L’Hermitage de Sant Petersburg, la façana i els darreres

També publicat a Eldiario.es

En absència de notícies sobre el projecte d’instal.lar a Barcelona una franquícia del museu de l’Hermitage de Sant Petersburg, com ja s’ha fet a Amsterdam, el principal museu del món per quantitat d’obres i segon en superfície (després de Louvre) acollirà del 28 d’octubre al 5 de febrer vinents una exposició de 70 pintures i escultures sobre “Surrealisme a Catalunya. Els artistes de l’Empordà i Salvador Dalí”. La iniciativa ha costat cinc anys de negociacions molt fluctuants a la comissària Alícia Viñas, ex directora del Museu de l’Empordà figuerenc, però ha acabat per demostrar que de vegades els tractes amb l’Hermitage desemboquen

Algunes últimes cafeteries, vistes com autèntiques basíliques

Les grans cafeteries clàssiques de Barcelona i d'altres ciutats europees fa temps que van plegar. Tots els rèquiems i planys ja van ser escrits al seu moment, pel paper que jugaven de centres de trobada i sociabilitat. Ara hi ha moltíssims bars i poques cafeteries. No vol dir que no en subsisteixin, fins i tot algunes amb una vitalitat que voreja la plenitud. Cadascú deu tenir present la seva excepció pròpia i predilecta. Jo penso en el nervi, el vigor que continua oferint el Caffè dei Constanti al centre històric d’Arezzo, a la Toscana, obert el 1804 i reformat el 2007 amb un respecte poc freqüent per la decoració original a les seves grans sales de miralls murals, el paviment de mosaic, les arcades ribetejades de marbre. És un punt de trobada

El triomf de la música de Vivaldi contra els capricis de la moda

Ahir diumenge l’enèsima història de la música en còmodes fascicles setmanals oferia als quioscos un llibre-disc sobre Antonio Vivaldi, el gran compositor venecià completament oblidat durant dos segles i avui el més venut de la indústria discogràfica mundial. No vaig comprar el col.leccionable, però vaig recordar amb un somriure davant del quiosc que les partitures manuscrites de Vivaldi, conservades a la Biblioteca de Torí, només van tornar a ser tocades en petits concerts privats organitzats per l'escriptor Ezra Pound i la violinista Olga Rudge a Rapallo a partir del 1933. La producció vivaldiana no va ser catalogada fins el 1970,

L’abadia de Montserrat deixa decaure la de Cuixà, 50 anys després

Un dels llocs més bonics i carregats d’història del país és la mil.lenària abadia de Sant Miquel de Cuixà al repeu del Canigó, al municipi de Codalet, pràcticament annexionat a Prada de Conflent, en terres catalanes de França. La grandesa, la bellesa i el bé hi habiten amb la màxima naturalitat. Ahir dissabte s’hi van aplegar més d’un centenar de persones per commemorar els cinquanta anys de la instal.lació de la petita comunitat benedictina procedent de Montserrat, que avui es troba en perill d’extinció. La descarnada nau de l’església de Cuixà és la joia més commovedora que conec d’art pre-romànic, el claustre un dels més extensos i agraciats del Pirineu, el campanar un dels més alterosos. Tot plegat no hi fa res, el Cuixà de les últimes

El compte enrere de la mort de Venècia a l’aparador de la farmàcia Morelli

La cèntrica farmàcia Morelli de Venècia ha deixat una petita franja del seu aparador perquè un moviment ciutadà hi col.loqui el comptador digital, actualitzat cada setmana amb l’estadística oficial del web de l’Ajuntament, sobre el degoteig fatídic d’habitants censats en aquesta ciutat incomparable, a la qual l’ocupació turística encareix fins a nivells prohibitius els habitatges dels residents. Van instal.lar-lo el 21 de març del 2006 i aleshores indicava la xifra de 60.704. L’última vegada que hi he passat s'havia reduït a 55.583. És una manera lacònica i pessimista de resumir el fenomen en plena cara dels milers de visitants que desfilen cada dia

La batalla de l’Ebre i la Guerra Civil encara supuren

La Fundació Juan Negrín ha obert aquesta setmana a Las Palmas de Gran Canària, ciutat natal de l’últim cap del govern de la II República, una exposició amb els mapes que va utilitzar l’exèrcit republicà a la batalla de l’Ebre i altres documents, en alguns casos inèdits. Allò que crida més l’atenció és que l’actual president de la fundació declari amb motiu d’aquesta inauguració que reben contínues sol.licituds de familiars de les víctimes per saber si entre els seus fons es troba el nom i el lloc de la mort de les persones encara il.localitzades. L’última ferida escandalosament oberta de la Guerra Civil és l’escàs esforç de les actuals institucions democràtiques pel que fa als desapareguts en la

Quinze anys de les Torres Bessones: la guerra continua igual o pitjor

També publicat a Eldiario.es

S’han complert l'últim 11 de setembre quinze anys de l’atemptat contra les Torres Bessones de Nova York que va costar prop de 3.000 morts. Fa dos anys va obrir les portes el nou gratacels novaiorquès de 104 pisos que ocupa el lloc de les dues torres abatudes. No es va muntar cap acte inaugural, no es va tallar cap cinta. Els primers 500 empleats de les oficines eren del grup editor Condé Nast, que publica revistes com The New Yorker, Vanity Fair i Vogue. L’edifici volia simbolitzar la capacitat de superació de la barbàrie terrorista, el repte del retorn a la normalitat, una mirada cap el futur. El passat mes de març obria al subsòl el nou

L’estranya, ridícula atracció que exerceixen les fites de frontera

Costa molt de creure la quantitat d’especialistes, per no dir fanàtics, que ha generat l’existència de les fites de frontera: pedres, mugues o mollons termeners que marquen sobre el terreny la divisòria oficial entre els Estats espanyol i francès al llarg de tot el Pirineu, des del confí basc del riu Bidasoa fins els penya-segats mediterranis de Cervera de la Marenda, numerades de la xifra 1 fins la 602. La de la foto adjunta correspon al Coll de Banyuls. El seu aspecte material acostuma a ser molt sumari i la seva utilitat més que dubtosa. Responen a la ingenuïtat pròpia d’altres èpoques de pretendre gravar sobre el terreny una demarcació que no existia. Potser les fites atreuen tant interès per l’obstinació a encarnar sobre la pell del territori una convenció

Les diferents mirades a les 24 hores de Barcelona, de nou

També publicat a Eldiario.es

S’ha presentat a la Setmana del Llibre en Català un treball col.lectiu titulat Gira Barcelona, format per dotze narracions encarregades a dotze autors sobre les històries que poden passar al llarg d’un dia a la ciutat. Segons la ressenya que em crida l’atenció a la premsa de l’endemà, aquesta novetat editorial és un indicador que la narrativa catalana “s’està obrint a nous territoris i personatges fora del clixé: protagonista català de classe mitjana, que viu a l’Eixample o torna al seu poble, té amics intel.lectuals i li apareixen problemes sentimentals, dilemes morals o ressons arribats d’un passat no resolt. Gairebé sempre amb poca experiència directa del mal. Hi ha obrers polonesos, pianistes russos, escriptors argentins, marits a l’atur i immigrants

Empúries la van rescatar primer els enginyers del ministeri que els arqueòlegs

Els primers que van retornar Empúries a la superfície no van ser els arqueòlegs, com podria pensar-se, sinó els enginyers de Monts del Servei Hidrològic Forestal de l'Estat, científics de la nova era de la tècnica dotats amb responsabilitats pràctiques i obligats a resultats funcionals. A partir del 1896 van protagonitzar, en menys de dues dècades, una ràpida tasca de lluita contra les dunes mòbils de Sant Pere Pescador, Empúries, Torroella de Montgrí, Pals i Begur, les quals amenaçaven d'envair en la seva progressió cap a l'interior més camins, vinyes, terres fèrtils de conreu i nuclis habitats. Aquell estudiat moviment de terres va exhumar les restes de la ciutat greco-romana, abans

Esmorzar de forquilla entre dos o la felicitat fràgil i opinable

Els amics tenim costum d’invitar-nos a dinar o sopar a casa, no a esmorzar. És un error. L’esmorzar representa per als matiners un dels àpats més apetitosos, suculents i agraïts, la remota artesania del menjar. Segons quins esmorzars, és clar. Tinc una amiga que disposa de casa amb terrassa i hem instituït, molt de tant en tant, els nostres esmorzars particulars, tant a l’estiu com a l’hivern. Els dinars i sopars els destinem a trobades més concorregudes. En canvi els esmorzars els reservem, molt de tant en tant, al ritu sapiencial entre dos. No cal dir que es tracta d’esmorzars de forquilla i ganivet, amb postres fets a casa, cafè, copa, puro i música de Chopin, sense que això signifiqui cap golafreria. Practiquem més aviat l’alta qualitat de la

Eduard Puig Vayreda: l’articulisme com a obra d’art

Durant llarg segles la poesia va ser considerada com el gènere protagonista de la literatura. Ara ho és la novel.la, la qual ven infinitament més exemplars a les llibreries que no pas els versos. Dintre d’aquestes fluctuacions de la cotització, encara passa per ser un gènere menor l’articulisme, la columna periodística, la crònica, el reportatge. Es tracta d’un error, una més de les equivocacions comuns, les arbitrarietats de la moda i les manipulacions de les llistes de més venuts. Fa temps que l’articulisme ha arribat una qualitat literària d’altura indiscutible, i de vegades superior a altres gèneres de la literatura. M’ha refermat de nou en aquesta convicció l’últim llibre Vuit i nous i cartes que no

A Marsella tot es compra i es ven amb una certa lleugeresa històrica

La compra consumada pel milionari especulador immobiliari nord-americà Frank McCourt del popular club de futbol Olympique de Marsella no és cap bagatel.la. Es tracta del club que representa la segona ciutat de França, el gran rival històric del París Saint-Germain i l’únic del país que ha guanyat una Copa d’Europa, encara que actualment es trobi a la cua de la classificació per la crisi sobrevinguda després de la mort de l’anterior propietari, un magnat suís. La sort empresarial de l’Olympique marsellès reflecteix la de la ciutat. La segona ciutat de França fa temps que té un problema: no ha volgut ser mai la capital de l’ampli sud

El tango fins ara inèdit de Borges, i no només el de Borges

L’editorial Lumen acaba de publicar l’inèdit de Jorge Luis Borges El tango. Cuatro conferencias, transcripció de quatre xerrades fins ara perdudes que l’autor argentí va pronunciar el 1965 a Buenos Aires sobre el gènere, recuperades a partir de velles cassettes. Ajuntar les dues paraules “Borges” i “Tango” significa un interès assegurat, encara més si es té compte que l’escriptor sostenia que l’autèntic tango dels barris populars de Buenos Aires es va veure edulcorat per la comercialitat escènica de Carlos Gardel i seguidors. Borges ja havia publicat el 1955 una “Historia del tango” dintre del llibre de narracions Evaristo Carriego i el 1958 el seu famós poema “El tango”, que conclou amb els versos: “El

Ni tren de l’or nazi ni tresor dels republicans espanyols a Argelers

La llegenda del fabulós tresor ocult a l’espera d’un descobridor privilegiat és una constant de la mitologia humana i ha conegut nombroses traduccions, en la literatura i en la realitat, com ara l’última expedició d’aquest mes d’agost d’un equip de recerca de 70 persones que han obert infructuosament tres forats de sis metres de fondària al llarg del quilòmetre 65 de la línia ferroviària polonesa entre Wabrzych i Breslàvia a la recerca del “tren d’or”, un comboi suposadament carregat d’or i joies desaparegut l’any 1945 durant la retirada de l’exèrcit alemany. La llegenda molt similar del “tresor dels espanyols”, enterrat a la platja rossellonesa d’Argelers i als camins fronterers de la retirada republicana del 1939, també ha donat peu durant les últimes dècades a recerques insistents sobre el terreny i a algun llibre que no ha pogut aclarir res. La part documentada testifica que els bombardeigs

Els devastadors incendis forestals d’estiu no són cap accident

També publicat a Eldiario.es

El comtat californià de San Bernardino, a 100 km de distància de San Francisco, torna a cremar aquests dies pels incendis forestals d’estiu, que de moment han arrasat més 10.000 hectàrees i obligat a evacuar 82.000 persones. Alguns han intentat culpar el “vent roig”, el típic vent Santa Ana californià càlid i sec, però la fatalitat natural no és explicació suficient davant l’estat reconegut d’abandonament del sotabosc sense desbrossar, l’autèntica esca de la rapidesa de propagació de les flames. Fa temps que s’admet que els incendis forestals estiuencs s’apaguen sobretot a

La decepció de Léo Ferré al Palau de la Música, “avec le temps”

Ahir es va escaure el centenari de la naixença de Léo Ferré, un dels membres de la santíssima trinitat de la chanson, amb Brassens i Brel. Practicava un anarquisme més erràtic i va ser molt atacat en les seves contradiccions. Els grans èxits de Ferré no van ser tan abundants com els dels altres dos col.legues, però ningú no el va superar en encerts esclatants. Per exemple la lletra i la música de la cançó Avec le temps, punt culminant de la poesia cantada. Es va distingir pel suport als anarquistes espanyols exiliats, amb temes molt aplaudides per l‘ambient de l’època com Les anarchistes i Franco la Muerte. No cal dir que Léo Ferré no podia cantar a l’Espanya franquista. Per això el seu concert al Palau de la Música barceloní del setembre

A la ciutat de Figueres li costa somniar més enllà del Teatre-Museu Dalí

El reconegut arquitecte internacional Enric Ruiz-Geli, nascut a Figueres, no és profeta a la seva terra malgrat haver-li proposat l’any 2006 un dels projectes més atractius, en aparença inversemblant i alhora perfectament viable. Va dissenyar per encàrrec del municipi, durant el mandat de l’alcalde socialista Joan Armangué, el nou Centre Cultural Joaquim Xirau que havia d’aixecar-se al nucli històric, damunt l’antiga biblioteca del carrer Ample, entre el Teatre-Museu Dalí i l’Ajuntament. El va projectar com a edifici de quatre plantes cofat per un eixam de 200 perxes flexibles de 50 metres de llargada en fibra de vidre, les quals emergirien des de la planta baixa com d'un gerro gegant, es vinclarien a l’atzar de la tramuntana i

La venda en oferta de l’illa de S’Espalmador em tempta poderosament

Anar-me’n a viure a una illa deshabitada és un somni menys descabellat que no sembla, sobretot des que els propietaris privats de l’idíl.lica illa eivissenca de S’Espalmador, l’arquitecte barceloní Normand Cinnamond Planas i la seva germana Rosy, han anunciat que rebaixen de 24 milions d’euros a 18 milions el preu de venda, davant l’absència de comprador durant els últims anys. L’illa havia estat comprada pel seu avi a la família de Carlos Tur l’any 1932 per 2.000 duros. S’Espalmador és un punt crucial, un botó de roda del rosari insular que uneix Eivissa amb Formentera a través dels Freus i el pas d’Es Trocadors, un dels indrets més afortunats del Mediterrani i dels cinc

Tots els russos que arriben a Catalunya es diuen Voevodski

Durant els dos últims anys el turisme rus a Catalunya s’havia reduït a la meitat per la crisi d’Ucraïna i la devaluació del ruble. Ara els organismes del ram certifiquen que els russos han tornat al milió de visitants anuals d’aquesta nacionalitat, igual que la xifra assolida el 2013. L’any 1927 en va arribar només un, un de sol a Calella de Palafrugell i mostrava exactament la mateixa disposició a comprar i gastar com els d’ara. Nicolau Voevodski Arapoff (a la foto) va llançar veus des del primer moment: desitjava comprar els terrenys costaners de la localitat que li oferissin. D’entrada no el va creure ningú. Aleshores les “males terres” boscoses i improductives del litoral no valien res en comparació