Inoperància, insolvència o indignitat de les companyies elèctriques

També publicat a Eldiario.es

El servei bàsic del gas i l’electricitat domèstica no té un preu bàsic, sinó que alimenta en plena crisi beneficis multimilionaris de les companyies privades concessionàries. La subministradora Gas Natural va passar de declarar 642 milions d’euros de beneficis l’any 2004 a 1.502 milions el 2015. La distribuïdora Endesa va anunciar 870 milions de beneficis durant el primer semestre del 2015, un 17,1% més que en el mateix període de l’any anterior. Són les dues companyies implicades en el tall de subministrament a l’anciana de Reus que havia d’utilitzar espelmes i que

Amb quin desvergonyiment plantegen un nou port esportiu a Tossa

La suspensió cautelar per ordre judicial del referèndum ciutadà previst el diumenge vinent a Tossa de Mar sobre el projecte urbanístic d’un nou port esportiu de 450 amarratges, locals comercials, hotel i xalets de luxe és una qüestió de procediment davant del veritable dilema: encara més esports esportius que desfiguren, alteren i privatitzen la costa? Tot el litoral català pateix els anòmals desplaçaments de sorra provocats per la proliferació de prop de 50 ports privats anomenats “esportius”, barreres artificials construïdes sense miraments cada 15 km en mitjana, dintre d’una de les

Avui és lluna plena, pleniluni rodó, inclús superlluna

Avui és lluna plena, espectacle gratuït (si els núvols ho permeten) amb aforament il.limitat. En aquesta ocasió l’anomenen superlluna perquè sembla més grossa i lluent, atès que la seva òrbita el.líptica es troba al perigeu o punt més pròxim a la Terra. La diferència pot ser més o menys apreciable, encara que qualsevol lluna plena mensual és capaç de convertir-se en una superlluna en funció de múltiples circumstàncies: la visibilitat, el punt d’observació, el grau d’interès particular que hi aboqui cadascú aquella nit. A mi contemplar el cel les nits de lluna em desperta la vella inclinació de buscar un ordre a l’alineació dels astres, la

Retorn al jaciment iber d’Ullastret com qui puja a l’Acròpolis

La ciutat ibera d’Ullastret tenia el segle VI aC uns 6.000 habitants. L’actual municipi d’Ullastret en té 300. Ahir dissabte els vaig recórrer tots dos i em va semblar que no hi ha tanta diferència entre el jaciment arqueològic i els carrers d’avui, units íntimament per un factor cohesionador: l’extraordinària bellesa del paisatge a aquest sector del Baix Empordà. Vaig arribar al recinte arqueològic abans de l’hora d’obertura i ho vaig aprofitar per perdre’m durant una estona xino-xano pels camins de terra dels voltants, en plena calma del matí somnolent. Des del peu de la muralla ibèrica, la vista del poblet de Llabià, enlairat com de puntetes a l’horitzó, em

La col.lecció Quaderns de Palafrugell va presentar ahir el fill núm. 25

L’any 1994 vaig escriure el núm. 2 de la col.lecció de llibres Quaderns de Palafrugell, titulat Grans hores de la Costa Brava (Les finques d’Aiguablava, Cap Roig i Mas Juny). Ahir divendres em van fer presentar el seu núm. 25, Un passeig per Palafrugell, de Puri Abarca, el qual ve a culminar l’actual etapa de publicació anual. L’autora ha sabut escriure un passeig complet, suggeridor i de bon llegir. Un passeig no és el mateix que una exploració ni que una escalada a cap cim de la màxima dificultat. Moltes vegades passegem per enèsima vegada al llarg d’un camí que ja coneixem, perquè tornar-lo a recórrer ens brinda un plaer renovat, una descoberta repetida, una interpretació confirmada. El llibre de Puri Abarca no sembla contenir grans revelacions ni tampoc interpretacions inèdites. Aquest és precisament el seu mèrit: haver recopilat de manera detallada tot allò que fins ara crèiem saber sobre el municipi, recordar-nos-ho en detall, tornar-nos-ho a presentar de manera panoràmica i ordenada. I no ha deixat

Trompada seca, ara es tracta de sortir-se’n sense més llàgrimes de les necessàries

Per més que unes ajustades majories votin Trump o Rajoy, mai no he pogut acabar de creure que la gent sigui estúpida. Probablement estupiditzada en grau i extensió variables, això sí, però no estúpida sense remei. L’electorat de Trump n’està tip de la continuïtat del liberalisme radical que representava Hillary Clinton i de les humiliacions acumulades des de la revolució conservadora de Ronald Reagan. Ha votat antisistema, encara que sigui un antisistema trampós, mesquí, barroer, xenòfob, masclista i insultant. La mentalitat, l’estil, la trajectòria i la victòria mínima de Donald Trump no tenen perdó, però tenen algun motiu. Les coses

Un dels petits rituals que no s’han de perdre per res del món

Cada vegada que miro aquesta bella i sagaç foto recent --que no he fet jo però de la qual formo part-- sento el plaer que vaig experimentar l'altre dia al moment de brindar i beure la copa de “petit banyuls” al millor lloc per fer-ho. Alguns rituals no s’han de perdre per res del món, pertanyen al patrimoni genètic, a l’eternitat de la tradició pagana que indueix una levitació natural, a la dimensió mítica del temps i l’espai destinada a resistir, esperar, suavitzar, consolar amb unes gotes de realitat degudament valorades a la copa com a símbol d’una universalitat precisa i localitzada. Expressen el somriure de la cultura entesa com art de viure, reflexen l’or vell d’una moral civil impregnada de bellesa territorial, premien una recerca del sabor íntim de les coses

La primera neu del Canigó, ahir diumenge, al camí del coll de Banyuls

M’agrada anar amb amics al coll de Banyuls per compartir la bellesa disponible, respirar el millor oxigen que es fabrica, passar les rutines pel túnel de rentat i omplir-nos els ulls d’horitzons afortunats. Ahir diumenge vam tornar-hi. Pel camí es va produir un magnífic imprevist. El Canigó va aparèixer enfarinat de neu per primer cop aquesta tardor, majestuosament alçat. Vam aturar el cotxe per fer la foto. L'aparició del Canigó a l’horitzó depèn de la tramuntana, la qual escombra els núvols i dóna a les coses un color enllustrat. Aleshores l’aire de tramuntana invita a palpar la turgència de les formes de la vida, almenys entre aquelles persones que tenim propensió a mirar el món amb el tremolor de la tendresa. La lluor de la tramuntana revesteix el

Singapur vol vendre una idea refrigerada de modernitat

La companyia Singapore Airlines acaba d’anunciar que el seu vol de Barcelona a Singapur, que cobreix fa deu anys amb aparells Boeing 777, serà el primer a utilitzar a l’aeroport barceloní els moderns Airbus A350. És un reflex de la imatge de modernitat que vol oferir la petita ciutat-estat insular sud-asiàtica, capaç de convertir-se en gegant econòmic i territori literari dels últims escriptors de l'imperi britànic evaporat. L'evaporació, precisament, juga un protagonisme palpable només d'arribar al flamant aeroport de Singapur. La humitat absoluta, la densa xafogor tropical, lliura un combat cos a cos amb l'aire condicionat que impera a tots els recintes del país al qual la franja més baixa del termostat s'associa amb molta decisió al

Avui fa 80 anys dels quatre ministres anarquistes al govern espanyol

Avui fa 80 anys de l’entrada al govern espanyol, en el context de la Guerra Civil, de quatre ministres anarquistes de la CNT-FAI. Aquest fet insòlit, únic en la història del moviment obrer arreu del món, reflecteix la influència majoritària de l’anarcosindicalisme, molt per damunt aleshores de socialistes i comunistes, malgrat que posteriorment els llibertaris s’hagin vist combatuts i denigrats per tots els sectors ideològics. En reconeixement del seu ascendent sobre el moviment popular, el govern presidit pel socialista Largo Caballero va nomenar el 4 de novembre del 1936 Federica Montseny com a ministra de Sanitat, el reusenc Joan Garcia Oliver ministre de Justícia, el barceloní Joan Peiró ministre d’Indústria i el murcià Juan López Sánchez ministre de Comerç. Amb Federica Montseny,

L’AVE continua xuclant la major part d’inversió pública, 25 anys després

Enyoro la comoditat del Talgo quan utilitzo l’AVE car, mal criat i devorador d’una proporció descomunal de la inversió pública disponible, per a satisfacció del poder fàctic de les grans constructores i escarni de la majoria d’usuaris del tren en general. Es calcula que són 47.000 milions d’euros des de la inauguració de la primera línia Madrid-Sevilla l’any 1992, però ningú no sap exactament el que es porta gastat en l’obra pública més cara durant els últims 25 anys: la xarxa ferroviària duplicada d’alta velocitat espanyola. S’ha convertit en la segona més extensa del món (després del Japó) i la menys utilitzada, malgrat que encara li manquen dos petits detalls que a qualsevol altre país haurien estat

Una taxa d’atur antidemocràtica, amb retocs de maquillatge

També publicat a Eldiario.es

Resulta immoral, cínic i provocatiu presentar com un progrés que a l’última Enquesta de Població Activa del segon trimestre l’atur hagi baixat per sota del 20% (14,6% a Catalunya) per primer cop des de l’inici de la crisi de les retallades del 2008 i no afegir a continuació que és deu a la precarietat laboral en el sector turístic o que continuem sent el primer dels 27 països de la Unió Europea (després de Grècia) en quantitat d’aturats forçosos. Al conjunt d’Espanya hi ha registrades 1,4 milions de llars amb tots els seus membres a l’atur i no sé si també s’ha de considerar com un avenç que hagin disminuït de 55.500. L’anomenada taxa de temporalitat

De pastora marroquina de cabres a ministra francesa i potser més

Abans d’arribar a França, Najat Vallaud-Belkacem vivia sense electricitat ni aigua corrent al poblet natal de la regió marroquina del Rif, prop de Nador, on acompanyava el seu avi a pasturar les cabres. D’ençà ha fet una carrera política meteòrica com a símbol esmaltat de l’ascensor social republicà, el qual permet que una nena magribina immigrada a França als 5 anys arribi als 39 a ministra d’Educació de l’actual govern socialista. Li atribueixen intencions de presentar-se a les primàries del Partit Socialista per a la candidatura a la presidència de la República a les eleccions de l’any vinent, si François Hollande no hi concorre. La llàstima és que Najat Vallaud-Belkacem sigui més aviat l’excepció que confirma la regla entre la marginada

Els barcelonins no són benvinguts al club nàutic de la Barceloneta

Sento un orgull gremial quan algun periodista, entremig dels milers de pàgines previsibles que els diaris publiquen cada dia, n’escriu una de francament excepcional. El reporter d’El Periódico Carles Cols va aprofitar la jornada de portes obertes del cap de setmana passat amb motiu del festival d'arquitectura 48H Open House per visitar la marina de luxe del Port Vell de la Barceloneta, el privat OneOcean Club al qual “els barcelonins tenen vetat l’accés, excepte si són multimilionaris”. Ahir va publicar la seva crònica de la visita, titulada “Els barcelonins no són benvinguts”. És una d’aquelles pàgines excepcionals. El desembre del 2014 vaig escriure en aquest blog un article sobre el

El vi es resisteix a la globalització, per naturalesa i per fortuna

Les estadístiques acostumen a ser una manera d’emmascarar la situació i la macroeconomia una manera d’ampliar el focus per amalgamar i difuminar realitats molt diferents. Per això un dels sectors on les estadístiques i la macroeconomia tenen menys sentit és el del vi, un conreu mil.lenari que encara avui es caracteritza per la personalitat de fragmentades realitats locals. Alguns organismes com l’Organització Internacional de la Vinya i del Vi (OIV) defensen la seva existència a força d’informar-nos puntualment que la producció mundial de vi estimada durant l’any 2016 serà de 259 milions d’hectolitres, un 5% menys en comparació amb l’any anterior i una de les més febles

Les joies de l’adúltera baronessa Thyssen repiquetegen en la foscor

Imma Tubella acaba de convertir en novel.la l‘episodi real de l’accident de carretera esdevingut l’1 d’agost del 1935 al poble empordanès de Tor que va costar la vida al príncep d’origen rus Alexis Mdivani i va deixar malferida la seva amant, la baronessa Maud Wellner von Thyssen, segona muller del baró Heinrich von Thyssen Bornemisza, pare del baró von Thyssen casat més endavant amb Carmen Cervera. En aquell accident van desaparèixer les valuoses joies de la baronessa, les quals han alimentat la llegenda fins avui. Alexis Mdivani era un playboy professional, casat en primeres núpcies amb la milionària nord-americana Louise van Allen i en segones amb l'encara més rica Barbara Hutton, una de les primeres fortunes dels Estats Units. El matrimoni va durar menys d'un any. L'estiu següent Alexis Mdivani va acudir al Mas Juny de Palamós, propietat de la seva germana Roussy Mdivani, muller del pintor Josep M. Sert, acompanyat per una altra amant: la baronessa von Thyssen. Era coneguda de soltera com agraciada model de cases de moda berlineses i, de casada, com a figura habitual de

Retornem a Cotlliure el que és de Cotlliure, no tergiversem

La Fundació Mapfre acaba d’obrir a Madrid una magna exposició de 140 obres de Matisse i els seus companys del moviment fauve, amb l’inconvenient que els cronistes de la mostra madrilenya desconeixen Cotlliure i atribueixen erròniament el naixement d’aquella tendència pictòrica als escenaris de la Côte d’Azur de la Provença francesa, que es troba a 400 km de distància en direcció a Itàlia. No, senyors, no. El fauvisme va néixer de la mà de Matisse i Derain al petit i bullent port de pescadors nord-català de Cotlliure, que no és ni provençal ni occità. El maig de 1905 Matisse hi va llogar una habitació amb vistes al mar per pintar i va arrossegar-hi el seu amic André Derain a partir del juliol següent. Van pintar aquell estiu més de trenta quadres

El poeta Arthur Rimbaud i el vaixell ebri que encara embriaga

L’editorial Atalanta, que dirigeixen Jacobo Siruela i la seva dona Inka Martí des del Mas Pou del poblet empordanès de Vilaür, acaba de posar a la venda l’obra completa del poeta Arthur Rimbaud en edició bilingüe francès-castellà preparada per Mauro Armiño. Les 1.624 pàgines hi afegeixen proses, correspondència, declaracions i biografia de l’autor. El llibre val 58 €, mentre que les poesies completes de Rimbaud es troben actualment en llengua original per 3,10 € a la col.lecció Livre de Poche (els llibres de butxaca, en especial els clàssics, tenen a França aquest preu o fins i tot menys). Les polítiques editorials no són l’essencial quan es tracta de rellegir una de les produccions poètiques més enlluernadores de l’últim segle i mig,

El vi grec que alegra el dia, de l’antiguitat fins ahir mateix

Ahir de bon matí plovia i vaig decidir anar a visitar l’exposició sobre “El vi grec. De l’antiguitat als cellers catalans actuals”, muntada al Museu d’Arqueologia de Catalunya, al costat del Teatre Grec de Montjuïc. Em va donar una magnífica sorpresa, per la seva claredat ben resumida i presentada. Generalment els museus m’embafen, si no és per refugiar-me de la pluja o per anar a veure una cosa concreta. Ahir em va entusiasmar que els textos explicatius rebessin la mateixa importància que les peces de l’antiguitat, amb una admirable capacitat de síntesi afirmativa, desplegada en lletra grossa i paràgrafs resumits als plafons murals retroil.luminats. Els breus textos d'aquesta exposició assenten tres o quatre idees fonamentals que no sempre s’han vist reconegudes amb la mateixa franquesa: la civilització romana no ho va inventar pas tot, el conreu de la vinya i la producció de vi van arribar aquí set segles abans que ells, a través

Els bancs de què serveixen, a part d’acumular beneficis i comprar favors

També publicat a Eldiario.es

L’ofici de fer córrer els diners a comissió s’ha convertit en un conglomerat descomunal, una troca infinita. Els beneficis acumulats pels bancs els últims segles han servit per comprar una imatge de respectabilitat al vell i odiós ofici dels usurers. Les dimensions adquirides pel sector adjudiquen una impressió de complexitat tècnica al negoci tan simple de prestar diners a interès, multiplicat amb tota mena de variants que no alteren la simplicitat del mecanisme bàsic de l’especulació. La funció social dels bancs, basada en el finançament de l’economia real, la circulació del sistema de pagaments i