Placidesa i turment de Pavese a la terra natal de les “langhe”

Les langhe, a la terra natal de Cesare Pavese, són replecs ondulants modelats pels afluents del Po a la província piemontesa de Torí, un sistema orogràfic afectuós i utilitari teixit per vinyes microparcel.lades, un mar estàtic pentinat per les fileres de sarments. Deia Pavese al relat La vinya: “La vinya està feta també d’això, una mel de l’ànima, i alguna cosa del seu horitzó obre plausibles vistes de nostàlgia i d’esperança”. El seu poble natal, Santo Stefano Belbo, es troba a 70 km de Torí. És l’escenari del llibre La lluna i les fogueres, al qual va escriure: “Cal tenir un poble, ni que sigui per marxar-ne. Un poble vol dir no estar sols, saber que

Els diamants senzills i sumptuosos d’Atahualpa Yupanqui a domicili

Un cop l’any, més o menys, als meus amics i a mi ens entra una enyorança irreprimible de tornar a cantar els temes d’Atahualpa Yupanqui i muntem un “asado” a casa amb aquesta excusa. Durant la sobretaula apareixen tres o quatre guitarres, algun bandoneó i ens donem el gust fins que el cor ens diu prou. Atahualpa, igual que Carlos Gardel, cada dia canta millor. Les seves lletres i les seves músiques aguanten el pas del temps amb una inspiració difícilment igualada. Potser ara que som gats vells n’apreciem encara més la vigència que quan les escoltàvem dels seus propis llavis. Per tornar-les a cantar entre amics al llarg d’una sobretaula, tal com ragen de la memòria de l’ànima, no necessitem ni assajar-les: “Si a mi me gusta que

La literatura de viatges s’escriu sobretot a caseta

La millor literatura de viatges no sempre l’escriuen els exploradors més esforçats o els aventurers més arriscats. De vegades s’escriu sense sortir de casa, amb la imaginació, el record o la destresa literària. Les descripcions més vibrants de les ruïnes d’Atenes es troben a l’Itinerari de París a Jerusalem, de Chateaubriand, que només va sojornar dos dies a la capital grega, l’agost del 1806. Retornat a França, va cisellar-ne una elegia encara avui inigualada. Josep Pla va escriure una esmolada descripció de Rio de Janeiro

Elegia, segurament irrisòria, de les faves i els pèsols tendres

Comprenc que situar en un plat de pèsols primaverals o unes faves tendres estofades la màxima delícia imaginable dintre d’aquesta vall de llàgrimes pot semblar una rebaixa a la mínima expressió de la infinita varietat de goigs i delits que ofereix la vida terrenal. No n'estic gens segur, jo votaria a favor de la preeminència de faves i pèsols per damunt de moltes altres coses, en determinades condicions. La temporada dels pèsols tendres és brevíssima i, com se sap, cada dia més incerta per la degeneració de l’espècie i la competència de preu dels hivernacles i els congelats. És molt probable que la majoria de ciutadans d’avui no distingeixin un pèsol tendre d’un altre que no ho és. Jo sí, i prou pena en tinc. El meu paladar es va criar a

Per estimar Roma, després de tants anys, no calen massa paraules

Acabo de passar el cap de setmana a Roma, la ciutat que estimo més del món i des de fa més temps. Hi he anat a retrobar amics (si no estan ocupats), a meravellar-me com cada primavera davant del desplegament de 600 testos d’azalees en flor a la monumental escalinata barroca que rambleja a Piazza di Spagna (si no està en obres) i, quan ja m’he sentit stanco morto de caminar, anar a prendre un o dos amaros a la terrassa del bar de Piazza Farnese (si no és tancat) per mirar passar l’aire de la vida que aquest escenari potencia i jugar mentalment als daus amb els records: alguns fútils i altres, en canvi, exquisits i fragants com una ofrena al Déu vague que acostuma a no dir mai res. Roma és una ciutat de places que se

Corporació Metropolitana: ser més gran o bé més eficient

També publicat a Eldiario.es

El 2017 farà vint anys de la supressió de la Corporació Metropolitana de Barcelona i, lògicament, es tornen a aixecar veus contra aquella atzagaiada. Havia estat creada amb 26 municipis el 1974 pel porciolisme, amb la intenció de mancomunar serveis públics compartits de facto entre poblacions veïnes. Va ser dissolta el 1987 pel govern de majoria absoluta de CiU, vista com a “contrapoder” dels interessos pujolians per part del maragallisme que aleshores la presidia. Les competències van ser assumides per la Generalitat,

La pauta del Motel Empordà, en el relat de Jaume Subirós

Aquest diumenge Jaume Subirós (a la foto amb el fill Jordi) va rebre la distinció de la "Mà de morter d'or" que atorga la Fira de l'Allioli de Creixell (Alt Empordà) en la seva 25 edició. Tant Jaume Subirós com la Fira de l'Allioli de Creixell son dues institucions importants del país, per més que el "Telenotícies" ens vulgui convèncer dia rere dia d'altres coses que ho són infinitament menys. Saludo Jaume Subirós de tant en tant, el conec poc. És una persona discreta d’ofici. Cada vegada que em rep cordialment al restaurant del Motel Empordà de Figueres, la institució que dirigeix, procuro parar atenció a les frases que pronuncia durant els instants de l’arribada. Són comptades, però estratègiques. Entre les salutacions de rigor i les expressions de benvinguda, li

Els passadissos del festival de Cannes, tan ben explicats per Alba Guilera

Dissabte passat el diari La Vanguardia publicava a les seves pàgines de Cultura un article completament atípic, escrit per la jove actriu barcelonina Alba Guilera (foto adjunta del seu book) sobre l’art de colar-se sense invitació a totes les festes del Festival Internacional de Cinema de Cannes i l’ambient frenètic que s’hi respira. Era un article boníssim (l’actriu és llicenciada en Lletres Modernes a la Sorbona, diu el currículum) i vull pensar que per això el publicava el diari, sense cap esment ni comentari sobre el fet que no es tracta d’una col.laboradora habitual. “Cares conegudes per tot arreu –escriu Alba Guilera. Molta escort estrident. Intercanvi

Escapada amb amics al Cap de Creus per repassar la lliçó

Hem anat fins l’extrem oriental del país, a l’esperó del far de la fi del món al Cap de Creus per escoltar el vent, repassar el manual de la geografia poblada de belleses i perills, fer-hi provisió de matisos, tastar-hi el sabor dels ímpetus cansats, viure el paisatge entreviat per les cales pespuntejades d’olivars, fer cruixir amb els dits la closca d’un escamarlà amb lasciva delicadesa, sentir entre els braços la terra llepada per les onades i contemplar el rocam cisellat per la queixalada d’una geologia estremida de pissarra i esquist renegrit, amb arestes violentes com un cop de puny i també redossos amables, paradisíacs, filigranats. Aquí tot té la fesomia d’una escórpora coriàcia, però també la seva carnositat saborosa. Els exvots mariners ara tenen forma de

El petó robat a la bellesa de cada dia

Entre totes les expressions de la fortuna vibrant de les coses del món, les dues que tensen més la meva atenció acostumen a ser el pas continu de la varietat de persones entrevistes pel carrer i l’art de la conversa. A l’interior de qualsevol museu acostumo a centrar-me més en el posat dels visitants que no en la majoria d’obres exposades. A un vagó de metro hi trobo, alguns dies, Venus més vitals que als llibres d’art. De vegades entro als grans magatzems només per presenciar com els clients componen un virtuós ballet de mil cares. A algunes ciutats hi viatjo per lliurar-me al simple i sumptuós costum de mirar passar la gent als escenaris singulars de l’espai públic i, després, telefonar alguns amics del lloc per prendre cafè o fer una

Retrobada de Joan Badia i Homs, un monument històric per si mateix

Feia anys que no veia l’expert del romànic (és poc dir) Joan Badia i Homs. Ahir diumenge em vaig afanyar a respondre a la convocatòria de la revista Alberes i vaig assistir a la visita guiada per ell a un altre vestigi habitualment ocult, l’ermita de Sant Quirc i Santa Julita del terme de Rabós, a la ratlla de França i del Coll de Banyuls. El meu principal interès era retrobar el personatge autodidacta que va assentar càtedra amb els seus tres volums de L’arquitectura medieval de l’Empordà, escrits a força de trepitjar el terreny durant molts anys i valorar les pedres de la història que d’altres ignoren, malmenen o abandonen a allò que Joan Fuster anomena una “perpètua somnolència digestiva”. Nascut a Palafrugell fa 75 anys, Joan Badia i Homs s’ha

L’excursió refractària d’ahir al vell ruralisme de les Guilleries

Sortir d’excursió amb amics, com ahir vaig fer amb Ernest Costa i Quim Curbet, significa que de vegades són ells qui trien el lloc de destinació i jo em pregunto quin atractiu li veuen que a mi se m’escapa. Ahir vam anar fins al Sobirà de Santa Creu, al terme d’Osor de la Selva gironina, més concretament al massís de les frondoses Guilleries, a vint minuts de cotxe de Sant Hilari Sacalm o de Santa Coloma de Farners. El Sobirà de Santa Creu és tingut per exponent cabdal de gran masia senyorial del país, documentada des del 1294 i molt engrandida des d’aleshores amb propietats rurals

La succió entesa com a èxtasi cultural, orgullós i audible

La frontera entre la cultura mediterrània i la nòrdica s’estableix allà on el predomini de la mantega cedeix el pas davant del protagonisme de l’oli d’oliva. Caldria afegir-hi una altra divisòria encara més subtil: la línia de demarcació cultural a partir de la qual es considera impensable menjar només la cua de les gambes, allí on els pares ensenyen els fills a xuclar goludament el cap d’aquest crustaci i a valorar aquesta habilitat com una experiència necessària, com si en aquell instant d’èxtasi s’estigués veient la faç de Déu, mentre el succionador emet un sospir normatiu. A aquesta àrea cultural les

Visita reverencial als formatges de madame Barthélemy

Abans anava a París proveït amb una llista de coses que no em podia perdre. Ara, cada vegada més, hi vaig sense llista, simplement a passejar. La descoberta, la retrobada, no són les cites obligades, sinó l’estat temporal del cor que poso a disposició de les descobertes i les retrobades. Charles Baudelaire deia al poema “El cigne”: “El vell París ja no hi és: la forma d’una ciutat canvia més de pressa, ai las!, que el cor d’un mortal”. No tinc cap nostàlgia del vell París, entre altres motius perquè no el trobo vell. Em sembla tan d’avui com quan el vaig descobrir, tan actual com els meus passos de cada vegada, fruit de l’impuls del moment i no de cap rodera enyorada. Després de seure una estona sota els castanyers d’Índies de la plaça

Dissabte a la nit dempeus a la plaça de la République de París

També publicat a Eidiario.es

Dissabte passat em trobava a París i vaig rebre a través de les xarxes socials la convocatòria del moviment Nuit Debout (Nit Dempeus) a la plaça de la République, amb l’afegit d’una nota de la meva filla Helena que em recomanava: “No t’ho perdis”. Nuit Debout és el moviment incipient, magmàtic i balbucejant de ciutadans indignats que s’apleguen a aquesta cèntrica plaça, com els del 15 M ho van fer a la plaça del Sol madrilenya o a la plaça Catalunya barcelonina. La convocatòria parisenca de dissabte passat, a més dels debats habituals a l’entarimat situat a un extrem de l’esplanada, incloïa el segon concert simfònico-coral de l’Orquestra

Josep Bastons: una lliçó de saber estar, ara amb Creu de Sant Jordi

Ahir el compositor i intèrpret palafrugellenc Josep Bastons (foto de Toni Foixench) va formar part dels ciutadans que rebien la Creu de Sant Jordi al Palau de la Generalitat. Fa massa temps que no el veig, però m’alegro extraordinàriament de la condecoració, amb alguna reserva que expressaré més avall. El meu llibre L’Empordà com un món, publicat el 1998, conté un capítol dedicat a Bastons que diu: “He dedicat un parell o tres de llibres, ponències, pròlegs i articles de tota mena a les havaneres. Hi he dedicat moltes hores, probablement massa. Seguir un gènere musical, viure i estudiar l’art de la música en alguns dels seus vessants, és una feina laboriosa, només a canvi d’alguns instants especialment gratificants. A mi alguns d’aquests instants me’ls ha proporcionat el mestre Josep Bastons, conegut com a compositor i intèrpret d’havaneres, però per a mi abans que res un músic d’ofici, vist per una vegada sense la distància de l’escenari, del disc,

El flamant Hospital de la Cerdanya enfrontat al ridícul burocràtic

També publicat a Eldiario.es

El nou Hospital de la Cerdanya acaba de rebre el 20 d’abril el premi bianual del Comitè Europeu de les Regions al millor projecte transfronterer, però el seu director general ha hagut de subratllar durant l’acte de lliurament a Brussel.les que les dificultats administratives de coordinació entre els dos Estats es mantenen des de la inauguració el 2014. La simple existència d’aquest modern equipament compartit pels cerdans dels dos cantons de la ratlla és un desafiament de la lògica territorial per damunt de l’administrativa. Malgrat el caràcter pioner, s’ha parlat poquíssim als

“M’adono que visc en un país de merda, ple d’insensats i bàrbars”

Les destralades urbanístiques es continuen perpetrant avui als últims racons idíl.lics de la costa amb tota legalitat. Enfront dels ciutadans mobilitzats contra el gegantí xalet en construcció d’un propietari ucraïnès que desfigura la cala del Golfet de Calella de Palafrugell, l’alcalde al.lega que l’obra té tots els permisos en regla i afegeix: “Una altra cosa és que estèticament no agradi, però això són opinions subjectives”. Per cert, la web del setmanari francès Le Nouvel Observateur dedica avui mateix un reportatge als "Xalets dels oligarques ucraïnesos mal comprats a la Costa Blava". Al mateix moment, l’ajuntament de Tossa de Mar acaba d’aprovar la construcció d’un hotel amb sever impacte paisatgístic a l’encara verge Cala

Sant Jordi gloriós també té una cara fosca

També publicat a Eldiario.es

La diada de Sant Jordi és una de les festivitats més atractives de l’any, pel caràcter espontani de la mobilització ciutadana al voltant del llibre i la rosa, sense ser un festiu del calendari ni una fira professional. Però la tradició viva i el clima primaveral que llancen la gent al carrer no ha de servir per donar una imatge falsa del llibre i de la rosa. Les roses que comprem són bellíssimes i les regalem amb tota la il.lusió del món. A un petit país de 7 milions d’habitants, el dia de Sant

Fa 50 anys d’”El quadern gris” de Josep Pla i de la seva Obra completa

També publicat a Eldiario.es

Per Sant Jordi del 1966, ara fa cinquanta anys, es publicava el primer volum de la definitiva Obra completa de Josep Pla, la dels manejables volums vermells de l’editorial Destino. Arrencava amb un llibre inèdit que caracteritzaria en endavant tota la producció de l’homenot, per la qualitat i l’originalitat narrativa condensada en un aparent dietari de joventut, reescrit durant la vellesa. El número 1 que porta El quadern gris a l’Obra completa no és únicament ordinal, també cardinal. Designar Pla amb l’expressió “l’autor d’El quadern gris” reconeix la prelació d’aquest llibre dintre de la seva torrencial producció. Des de les primeres llibretes d’apunts de joventut, des de la primera immersió professional en el periodisme i la literatura a partir del 1920, Pla va llançar-se a una activa reflexió sobre l’estil, l’ofici d’escriure, l’actitud de l’escriptor. Va optar, a contracorrent, per un projecte alternatiu al ruralisme modernista i al preciosisme