Modest manual per meravellar-se durant uns dies al llac de Como

Ahir diumenge vaig tornar, meravellat, d’un cap de setmana al llac de Como, una destinació que havia estat reservada tradicionalment als rics, tal com reflecteix la quantitat de palaus abocats a les ribes enjardinades de l’idíl.lic llac prealpí i la llista de celebritats que els posseeixen. Però si es coneix una mica “l’arte di arrangiarsi”, Como presenta tres avantatges decisius: és italiana amb inclinació suïssa, està ben comunicada a menys de 50 km de l’aeroport milanès de Malpensa i, finalment, la ciutat de és prou gran (83.000 habitants) per oferir hotels de tarifes diversificades. Ara viu del turisme del llac, però conserva les estructures de quan era capital italiana de la indústria de la seda. Encara hi afegiria un

El teatre i el cinema també treuen els drapets al sol del sistema financer

 També publicat a Eldiario.es

La cartellera teatre i cinema ofereix en aquest moment diverses obres sobre l’última crisi financera i els mecanismes perversos que governen l’economia mundial. El teatre Poliorama acaba de programar l’obra Hazte banquero dintre del festival Grec, la Villarroel proposa fins el 31 de juliol Lehman Trilogy, i els cinemes estrenen la pel.lícula Money Monster, dirigida per Jodie Forster, amb George Clooney i Julia Roberts, sobre les multimilionàries misèries de Wall Street. La cultura ha estat una de les branques directament perjudicades per aquesta crisi i, en

El Saló Torres Garcia del Palau de la Generalitat hauria de canviar de nom

Un govern incapaç de trobar un mínim pressupost per portar a Barcelona la gran exposició del MOMA novaiorquès sobre el pintor Joaquim Torres Garcia, que ara es contempla a la Fundació Telefònica de la Granvia madrilenya i tot seguit es traslladarà al museu Picasso de Màlaga, no hauria de continuar exhibint a la seva seu oficial un Saló Torres Garcia dedicat als murals noucentistes de l’autor. És la segona bufetada ressonant contra un dels artistes més internacionals formats a Barcelona. La primera va determinar la seva

La recerca de la fossa de García Lorca no és un fulletó, però s’hi assembla

El novembre de l’any passat el diari La Vanguardia publicava que estava a punt d’iniciar-se el tercer intent des del 2009 de trobar la fossa comuna on va ser enterrat Federico García Lorca, afusellat pels franquistes als afores de Granada el 17 d’agost del 1936. L’operació es trobava pendent d’un últim permís de la Junta d’Andalusia a l’equip internacional dirigit per l’historiador Miguel Caballero i l’arqueòleg Javier Navarro, que treballen sense suport oficial i amb fons propis procedents de donacions i micromecenatges. És el mateix equip que va dur a terme el segon intent entre novembre del 2014 i febrer del 2015, quan l’excavadora va ser requerida per netejar la neu de l’autovia veïna i no va tornar. La mateixa notícia del tercer intent va ser exposada de nou àmpliament a El Periódico el 18 d’abril d’enguany, sense que aquell últim permís pendent hagués arribat encara. Ha estat repetida per La

“Eu sei que vou te amar”: Vinícius de Moraes encara omple festivals

Dos dies després de fer-ho al festival d’estiu de Madrid i ahir a València, avui divendres pugen a l’escenari del Festival de Pedralbes barceloní (entrades de 148 € a 58 €) els septuagenaris Toquinho i Maria Creuza, abraçats encara a la fama del lletrista Vinícius de Moraes i al disc que van gravar amb ell l’any 1970 al café-concert La Fusa de Buenos Aires. Vinícius de Moraes és mort des del 1980, però el nom d’O Poetinha continua sent un reclam. Ell va revolucionar les cançons d’amor, van canviar el concepte narratiu heretat dels boleros i les antigues balades per una nova descripció de la sensibilitat de la classe mitjana urbana, un llenguatge espontani d'oralitat col.loquial, una nova economia literària, una lírica planera, sensual i murmurant

Als grans discursos de la història s‘hi suma el del president Azaña

 També publicat a Eldiario.es

La historiadora Nathalie Renault-Rodet va publicar l’any passat a l’editorial francesa Eyrolles una recopilació de 80 grans discursos del segle XX que han passat a la història. N’hi faltava un, pronunciat pel president de la II República espanyola Manuel Azaña el 18 de juliol del 1938 a l’Ajuntament de Barcelona, on residia aleshores el govern de l’Estat. Al moment de començar el segon any de Guerra Civil, exposava la seva proposta als dos bàndols de “Pau, pietat, perdó”. L’argumentada, impressionant peça d’oratòria va durar 71 minuts sense recórrer a notes escrites. El plantejament del president Azaña va relliscar completament damunt la pell del general Franco i va seguir fent-ho durant els 37 anys

La incomoditat històrica i actual al Cotton House Hotel barceloní

Ahir em van donar cita i vaig entrar per primer cop al bar de l’hotel Cotton House de la Granvia barcelonina, paret per paret amb el Palace (abans Ritz). El nom i l’edifici no són més més que l’adaptació pretensiosa de l’antiga Casa dels Cotoners, la seu de la patronal del ram que havia reunit la flor i nata de la burgesia catalana, el “sanedrí” tan ben descrit des de dintre a les memòries Una vida entre burgesos, de Manuel Ortínez, que en va ser el conseller-delegat, o retratat des de fora als diversos llibres de l’historiador econòmic Francesc Cabana. L’emblemàtica seu representativa del lobby cotoner català convertida en hotel rococó pel “aclamado interiorista Lázaro Rosa-Violán” (segons el web de

La voluminosa biografia en construcció de la dissenyadora Elsa Peretti

La sortida de l’autopista a Girona-Nord es veu dominada a l‘horitzó per les grues de construcció plantades al cim estratègic de la muntanya de Sant Julià de Ramis des de fa anys, fins i tot en plena paralització de la bombolla immobiliària. L’eixam de grues a un punt tan vistent ha plantejat des del primer dia una pregunta sense resposta: què hi estan fent de tan voluminós? El diari El Punt-Avui titulava el 17 de març de l’any passat: “Les obres del castell de Sant Julià avancen enmig del secretisme”. Quan els primers rumors van apuntar la mà de la dissenyadora Elsa Peretti com a promotora de la construcció, les peces del puzzle interrogant van començar a encaixar. Es tracta d’una de les persones més discretes i influents de la comarca en matèria de patrocinis. Es va començar a dir que projectava un gran centre d’art modern a l’antiga fortalesa militar de la muntanya de Sant Julià de Ramis, ja fortificada pels romans al pas de la Via Augusta pel congost que domina el Gironès per un cantó i l’Empordà per l’altre. Entre la llista de

“Un mar de vinyes” a Empúries o els romans no ho van inventar tot

“Una mar de vinyes” és el títol de l’exposició temàtica oberta fins l’11 de setembre al jaciment d’Empúries, dirigida per l’arqueòleg Quim Tremoleda (alhora flamant alcalde de la seva localitat natal empordanesa de Lladó des d’aquest mes de juliol). Exposa amb recursos escenogràfics un antic celler, una premsa, un fragment de vaixell romà carregat d’àmfores o una taverna per il.lustrar davant dels ulls del visitant d’avui la importància històrica del conreu de la vinya. Ho fa amb el biaix, el favoritisme envers el món romà que predomina a aquest jaciment en detriment del món iber local i l’anterior presència grega o fins i tot fenícia, sens dubte menys extensa i més difícil d’estudiar, potser per això deixada injustament en un pla secundari. La vinya és una liana

Victoria Ocampo: el mite de la musa argentina reapareix

La col·lecció de llibres de la Fundació Banco de Santander acaba d’editar amb el títol Darse, autobiografía y testimonios una àmplia antologia de textos de l’escriptora argentina Victoria Ocampo que des de la seva mort el 1979 es trobaven disseminats en edicions descatalogades. Victoria Ocampo ha estat sempre un mite, però els mites de vegades s’encarnen i reapareixen. El de Victoria Ocampo colorejava els cercles il.lustrats del Vell Continent. Era el mirall --trencat-- en el qual les elits europees desitjaven emmirallar-se, amb la satisfacció de creure que havien reproduït un alter ego a les antípodes, a la terra promesa del Nou Món formada per una pròspera societat blanca, alfabeta, urbana i sense mestissatge. El

Ara resulta que Perpinyà la catalana serà occitana, ves per on

El dia de Sant Joan no és festiu a França, de manera que els diputats de la nova regió administrativa nascuda de la fusió entre les dues anteriors del Llenguadoc-Rosselló (capital Montpeller) i Migdia-Pirineus (capital Tolosa del Llenguadoc), dintre de la reorganització general dictada pel govern de París, van votar ahir que portarà per nom Occitània. El problema és que dels 13 departaments que engloba la nova macroregió n’hi ha un (l’últim del mapa francès) que sempre ha estat català i no pas occità. El Rosselló (amb les comarques veïnes del Vallespir, el Conflent, el Capcir i la Cerdanya) sempre s'ha dit amb aquest nom, també després de l‘annexió a França pel Tractat dels Pirineus del 1659. Actualment alguns n’hi diuen Catalunya del Nord. La Revolució Francesa del 1789 va rebatejar administrativament el Rosselló amb el nom geogràfic de Pirineus Orientals, dintre de la tendència general del moment. La seva capital és Perpinyà, la qual aplega

Retorn a Poblet, entre tombes reials i heroïnes de veritat

Ahir vaig recórrer de nou amb amics la intensa llum groguenca del monestir de Poblet, a la comarca tarragonina de la Conca de Barberà. Cada vegada ofereix un aspecte més flamant, restaurat, polit, funcional i actiu. No es tracta només del convent de 32 de monjos cistercens. La condició de conjunt monàstic més extens d'Europa i el rang de panteó reial de vuit monarques de la corona d’Aragó ha afavorit un prestigi monumental que ha costat molts diners públics restaurar. En un extens reportatge d’Eduard Voltas publicat al setmanari El Temps de 24 de juny del 1996, l’autor li deia a l’abat Maur Esteva: “Han aconseguit

El dia que Montserrat Roig va confessar qui era l’home de la seva vida

Fa pocs dies l’escriptora Montserrat Roig hauria celebrat 70 anys, si un càncer no se l’hagués emportat prematurament el 1991, als 45 anys, quan es trobava al cim de l’èxit literari i mediàtic. Després de la biografia publicada el 2005 per Pere Meroño, se n’acaba de publicar una altra escrita per Betsabé Garcia i se n’anuncia una tercera per part d’Aina Torres. La fotografia adjunta correspon a una entrevista que li vaig fer el 1979 a casa seva, un ampli pis de l’Eixample barceloní, al carrer Bailen núm. 41, a la mateixa cantonada de la Granvia on Antoni Gaudí va trobar la mort atropellat per un tramvia el 1926. Al moment d’aquella entrevista no podia imaginar que tornaria al

Retrobada amb la vídua de Víctor Jara, quaranta anys després

La vídua Joan Jara i les dues filles Manuela i Amanda han comparegut al judici iniciat aquest dilluns a la ciutat nord-americana d’Orlando,  precisament a l’estremida Orlando, contra un dels presumptes assassins del cantant Víctor Jara, l’ex tinent coronel Pedro Pablo Barrientos Núñez, acusat de torturar i disparar contra el detingut a l’estadi de Santiago de Xile que avui porta el nom del cantant, convertit al moment del cop d’estat del general Pinochet del setembre del 1973 en camp de concentració i tortura de presoners. Barrientos resideix als Estats Units des del final de la dictadura militar

Música als Parcs mereix un format més orgullós de si mateix

També publicat a Eldiario.es

La temporada d’estiu és caracteritza per la proliferació de festivals de música que programen massivament estrelles rutilants i “taquilleres” del firmament internacional o local, a espais d’ampli aforament escampats al llarg de la geografia del país. Tots tenen una característica en comú: les entrades són cares. En canvi n’hi ha un d’admirablement gratuït i potser per això arraconat, a desgrat de la seva longevitat i el seu èxit. Es tracta del festival Música als Parcs, que

Però quin mal ens ha fet l’Aragó als catalans?

Cada vegada entenc menys la distància estratosfèrica que separa generalment els catalans de Saragossa, amb la qual vam compartir durant sis segles la confederació de la corona d’Aragó. No deixa de ser avui la capital autonòmica més pròxima (de Barcelona a València per carretera hi ha 365 km i a Saragossa 300 km). En la consciència de la majoria de catalans és com si es tractés del planeta Mart. La travessa intermèdia del desert estepari dels Monegros, d’ocres recremats i grisos calcaris, o la macrocefàlia urbana de Saragossa (665.000 habitants, el 50% de tot l’Aragó) en comparació amb Osca i Terol em semblen raons molt

Defensa de la noblesa de la figuera de moro, atacada per la puresa ecològica

Quan sortim d’excursió amb l'amic biòleg Josep M. Dacosta i passem davant d’alguna figuera de moro (Opuntia ficus-indica), a mi la planta em desperta la tendresa vinculada als èxtasis més senzills i agrestes que m’han procurat els seus fruits punxencs, quan se saben collir i obrir. A ell la mateixa visió li provoca tots els mals, llança un grapat de conjurs contra aquesta espècie invasora i formula el desig despietat de veure-la erradicada per l’espasa flamígera de les campanyes de puresa ecològica. Els déus de la naturalesa, tan sovint injustos, li estan donant més raó a la seva fe que no a la meva. Les figueres de moro de tot el país són

Placidesa i turment de Pavese a la terra natal de les “langhe”

Les langhe, a la terra natal de Cesare Pavese, són replecs ondulants modelats pels afluents del Po a la província piemontesa de Torí, un sistema orogràfic afectuós i utilitari teixit per vinyes microparcel.lades, un mar estàtic pentinat per les fileres de sarments. Deia Pavese al relat La vinya: “La vinya està feta també d’això, una mel de l’ànima, i alguna cosa del seu horitzó obre plausibles vistes de nostàlgia i d’esperança”. El seu poble natal, Santo Stefano Belbo, es troba a 70 km de Torí. És l’escenari del llibre La lluna i les fogueres, al qual va escriure: “Cal tenir un poble, ni que sigui per marxar-ne. Un poble vol dir no estar sols, saber que

Els diamants senzills i sumptuosos d’Atahualpa Yupanqui a domicili

Un cop l’any, més o menys, als meus amics i a mi ens entra una enyorança irreprimible de tornar a cantar els temes d’Atahualpa Yupanqui i muntem un “asado” a casa amb aquesta excusa. Durant la sobretaula apareixen tres o quatre guitarres, algun bandoneó i ens donem el gust fins que el cor ens diu prou. Atahualpa, igual que Carlos Gardel, cada dia canta millor. Les seves lletres i les seves músiques aguanten el pas del temps amb una inspiració difícilment igualada. Potser ara que som gats vells n’apreciem encara més la vigència que quan les escoltàvem dels seus propis llavis. Per tornar-les a cantar entre amics al llarg d’una sobretaula, tal com ragen de la memòria de l’ànima, no necessitem ni assajar-les: “Si a mi me gusta que

La literatura de viatges s’escriu sobretot a caseta

La millor literatura de viatges no sempre l’escriuen els exploradors més esforçats o els aventurers més arriscats. De vegades s’escriu sense sortir de casa, amb la imaginació, el record o la destresa literària. Les descripcions més vibrants de les ruïnes d’Atenes es troben a l’Itinerari de París a Jerusalem, de Chateaubriand, que només va sojornar dos dies a la capital grega, l’agost del 1806. Retornat a França, va cisellar-ne una elegia encara avui inigualada. Josep Pla va escriure una esmolada descripció de Rio de Janeiro