A Sant Climent Sescebes encara hi xiulen les bales

El 1946 l’exèrcit va comprar els primers terrenys per als campaments de maniobres al municipi empordanès de Sant Climent Sescebes, prop de la frontera francesa. El 1964 va ampliar la compra fins a 15 km2, el 62 % del terme municipal. El campament es va convertir en Centre d’Instrucció de Reclutes (CIR) núm. 9, amb una rotació de 3.000 joves quintos del servei militar obligatori per períodes de tres mesos. Sant Climent Sescebes es va abocar al “negoci dels soldats”: lloguer d’habitacions, fondes, bars, botigues, sala de cinema. Per contra l’exèrcit no pagava impostos municipals i el “poble dels militars” resultava poc atractiu per al turisme de segones residències, tan generalitzat als pobles veïns. El CIR va plegar l’any 1986, la “mili” va deixar

Solemnitat del tros de vinya heretat per l'amic al poble de Venus

Michel Goday ha viscut llargs anys a París i Barcelona, però al moment de la jubilació ha decidit tornar al poble natal de Portvendres amb la dona i les filles per ocupar-se del tros de vinya d’un terç d’hectàrea i 2.600 ceps heretat del pare. Ahir vaig anar a visitar-los --ell, la família i la vinya--, perquè un amic i un tros de vinya a Portvendres mereixen sempre la visita. La parcel.la es troba a la vall de Pintes, sota el Fort de Sant Elm, ja en territori municipal de Cotlliure. El tresor és concretament aquí. Michel diu que no és necessari brandar les arrels familiars com si fossin una bandera, però que li agrada aquest tros de món perquè de petit se'n va empeltar i n’hi ha quedat l’olor, i perquè aquí sap què hi ha sota de cada pedra. Ja té els permisos administratius per

El punt que no va quedar prou clar a l’entrega dels premis Goya

També publicat a Eldiario.es

Mentre feia zapping al voltant de la retransmissió dels premis Goya no podia deixar de pensar en un punt bàsic i escruixidor. El cinema espanyol té actualment un 19% de quota de mercat a les pantalles del país (17,8 milions d’entrades venudes el 2015) i el cinema francès un 46% a les del país veí (amb 206 milions d’entrades venudes el mateix any per les pel.lícules nacionals). La diferència és tremenda i es deu a la política cultural de cadascun dels dos governs. La política d’Estat en matèria cultural va ser impulsada pel general De Gaulle, amb un Ministeri de la Cultura confiat a l’escriptor André Malraux, que es va mantenir al càrrec durant

L'enhorabona a la pel.lícula de l'any: "Truman"

El 31 d'octubre publicava en aquest blog el següent article, que celebro repetir: 

Vaig assistir a la presentació de la pel.lícula Truman, del director Cesc Gay, que s’estrena aquest cap de setmana, i vaig sortir de la sala fascinat per diversos motius sumats. Alguns els podia preveure, altres no gens. L’exhibició actoral dels protagonistes Ricardo Darín i Javier Cámara forma part dels primers, per la brillant trajectòria anterior i perquè han rebut el premi ex aequo al millor actor a l’últim Festival de Sant Sebastià. També donava per descomptada la progressió de la carrera artística del director Cesc Gay des dels seus primers films Krampack, En la ciudad o Una pistola en cada mano, afavorit per una envejable estabilitat dels mitjans de producció de la seva obra. El duet de guionistes que el director forma des de sempre amb Tomàs Aragay ha donat proves sobrades de talent. Podia intuir que el paper d’un gos bulldog com

Un canvi en la mirada creuada amb els sense sostre del meu barri

El portal de casa meva inclou una entrada de pàrquing de veïns que deixa una franja d’espai lateral lliure. A aquesta exigua franja sota cobert s’hi instal.laven anys enrere successius sense sostre, que hi dormien cada dia damunt de cartrons, parapetats amb les seves escasses pertinences. Alguns eren més resignats, altres més tocats pel desequilibri o la còlera. No demanaven res, més enllà del que la seva sola presència demanava a crits. Creuàvem la mirada, d’esquitllentes, més d’una vegada cada dia. De cop el sense sostre resident a l’entrada del pàrquing de casa s’evaporava i al cap de poc l’espai era ocupat per un altre. Ara fa temps que

La persistent mania de treure a passejar les mòmies, enteres o a trossets

De petit els hermanos del meu col.legi religiós em va fer anar a besar l’urna del braç incorrupte de Santa Teresa, que es passejava per les esglésies del país en una mena de gira expiatòria del franquisme. El reliquiari de vidre òpal, en forma de gran lletra “V”, deixava entreveure alguna cosa informe, resseca i momificada que havíem d’adorar. Vaig quedar curat per sempre més de l’interès pels reliquiaris i les mòmies, ja siguin senceres o a trossets. Des d’aleshores observo, emperò, que la meva actitud no és gaire compartida per la religiositat popular i que aquesta mena de restes santificades continuen gaudint d’un predicament

Una línia de metro nova no només per al Mobile World Congress

També publicat a Eldiario.es

El nou tram de la Línia 9 del metro barceloní entre Zona Universitària i l’aeroport s’obrirà al públic aquest mes de febrer, pocs dies abans de l’edició anual de World Mobile Congress. És probable que sense la celebració d’aquest concorregut i influent congrés la inauguració de la línia de metro pendent s’hauria ajornat encara més. Tot i així el nou tram en servei no és només el del Mobile World Congress, la Fira Gran Via, el parc logístic de la Zona Franca, Mercabarna, el polígon Mas Blau i l’aeroport. De les quinze noves estacions, cinc es troben

La part immaterial i l’altra d’un "asado" argentí en viu

Fa temps em van ensenyar, sobre el terreny, que un asado argentí no és exactament el mateix que una barbacoa ni una costellada. No és ni tan sols només un àpat. He pogut confirmar amb reiteració aquell ensenyament, per exemple ahir diumenge a casa d’Horacio i Isabel, amb Rodolfo al “piano” de la graella. Un asado argentí és, primer de tot, un ritual de trobada entre amics. Conté una part immaterial que li dóna atmosfera i sentit, un tracte fàustic entre la solidesa de principis i la feblesa de la carn, un reflex de la vida i la seva celebració. Un asado és, fonamentalment, una qüestió sentimental. Hi ha bons restaurants especialitzats, però menjar un asado a un restaurant, per més amabilitat i qualitat que hi posi l’establiment, no

Sobre xanguets, angules, sonsos i altres cabells d’àngel del mar

Ahir vaig trobar xanguet fresc a les peixateries del mercat barceloní de la Concepció. Acostumo a refugiar-me en el xanguet quan l’angula em recorda l’excessiva diferència entre el producte natural i la imitació. El xanguet és el cabell d’àngel del mar, l’escuma de les onades, una altra mena de caviar. Des de finals de novembre escruto la seva aparició a la peixateria i a la carta del restaurant Amàlia, al costat del mercat de la Concepció. Malgrat la talla diminuta, el xanguet (Aphia minuta) no és un aleví, sinó un gòbid adult quasi transparent, blanc, delicat, fugisser, un altra de les delícies típicament hivernals per menjar fregida o

“La Vanguardia” dedica avui dues pàgines a ressenyar el meu últim llibre

El diari La Vanguardia obre avui la secció de “Cultura” amb dues pàgines dedicades al meu últim llibre Elogi i refutació de la tramuntana. Sota el títol “Un vent que es fa estimar o odiar”, el periodista Josep Playà Maset escriu: “Xavier Febrés, gran coneixedor de la Costa Brava i l’Empordà, fa un recorregut exhaustiu pels autors que han parlat d’una manera o una altra de la tramuntana. A la llista també hi ha els autors rossellonesos, i en això cal reconèixer que Febrés és un dels pocs autors que més enllà de teòriques proclames a favor dels Països Catalans, sempre ha reivindicat les aportacions procedents del nord de les Alberes”. L’àmplia ressenya del diari es veu acompanyada per

L’escàs paper de la informació en el saqueig econòmic organitzat

 També publicat a Eldiario.es

Resulten demolidores les xifres sobre l’augment accelerat de la desigualtat social presentades a l’últim informe “L’economia al servei de l’1%”, que acaba de publicar l’organització internacional Oxfam tot coincidint amb la celebració del Fòrum Econòmic Mundial de Davos dels líders polítics i econòmics, si no fos perquè ja ens hi hem acostumat. Es basa en l’Informe sobre la Riquesa 2015 del banc Credit Suisse per reconfirmar que en aquests moments el patrimoni acumulat per l’1% de la població mundial equival al de tota la resta dels

Allò que aprenc quan camino amb amics, el cas dels dos Miquels

Cada vegada més proposo als amics, com a sistema de trobada, que quedem per anar a fer alguna caminada, en comptes de citar-nos per dinar, per anar al cinema o sortir de copes. Alguns hi accedeixen amb admirable sintonia espontània. Divendres vam anar a estirar les cames amb l’escriptor de Begur Miquel Martín al camí habitual de la seva passejada de les tardes, al llarg de la riera Salt Ses Eugues (Esclanyà) i el Puig Calent (Regencós), el paratge que acaba de descriure en un exquisit article al Diari de Girona titulat “Roureda enllà”. La tarda era humida, per portar la contrària a la sequera dels últims mesos. Vam passar per la vinya d’en Tibau i el mas Barraquer, però sobretot vam recórrer fora dels camins traçats el bosc frondós en el qual ell

Demà divendres es presenta a Palafrugell el meu últim llibre “Elogi i refutació de la tramuntana”

Demà divendres 22 a les 19h es presenta a la Biblioteca de Palafrugell el meu últim llibre Elogi i refutació de la tramuntana per part de l’escriptor Miquel Martín i del novel.lista i director de la col.lecció Josep Pla de la Diputació de Girona, Lluís Muntada. El protagonista d’aquest llibre és un vent, un vent característic i singularitzador, capaç d’arremolinar a determinades comarques del Rosselló, l’Empordà i Menorca els elements de la vida i la cultura fins a orquestrar de manera reconeguda el caràcter local. El subtítol del llibre especifica: “Tractat sobre l’apetència d’aquest vent i contra les diatribes que li oposen els sequaços dels dies grisos i estovats”. Hi exploro el vessant científic, passional, històric, geogràfic, literari, lingüístic, estètic, climatològic, estadístic, mèdic i mitològic d’un vent que es resisteix per naturalesa a veure's encasellat o pautat damunt d'esquemes massa fàcils. La primera part del llibre gira al voltant de La meva tramuntana i està formada pels capítols: "Ètica i estètica d’un vent", "Arquitecta de l’aire" i "Tribunes preferents". La segona part es titula La tramuntana dels altres i incorpora els capítols sobre: "Partidaris i detractors", "La visió científica i mèdica" i "Els usos de la tramuntana". La saviesa popular havia

La matèria amorosa dels garrofers a la carretera d’Aiguablava

A la carretera de revolts que baixa de Begur a la platja d’Aiguablava els cotxes solen passar-hi rabents, encaparrats de dret la seva destinació, sense un minut per perdre, enganxats al cul del vehicle del davant si aquest gosa reduir la velocitat per assaborir el paisatge, que aquí és detallista com una cerimònia japonesa del te. Jo sóc dels que a aquest punt redueixo la velocitat del cotxe i provoco impaciències del conductor que tingui la mala sort de seguir-me, fins que me n’apiado i em faig a un costat per aturar-me, deixar-lo avançar i, de passada, estirar les cames entre racons generalment menystinguts, ignorats, invisibles per als qui tenen pressa. Un dels racons insòlits, al qual m’agrada embadocar-me, són els camps de garrofers que

El llegendari senglar vist avui com animal de cada dia

El periodista Ramon Iglesias escriu que l’altre dia va xocar a la carretera de Pedret i Marzà (Alt Empordà) amb un senglar, el va matar de la topada i al moment de portar el cotxe a reparar al taller de carrosseria li van dir que els arriben entre quatre i sis vehicles cada setmana arran d’idèntic accident. Procuro no deixar de llegir cada diumenge la secció “Dietari” que publica al Diari de Girona Ramon Iglesias, fill de Portbou, resident a Girona i actual director d’informatius de la Cadena SER a Barcelona. Comenta amb estil personal set notícies curtes, entre les quals sempre n’hi trobo alguna que

Refer l’obra completa de Bernanos, dinamisme editor i vigor cultural

Continuar qualificant amb displicència la gran col.lecció francesa d’obres completes de la Pléiade com a panteó de les lletres universals es revela avui més que mai un error expeditiu, ressentit i molt esquemàticament antiburgès, arran de la recent aparició de la nova edició de les de Georges Bernanos. En comptes de reeditar tranquil.lament i rendiblement la primera versió del 1961, la Pléiade ha decidit reformar l’obra completa de Bernanos de dalt a baix amb els nous coneixements disponibles des d’aleshores. El volum dedicat a les dotze novel.les publicades per l’autor s’ha desdoblat ara en dos toms, per donar-hi cabuda a les

El plagi ben entès del Pirellone de Milà al gratacels del Banc de Sabadell

L’últim número del suplement de viatges del diari El País dedica una pàgina sencera a parlar de l’emblemàtic gratacels milanès de 127 metres d’altitud i 31 pisos conegut per Il Pirellone, aixecat el 1960 per l’arquitecte Gio Ponti en modernes línies funcionals com a seu corporativa de l’empresa Pirelli, i convertit des d’aleshores en símbol de la prosperitat de la “capital moral” d’Itàlia. L’article no aclareix el motiu de dedicar-li ara una pàgina sense dir-ne res de nou i omet un dels fets destacats que caracteritza el cèlebre edifici: haver-se vist plagiat i superat amb elegància

Al diari “L’Indépendant” de Perpinyà el jubilen com a mi

Quan vaig entrar a treballar-hi el 1977 com a corresponsal a Barcelona, tenia la impressió que el diari L’Indépendant de Perpinyà era una insípida gaseta local que pagava bé els periodistes com jo, per la raó que fos. Aleshores L’Indépendant venia 80.000 exemplars cada dia, molt més que altres diaris de ciutats de dimensions equivalents com Girona, Lleida o Tarragona. Exercia un fort lideratge informatiu al Rosselló i a la veïna Aude (Narbona). En contra de la meva impressió inicial, em vaig veure sorprès per la qualitat periodística que portava aquell diari a tenir nombrosos corresponsals, així com enviats especials (tant redactors com fotògrafs) a qualsevol esdeveniment que afectés directament o indirectament els interessos rossellonesos. A França els diaris i locals i regionals eren una primera potència. El diari francès més venut no és pas el parisenc Le Figaro (320.000 exemplars

Alguns dies m’avergonyeixo de sentir-me ciutadà mediterrani

També publicat a Eldiario.es

Ningú no sap ben bé definir el Mediterrani, però tothom reconeix que aquest petit mar entre terres –incomparablement més reduït que els altres oceans-- va ser l’origen de la cultura occidental democràtica i que avui s’està convertint en el focus de confrontació i potser la sepultura dels mateixos principis, sense perdre aquell protagonisme focal difús i alhora concretíssim. El grau d’aproximació, desenvolupament inclusiu o cohesió regional llaurat durant els últims segles entre les dues ribes del Mediterrani –la cristiana grecollatina desenvolupada i la musulmana colonitzada i

Els Reis Mags arriben avui a la platja de Llafranc com enlloc més

Un dels dies culminants de la delícia minoritària de la platja a l’hivern és l’arribada per mar dels Reigs Mags el vespre del 5 de gener a la platja de Llafranc. Es tractava a l’origen d’una iniciativa espontània de les poques famílies amb nens que hi vivien a l’hivern, i ara ja compleix més de 45 anys de persistència, consolidada com un dels petits espectacles més fabulosos del país. Té l’esperit i la mesura que hauria convingut mantenir en tants altres aspectes de la Costa Brava. Ha arrelat a una escletxa de la norma majoritària, com per demostrar que no s’ha trencat del tot el motllo. A l’àgora llafranquina de la terrassa de l’hotel Llevant, els propietaris Montserrat Turró i Jaume Farrarons, el pintor Rodolfo Candelaria i Brigitte Robert van decidir la vigília de Reis del 1969 que els Reis Mags també podien arribar en carn i os a la platja de Llafranc si se’ls invitava, per satisfer el delit dels fills petits de l’establiment i de tots els infants del rodal que s’hi sumessin. En efecte, aquell 5 de gener van desembarcar d’un bot els tres reis engalanats, davant