La joia cèntrica i concorreguda de la Llotja de Perpinyà, segles després

L’edifici històric més valuós i més cèntric de Perpinyà, el do de pit del gòtic civil català que és la Llotja de Mar, va ser convertit pel propietari municipal en cafeteria el 1927 i en hamburgueseria de la cadena Quick a partir del 1984, l’única del món on es podia menjar un cheese-burger sota ogives autèntiques, recalcats contra carreus de pedra procedents per via directa de l’esplendor medieval. L’actual cafeteria ha presentat expedient de fallida i l’Ajuntament ha decidit recuperar-la --per fi!-- com a equipament públic, probablement una oficina de de turisme. La ciutat de Perpinyà era la segona en dimensions poblacionals de Catalunya quan la Llotja

El Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona s’ha tornat negre, negre

Passo amb certa freqüència per davant de l’edifici del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, inaugurat fa deu anys al costat de l’Hospital del Mar, arran de la platja de la Barceloneta. La ubicació d'aquest equipament punter venia a suggerir que es pot desplegar investigació científica d’alt nivell en un escenari rabiosament mediterrani. L’edifici crida l’atenció des del primer dia per la forma troncocònica, que disminueix d’alçada a mesura que avança cap a la platja, com per abraçar el mar amb l’estructura circular que s’obre a la part frontal acarada a les onades i al

La tècnica de la pedra seca contra l’abrasió del temps

A Mallorca acaben de crear un Gremi de Margers per reconèixer, transmetre i homologar el vell ofici dels constructors en pedra seca que caracteritza una part del paisatge patrimonial de l’illa. A Catalunya opera de fa anys la Coordinadora de la Pedra Seca amb el mateix esperit. Una de les edificacions més admirables i menys valorades de l’home són els marges de pedra seca, destinats a convertir els pendents rostos i abruptes de les muntanyes en bancals aprofitables de replans escalonats, fins esculpir el paisatge amb sentit utilitari i rehabilitador, convertir-lo en una trama territorial

No ens acostumarem mai al despropòsit de la Sagrada Família

També publicat a Eldiario.es

Vaig néixer i em vaig criar prop de la Sagrada Família, a l’ombra tenebrosa de les torres del temple “expiatori”, en construcció des del 1882. Tantes dècades desprès no només continua creixent en volum. També creix en el despropòsit de voler aixecar catedrals d’aquestes dimensions en ple segle XXI. Es tracta d’un despropòsit primordialment turístic, i per això enganyós. La Sagrada Família no l’aixequen els feligresos creients, sinó la recaptació a la taquilla de més de 20 milions d’euros anuals procedents de la venda d’entrades als 3,7 milions de visitants forasters, més del doble que la

La flor de la mimosa s’ha industrializat, però continua lluint igual

El microclima assolellat de la vall de Ceret i l’abundància d’aigua dels baixants del Canigó, a l’arredossada falda pirinenca nord-catalana de la comarca del Vallespir, hi han afavorit de sempre les flors, fruites i verdures més primerenques. Aquests dies hi esclata el lirisme hivernal de les mimoses, acabades de florir en poms d’un groc estrident, confiat, enlluernador. El mercat exterior dels productes de Ceret és París i l’Europa central, on les seves cireres tenen fama consolidada per ser les primeres que hi arriben, enrogides pel sol, dolces i lluents, quan allí encara hi predomina el fred i el cel baix. La floració de les mimoses no és només notícia puntual als diaris rossellonesos. També es converteix en toc de corneta

L’orgull del vell baret xarnego, la bodega i el celler

Les millors anxoves, les tapes més sorprenents i més bé de preu de tota la ciutat no les ofereix cap dels establiments rutilants de moda mediàtica, als quals cal reservar amb setmanes o mesos d’anticipació com si es tractés d’un privilegi. Ho fa un baret xarnego dels de tota la vida al barri del Besós, un dels més pobres de Barcelona que subsisteix al costat d’un dels més rics, el de la nova Diagonal Mar. Es diu Las Palmeras, a la plaça Jaume Huguet núm. 71, que no deixa de ser un vulgar eixamplament de la Rambla Prim, a tocar d’aquell extrem difús de la Granvia. Els entesos en tapes i vermuts d'aquest cantó de la ciutat el situen a la

Cal de tot per fer un món, inclús partidaris del cel entelat

Ahir van batre a Lleida ciutat el propi rècord de tres setmanes sense veure un raig de sol per culpa de la boira persistent. Tot i així alguns sostenen que aquest fenomen atmosfèric tradicional no ha de ser vist negativament. La condensació de la humitat ajuda a fortificar les plantes dels conreus i els fruiters...  Admeto la llibertat de pensament, reconec que en qüestions atmosfèriques les predileccions de la gent són molt variades. Persones amb gustos diferents dels meus qualifiquen de bon temps els dies de cel llagrimós i ho fan amb una alegria eufòrica, mentre branden el paraigua a tall d'íntim trofeu i s'enfunden la gavardina

La llei del mercat contra el mercat de Sant Antoni

També publicat a Eldiario.es

És una experiència dura arribar a la conclusió que invertir 70 milions d’euros i quasi deu llargs anys d’obres en restaurar l’estructura d’un dels mercats més amplis de la ciutat ha servit sobretot per posar de moda el popular barri de Sant Antoni i fer pujar els lloguers dels pisos fins a extrems que obliguen els seus residents a abandonar-lo. La dura experiència del mercat de Sant Antoni ha de servir sense excusa per insistir en la recerca de mecanismes que posin fre d’una vegada a l’especulació immobiliària desbocada, encara més per part d’un govern municipal amb experiència de lluita en la matèria. Si no ho fes amb la suficient claredat una

Què se n’ha fet dels ramets de violetes, on són?

Tres joves emprenedors sorgits de l’escola de negocis ESADE han creat a Barcelona una petita empresa de nova factura --ara se'n diu una start-up--, especialitzada en comercialitzar rams de flors. El comprador encarrega per Internet i porten el ram a l’adreça desitjada. Això ja ho feia Interflora a escala internacional, potser els joves emprenedors locals milloraran el circuit de proximitat. La qüestió no és el circuit, sinó les flors. De moment la nova empresa barcelonina The Colvin Co treballa amb rams preestablerts, entre els quals el comprador tria. Aquests rams prefabricats no em diuen res. La qüestió continua sent les flors, la seva pluralitat natural i la seva accessibilitat. Les parades de flors de la Rambla

Colònia vol donar una altra imatge per Cap d'Any i jo m'hi apunto

Un espectacular muntatge multimèdia es projectarà la nit de Cap d’Any damunt la façana de la cèlebre catedral gòtica de la ciutat alemanya de Colònia i de tots els edificis històrics del centre urbà. La iniciativa tracta de contrarestar les seqüeles col.lectives del recent atemptat de Berlín i també l’alarma social provocada per l’ominosa nit de Cap d’Any anterior a Colònia, durant la qual es van produir agressions massives contra 600 dones (en part refugiades acabades d’arribar) al voltant de l’estació i de la catedral. Només s’han investigat fins ara 73 presumptes agressors. Pocs han estat condemnats a penes menors, per robatori. La pròpia alcaldessa, Henriette Reker, havia guanyat les eleccions l’octubre anterior, l’endemà de ser apunyalada al carrer

Els morts d’avui al Mediterrani, entre el silenci i la xifra

Si funcionés (ahir al migdia es trobava apagat), la xifra digital del comptador de refugiats ofegats enguany al Mediterrani, instal.lat per l’Ajuntament al Passeig Marítim de la Barceloneta, a l’altura del carrer Almirall Aixada, hauria superat per primer cop l’atroç llistó de 5.000 víctimes, catorze per dia en mitjana. La xifra es va assolir la vigília de Nadal, sense gaire ressò, per no dir cap ni un. L’any passat van ser 3.777 ofegats i l’anterior 3.279, segons el recompte de l'Alt Comissionat de l'ONU per als Refugiats i l'Organització Internacional per a les Migracions. Potser sumen encara més, perquè els del fons del mar no computen. Sobre una migració calculada enguany de mig milió de fugitius, hi deixen la pell l’1%. La proporció deu semblar assumible o inevitable a tots els governs que han convertit el Mediterrani en fossa comuna. Ha estat el pitjor any, sense que s’albiri cap alternativa a la guerra de Síria i l’Orient Mitjà, a la llavor del mal que deixa sembrada per

Evitar l’oprobi contra la democràcia en l’Any Puig i Cadafalch

També publicat a Eldiario.es

L’any que està a punt de començar ha estat declarat Any Josep Puig i Cadafalch per commemorar el 150è aniversari de la naixença i alhora el centenari del nomenament del president de la Mancomunitat de Catalunya que va enterrar aquella institució pel suport que va donar al colpisme de la dictadura militar de Primo de Rivera. La Generalitat, la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Mataró, localitat natal del personatge, aboquen 450.000 € als actes en la seva memòria. Josep Puig i Cadafalch va ser des de ben jove membre de la directiva de la Lliga Regionalista (Lliga Catalana a partir del 1933, sempre encapçalada per Francesc Cambó), així com regidor de l’Ajuntament de

Nadala: "La Madonna non si tocca!", encara que no sigui ben bé veritat

Quan vaig conèixer la Madonna del Parto --del part bíblic que aquests dies commemora el calendari de festes-- encara es trobava allà on Piero della Francesca l’havia pintada el 1459: a la capella apartada de Santa Maria di Momentana, annexa al cementiri dels afores de Monterchi, poble natal de la seva mare, a 30 km d’Arezzo (Toscana). Era una de les poques obres mestres del Renaixement que es contemplava sense aglomeracions de públic, fins i tot en solitari, al modest i alhora majestuós indret original, entre camps llaurats i pollancres silenciosos, lluny de capitals, corts i cenacles. Es va salvar de ser enviada al museu perquè no la van redescobrir com a obra de Piero della Francesca fins el 1889. El 1910 la pintura al fresc de la Madonna del Parto, de més de dos metres d’alt per dos d’ample, va ser separada de la paret i emmarcada en un suport de guix. El 1917 la capella del cementiri de Monterchi es va veure malmenada per un terratrèmol i

Tot el Mediterrani i una llàgrima ahir en la veu de Maria del Mar

Ahir dimecres em van invitar al primer concert de la gira amb què Maria del Mar Bonet i el seu públic celebrem “50 anys d’escenaris“, en plena activitat, a punt d’editar el nou disc Ultramar enregistrat a l’Havana. La mallorquina ha portat la veu en català del Mediterrani arreu del món, amb un grau de qualitat i un dinamisme reconeguts. La celebració no va tenir lloc al Palau Sant Jordi ni a l’Olympia de París ni al Central Park de Nova York –tres escenaris on ha actuat—, sinó a l’ateneu del barri on va fixar la seva primera residència quan es va establir a Barcelona, al teatre dels Lluïsos d’Horta. L’amplitud artística de Maria del Mar Bonet al llarg de

Avui és el solstici d’hivern i això se celebra

Avui és el solstici d’hivern, el començament de l’estació que acabarà el 21 de març amb l’arribada de la primavera. Els dies de solstici em desperten una curiositat especial perquè demostren la capacitat de regeneració del temps, de la vida. El solstici d’hivern significa que les nits comencen a ser més curtes, i això no és poca cosa. El fred de l’hivern no és un fred moral ni representa cap desgràcia. És l’estació del solet més suau i de les llunes més clares, l’estació que s’arrauleix per alimentar una nova florida més endavant. A l’hivern floreixen els ametllers, les mimoses, les carxofes i les garoines. A les platges hivernals s’hi poden fer unes

L’estadi de Maracanã perd la corba més atractiva: pena de presó

L’exgovernador de Rio de Janeiro acaba de ser empresonat, acusat d’embutxacar-se el 5% del de l’astronòmic cost de modernització de l’estadi de Maracanã per al Mundial de Futbol del 2014 i els Jocs Olímpics de l’estiu passat. La “modernització” del mític estadi no només va anar acompanyada per la corrupció d’alguns responsables. També va desvirtuar un temple de l’arquitectura, del futbol i de les “torcidas” de seguidors capaces de posar el ritme més genial als seus entusiasmes. Els seguidors brasilers criden, canten, s'exalten i es barallen com a tot arreu, però per damunt de tot ballen. Les obres de Maracanã van conservar la façana, declarada monument protegit, però

La xarxa de metro vista com a obra d’art, també es pot fer

L'editorial Capitán Swing acaba de publicar la traducció del Atlas de los metros del mundo, un recull exhaustiu de plànols històrics i actuals de totes les xarxes de metro, una delícia del disseny gràfic i de l’enginy per fer comprensible al primer cop d’ull de l’usuari la troca de línies entrecreuades. El metro conté molt art a les seves entranyes i molta literatura. No paren de publicar-se novetats editorials sobre aquest sistema de transport. Les estacions de la Línia 9 del metro barceloní, noves de trinca, valen el recorregut com qui visita un museu. Jo mateix em vaig veure sorprès per l'encàrrec editorial que em va portar l’any 1989 a fer la volta al món en metro, conjuntament amb el fotògraf Xavier Miserachs, per descriure sobre el terreny els de Berlín, Budapest,

Amb les actuals pensions de jubilació no hi ha vellesa digna

També publicat a Eldiario.es

El govern del PP va desvincular l’any 2013 la revisió anual de les pensions de jubilació segons l’Índex de Preus al Consum. L’any vinent les devaluarà per tercera vegada consecutiva mitjançant l’augment anunciat del 0,25%, que no cobreix l’increment del cost de la vida. El 70 % dels jubilats d’arreu d’Espanya cobren menys de mil euros mensuals, són inframileuristes. Només un 0,3% perceben la pensió màxima de 2.567 €. Segons un informe de Vidacaixa, l’única font d’ingressos de set de cada deu jubilats és la pensió pública. Els reduïts

L’AVE es ruboritza davant del nou túnel ferroviari suís de Sant Gotard

La petita i pròspera Suïssa acaba d’inaugurar el túnel ferroviari més llarg del món, 57 km a través la muntanya alpina de Sant Gotard. Comunicarà Zuric amb Milà en tres hores, però això no és pas el més important. Pel túnel hi circularan diàriament 250 trens de mercaderies i 70 de passatgers. La proporció indica clarament la prioritat: treure camions de les carreteres i fomentar el transport ferroviari. En canvi a Espanya ningú no sap exactament què es porta gastat en l’obra pública més cara durant els últims 25 anys: la xarxa ferroviària duplicada d’alta velocitat. S’ha convertit en la

Els milions de rèpliques en carn i os del caganer arreu del món

Catalunya és amb tota seguretat l’únic país de l’orbe que complementa tradicionalment els pessebres nadalencs amb una figura ajupida a la gatzoneta (generalment un pagès amb barretina), amb els pantalons abaixats i mostrant el fruit ben visible de la seva deposició acabada de produir. El caganer és una tradició arrelada i en expansió. Fa pocs dies el diari The New York Times se’n sorprenia, lògicament. Aprofitava per precisar que Donald Trump i Hillary Clinton també eren adquiribles a les fires nadalenques catalanes en la postura esmentada. El títol de l’article era formidable: “Atrapat amb els pantalons abaixats? Deu ser Nadal a Catalunya”. De caganers se’n fabriquen milers cada any. El catedràtic de Dret Mercantil de la Universitat