La grandesa del “peixi minuti” feliçment retrobada

Ahir vaig trobar sonsos al mercat barceloní de la Concepció i em va fer il.lusió. No és cert que els sonsos resultin “sonsos”, són una exquisidesa! S’han de saber preparar, és clar, com tot en aquesta vida. Enfarinats, amb la farina ben espolsada i fregidets. Menjats un a un, amb els dits, arran de mar, com qui diu amb els peus a la sorra, encara semblen més bons. Com que no sempre es pot tenir tot, vaig celebrar retrobar-los ahir en ple centre de la ciutat. L’any passat van estar de veda i els pocs que es trobaven provenien fàcilment de la congelació de temporades anteriors. En cas de necessitat, als amants del peixi minuti sempre ens quedarà la petitona sardineta fresca, l’anxoveta acabada de pescar i, sobretot, continuar escrutant l’aparició fugitiva del miracle hivernal del xanguet, el cabell d’àngel del mar, l’escuma de les onades, una altra mena de caviar.  El xanguet (Aphia minuta) no és pas un aleví, sinó un gòbid adult quasi transparent,

Els camins de ronda, una meravella amb entrebancs

Sóc un fervent adepte dels camins de ronda de la Costa Brava, grandiosos en la seva humilitat abocada a la glòria del paisatge de marina. Serpentegen les sinuositats de la costa amb antigues funcions de vigilància, comunicació o contraban, convertits avui en joies del patrimoni natural per la bellesa que brinden al caminant arran de mar mentre li permeten viure a estones el somni de la vida lliure. No és el mateix un passeig marítim que un camí de ronda. Aquests són les saboroses petites engrunes caigudes de la taula del desgavellat festí urbanístic litoral. Fa dècades que els recorro amb una emoció creixent i un ritme de pas decreixent, sense recança dels temps accelerats, en una mena de processó particular, expiatòria, joiosa i

Miracle i misteri de la platja de Polilles, tot l’any

A la platja nua més bonica del país li va caure al damunt la revolució industrial com una bomba literal, arran de la instal.lació el 1871 d’una fàbrica de dinamita. Es troba administrativament a França i, un cop tancada la factoria el 1984, l’indret va ser comprat per l’administració i convertit en equipament públic i parc arran de mar. La badia nua de Polilles és un miracle situat entre Banyuls i Portvendres, arredossada del vent del nord per la mola del cap de Biarra i fistonejada per les vinyes verdes vora el mar, nodrides a la solana pel sistema nerviós dels regs que baixen de la muntanya immediata, dintre d’un paisatge tàctil, ordenat i detallista. De tant en tant hi porto els amics de confiança, perquè la felicitat consisteix a compartir. L’últim cop el ruixim del mar esbandia el gris apòcrif del cel i ens ho vam mirar com una serp fascinada davant d’un ocell. Polilles és un miracle. La badia natural,

Seducció a la francesa del vell professor i la popular presentadora

És possible que el nom d’Anne Sinclair digui poc als lectors d’aquí, però al país veí és una mena d’Isabel Presyler amb professió i cultura, a més de bellesa i elegància. Milionària per herència, va ser durant llargs anys la presentadora estrella dels programes informatius de la televisió del país veí i ara dirigeix la versió francesa de l’Huffington Post, el programa musical Fauteuils d’Orchestre al canal públic de televisió France 3 i un altre d’entrevistes culturals a l’emissora de ràdio Europe I. Era la dona del ministre socialista Dominique Strauss-Khan quan ocupava el càrrec de director del Fons Monetari Internacional i va ser

El Parador d’Aiguablava, una venjativa cacicada franquista

Passejo sempre que puc pels voltants del Parador d’Aiguablava, al mar de Begur. La cúbica baluerna blanca, dissenyada per l’arquitecte Raimon Duran Reynals, sempre m’ha semblat una excrescència fora de lloc, concebuda per clavar una guitza a aquest paisatge. La construcció d’un Parador Nacional en plena Costa Brava, dotada d’infraestructures hoteleres privades més que suficients, va ser idea d’un franquista inflamat: el director general de Turisme Luis Bolín, el qual va ocupar el càrrec del 1938 al 1952, en agraïment pels serveis prestats durant la Guerra Civil. Quan residia a Londres com a corresponsal del diari ABC, va ser la persona que va llogar l’avió privat Dragon Rapide amb el qual el general Franco viatjaria del Marroc i les

Haití: la calamitat més cruenta és sempre la desigualtat

També publicat a Eldiario.es

L’últim huracà Matthew acaba de causar al mateix moment 900 morts a Haití i una desena a la costa veïna dels Estats Units, en l’enèsima demostració que la pitjor catàstrofe “natural” és sempre la desigualtat de recursos per fer front a les catàstrofes naturals. A Haití l’huracà Jeanne ja va causar 3.000 morts l’any 2004, el terratrèmol del 2010 hi va matar unes 300.000 persones i l’epidèmia de còlera del mateix any unes 9.000. Al petit país insular, colonitzat i empobrit just al costat de la primera superpotència, tot continua igual o pitjor que

Retorn a Florència per un plat de pasta amb carn de caça

M’agraden moltes coses de la ciutat de Florència, però la que encara m’arrossega a tornar-hi cada tardor son les Pappardelle al cinghiale que el cèntric i alhora recòndit restaurant amb terrassa I Ghibellini posa a la carta a aquesta època de l’any. La cuina és una de les belles arts i els plats de caça un art major en vies d’extinció. Les Pappardelle al cinghiale (tallarines amples amb carn picada de senglar amorosida per un lent sofregit secret) són un plat a l’altura de la famosa cúpula catedralícia de Brunelleschi, del gegantí David de Miquel Àngel o de les pintures de Fra Angelico que s’admiren a altres punts veïns de la mateixa ciutat. El restaurant està situat a l’amagada placeta de San Pier Maggiore, prou cèntrica perquè alguns turistes s’hi

Els encants de la meva vella coneguda senyoreta Murphy i les següents

La senyoreta Marie-Louise Murphy, retratada en aquest quadre del pintor François Boucher que penja al museu del Louvre, és una vella coneguda meva a qui he dedicat algunes indagacions. Malgrat no ser cap obra mestra del nu ni del retrat, el quadre destaca per la franquesa de la utilitat eròtica amb què va ser pintat, concebut com a imatge frontal (si es pot dir així) de l'encant de la noia que la cort de Lluís XV de França volia convertir en una de les amants encarregades de distreure el rei. N’existeixen dues versions pintades pel mateix François Boucher el 1751 i el 1752, en idèntica postura de la model sdraiata bocconi, com dirien en italià. A la primera, Marie-Louise Murphy tenia 16 anys i Lluís XV havia demanat que la pintessin per poder-se

No tots paguem impostos, el bisbe de Vic no vol

La ciutat de Vic ha canviat moltíssim. Ni tan sols la boira ja no és igual de freqüent que abans, quan als períodes de pressió atmosfèrica alta el vapor d’aigua es condensava en gotes microscòpiques i ho emblanquinava tot, inclús les granges de porcs, amb una gasa indesxifrable, hipòcritament lleugera, d’una indolència convalescent i somicaire. Ara la boira diuen que fuig pels nous túnels de la carretera C-17. El clima vigatà ja no és de "Nou mesos d’infern i tres d’hivern". La boira, el fred i la calor s’han assuavit molt. En canvi s’hi mantenen pletòriques algunes altres de les millors tradicions: el bull de ronyons de la cansaladeria Vilada, els cigars havans de l’estanc Crivillés, els aperitius a la terrassa del bar Snack, l’esplèndida llibreria la Tralla

Retrobada al jardí de Jaume i Maria Queralt amb el papagai del veí

Ahir vaig anar a caminar pels volts de Perpinyà amb el cronista cultural rossellonès Jaume Queralt i a fer els honors al dinar de Maria Queralt al jardí de casa d’ells, al barri de Sant Assiscle. No sé mai on em portarà a caminar, però estic segur per endavant que m’interessarà. És un dels paladars més afinats de la cultura de les terres catalanes de França. Per alimentar el nostre vell debat em va recomanar que abans de desplaçar-me llegís dos llibres en concret. Vaig arribar a l’estació de Perpinyà amb els deures fets. Allí em va notificar que aquest cop aniríem a caminar a Sant Vicens, als afores del barri de Sant Galdric. Tot fent camí vam reprendre la conversa, però ja fa molt temps que els nostres debats tenen menys transcendència que

Els camins retrobats del delta del Llobregat, amb sensació de llunyania

Ahir divendres vam anar a caminar amb Rodolfo al llarg del recuperat i endreçat delta del Llobregat, la segona zona humida protegida (relativament protegida) més important de Catalunya després del delta de l’Ebre, amb la gran diferència de la seva proximitat a la conurbació barcelonina poblada per més de 4 milions d’habitants. Vam anar a tastar la sensació d’allunyament --potser vaga però alhora infinitament concreta i perceptible-- que procura sortir dels escenaris fets a màquina per entrar a les terres baixes pageses, compassades per la productivitat estacional. Em va semblar que l’aire lleuger, tònic i tibant de l’espai natural contrastava de molt a prop amb les pretensions desorbitades de la

Tot allò que pot passar i passa sota el ceibo transplantat

Hi ha molt pocs exemplars de ceibo aclimatats a Barcelona, malgrat la bellesa de la flor vermella d’aquest arbre sud-americà. Però alguns n’hi ha i els seus amants els comptem com a petits tresors desapercebuts. Per exemple el que ha arrelat en plena plaça de Catalunya (a la foto), davant del xamfrà amb la Ronda de Sant Pere. El servei municipal de Parcs i Jardins ha tingut la pensada d’alegrar alguns xamfrans amb arbres exòtics de floració ornamental, plantats de manera escadussera o unitària a determinades cantonades, no pas com a arbre de rengle. Arran de l’última reforma urbanística del tram inferior del Passeig de Sant Joan, van aparèixer quatre nous exemplars de ceibo als xamfrans d’aquest passeig amb el carrer

L’Hermitage de Sant Petersburg, la façana i els darreres

També publicat a Eldiario.es

En absència de notícies sobre el projecte d’instal.lar a Barcelona una franquícia del museu de l’Hermitage de Sant Petersburg, com ja s’ha fet a Amsterdam, el principal museu del món per quantitat d’obres i segon en superfície (després de Louvre) acollirà del 28 d’octubre al 5 de febrer vinents una exposició de 70 pintures i escultures sobre “Surrealisme a Catalunya. Els artistes de l’Empordà i Salvador Dalí”. La iniciativa ha costat cinc anys de negociacions molt fluctuants a la comissària Alícia Viñas, ex directora del Museu de l’Empordà figuerenc, però ha acabat per demostrar que de vegades els tractes amb l’Hermitage desemboquen

Algunes últimes cafeteries, vistes com autèntiques basíliques

Les grans cafeteries clàssiques de Barcelona i d'altres ciutats europees fa temps que van plegar. Tots els rèquiems i planys ja van ser escrits al seu moment, pel paper que jugaven de centres de trobada i sociabilitat. Ara hi ha moltíssims bars i poques cafeteries. No vol dir que no en subsisteixin, fins i tot algunes amb una vitalitat que voreja la plenitud. Cadascú deu tenir present la seva excepció pròpia i predilecta. Jo penso en el nervi, el vigor que continua oferint el Caffè dei Constanti al centre històric d’Arezzo, a la Toscana, obert el 1804 i reformat el 2007 amb un respecte poc freqüent per la decoració original a les seves grans sales de miralls murals, el paviment de mosaic, les arcades ribetejades de marbre. És un punt de trobada

El triomf de la música de Vivaldi contra els capricis de la moda

Ahir diumenge l’enèsima història de la música en còmodes fascicles setmanals oferia als quioscos un llibre-disc sobre Antonio Vivaldi, el gran compositor venecià completament oblidat durant dos segles i avui el més venut de la indústria discogràfica mundial. No vaig comprar el col.leccionable, però vaig recordar amb un somriure davant del quiosc que les partitures manuscrites de Vivaldi, conservades a la Biblioteca de Torí, només van tornar a ser tocades en petits concerts privats organitzats per l'escriptor Ezra Pound i la violinista Olga Rudge a Rapallo a partir del 1933. La producció vivaldiana no va ser catalogada fins el 1970,

L’abadia de Montserrat deixa decaure la de Cuixà, 50 anys després

Un dels llocs més bonics i carregats d’història del país és la mil.lenària abadia de Sant Miquel de Cuixà al repeu del Canigó, al municipi de Codalet, pràcticament annexionat a Prada de Conflent, en terres catalanes de França. La grandesa, la bellesa i el bé hi habiten amb la màxima naturalitat. Ahir dissabte s’hi van aplegar més d’un centenar de persones per commemorar els cinquanta anys de la instal.lació de la petita comunitat benedictina procedent de Montserrat, que avui es troba en perill d’extinció. La descarnada nau de l’església de Cuixà és la joia més commovedora que conec d’art pre-romànic, el claustre un dels més extensos i agraciats del Pirineu, el campanar un dels més alterosos. Tot plegat no hi fa res, el Cuixà de les últimes

El compte enrere de la mort de Venècia a l’aparador de la farmàcia Morelli

La cèntrica farmàcia Morelli de Venècia ha deixat una petita franja del seu aparador perquè un moviment ciutadà hi col.loqui el comptador digital, actualitzat cada setmana amb l’estadística oficial del web de l’Ajuntament, sobre el degoteig fatídic d’habitants censats en aquesta ciutat incomparable, a la qual l’ocupació turística encareix fins a nivells prohibitius els habitatges dels residents. Van instal.lar-lo el 21 de març del 2006 i aleshores indicava la xifra de 60.704. L’última vegada que hi he passat s'havia reduït a 55.583. És una manera lacònica i pessimista de resumir el fenomen en plena cara dels milers de visitants que desfilen cada dia

La batalla de l’Ebre i la Guerra Civil encara supuren

La Fundació Juan Negrín ha obert aquesta setmana a Las Palmas de Gran Canària, ciutat natal de l’últim cap del govern de la II República, una exposició amb els mapes que va utilitzar l’exèrcit republicà a la batalla de l’Ebre i altres documents, en alguns casos inèdits. Allò que crida més l’atenció és que l’actual president de la fundació declari amb motiu d’aquesta inauguració que reben contínues sol.licituds de familiars de les víctimes per saber si entre els seus fons es troba el nom i el lloc de la mort de les persones encara il.localitzades. L’última ferida escandalosament oberta de la Guerra Civil és l’escàs esforç de les actuals institucions democràtiques pel que fa als desapareguts en la

Quinze anys de les Torres Bessones: la guerra continua igual o pitjor

També publicat a Eldiario.es

S’han complert l'últim 11 de setembre quinze anys de l’atemptat contra les Torres Bessones de Nova York que va costar prop de 3.000 morts. Fa dos anys va obrir les portes el nou gratacels novaiorquès de 104 pisos que ocupa el lloc de les dues torres abatudes. No es va muntar cap acte inaugural, no es va tallar cap cinta. Els primers 500 empleats de les oficines eren del grup editor Condé Nast, que publica revistes com The New Yorker, Vanity Fair i Vogue. L’edifici volia simbolitzar la capacitat de superació de la barbàrie terrorista, el repte del retorn a la normalitat, una mirada cap el futur. El passat mes de març obria al subsòl el nou

L’estranya, ridícula atracció que exerceixen les fites de frontera

Costa molt de creure la quantitat d’especialistes, per no dir fanàtics, que ha generat l’existència de les fites de frontera: pedres, mugues o mollons termeners que marquen sobre el terreny la divisòria oficial entre els Estats espanyol i francès al llarg de tot el Pirineu, des del confí basc del riu Bidasoa fins els penya-segats mediterranis de Cervera de la Marenda, numerades de la xifra 1 fins la 602. La de la foto adjunta correspon al Coll de Banyuls. El seu aspecte material acostuma a ser molt sumari i la seva utilitat més que dubtosa. Responen a la ingenuïtat pròpia d’altres èpoques de pretendre gravar sobre el terreny una demarcació que no existia. Potser les fites atreuen tant interès per l’obstinació a encarnar sobre la pell del territori una convenció