Les diferents mirades a les 24 hores de Barcelona, de nou

També publicat a Eldiario.es

S’ha presentat a la Setmana del Llibre en Català un treball col.lectiu titulat Gira Barcelona, format per dotze narracions encarregades a dotze autors sobre les històries que poden passar al llarg d’un dia a la ciutat. Segons la ressenya que em crida l’atenció a la premsa de l’endemà, aquesta novetat editorial és un indicador que la narrativa catalana “s’està obrint a nous territoris i personatges fora del clixé: protagonista català de classe mitjana, que viu a l’Eixample o torna al seu poble, té amics intel.lectuals i li apareixen problemes sentimentals, dilemes morals o ressons arribats d’un passat no resolt. Gairebé sempre amb poca experiència directa del mal. Hi ha obrers polonesos, pianistes russos, escriptors argentins, marits a l’atur i immigrants

Empúries la van rescatar primer els enginyers del ministeri que els arqueòlegs

Els primers que van retornar Empúries a la superfície no van ser els arqueòlegs, com podria pensar-se, sinó els enginyers de Monts del Servei Hidrològic Forestal de l'Estat, científics de la nova era de la tècnica dotats amb responsabilitats pràctiques i obligats a resultats funcionals. A partir del 1896 van protagonitzar, en menys de dues dècades, una ràpida tasca de lluita contra les dunes mòbils de Sant Pere Pescador, Empúries, Torroella de Montgrí, Pals i Begur, les quals amenaçaven d'envair en la seva progressió cap a l'interior més camins, vinyes, terres fèrtils de conreu i nuclis habitats. Aquell estudiat moviment de terres va exhumar les restes de la ciutat greco-romana, abans

Esmorzar de forquilla entre dos o la felicitat fràgil i opinable

Els amics tenim costum d’invitar-nos a dinar o sopar a casa, no a esmorzar. És un error. L’esmorzar representa per als matiners un dels àpats més apetitosos, suculents i agraïts, la remota artesania del menjar. Segons quins esmorzars, és clar. Tinc una amiga que disposa de casa amb terrassa i hem instituït, molt de tant en tant, els nostres esmorzars particulars, tant a l’estiu com a l’hivern. Els dinars i sopars els destinem a trobades més concorregudes. En canvi els esmorzars els reservem, molt de tant en tant, al ritu sapiencial entre dos. No cal dir que es tracta d’esmorzars de forquilla i ganivet, amb postres fets a casa, cafè, copa, puro i música de Chopin, sense que això signifiqui cap golafreria. Practiquem més aviat l’alta qualitat de la

Eduard Puig Vayreda: l’articulisme com a obra d’art

Durant llarg segles la poesia va ser considerada com el gènere protagonista de la literatura. Ara ho és la novel.la, la qual ven infinitament més exemplars a les llibreries que no pas els versos. Dintre d’aquestes fluctuacions de la cotització, encara passa per ser un gènere menor l’articulisme, la columna periodística, la crònica, el reportatge. Es tracta d’un error, una més de les equivocacions comuns, les arbitrarietats de la moda i les manipulacions de les llistes de més venuts. Fa temps que l’articulisme ha arribat una qualitat literària d’altura indiscutible, i de vegades superior a altres gèneres de la literatura. M’ha refermat de nou en aquesta convicció l’últim llibre Vuit i nous i cartes que no

A Marsella tot es compra i es ven amb una certa lleugeresa històrica

La compra consumada pel milionari especulador immobiliari nord-americà Frank McCourt del popular club de futbol Olympique de Marsella no és cap bagatel.la. Es tracta del club que representa la segona ciutat de França, el gran rival històric del París Saint-Germain i l’únic del país que ha guanyat una Copa d’Europa, encara que actualment es trobi a la cua de la classificació per la crisi sobrevinguda després de la mort de l’anterior propietari, un magnat suís. La sort empresarial de l’Olympique marsellès reflecteix la de la ciutat. La segona ciutat de França fa temps que té un problema: no ha volgut ser mai la capital de l’ampli sud

El tango fins ara inèdit de Borges, i no només el de Borges

L’editorial Lumen acaba de publicar l’inèdit de Jorge Luis Borges El tango. Cuatro conferencias, transcripció de quatre xerrades fins ara perdudes que l’autor argentí va pronunciar el 1965 a Buenos Aires sobre el gènere, recuperades a partir de velles cassettes. Ajuntar les dues paraules “Borges” i “Tango” significa un interès assegurat, encara més si es té compte que l’escriptor sostenia que l’autèntic tango dels barris populars de Buenos Aires es va veure edulcorat per la comercialitat escènica de Carlos Gardel i seguidors. Borges ja havia publicat el 1955 una “Historia del tango” dintre del llibre de narracions Evaristo Carriego i el 1958 el seu famós poema “El tango”, que conclou amb els versos: “El

Ni tren de l’or nazi ni tresor dels republicans espanyols a Argelers

La llegenda del fabulós tresor ocult a l’espera d’un descobridor privilegiat és una constant de la mitologia humana i ha conegut nombroses traduccions, en la literatura i en la realitat, com ara l’última expedició d’aquest mes d’agost d’un equip de recerca de 70 persones que han obert infructuosament tres forats de sis metres de fondària al llarg del quilòmetre 65 de la línia ferroviària polonesa entre Wabrzych i Breslàvia a la recerca del “tren d’or”, un comboi suposadament carregat d’or i joies desaparegut l’any 1945 durant la retirada de l’exèrcit alemany. La llegenda molt similar del “tresor dels espanyols”, enterrat a la platja rossellonesa d’Argelers i als camins fronterers de la retirada republicana del 1939, també ha donat peu durant les últimes dècades a recerques insistents sobre el terreny i a algun llibre que no ha pogut aclarir res. La part documentada testifica que els bombardeigs

Els devastadors incendis forestals d’estiu no són cap accident

També publicat a Eldiario.es

El comtat californià de San Bernardino, a 100 km de distància de San Francisco, torna a cremar aquests dies pels incendis forestals d’estiu, que de moment han arrasat més 10.000 hectàrees i obligat a evacuar 82.000 persones. Alguns han intentat culpar el “vent roig”, el típic vent Santa Ana californià càlid i sec, però la fatalitat natural no és explicació suficient davant l’estat reconegut d’abandonament del sotabosc sense desbrossar, l’autèntica esca de la rapidesa de propagació de les flames. Fa temps que s’admet que els incendis forestals estiuencs s’apaguen sobretot a

La decepció de Léo Ferré al Palau de la Música, “avec le temps”

Ahir es va escaure el centenari de la naixença de Léo Ferré, un dels membres de la santíssima trinitat de la chanson, amb Brassens i Brel. Practicava un anarquisme més erràtic i va ser molt atacat en les seves contradiccions. Els grans èxits de Ferré no van ser tan abundants com els dels altres dos col.legues, però ningú no el va superar en encerts esclatants. Per exemple la lletra i la música de la cançó Avec le temps, punt culminant de la poesia cantada. Es va distingir pel suport als anarquistes espanyols exiliats, amb temes molt aplaudides per l‘ambient de l’època com Les anarchistes i Franco la Muerte. No cal dir que Léo Ferré no podia cantar a l’Espanya franquista. Per això el seu concert al Palau de la Música barceloní del setembre

A la ciutat de Figueres li costa somniar més enllà del Teatre-Museu Dalí

El reconegut arquitecte internacional Enric Ruiz-Geli, nascut a Figueres, no és profeta a la seva terra malgrat haver-li proposat l’any 2006 un dels projectes més atractius, en aparença inversemblant i alhora perfectament viable. Va dissenyar per encàrrec del municipi, durant el mandat de l’alcalde socialista Joan Armangué, el nou Centre Cultural Joaquim Xirau que havia d’aixecar-se al nucli històric, damunt l’antiga biblioteca del carrer Ample, entre el Teatre-Museu Dalí i l’Ajuntament. El va projectar com a edifici de quatre plantes cofat per un eixam de 200 perxes flexibles de 50 metres de llargada en fibra de vidre, les quals emergirien des de la planta baixa com d'un gerro gegant, es vinclarien a l’atzar de la tramuntana i

La venda en oferta de l’illa de S’Espalmador em tempta poderosament

Anar-me’n a viure a una illa deshabitada és un somni menys descabellat que no sembla, sobretot des que els propietaris privats de l’idíl.lica illa eivissenca de S’Espalmador, l’arquitecte barceloní Normand Cinnamond Planas i la seva germana Rosy, han anunciat que rebaixen de 24 milions d’euros a 18 milions el preu de venda, davant l’absència de comprador durant els últims anys. L’illa havia estat comprada pel seu avi a la família de Carlos Tur l’any 1932 per 2.000 duros. S’Espalmador és un punt crucial, un botó de roda del rosari insular que uneix Eivissa amb Formentera a través dels Freus i el pas d’Es Trocadors, un dels indrets més afortunats del Mediterrani i dels cinc

Tots els russos que arriben a Catalunya es diuen Voevodski

Durant els dos últims anys el turisme rus a Catalunya s’havia reduït a la meitat per la crisi d’Ucraïna i la devaluació del ruble. Ara els organismes del ram certifiquen que els russos han tornat al milió de visitants anuals d’aquesta nacionalitat, igual que la xifra assolida el 2013. L’any 1927 en va arribar només un, un de sol a Calella de Palafrugell i mostrava exactament la mateixa disposició a comprar i gastar com els d’ara. Nicolau Voevodski Arapoff (a la foto) va llançar veus des del primer moment: desitjava comprar els terrenys costaners de la localitat que li oferissin. D’entrada no el va creure ningú. Aleshores les “males terres” boscoses i improductives del litoral no valien res en comparació

Privatitzar el mar resulta massa més fàcil que posar-li portes

També publicat a Eldiario.es

El nacionalisme conservador de Convergència i Unió (ara Junts pel Sí) no n’ha tingut prou amb privatitzar durant el mandat de l’anterior alcalde Xavier Trias l’espai públic del port esportiu construït arran dels Jocs Olímpics al llarg de l’avinguda Joan de Borbó de la Barceloneta i barrar físicament l’accés al moll per destinar-lo a una Marina Port Vell reservada a 148 amarratges de grans iots de luxe en ple centre de la ciutat. Ara pretén repetir la mateixa operació a escala de tot Catalunya, amb el projecte de nova Llei de Ports

El dia que Josep Pla va descobrir Amèrica i en va treure més de 200 pàgines

L’any 1954 Josep Pla, un dels periodistes més viatjats i més llegits del seu temps, ja s’havia cofat la boina i inventat la falsa imatge literària de pagès retirat a l’Empordà. En realitat no parava de viatjar, com sempre. El seu trajecte transatlàntic de l’agost d’aquell any a l’Havana i Nova York marcaria un tombant i donaria un resultat revelador sobre l’opció narrativa que defensava sota la boina aparent. Era el seu primer viatge fora d’Europa, sufragat per l’intercanvi publicitari entre els articles al setmanari Destino i les companyies navilieres que promocionaven les línies marítimes de viatgers, els incipients creuers per a clients benestants, per exemple els lectors de la revista barcelonina il.lustrada. També formava part del clima divulgatiu de l'american way of

Bufetada a Merkel: la Documenta de Kassel proposa aprendre d’Atenes

També publicat a Eldiario.es

L’Alemanya reunificada exerceix una hegemonia implacable damunt la política econòmica de la resta de la Unió Europea, amb la imposició de l’austeritat pressupostària que ha beneficiat el país més fort i perjudicat els altres. Cap d’ells no ha estat capaç d’alçar la veu contra les retallades dictades per la cancellera Angela Merkel, excepte la temptativa de Grècia amb l’actual govern d’esquerres d’Alexis Tsipras, obligat finalment a passar sota les forques caudines dels creditors. L’Alemanya de Merkel ha volgut convertir en lliçó el sotmetiment de Grècia per prevenir contagis. Però no tothom pensa igual a Alemanya. La pròxima

El luxe natural i el de llegenda a la platja del Castell de Palamós

Els camps de conreu i les pinedes arribaven pràcticament fins la sorra de la llarga platja del Castell, aïllada als afores de Palamós. Era una platja verge, lliure, desèrtica. La masia que havia treballat aquells camps es trobava deshabitada, enmig d’un meravellós no-res. A ningú no se li hauria acudit restaurar-la, excepte a un dels pintors catalans més cotitzats del món, Josep M. Sert, instal.lat a París des del 1898. Les avantguardes emergents bescantaven l'estil dels seus recarregats murals, caracteritzats per l’abundància combinada de tons daurats amb obscurs. Repetien en privat la sentència lapidària atribuïda a Eugeni d'Ors, segons la qual la pintura de Sert era una barreja "de purpurina i merda".  En realitat la idea de recuperar el

Relleu generacional a la terrassa del Motel de Figueres, amb tramuntaneta

A la terrassa del Motel Empordà de Figueres, enfront dels llimoners ufans i productius de la casa, ahir hi bufava una tramuntaneta deliciosa a l’hora de dinar amb la meva filla gran Helena i la seva amiga violoncel·lista Anna Carné, sota la batuta del xef Jaume Subirós i el servei orquestrat per la discreció de Joan Manté. Vaig demanar d’entrada a Jaume Subirós que tractés amb especial afecte el nostre relleu generacional. Ho va fer amb escreix. Alguns dinars són més que un dinar. Durant l’àpat mirava de cua d’ull com reaccionaven les noies davant les propostes que anaven apareixent a taula. Compartir la seva alegria, penyora de futur, va ser un plaer més accentuat que qualsevol altre. El Motel no només ha imposat des del 1961 plats

Desmunten les torres elèctriques a les Guilleries, una falsa bona notícia

Alguns diaris presentaven ahir textualment com “una bona notícia per als amants de la naturalesa” que 74 torres elèctriques seran desmantellades al llarg de 18 quilòmetres del massís de les Guilleries i la serra de Collsacabra. Deu ser atribuïble al fet que durant el mes d’agost proliferen a les redaccions els becaris substituts i una certa relaxació estacional. La mateixa notícia afegia de puntetes, com de passada, que el traçat desmuntat s’incorpora a la Línia de Molt Alta Tensió (MAT), les torres de la qual són molt més altes, aparatoses i desfiguradores del paisatge que no pas les antigues tant a les Guilleries i Collsacabra com al Ripollès, Osona, la Selva, el Gironès i l’Empordà. En realitat la d’ahir no era cap “bona notícia per als

L’alta frontera de la vinya a la baixa serra de l’Albera, un abisme entre terres veïnes

La implantació de la frontera pirinenca el 1659 allà on no n’hi havia i la diferent reacció després de la plaga de la fil.loxera del 1878 han determinat un desenvolupament vinícola desigual dels dos cantons de l’Albera, al Rosselló i a l’Empordà. Un cep, un raïm i una vinya poden semblar germans bessons tant al nord com al sud de la ratlla estatal, però no ho són. El treball i el comerç vinícola depenen de la legislació i les característiques del mercat de cada país, de cada Estat, tant o més que del clima o la terra. Cada vi és un paisatge treballat de manera diferent. Ho vaig aprendre amb una certa estranyesa d’entrada, com aprenem les

Dels grecs de Roses no en sabem res, eclipsats pels veïns d’Empúries

Fa segles que s’afirma que la ciutat grega de Rhode va ser fundada pels grecs rodis procedents de l’illa de Rodes el segle VIII aC i que es troba soterrada a Roses, concretament al recinte de la Ciutadella. Rhode en grec significa roses. El golf de Roses s'ha dit sempre així i no pas golf d'Empúries, com hauria estat lògic en cas que aquesta última ciutat, situada a la mateixa badia, hagués ostentat sempre la primacia. La fundació de Rhode pels rodis a Roses seria anterior de dos o tres segles a Empúries i constituiria per tant la una de les primeres ciutats gregues de l'Occident mediterrani. Malgrat la transcendència d'aquesta possibilitat i els