El conill a la rabiosa d’ahir, amb el punt sobrevivent de gràcia i alegria

Ahir vam anar a dinar amb amics per retrobar el llegendari conill a la rabiosa a un dels llocs més indicats per fer-ho, el restaurant Can Xifra de Cartellà, al bosc del municipi de Sant Gregori, en plena Vall de Llémena i només a 7 km de la ciutat de Girona. L’establiment encara compta a la cuina amb el toc de l’àvia Rossita Sureda com a segell de garantia i la foto adjunta és obra de Miquel Ruiz Avilés al moment precís dels fets. El conill d’ahir conservava el punt de gràcia i alegria d’un dels grans mites culinaris del bosc, guisat com una exquisidesa de les grans ocasions, un plat de festa encara que només fos estofat a la cassola amb quatre patates i dues fulles de llorer. Després va aparèixer la redundància del “conill de bosc”. Significa que la

El "xe" valencià i el "ché" argentí, germans desconeguts, inexplicats i vius

Les Facultats de Filologia expectoren cada any milers de graduats, però cap d'ells no ha estat capaç fins ara de desentrellar la filiació entre el xe valencià i el ché argentí, malgrat tenir usos idèntics com a exclamació col.loquial, una partícula lèxica onomatopeica i espontània que serveix per a tot, com un comodí, encara avui. Els filòlegs ho deuen considerar una qüestió menor, imagino. S’admet que l’origen etimològic de l’expressió és compartit, sense que s’hagi vist documentat amb una explicació consensuada. Els valencians són anomenats amb el gentilici dels

Ni Euroregió ni Eurodistricte ni res que s’hi assembli

També publicat a Eldiario.es

L’interrogant incorporat al títol "És possible l'Eurodistricte avui?" presagiava el balanç desolador de la jornada organitzada el 9 de març per la Fundació Catalunya Europa a l’Empordà i la Universitat de Girona al Museu de l’Exili de la Jonquera al voltant d’un projecte fallit i tanmateix crucial, un dels pocs plantejaments estratègics de la Generalitat de les últimes dècades. L'Euroregió Pirineus-Mediterrània va néixer sobre el paper el 29 d'octubre de 2004 com a plataforma de cooperació política entre les autoritats regionals o autonòmiques de Catalunya, Balears, Aragó, Llenguadoc-Rosselló i Migdia-Pirineus. El camí per

La funció de Plácido Domingo abans d’ahir a la Scala de Milà, sense apoteosi

Abans d’ahir dimecres vaig anar a la Scala de Milà a escoltar i veure Plácido Domingo a l’òpera I due Foscari, de Verdi, que fa un any havia interpretat al Liceu en versió concert. Vaig comprar les entrades de la Scala per Internet, vaig proposar-ho a un amic predisposat i ens hi vam plantar. Hauria volgut aconseguir localitats del loggione, l’últim pis dels entesos, però són les que s’acaben primer. De tots els ingredients de la vetllada, una de les meves expectatives era la reacció del públic, l’evolució del seu comportament al teatre d’òpera més acreditat del món. La Scala manté un flascó de les essències al loggione, els tifosi dels pisos alts que han coronat o bé rebentat tantes celebritats. El veredicte del loggione assenta càtedra, vist com a consciència crítica

Iniciatives admirables als micropobles, un exemple a Gaüses d’Amont

Ahir vaig anar a caminar camps a través entre Camallera i Gaüses amb la companya de pupitre a l’Escola de Periodisme, Carmina Vilaseca, tot aprofitant que em volia entrevistar sobre el meu llibre Elogi i refutació de la tramuntana per al número en preparació de la seva revista Empordaguia (a la foto la portada de l’últim). En realitat ens vam entrevistar mútuament. Ella em va fotografiar, jo no vaig aconseguir tampoc aquesta vegada una foto seva, perquè és una fotògrafa que procura no sortir a les fotos. La companya de pupitre a l’Escola de Periodisme es va acabar casant amb l’advocat i pintor Lluís Krauel. A mig criar els dos fills,

El nostre Flaubert ens escriu des de Perpinyà, llegiu-lo.

Fa temps que no llegia en versió original catalana un llibre tan mal engiponat i tan ben escrit. Potser es tracta d’un instant book d’encàrrec editorial, però això no treu que el talent literari hi vessa per les costures i es permet d’oferir entre línies autèntiques exquisideses, paràgrafs que desperten l’entusiasme, la relectura i la barretada. Parlo de la Guia sentimental de Perpinyà que acaba de publicar Joan Daniel Beszonoff. El llibre, muntat a base de capítols curtíssims, és exageradament desigual, però les perles que conté ho compensen tot. Avui és un fet admès que la correspondència de Gustave Flaubert amb les seves amistats i les seves amants, repetidament editada, supera moltes de les seves novel.les per la franquesa, l’espontaneïtat, el

Velocitat de la tramuntana i llei de la relativitat, sobretot a Portbou

Aquesta escarransida instal.lació de la foto, contemplada sobre el terreny, pot semblar irrisòria, trista, modestíssima i sense cap mena d’atractiu. Per a mi, en canvi, és com un altar de la pàtria, el temple d’un oracle, un santuari civil, un punt de referència nacional. Hi he peregrinat amb el màxim interès, acompanyat pels millors especialistes. No m’hi he inclinat devotament perquè la seva funció és exactament la contrària: alçar-se ben dret i eixamplar el pit. Aquest anemòmetre, aixecat a deu metres de terra i 196 metres d’altitud, és el que registra i envia des d’un cim de Portbou les dades sobre les tramuntanades més fortes del país, les ventades més poderoses de tota la Península Ibèrica. El dilluns d’aquesta setmana va tornar a registrar una tramuntana rècord de 159 km/h i ahir dimarts 145 km/h, tot i que a la plana del nucli urbà del municipi la velocitat del vent llegendari sigui inferior. L’estació meteorològica automàtica de Portbou, integrada a la xarxa del Servei Meteorològic de Catalunya, es troba situada des de l’any 1998 a la carena

Els grans incendis forestals s’apaguen ara, a l’hivern

També publicat a Eldiario.es

El juliol vinent farà trenta anys del gran incendi forestal a l’Albera fronterera (Alt Empordà), amb el balanç de quatre víctimes mortals d’un hidroavió francès que participava a les tasques d’extinció, estavellat a la muntanya de Requesens. Va arrasar 30.000 hectàrees, va convertir en cendra més del 50 % dels termes municipals de Rabós, Cantallops, Capmany, Sant Climent Sescebes, Biure, Vilamaniscle, Mollet de Peralada i Espolla. La declaració oficial de zona catastròfica no va arribar. Quines mesures de prevenció s’han adoptat des d’aleshores? Quina gestió forestal s’ha dut a terme? Aquell any 1986 van cremar a Catalunya 68.506 hectàrees, sobretot als incendis de Montserrat i l’Empordà. El 1994 encara més superfície: 76.625 hectàrees al Montseny, al Bages i al Berguedà. El 1998, 23.800 hectàrees al Solsonès. L’agost del

Una visita incòmoda al nou memorial de l’exili republicà del 1939 a Ribesaltes

Ahir dissabte, en un acte de desobediència a la recomanació indiscriminada del director general de Protecció Civil de quedar-se a casa per por de la neu, ens vam acostar per l’autopista amb una colla d’amics a visitar el nou memorial de l’exili obert al camp militar francès de Ribesaltes, al nord de Perpinyà, a la plana de la Salanca que actua de piemont de les grises Corberes narboneses. Feia sens dubte un dia de cel embetumat, plomís, desafiant, però transitable, sense ni un borrall de neu en tot aquest trajecte. Al camp de Rivesaltes vaig confirmar la sensació incòmoda que em provoca la iniciativa d’obrir aquest centre expositiu, i no pas pels motius oficials ni pel magnífic disseny de les instal.lacions. El govern francès ha trigat 75 anys

A favor de l’ús regenerador de la dinamita

També publicat a Eldiario.es

El Tribunal Suprem acaba de confirmar que el gran hotel de l’Algarrobico a Carboneras (Almeria) va ser aixecat en una àrea no urbanitzable i podrà de ser demolit, dintre d’una llarga batalla legal que va paralitzar-ne les obres fa deu anys. El mastodòntic edifici inacabat s’ha convertit en símbol de moltes altres reparacions pendents dels excessos urbanístics, al litoral i no només al litoral. A Catalunya, el programa Life de la Comissió Europea ha atorgat una subvenció de 2 milions d’euros per la desurbanització del passeig

Acaben de repintar el campanar d’Espolla i ara sembla que glateix

Des de la carretera que hi porta, el poble d’Espolla (Alt Empordà) apareix clarament retallat contra el teló de fons de la serra de l’Albera, com en una postal afortunada. Del perfil del poble en sobresurt, lògicament, el campanar alt i vistent. El teló de fons de la muntanya fosca i la cúpula rosada li donen des de certs angles d’observació un aspecte fàl.lic, al qual alguns hi sumen el topònim mateix del municipi. A d’altres no se’ls acudiria trobar-li o confessar aquest aspecte, això també és cert. Sigui com sigui, el revestiment extern del campanar d’Espolla muta de tonalitat amb el pas abrasiu del temps, tendeix a agrisar-se. De tant en tant el repinten, com acaben de fer ara a càrrec pressupost del Bisbat de Girona i d’un

El forat buit de l’orgue i de la música del cel

Els assistents als concerts de la sala simfònica de l’Auditori barceloní observem al fons de l’escenari, des de la seva inauguració l’any 1999, una cavitat de grans proporcions buida. És l’espai reservat als tubs de l’orgue que no s’ha construït mai per qüestions pressupostàries, a diferència del paper atorgat a aquest rei dels instruments a qualsevol altre sala de concerts de música clàssica. És una absència reveladora de l’equivocat paper declinant concedit a la grandesa d’un instrument de geologia montuosa que en altres èpoques havia jugat un paper central en la composició i l’execució de la música del cel, a l’ímpetu fabulós de

Les campanes de Cantallops sonen més fort que abans, em pregunto per què

L’altre dia passejava pels carrers del poble de Cantallops (Alt Empordà) i em va semblar que les campanes de l’església ressonaven entre les façanes de les cases amb una sonoritat més estentòria que abans. Em va estranyar i li vaig buscar una explicació. De cop hi vaig caure: ha plegat l’última botiga del poble, la Fina de Can Salellas ha penjat el davantal i s’ha jubilat. El buit que ha deixat ressona. Havia subministrat durant cent anys els queviures bàsics als 300 habitants i als visitants de les segones residències. Cantallops és

Tot el que gravitava ahir dissabte al voltant de la plaça Major de Lladó

Ahir vaig esmorzar de forquilla amb total satisfacció al restaurant Carles Antoner de la plaça Major de Lladó. A la sortida del municipi, Josep M. Dacosta em va voler fer aquesta foto provatòria amb el Puig dels Tretzevents en primer terme i el Canigó com a esplendorós teló de fons patriarcal --o matriarcal, no ho sé-- de l’esmorzar, de la caminada posterior i del país en general. La plaça Major del petit poble de Lladó, a catorze quilòmetres de Figueres en direcció a Olot, és l’epicentre d’una colla de coses. Desplega vuit monumentals plàtans centenaris i orgullosos (fins fa vint anys eren nou), els quals procuren una de les ombres més distingides de la comarca a l’estiu i una de les abraçades més acollidores per a les nostres caminades sabatines al ressol càlid de

Trencar una llança i el que calgui a favor d’aprendre francès

També publicat a Eldiario.es

S'acaba de posar a la venda als quioscos un curs multimèdia de francès en vint fascicles setmanals. Potser indica que la caiguda en picat del coneixement del francès al nostre país ha tocat fons i es comença a entendre la contradicció d’ignorar la llengua del veí geogràfic i primer client econòmic. El lideratge de l’anglès tampoc no ha garantit un domini gaire brillant de l’idioma imprescindible, i no per això excloent. La conselleria d’Ensenyament de la Generalitat reconeix que el 23,7 % dels alumnes que acaben l’ESO a Catalunya no assoleixen les competències mínimes previstes en anglès i que aquest percentatge puja

La incòmoda lliçó d’un rètol metàl.lic al fronterer Coll de Banyuls

L’actual carretera que tramunta el Coll de Banyuls no ofereix només des l’accessible cim fronterer l’espectacle dels dos vessants del Pirineu mediterrani units en un sol cop d’ull meravellat: l’horitzó del golf de Roses per un cantó i del mar de Banyuls per l’altre. Ofereix també una altra visió més interrogant, fins i tot més incòmoda. El vessant rossellonès de la vall es veu cal.ligrafiat pel parcel.lari minifundista de les vinyes, repartides en centenars de retalls. En canvi el vessant empordanès és una extensió infinita de matollar improductiu. Es troba senyalitzat, sobre la ratlla mateixa de la frontera, per un rètol metàl.lic que avisa: “Mas Pils. Finca Nouvilas. Propietat privada”. El Mas Pils es troba en runes, la finca no s’aprecia enlloc, l’esterilitat d’una determinada

Les entrades a l’estadi del Barça valen un ull de la cara

També publicat a Eldiario.es

El dissabte 6 de febrer d’enguany 10.000 seguidors del Liverpool –els que no caminaran mai sols, com proclama el seu himne "You'll never walk alone"-- es van aixecar del seient i van abandonar l’estadi d’Anfield al minut 77 del partit de la Premier League contra el Sunderland per protestar contra l’augment del preu de les entrades de tribuna fins a 77 lliures (98 €). El seu equip anava guanyant 2 a 0 en aquell moment i va acabar empatant. La protesta va costar dos punts

A Sant Climent Sescebes encara hi xiulen les bales

El 1946 l’exèrcit va comprar els primers terrenys per als campaments de maniobres al municipi empordanès de Sant Climent Sescebes, prop de la frontera francesa. El 1964 va ampliar la compra fins a 15 km2, el 62 % del terme municipal. El campament es va convertir en Centre d’Instrucció de Reclutes (CIR) núm. 9, amb una rotació de 3.000 joves quintos del servei militar obligatori per períodes de tres mesos. Sant Climent Sescebes es va abocar al “negoci dels soldats”: lloguer d’habitacions, fondes, bars, botigues, sala de cinema. Per contra l’exèrcit no pagava impostos municipals i el “poble dels militars” resultava poc atractiu per al turisme de segones residències, tan generalitzat als pobles veïns. El CIR va plegar l’any 1986, la “mili” va deixar

Solemnitat del tros de vinya heretat per l'amic al poble de Venus

Michel Goday ha viscut llargs anys a París i Barcelona, però al moment de la jubilació ha decidit tornar al poble natal de Portvendres amb la dona i les filles per ocupar-se del tros de vinya d’un terç d’hectàrea i 2.600 ceps heretat del pare. Ahir vaig anar a visitar-los --ell, la família i la vinya--, perquè un amic i un tros de vinya a Portvendres mereixen sempre la visita. La parcel.la es troba a la vall de Pintes, sota el Fort de Sant Elm, ja en territori municipal de Cotlliure. El tresor és concretament aquí. Michel diu que no és necessari brandar les arrels familiars com si fossin una bandera, però que li agrada aquest tros de món perquè de petit se'n va empeltar i n’hi ha quedat l’olor, i perquè aquí sap què hi ha sota de cada pedra. Ja té els permisos administratius per

El punt que no va quedar prou clar a l’entrega dels premis Goya

També publicat a Eldiario.es

Mentre feia zapping al voltant de la retransmissió dels premis Goya no podia deixar de pensar en un punt bàsic i escruixidor. El cinema espanyol té actualment un 19% de quota de mercat a les pantalles del país (17,8 milions d’entrades venudes el 2015) i el cinema francès un 46% a les del país veí (amb 206 milions d’entrades venudes el mateix any per les pel.lícules nacionals). La diferència és tremenda i es deu a la política cultural de cadascun dels dos governs. La política d’Estat en matèria cultural va ser impulsada pel general De Gaulle, amb un Ministeri de la Cultura confiat a l’escriptor André Malraux, que es va mantenir al càrrec durant