El dia que Josep Pla va descobrir Amèrica i en va treure més de 200 pàgines

L’any 1954 Josep Pla, un dels periodistes més viatjats i més llegits del seu temps, ja s’havia cofat la boina i inventat la falsa imatge literària de pagès retirat a l’Empordà. En realitat no parava de viatjar, com sempre. El seu trajecte transatlàntic de l’agost d’aquell any a l’Havana i Nova York marcaria un tombant i donaria un resultat revelador sobre l’opció narrativa que defensava sota la boina aparent. Era el seu primer viatge fora d’Europa, sufragat per l’intercanvi publicitari entre els articles al setmanari Destino i les companyies navilieres que promocionaven les línies marítimes de viatgers, els incipients creuers per a clients benestants, per exemple els lectors de la revista barcelonina il.lustrada. També formava part del clima divulgatiu de l'american way of

Bufetada a Merkel: la Documenta de Kassel proposa aprendre d’Atenes

També publicat a Eldiario.es

L’Alemanya reunificada exerceix una hegemonia implacable damunt la política econòmica de la resta de la Unió Europea, amb la imposició de l’austeritat pressupostària que ha beneficiat el país més fort i perjudicat els altres. Cap d’ells no ha estat capaç d’alçar la veu contra les retallades dictades per la cancellera Angela Merkel, excepte la temptativa de Grècia amb l’actual govern d’esquerres d’Alexis Tsipras, obligat finalment a passar sota les forques caudines dels creditors. L’Alemanya de Merkel ha volgut convertir en lliçó el sotmetiment de Grècia per prevenir contagis. Però no tothom pensa igual a Alemanya. La pròxima

El luxe natural i el de llegenda a la platja del Castell de Palamós

Els camps de conreu i les pinedes arribaven pràcticament fins la sorra de la llarga platja del Castell, aïllada als afores de Palamós. Era una platja verge, lliure, desèrtica. La masia que havia treballat aquells camps es trobava deshabitada, enmig d’un meravellós no-res. A ningú no se li hauria acudit restaurar-la, excepte a un dels pintors catalans més cotitzats del món, Josep M. Sert, instal.lat a París des del 1898. Les avantguardes emergents bescantaven l'estil dels seus recarregats murals, caracteritzats per l’abundància combinada de tons daurats amb obscurs. Repetien en privat la sentència lapidària atribuïda a Eugeni d'Ors, segons la qual la pintura de Sert era una barreja "de purpurina i merda".  En realitat la idea de recuperar el

Relleu generacional a la terrassa del Motel de Figueres, amb tramuntaneta

A la terrassa del Motel Empordà de Figueres, enfront dels llimoners ufans i productius de la casa, ahir hi bufava una tramuntaneta deliciosa a l’hora de dinar amb la meva filla gran Helena i la seva amiga violoncel·lista Anna Carné, sota la batuta del xef Jaume Subirós i el servei orquestrat per la discreció de Joan Manté. Vaig demanar d’entrada a Jaume Subirós que tractés amb especial afecte el nostre relleu generacional. Ho va fer amb escreix. Alguns dinars són més que un dinar. Durant l’àpat mirava de cua d’ull com reaccionaven les noies davant les propostes que anaven apareixent a taula. Compartir la seva alegria, penyora de futur, va ser un plaer més accentuat que qualsevol altre. El Motel no només ha imposat des del 1961 plats

Desmunten les torres elèctriques a les Guilleries, una falsa bona notícia

Alguns diaris presentaven ahir textualment com “una bona notícia per als amants de la naturalesa” que 74 torres elèctriques seran desmantellades al llarg de 18 quilòmetres del massís de les Guilleries i la serra de Collsacabra. Deu ser atribuïble al fet que durant el mes d’agost proliferen a les redaccions els becaris substituts i una certa relaxació estacional. La mateixa notícia afegia de puntetes, com de passada, que el traçat desmuntat s’incorpora a la Línia de Molt Alta Tensió (MAT), les torres de la qual són molt més altes, aparatoses i desfiguradores del paisatge que no pas les antigues tant a les Guilleries i Collsacabra com al Ripollès, Osona, la Selva, el Gironès i l’Empordà. En realitat la d’ahir no era cap “bona notícia per als

L’alta frontera de la vinya a la baixa serra de l’Albera, un abisme entre terres veïnes

La implantació de la frontera pirinenca el 1659 allà on no n’hi havia i la diferent reacció després de la plaga de la fil.loxera del 1878 han determinat un desenvolupament vinícola desigual dels dos cantons de l’Albera, al Rosselló i a l’Empordà. Un cep, un raïm i una vinya poden semblar germans bessons tant al nord com al sud de la ratlla estatal, però no ho són. El treball i el comerç vinícola depenen de la legislació i les característiques del mercat de cada país, de cada Estat, tant o més que del clima o la terra. Cada vi és un paisatge treballat de manera diferent. Ho vaig aprendre amb una certa estranyesa d’entrada, com aprenem les

Dels grecs de Roses no en sabem res, eclipsats pels veïns d’Empúries

Fa segles que s’afirma que la ciutat grega de Rhode va ser fundada pels grecs rodis procedents de l’illa de Rodes el segle VIII aC i que es troba soterrada a Roses, concretament al recinte de la Ciutadella. Rhode en grec significa roses. El golf de Roses s'ha dit sempre així i no pas golf d'Empúries, com hauria estat lògic en cas que aquesta última ciutat, situada a la mateixa badia, hagués ostentat sempre la primacia. La fundació de Rhode pels rodis a Roses seria anterior de dos o tres segles a Empúries i constituiria per tant la una de les primeres ciutats gregues de l'Occident mediterrani. Malgrat la transcendència d'aquesta possibilitat i els

Robespierre abolit a París o les contradiccions de la memòria històrica

La memòria històrica i la història en general són un camp de batalla ideològic en el qual la realitat i la coherència compten menys que no la visió del passat segons la conveniència de cada mentalitat i cada moment. La història són múltiples històries superposades sobre uns mateixos esdeveniments, vistos segons l’interès de cada mirada. S’ha tornat a demostrar aquests dies, fins al ridícul, a França. El govern municipal de París ha tornat a rebutjar per manca de consens l’enèsima petició d’alguns partits i historiadors d’esquerra de dedicar un carrer o monument de la capital a un dels principals protagonistes de la Revolució Francesa del 1789, el “pare de la pàtria” Maximilien de Robespierre, dit

De la qualitat dels tomàquets considerada com una estructura d’Estat

Mentre em disposo a esmorzar amb orgull matiner una senzilla i per a mi sumptuosa amanida de tomàquet, ceba i olives en la qual tot és ànima i matèria pura, preciosisme sense èmfasi, em fa somriure que els amants de les discussions inútils dubtin de si el tomàquet és l’hortalissa més consumida al món d’avui en lloc de la patata i de si es tracta d’una fruita, una hortalissa o una verdura. Els botànics diuen que és una fruita, atès que conté llavors i no és cap fulla, tija ni arrel com les verdures. Puntualitzen que era completament desconegut aquí abans de la colonització d’Amèrica, que el nom deriva de la llengua asteca i significava “fruita inflada”, que la seva difusió a Europa no va

No sé de quina Arcàdia parlen a l’exposició de Maillol a Ceret

Ahir vaig anar a recórrer amb delit, acompanyat per l’editor Quim Curbet, la nova exposició temporal del Museu d’Art Modern de Ceret. Aquest centre ha estat la joia de la corona del petit municipi de 7.000 habitants i capital de la comarca rossellonesa del Vallespir, sota l’impuls del 1986 al 2012 de la directora Josefina Matamoros, la dona que va construir l’actual edifici i va convertir-lo en focus de projecció internacional del patrimoni local. Tot museu és sobretot una idea més que no una suma d’obres, una il.lusió de vegades recompensada amb bellesa i èxit. Anar a Ceret representa sempre un atractiu. Un dels seus encants

Gelós no ho crec de la “Guia sentimental de l’Empordanet” d’Adrià Pujol

Comentar un llibre acabat de publicar per un amic ofereix dues possibilitats: lloar-lo amb les raspallades habituals dintre de qualsevol gremi (que alguns practiquen de manera automàtica i per això creuen sincera) o bé passar la maroma com es pugui sense deixar de dir allò que es vol dir. Em disposo a passar la maroma a propòsit de dos llibres que han tingut la gentilesa de fer-me arribar: la Guia sentimental de l’Empordanet, acabada de publicar per Adrià Pujol a l’editorial Pòrtic, i també 1001 curiositats de la Costa Brava, de Jordi Arbonès “Nif” al segell Arca. No sé si m’agrada l’estil literari d’Adrià Pujol, encara que això potser només vulgui dir que no és l’estil que jo practicaria i per tant no té cap importància. Tampoc no pretendria mai imitar el de Marcel Proust o de James Joyce, sense deixar de reconèixer el seu valor, i en canvi em semblarien més atractius el de William

La poesia d’Omar Khayyam exigeix un grau afinat d’embriaguesa

Amb el dit lliscant lentament damunt del ratolí de l’ordinador, ahir passejava per la pàgina Facebook del vinyataire empordanès Apoikia-Vinyes de Mahalta. Em va sorprendre comprovar que al llarg dels últims anys ha anat component una autèntica antologia de cites literàries sobre el vi, des dels clàssics grecollatins fins a Pink Floyd i Franco Battiato. Hi vaig trobar reproduït, a una entrada seva de febrer del 2014, un fragment d’Omar Khayyam, el poeta, filòsof, astrònom i matemàtic de l’imperi persa que  ha arribat fins a nosaltres, deu segles després, pel caràcter desvergonyit de les magnífiques Rubaïyat o Quartetes a favor del vi i, si molt convé, de l’embriaguesa. T.S. Eliot, Ezra Pound, Marguerite Yourcenar i altres autors actuals han glossat l’obra de Khayyam, Amin Malouf el fa protagonista de la novel.la Samarcanda. La quarteta de d'aquest autor recollida a la

Els xiprers toscans com a obra mestra als afores de Montepulciano

La bellesa i la vellesa del xiprer assoleixen la màxima expressió al caminal humil i alhora triomfal que condueix amb astúcia escenogràfica fins l’església de San Biagio, als afores de Montepulciano, una obra mestra del Renaixement de l’arquitecte Antonio Sangallo el Vell, un altre miracle artístic del Cinquecento toscà. L’harmonia de línies i proporcions del temple es veu realçada pel fet de trobar-se a quatre vents enmig de la solitud d’un prat, en un sol bloc arquitectònic compacte, recobert per una calma asolellada i provincial, pels instints plàcids que semblen dormir el son dolç dels angelets rurals. L’edifici s’inspira, a més petita escala, en el projecte de Donato Bramante per a la basílica de Sant Pere del Vaticà que no es va realitzar. Les seves façanes de marbre travertí

La Catalunya grega existeix, és a l’Albera

També publicat a la revista Alberes

No hi ha arreu del país cap territori més grec que l’Albera bifront, la dels dos vessants de la carena del Pirineu quan s’entrega al Mediterrani amb una força ciclòpia carregada de delicadesa. És una terra rocosa, arcaica, quasi bíblica, irradiada per la llum solar calabresa, enjardinada per les fileres de vinyes i el plomall tornassolat de les oliveres a aquells terrenys que han aconseguit tòrcer la peresa de la màquia improductiva o la supèrbia de la urbanització rampant. El problema és que tant la idea com el qualificatiu de Catalunya grega van caure amb mal peu des del primer

Convé guardar el motllo d’alguns fabulosos bars de carretera

Ara que acaba d’obrir a Barcelona l’últim mega-restaurant de mega-famosos amb mega-pressupost, cal trencar una llança a favor dels modestos i fabulosos bars de carretera que estan desapareixent del mapa. Per un cantó, el futbolista Leonel Messi i els seus germans s’han associat amb els tres germans Carlos, Borja i Pedro Iglesias (propietaris d’altres restaurants de la ciutat com el Rias Baixas i associats també amb els germans Adrià a l’Espai Kru) per invertir la bagatel.la de 2,5 milions d’euros en els 1.000 m2 interiors i 1.000 més de jardí exterior de l’establiment del carrer Enric Granados 86 batejat Bellavista del Jardín del Norte, que tothom anomenarà més probablement el Jardí de Messi. Per un altre cantó i

L’únic dia que vaig entrar a l’Hostal de la Gavina de S’Agaró

Convidat per la família propietària Ensesa, la setmana passada el president de la Generalitat va assistir a la inauguració del llegendari i ara renovat restaurant Candelight de l’Hostal de la Gavina de S’Agaró. Al moment de llegir la notícia m’adono que no he entrat mai a l’Hostal de la Gavina, malgrat el que n’he escrit, malgrat la meva edat provecta i la freqüència amb què transito per aquell territori. No hi he entrat mai perquè el glamur atribuït a les elits dels diners i el luxe de talonari em repel.len sense remei. Tot i així en una ocasió vaig ser invitat a dinar pel nét del fundador, Josep Ensesa Monsatvatge, i la muller Carmona Viñas a la casa

Els déus amagats entre les vinyes de Mahalta, al massís del Montgrí

Ahir vaig entrar a una de les vinyes més belles i hospitalàries del Mediterrani, situada al vessant del massís del Montgrí que pertany al municipi d’Ullà. La petita finca s’anomena Vinyes de Mahalta en honor a la “Cançó a Mahalta” del poeta Màrius Torres. El vi que se’n deriva porta el nom grec d’Apoikia. El vaig tastar en la companyia dels seus propietaris, Manel Núñez i Agnès Valentí, i de l’amic Miquel Bofill. Destapar una ampolla de vi al bell mig de la vinya que l’ha engendrat i al costat del seus autors és un luxe autèntic. D’entrada, Manel i Agnès em van notificar que aquesta vinya va néixer com un “projecte sentimental”. Em van dur a recordar, tot caminant entre les fileres de ceps a última hora de la tarda xafogosa, que no és el mateix fer vi que

Tinc un deute amb el professor Issorel i el pago amb retard

Després de quatre edicions en francès entre 1982 i 2013, ara acaba de traduir-se al castellà a l’editorial sevillana Renacimiento Últimos días en Collioure, el llibre fonamental de l’hispanista Jacques Issorel sobre la mort del poeta Antonio Machado a la localitat d'exili on encara es troba enterrat. Es tracta d’un treball de referència per la quantitat d’aportacions inèdites, en el qual hem pouat tots els que hem escrit sobre el tema posteriorment. Jo mateix hi vaig pouar una mica massa, quan l’editor del meu llibre del 2013 Els últims dies de Machado va imposar aquest títol, copiant-lo de l’obra del professor Issorel. L’aparició en castellà del seu llibre és una altra reparació que s’ha fet esperar. El professor Issorel, nascut a Marsella el 1943, ha estat catedràtic de la Universitat de Perpinyà del 1971 fins la jubilació el

Modest manual per meravellar-se durant uns dies al llac de Como

Ahir diumenge vaig tornar, meravellat, d’un cap de setmana al llac de Como, una destinació que havia estat reservada tradicionalment als rics, tal com reflecteix la quantitat de palaus abocats a les ribes enjardinades de l’idíl.lic llac prealpí i la llista de celebritats que els posseeixen. Però si es coneix una mica “l’arte di arrangiarsi”, Como presenta tres avantatges decisius: és italiana amb inclinació suïssa, està ben comunicada a menys de 50 km de l’aeroport milanès de Malpensa i, finalment, la ciutat de és prou gran (83.000 habitants) per oferir hotels de tarifes diversificades. Ara viu del turisme del llac, però conserva les estructures de quan era capital italiana de la indústria de la seda. Encara hi afegiria un

El teatre i el cinema també treuen els drapets al sol del sistema financer

 També publicat a Eldiario.es

La cartellera teatre i cinema ofereix en aquest moment diverses obres sobre l’última crisi financera i els mecanismes perversos que governen l’economia mundial. El teatre Poliorama acaba de programar l’obra Hazte banquero dintre del festival Grec, la Villarroel proposa fins el 31 de juliol Lehman Trilogy, i els cinemes estrenen la pel.lícula Money Monster, dirigida per Jodie Forster, amb George Clooney i Julia Roberts, sobre les multimilionàries misèries de Wall Street. La cultura ha estat una de les branques directament perjudicades per aquesta crisi i, en