L’orgue de la tramuntana al castell de Quermançó continua esperant

Ahir Josep M. Dacosta i jo vam entrar al castell roquer de Quermançó, generalment tancat al públic, acompanyats pel propietari Josep M. Martorell Pastoret. La petita fortalesa despunta al cim d'una cinglera que s'alça a mig camí de la transitada carretera entre Figueres i Llançà, al terme municipal de Vilajuïga. Salvador Dalí va expressar la idea aparentment surrealista de construir un monumental orgue accionat per la tramuntana al castell de Quermançó. La idea no era descabellada, els estudis realitzats l’han demostrada tècnicament viable, però encara pendent de materialitzar. El 28 d’octubre del 1958 Salvador Dalí va rebre a la seva residència de Portlligat una delegació municipal de Vilajuïga, encapçalada per l’alcalde Manuel Viñas, per plantejar la idea de muntar un centre dalinià a Quermançó. L'última reconstrucció del castell havia estat obra de les forces napoleòniques el 1808, com també l'últim enderrocament al moment de la seva retirada el 1814. El mariscal Suchet va ordenar volar el polvorí de la fortalesa i li va donar l'actual aspecte escarbotat. Les restes del castell havien revertit a propietat municipal, però de la proposta de Dalí no se’n va parlar més. La propietat del castell va ser permutada per

La fe terrenal per descobrir la Via Heràclia amb els ulls d'Amadeu Cuito

Un dia Amadeu Cuito va aturar el cotxe en sec a la carretera secundària per fer-me baixar, obligar-me a caminar a gambades un tros de camp a través i ensenyar-me el punt exacte del camí de terra, als afores del petit municipi de Rabós (Alt Empordà), on havia descobert, després de vuit anys de recerca esforçada, el ramal que buscava de la Via Heràclia dels ibers i posteriorment dels romans. Per a mi l’indret és, des d’aquell dia, l’autèntica Via Heràclia reviscuda. Hi retorno de tant en tant amb la mateixa convicció i paro l’oïda a l’eco llunyà del pas de les legions romanes i cartagineses damunt d’aquestes terres emporitanes. És de tota lògica que el corredor natural que enllaça el flanc mediterrani de la Península Ibèrica amb el

Montserrat Catalán no es jubilarà mai del tot, espero

Deu ser veritat que el principal llegat del president Tarradellas, del qual es commemora enguany els 40 anys del retorn a Catalunya en exercici del càrrec, va ser preservar a l’exili la vigència de la institució catalana d’autogovern amb un tarannà carregat de realisme i discreció. Però asseguraria que va deixar un altre llegat important: l’embrió de l’Arxiu Montserrat Tarradellas de Macià, amb el nom de la seva filla, al monestir de Poblet. Durant les últimes tres dècades s’ha convertit en una joia de documentació històrica, regida pel patronat encapçalat pels successius abats del monestir, el fill Josep Tarradellas i Macià i el professor Josep M. Bricall (a la foto), però gràcies igualment a la ingent tasca del dia a dia assegurada per la directora Montserrat

La matèria amorosa dels garrofers a la carretera d’Aiguablava

A la carretera de revolts que baixa de Begur fins la platja d’Aiguablava els cotxes solen passar-hi rabents, encaparrats de dret a la seva destinació, sense un minut per perdre, enganxats al cul del vehicle del davant si aquest gosa reduir la velocitat per assaborir el paisatge, que aquí és tan detallista com una cerimònia japonesa del te. Jo sóc dels que, arribat a aquest punt d’Aiguablava, redueixo la velocitat. De vegades fins i tot aturo el cotxe, baixo i estiro les cames entre racons que resulten invisibles als apressats. M’agrada embadocar-me als camps de garrofers d’Aiguablava. Sobreviuen a la vora de la carretera, abans que el terreny no es converteixi en una altra urbanització. Passejo entre els exemplars supervivents, esprimatxats,

L’aparatositat de les quatre gotes de petroli de Tarragona

També publicat a Eldiario.es

A tot Espanya ja no hi queda en activitat cap jaciment terrestre de petroli. Els tres submarins de Tarragona proporcionen el 0,2% del consum anual del país, malgrat l’aparatositat i els incidents del complex petroquímic de la ciutat. La producció espanyola de petroli, avui concentrada exclusivament als tres jaciments tarragonins, cabria en un sol dels nombrosos vaixells-cisternes que descarreguen als ports habilitats. El primer jaciment petrolier explotat comercialment arreu d’Espanya ja va ser submarí. L’Amposta, malgrat el nom

La frontera tan viva, i tan ignorada, de la Jonquera i el Pertús

Qualsevol frontera terrestre entre dos països, contemplada sobre el terreny, acostuma a ser un focus d’activitats, incidències, friccions o distàncies mútues. Tot sovint fomenten una població de transfronterers, que viuen d’un cantó i treballen de l’altre. La frontera terrestre més transitada d’Europa occidental des de la implantació del turisme és la catalana del Pertús i la Jonquera. Tot i així el seu dia a dia no acostuma a despertar gaire atenció mediàtica, més enllà de l’esporàdica crònica de successos. Separa des del Tractat dels Pirineus del 1659 comarques igualment catalanes d’un cantó i de l’altre. Tampoc això no trenca el vel de silenci que recobreix habitualment aquesta concorreguda ratlla. És una frontera viva, però

Ahir vam tornar a la tomba d’Antonio Machado a Cotlliure

Ahir era 22 de febrer i feia 76 anys que Antonio Machado va morir de pena i desconhort a una pensió de Cotlliure, després de només vint-i-sis dies d’arribar a l’exili. Amb els amics figuerencs Eduard Puig Vayreda (a la foto), Enric Oliva Papiol, Teresa Gelis i M. Àngels Perxas vam anar a recollir-nos davant la seva tomba i portar-li una branquilló florit de l’ametller bord del Coll de Banyuls. Avui es fa còmodament en cotxe un trajecte transfronterer que els exiliats republicans, en ple hivern del 1939, van haver de recórrer a peu com un calvari. Li vam demanar a Puig Vayreda que llegís un poema de Machado. En la seva veu va sonar, dintre de la serenor del cementiri, com sona un sentiment sincer i experimentat, que és la màxima dignitat que s’ha

No li sé veure la santedat a Jerusalem, més aviat el contrari

Encara no m’ha vagat visitar Jerusalem. Això no vol dir que no m’atragui i que no li dediqui més interès que a altres capitals que he visitat, però és una ciutat massa santa i massa hipòcrita per a mi, el bressol de les tres grans religions monoteistes (judaisme, cristianisme, islam) que durant llargs segles s’han combatut sanguinàriament. La feina bruta la fa avui l’Estat d’Israel, amb butlla per infringir durant dècades les resolucions de l’ONU que l’impliquen. Encara no ha gosat col.locar a Jerusalem la seva capital de iure, però ho ha fet de facto. Terra santa? Més aviat tot el contrari. Terra d’odis desmembrada i llatzerada, caixa negra

Queda demostrat que també ens roben el futbol

També publicat a Eldiario.es

Només he trobat una manera de consolar-me del desastre del FC Barcelona davant del París Saint Germain a la Champions: recordar que el futbol en general s’ha vist saquejat els últims anys per les grans potències del mercantilisme, convertit en un producte d’alta rendibilitat (publicitària, immobiliària, televisiva) i amputat de la condició de referent sentimental que sempre havia tingut per a cada massa de seguidors. El consol potser és magre, però a algun clau roent ens

No tindràs pis assequible en ta vida, si no fas com la cooperativa la Borda

Ahir vaig assistir a la col.locació de la “primera fusta” d’un model alternatiu d’edifici de 6 plantes i 28 habitatges, promogut per la cooperativa la Borda, entre els impulsors de la qual s’hi compta la meva filla gran Helena Febrés Fraylich (a la foto). Està situat al carrer Constitució de la Bordeta, a un angle del solar de l’antiga fàbrica tèxtil de Can Batlló, que va ser el vaixell insígnia de l’evasiu magnat Julio Muñoz Ramonet. El caràcter alternatiu no deriva només de l’estructura de fusta massissa de pi contralaminat, fabricat per l’empresa Egoin de Gernika, que substitueix els materials clàssics. Deriva sobretot de la manera inèdita de finançar, projectar, construir i gestionar l’edifici per part de la cooperativa de futurs usuaris. No es tracta de

Que no ens tornin a matar les oliveres

El bacteri mortífer Xylella fastidiosa, procedent del continent americà, ha obligat a talar i cremar des del 2013 un milió d’oliveres al sud d’Itàlia, de manera que la producció anual d’oli d’oliva ha caigut un 38% en aquell país. El flagell ja ha estat detectat a Mallorca, on de moment s’han talat 2.000 oliveres i ullastres, d’acord amb la normativa europea que obliga a cremar els arbres infectats i els seus veïns de cent metres a la rodona. Encara no hi ha cap tractament fitosanitari conegut contra aquest flagell, anomenat l’ebola de les oliveres. Les calamitoses gelades del febrer del 1956 van reduir a la meitat la superfície d’olivera a Catalunya, però el conreu va anar recuperant terreny lentament.

Record, cada cop més vague, d’una de les amants del rei

Mentre escrivíem a quatre mans el llibre Roma, passejar i civilitzar-se, Rossend Domènech em va portar a casa d’una dama de l’alta societat romana, als afores de la capital, sense explicar-me per què. Era la comtessa Olghina di Robilant, la qual ens va conduir en el seu cotxe a la residència d'un altre membre de la noblesa romana. Allí vam participar a un distès però enigmàtic dinar, al costat d'un dels cosins italians del rei Joan Carles, Marco Torlonia i de Borbó, que no parava d'anomenar-lo Juanito. La comtessa no s'hi esplaiava tant, però assentia amb interès. La sobretaula va resultar llarguíssima, fins fer-se fosc. Cap element d'aquell dinar no va servir per a la redacció en curs del nostre llibre sobre Roma, malgrat l'interès que Rossend Domènech atribuïa a la trobada. Amb el pas dels anys vaig començar a entendre alguna cosa. El setmanari italià Oggi va divulgar extractes literals de les cartes d'amor de l'any 1957 entre Olghina di Robilant i Joan Carles de Borbó. Tot seguit van aparèixer més cartes dels mateixos protagonistes, algunes en to

L’energia eòlica es queda sense bufera a Catalunya

Ahir sortien fotografiats somrients al diari els quatre tècnics que han dissenyat a un taller de Cerdanyola del Vallès una nova generació de turbines eòliques més lleugeres i eficients. Pobrissons, no sé pas on pensen aplicar-ho. A Catalunya el sector es troba paralitzat des de la suspensió de primes a l’energia renovable el 2012. L’any passat no se’n va instal.lar ni un sol megawat nou. Els plans oficials de la Generalitat preveuen que l’any 2020 Catalunya cobreixi el 20% de la seva demanda elèctrica mitjançant l’energia eòlica, però la realitat es troba molt lluny de l’objectiu. El paper ho aguanta tot, és clar, sobretot el paper mullat. De moment Catalunya només és la sisena comunitat autònoma per potència

Elogi de la lluna plena d’ahir des de la casa del Pedró d’Empúries

Amablement invitat aquest cap de setmana de lluna plena a la casa dels Rubert de Ventós al Pedró d’Empúries, m’ha semblat més que mai una d’aquelles vil.les que l’arquitecte renaixentista italià Andrea Palladio dissenyava en estil grecoromà a l’afortunada comarca del Vèneto, salvant totes les distàncies que es vulgui. El punt d’observació de la lluna plena és important i cadascú té les pròpies predileccions. Durant molts anys he cregut que el clar de lluna a la platja de Tamariu lluïa com enlloc més i encara penso que no anava desencaminat, però vista des del Pedró d’Empúries, damunt del mar arrissat i les ruïnes gregues i romanes, m’ha meravellat igual. Per a mi sempre havia estat la casa de Juanín Rubert i Xita Ventós, tot i

Ikea també vol acollir i dissenya un barracó de refugiats

També publicat a Eldiario.es

El Design Museum de Londres acaba de concedir el seu premi d’arquitectura 2016 al model Better Shelter de barracó desmuntable de refugiats, dissenyat per un equip d’arquitectes suecs per a Ikea. Té 17,5 m2 de superfície i arriba en un paquet pla amb les peces, les eines i les instruccions per muntar-lo en quatre hores. Les parets són de polipropilè o plàstic rígid, amb plafons solars per generar llum elèctrica i la base sobreelevada uns centímetres per damunt del terra per evitar humitats i infeccions. L’estructura modular permet ajuntar-los en

L’últim llibre de Quim Curbet sobre el riu Ter, amb escudella i carn d’olla

Després de Josep Pla, un dels escriptors més fins que han donat les comarques gironines és Quim Curbet, autor d’aquella petita delícia de l’any 2013 titulada El viatge del gironauta, on descrivia cadascun dels 207 municipis de la demarcació que havia recorregut. Ara n’acaba de publicar una altra, tallada sobre el mateix patró. El Ter, crònica d’un riu ressegueix tots els pobles, de la naixença fins la desembocadura. La seva literatura sempre sedueix, però continua presentant dos inconvenients greus: Curbet no té set de poder dins dels cenacles que reparteixen el prestigi literari i, a diferència del coetani gironí Miquel Pairolí, encara no s’ha mort i per tant no rep la quota habitual de reconeixement post-mortem. Escriptor, articulista, editor i fotògraf, és

Els grans clàssics grecollatins reclamen nous traductors d'avui

La venerable col.lecció Bernat Metge de traduccions dels clàssics grecollatins al català, iniciada el 1922 sota el mecenatge de Francesc Cambó i mantinguda fins avui pels descendents, acaba de traspassar el seu fabulós fons d’armari al grup editorial Som (Cultura 03), amb la participació de la Fundació Bancària la Caixa, per tal de dinamitzar-ne les vendes, que prou falta els feia. El nou grup propietari és el mateix dels segells editorials Ara i Amsterdam, i de la revista Sàpiens. Publicarà quatre novetats per any, les primeres de les quals seran la Metafísica d’Aristòtil i les tragèdies de Sèneca. Els 417 títols publicats al llarg dels últims 94 anys per la col.lecció Bernat Metge la converteixen en un autèntic monument des de molts punts de vista, però els monuments també s’han de renovar, i les traduccions encara més. Les obres mestres dels clàssics grecs i llatins ho són precisament per la seva capacitat d’atraure noves generacions de lectors. La col.lecció Bernat Metge es venia sobretot per subscripció. El meu pare va ser un d’aquells devots subscriptors. Durant la meva infantesa vaig veure arribar puntualment a casa cada nou volum, que ell

De vegades penso en Portbou, els dies de vent furiós

Els dies de vent molt fort, com aquests últims, penso en Portbou. És on bufa de manera més brutal. Per això el poble no havia existit mai, era una badia deshabitada del terme municipal de Colera. El va inventar la ignorància moderna dels enginyers de ferrocarrils, a un indret de tramuntana especialment acanalada. Els butlletins meteorològics acostumen a esmentar l’observatori de Portbou per donar les velocitats del vent més tremendes. Aquest municipi va ser un fet contra natura. Va néixer amb la línia fèrria internacional inaugurada el 1878 i hauria mort amb la seva actual decadència, si no fos perquè el turisme li allarga l’agonia. Tot plegat no impedeix que m’hi deixi caure de tant en tant i, a la meva manera, l’estimi. Conté un

Afrodita i Venus no formen part de l’olimp oficial, llàstima

Quatre autors grecs i romans van deixar escrit que, quan la ruta de navegació mediterrània habitual passava per davant del Mont Pirineu, es veia a la costa un Afrodision o temple de Venus. Ho diuen Estrabó al tractat Geografia, Pomponi Mela a De chorografia, Plini el Vell a Història natural i Claudi Ptolomeu a Geografia. No van especificar el nom de l’indret. Podria ser al turó de la colònia greco-romana de Sant Martí d’Empúries, a l’extrem prominent del Cap Norfeu, a les envistes de Sant Pere de Rodes o al cap de Biarra a Portvendres (nom que deriva de Portus Veneris). Malgrat les fonts escrites, l’arqueologia moderna no s’ha amoïnat ni mica durant els dos últims segles, amb un desdeny fenomenal, per localitzar les restes del temple a la

L’Any Blasco Ibáñez, per reparar una injustícia

El 29 de gener es va escaure el 150 aniversari de la naixença de l'escriptor a València i la Generalitat valenciana, l’Ajuntament de la ciutat i altres institucions han convocat un Any Blasco Ibáñez per reivindicar amb reedicions, congressos, documentals i activitats diverses la figura incòmoda del desmesurat autor oblidat. L’insòlit ressò mundial, la fabulosa novel.la de la seva pròpia vida o l’espectacularitat del seu llegat immobiliari (a València i a Menton, on va morir) no li han servit de res. Blasco Ibáñez ja va ser vist en vida com un “suburbial” i avui no se’l veu de cap manera. Es va trobar fora de lloc a tot arreu, excepte en el favor dels lectors d'una època. Era una figura gegantina,