Retrobada de Joan Badia i Homs, un monument històric per si mateix

Feia anys que no veia l’expert del romànic (és poc dir) Joan Badia i Homs. Ahir diumenge em vaig afanyar a respondre a la convocatòria de la revista Alberes i vaig assistir a la visita guiada per ell a un altre vestigi habitualment ocult, l’ermita de Sant Quirc i Santa Julita del terme de Rabós, a la ratlla de França i del Coll de Banyuls. El meu principal interès era retrobar el personatge autodidacta que va assentar càtedra amb els seus tres volums de L’arquitectura medieval de l’Empordà, escrits a força de trepitjar el terreny durant molts anys i valorar les pedres de la història que d’altres ignoren, malmenen o abandonen a allò que Joan Fuster anomena una “perpètua somnolència digestiva”. Nascut a Palafrugell fa 75 anys, Joan Badia i Homs s’ha

L’excursió refractària d’ahir al vell ruralisme de les Guilleries

Sortir d’excursió amb amics, com ahir vaig fer amb Ernest Costa i Quim Curbet, significa que de vegades són ells qui trien el lloc de destinació i jo em pregunto quin atractiu li veuen que a mi se m’escapa. Ahir vam anar fins al Sobirà de Santa Creu, al terme d’Osor de la Selva gironina, més concretament al massís de les frondoses Guilleries, a vint minuts de cotxe de Sant Hilari Sacalm o de Santa Coloma de Farners. El Sobirà de Santa Creu és tingut per exponent cabdal de gran masia senyorial del país, documentada des del 1294 i molt engrandida des d’aleshores amb propietats rurals

La succió entesa com a èxtasi cultural, orgullós i audible

La frontera entre la cultura mediterrània i la nòrdica s’estableix allà on el predomini de la mantega cedeix el pas davant del protagonisme de l’oli d’oliva. Caldria afegir-hi una altra divisòria encara més subtil: la línia de demarcació cultural a partir de la qual es considera impensable menjar només la cua de les gambes, allí on els pares ensenyen els fills a xuclar goludament el cap d’aquest crustaci i a valorar aquesta habilitat com una experiència necessària, com si en aquell instant d’èxtasi s’estigués veient la faç de Déu, mentre el succionador emet un sospir normatiu. A aquesta àrea cultural les

Visita reverencial als formatges de madame Barthélemy

Abans anava a París proveït amb una llista de coses que no em podia perdre. Ara, cada vegada més, hi vaig sense llista, simplement a passejar. La descoberta, la retrobada, no són les cites obligades, sinó l’estat temporal del cor que poso a disposició de les descobertes i les retrobades. Charles Baudelaire deia al poema “El cigne”: “El vell París ja no hi és: la forma d’una ciutat canvia més de pressa, ai las!, que el cor d’un mortal”. No tinc cap nostàlgia del vell París, entre altres motius perquè no el trobo vell. Em sembla tan d’avui com quan el vaig descobrir, tan actual com els meus passos de cada vegada, fruit de l’impuls del moment i no de cap rodera enyorada. Després de seure una estona sota els castanyers d’Índies de la plaça

Dissabte a la nit dempeus a la plaça de la République de París

També publicat a Eidiario.es

Dissabte passat em trobava a París i vaig rebre a través de les xarxes socials la convocatòria del moviment Nuit Debout (Nit Dempeus) a la plaça de la République, amb l’afegit d’una nota de la meva filla Helena que em recomanava: “No t’ho perdis”. Nuit Debout és el moviment incipient, magmàtic i balbucejant de ciutadans indignats que s’apleguen a aquesta cèntrica plaça, com els del 15 M ho van fer a la plaça del Sol madrilenya o a la plaça Catalunya barcelonina. La convocatòria parisenca de dissabte passat, a més dels debats habituals a l’entarimat situat a un extrem de l’esplanada, incloïa el segon concert simfònico-coral de l’Orquestra

Josep Bastons: una lliçó de saber estar, ara amb Creu de Sant Jordi

Ahir el compositor i intèrpret palafrugellenc Josep Bastons (foto de Toni Foixench) va formar part dels ciutadans que rebien la Creu de Sant Jordi al Palau de la Generalitat. Fa massa temps que no el veig, però m’alegro extraordinàriament de la condecoració, amb alguna reserva que expressaré més avall. El meu llibre L’Empordà com un món, publicat el 1998, conté un capítol dedicat a Bastons que diu: “He dedicat un parell o tres de llibres, ponències, pròlegs i articles de tota mena a les havaneres. Hi he dedicat moltes hores, probablement massa. Seguir un gènere musical, viure i estudiar l’art de la música en alguns dels seus vessants, és una feina laboriosa, només a canvi d’alguns instants especialment gratificants. A mi alguns d’aquests instants me’ls ha proporcionat el mestre Josep Bastons, conegut com a compositor i intèrpret d’havaneres, però per a mi abans que res un músic d’ofici, vist per una vegada sense la distància de l’escenari, del disc,

El flamant Hospital de la Cerdanya enfrontat al ridícul burocràtic

També publicat a Eldiario.es

El nou Hospital de la Cerdanya acaba de rebre el 20 d’abril el premi bianual del Comitè Europeu de les Regions al millor projecte transfronterer, però el seu director general ha hagut de subratllar durant l’acte de lliurament a Brussel.les que les dificultats administratives de coordinació entre els dos Estats es mantenen des de la inauguració el 2014. La simple existència d’aquest modern equipament compartit pels cerdans dels dos cantons de la ratlla és un desafiament de la lògica territorial per damunt de l’administrativa. Malgrat el caràcter pioner, s’ha parlat poquíssim als

“M’adono que visc en un país de merda, ple d’insensats i bàrbars”

Les destralades urbanístiques es continuen perpetrant avui als últims racons idíl.lics de la costa amb tota legalitat. Enfront dels ciutadans mobilitzats contra el gegantí xalet en construcció d’un propietari ucraïnès que desfigura la cala del Golfet de Calella de Palafrugell, l’alcalde al.lega que l’obra té tots els permisos en regla i afegeix: “Una altra cosa és que estèticament no agradi, però això són opinions subjectives”. Per cert, la web del setmanari francès Le Nouvel Observateur dedica avui mateix un reportatge als "Xalets dels oligarques ucraïnesos mal comprats a la Costa Blava". Al mateix moment, l’ajuntament de Tossa de Mar acaba d’aprovar la construcció d’un hotel amb sever impacte paisatgístic a l’encara verge Cala

Sant Jordi gloriós també té una cara fosca

També publicat a Eldiario.es

La diada de Sant Jordi és una de les festivitats més atractives de l’any, pel caràcter espontani de la mobilització ciutadana al voltant del llibre i la rosa, sense ser un festiu del calendari ni una fira professional. Però la tradició viva i el clima primaveral que llancen la gent al carrer no ha de servir per donar una imatge falsa del llibre i de la rosa. Les roses que comprem són bellíssimes i les regalem amb tota la il.lusió del món. A un petit país de 7 milions d’habitants, el dia de Sant

Fa 50 anys d’”El quadern gris” de Josep Pla i de la seva Obra completa

També publicat a Eldiario.es

Per Sant Jordi del 1966, ara fa cinquanta anys, es publicava el primer volum de la definitiva Obra completa de Josep Pla, la dels manejables volums vermells de l’editorial Destino. Arrencava amb un llibre inèdit que caracteritzaria en endavant tota la producció de l’homenot, per la qualitat i l’originalitat narrativa condensada en un aparent dietari de joventut, reescrit durant la vellesa. El número 1 que porta El quadern gris a l’Obra completa no és únicament ordinal, també cardinal. Designar Pla amb l’expressió “l’autor d’El quadern gris” reconeix la prelació d’aquest llibre dintre de la seva torrencial producció. Des de les primeres llibretes d’apunts de joventut, des de la primera immersió professional en el periodisme i la literatura a partir del 1920, Pla va llançar-se a una activa reflexió sobre l’estil, l’ofici d’escriure, l’actitud de l’escriptor. Va optar, a contracorrent, per un projecte alternatiu al ruralisme modernista i al preciosisme

Les disculpes sobre algunes biblioteques que ens deuen les autoritats

No he sabut trobar cap explicació congruent al fet que la moderna biblioteca del barri Fort Pienc barceloní, al costat de l'Estació del Nord, porti quasi un any tancada per reparar el fals sostre defectuós que va caure parcialment el 15 de juny del 2015, sense causar danys personals. Encara pitjor, em diuen que la finalització de les obres de reparació, prevista el maig del 2016 al cartell de l’entrada, no significa necessàriament que torni a obrir aleshores, potser més probablement el juny, si tot va bé... La dilació resulta encara més incomprensible tenint en compte que es tracta d’un equipament públic considerat modèlic, llorejat amb el premi Ciutat de Barcelona d’arquitectura l’any 2003 de la seva inauguració, dintre d’una illa de nova

Anar contra els francesos és un esport que sempre ve de gust

L'editorial Elba acaba de reeditar el libel Contra los franceses, aparegut el 1980 de manera anònima i ara amb el nom i cognoms de Manuel Arroyo Stephens, filòleg, novel.lista, fundador el 1970 de la llibreria madrilenya Turner i l’editorial del mateix nom. El subtítol precisa: “O sobre la nefasta influencia que la cultura francesa ha ejercido en los países que le son vecinos, y especialmente en España”. El gènere literari del libel permet a l'autor desfogar-se a pleret, sense necessitat de més àmplies demostracions: “L’últim terç del segle XVII contempla amb horror –escriu Arroyo-- l’ascens de França a primera potència europea. Va ser en literatura l’època de Milton i Calderón; en art el segle de Bernini, Velázquez, Rembrandt, Rubens. Tot i així a finals

Les meloses galtes, una tendresa reivindicada

Amb tota la raó del món i un punt de reivindicació merescuda, el cronista gastronòmic Miquel Sen dedicava ahir diumenge a “Les meloses galtes” el seu article a El Periódico i també a Facebook. En efecte, és una de les carns de l’os més barates, saboroses, magres, tendres i agraïdes del porc i la vedella, una delícia culminant que durant molts anys ha format part de la cuina tradicional i ara també de la “creativa”. Jo les continuo cuinant de la manera que em va dir Manuel Vázquez Montalbán el dia que feia cua darrere seu a la carnisseria Medinyà del mercat de Palafrugell, on tots dos sabíem que operava Margarita, la millor carnissera

Papers de Panamà: l’estafa enquistada és insostenible

 També publicat a Eldiario.es

Les proves materials de l’evasió fiscal per part de nombroses personalitats d’elit d’arreu del món que acaba de revelar el periòdic alemany Süddeutsche Zeitung en coordinació amb el Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació, sobre la base de la filtració massiva de 11,5 milions de documents interns del despatx d’advocats panameny Mossack Fonseca, analitzats durant un any abans de fer-los públics per 370 periodistes de 76 països, confirma una vegada més una “aluminosi” encara més severa que la

La tinta fresca del professor Micó, aquest cop per Cervantes

Aquest mes d’abril es commemora (molt poquet) el quart centenari de la mort de Miguel de Cervantes i jo acabo de celebrar-ho amb la màxima felicitat gràcies a la lectura d’una antologia de nova factura i tinta encara fresca que li dedica el professor barceloní José María Micó a la col.lecció Austral pel mòdic preu de 14,95 €, amb tapa dura i lletra grossa. A una antologia convé que destaqui l’antòleg per l’elecció compromesa dels textos que prioritza i per com els interpreta a la presentació que en fa. És el cas d’aquest llibre. Rellegir Cervantes, igual com rellegir Homer, Montaigne, Shakespeare, Borges o Josep Pla, és --o hauria de ser-- un costum d’higiene cultural bàsica. Aquest llibre ho facilita

L’energia eòlica s’atura en sec a la frontera de la Jonquera

A l’Empordà, palau del vent, no hi ha ni un sol molí d’energia eòlica o aerogenerador. Al Rosselló, de l’altre cantó immediat de la frontera estatal, la mateixa tramuntana alimenta el parc eòlic més gran de França, amb 19 aerogeneradors en activitat i 16 més en construcció, als municipis de Calce, Baixàs, Vilanova de la Ribera i Pesillà de la Ribera. De moment produeixen 96 megawatts, el 28% del consum elèctric del departament dels Pirineus Orientals. El conjunt de la regió del Llenguadoc-Rosselló compta amb 41 parcs i 204 aerogeneradors en funcionament des del 2009.  Per acabar d’arrodonir la paradoxa, l’Alt Empordà va ser

L’atracció viva de les escalinates, portin on portin

El cartell oficial del festival de cinema de Cannes acostuma a destacar pel disseny gràfic. L’edició d’enguany ha triat un fotograma de la pel.lícula de Jean-Luc Godard Le mépris, rodada el 1963 a l’espectacular Casa Malaparte de l’illa de Capri, en particular la monumental escalinata en forma de piràmide invertida que condueix al terrat solàrium, abocat a la infinita incògnita del mar Mediterrani, al somni de l’horitzó, al buit. Els dos protagonistes de la pel.lícula, Brigitte Bardot i Michel Piccoli, pujaran l’escalinata del palau del festival de Cannes a la

Què hi faran un centenar de tancs a Sant Climent Sescebes?

També publicat a Eldiario.es

La postura contrària de l’alcaldessa Ada Colau a la presència d’un estand de l’exèrcit com a opció d’estudis i carrera a l’últim Saló de l’Ensenyament va tornar a obrir la capsa dels trons dialèctics sobre el paper de les forces armades en el món d’avui. Per als uns, l’actual exèrcit professional s’ha convertit en una modèlica força de pau. Per a d’altres, el paper definitori i viscut de l’exèrcit no és tan fàcil de canviar i surt caríssim. El consistori barceloní va tornar a votar aquest 23 de març, amb l’oposició de PP i Ciutadans, contra les maniobres militars en curs al parc de Collserola. El debat va ser curt, però simultàniament l’exèrcit anunciava

De Pals a Fontclara: caminada pel paisatge capaç d’adreçar-se al cor i entrar-hi

Per celebrar el temps que té temps, hem sortit a caminar pels voltants lliures de l’estany de Pals, Sant Feliu de Boada i Fontclara, contents com si haguéssim rebut l’encàrrec de pintar el cel i ventilar les muses pàl.lides. Ho hem fet al trot curt dels cavalls vells, tot col.locant-nos al punt intermedi entre les harmonies de l’indret i la trivialitat del món que ens crema dintre amb la flameta de les fantasies, ja sigui a foc lent alguns dies o en turbulent borbolleig d’altres. El paisatge que cadascú sent com a propi és aquell que té capacitat d’adreçar-se al seu cor i d’entrar-hi. Recórre’l en solitari o bé en companyia canvia una part de la perspectiva. En la meva deficient opinió, l’amistat ajuda sempre a conviure amb la realitat i l’aire lliure és la música que

L’actual comtessa d’Empúries se soprendria al flamant museu de la vila comtal

Sempre li he trobat un tuf feudal una mica inflat a Castelló d’Empúries, potser perquè és una vila de 4.500 habitants amb catedral i comtes en exercici, tot i que també ho ha estat d’alcaldes socialistes com el flequer-pastisser Esteve Ripoll del 1983 al 1987. La meva vella impressió s’ha actualitzat radicalment aquests dies arran de la visita al flamant Museu d’Història Medieval de la Cúria-Presó, renovat el 2015, de la mà del seu director Jordi Canet. Intentar explicar al públic d’avui a través d’un equipament municipal el feudalisme medieval que va marcar l’indret (avui marcat més aviat pels 6.500 habitants d’Empuriabrava, la urbanització turística lacustre més gran d’Europa, que li pertanyen administrativament) s’ha traduït en un esforç que