorial barceloní Joventut i estiuejant de Cadaqués, Josep Zendrera, va encarregar-li el llibre al moment en què l’escriptor traslladava l’any 1945 el domicili a Cadaqués, en companyia de la seva parella cadaquesenca Consuelo Robles. El va publicar per

El catedràtic de Prehistòria i la prehistòria sobre el terreny, ahir a Palamós

Ahir vaig tornar a recórrer, amb perill de la integritat física, el poblat iber situat al turó rocós de Sa Cobertera (o Sa Corbatera) abocat a la platja del Castell de Palamós, després de demanar al catedràtic de Prehistòria de la Universitat de Barcelona Josep M. Fullola Pericot si m’hi volia acompanyar. La seva resposta va ser entusiasta, entre d’altres motius perquè l’avi i també catedràtic de Prehistòria Lluís Pericot va ser-ne un dels primers excavadors. Fa molts anys que m’agrada voltar Sa Cobertera, ja sigui per terra o per mar, a l’estiu o a l’hivern. És un indret bellíssim i aparentment anònim, només aparentment. De fet constitueix el nucli d’una colla de fets històrics eloqüents. A més a més, posseeix la gràcia

Explicació del magnetisme inexplicable del restaurant sirià Ugarit

No he acabat mai d’entendre racionalment la telefonia sense fils, l’electricitat de consum i ja no diguem la base operativa de les tecnologies digitals, tot i saber que tenen una explicació absolutament raonada per part dels especialistes. Encara hi ha un prodigi molt més antic que se’m resisteix, com un autèntic misteri, malgrat pertànyer a la meva pròpia especialitat: que la combinatòria de les comptades 26 lletres de l’alfabet o abecedari puguin donar peu a una quantitat infinita de milions i remilions de paraules diferents. Em sembla un fet portentós, quasi sobrenatural i per tant paranormal, per més científic i explicat que vulgui aparèixer. M’he passat la vida jugant amb només 26 lletres, i no me les acabaré ni de lluny. Deu ser per això que amb una

La versió “bolivariana” de les simfonies de Beethoven, ahir al Palau

Ahir diumenge al migdia vaig anar a escoltar al Palau de la Música el primer dels concerts de la marató de les nou simfonies de Beethoven, aplegades d’una tirada en cinc audicions durant tres dies pel director veneçolà Gustavo Dudamel i la seva Orquestra Simfònica Simón Bolívar, amb totes les entrades venudes. Sé que els entesos consideren massa comercials, per no dir populistes, els ingredients de la convocatòria: Beethoven, Dudamel, l’Orquestra Simón Bolívar... El meu crític musical de capçalera, Jorge de Persia, escrivia el 3 de gener últim al diari La Vanguardia: “Pot ser que Dudamel arribi a ser un gran director, no ho crec, tot i que la maduresa i l’estudi ho diran. Al març el veurem al Palau amb la seva host bolivariana”. Ignoro

Tots els altres Millet que encara potinegen

També publicat a Eldiario.es

Els judicis per corrupció acostumen a convertir-se en una llista d’acusats, còmplices, beneficiaris, amics i familiars dels acusats que coincideixen a al.legar que la culpa la tenia l’altre, que ells només seguien instruccions o que ignoraven el caràcter delictiu de l’activitat jutjada. En algunes ocasions els acusats eren tinguts fins aquest moment per persones respectabilíssimes. Fèlix Millet utilitzava el prestigi social atribuït al seu cognom i a la institució musical que presidia per gestionar-la com un cortijo dels d’abans. No