La part immaterial i l’altra d’un "asado" argentí en viu

Fa temps em van ensenyar, sobre el terreny, que un asado argentí no és exactament el mateix que una barbacoa ni una costellada. No és ni tan sols només un àpat. He pogut confirmar amb reiteració aquell ensenyament, per exemple ahir diumenge a casa d’Horacio i Isabel, amb Rodolfo al “piano” de la graella. Un asado argentí és, primer de tot, un ritual de trobada entre amics. Conté una part immaterial que li dóna atmosfera i sentit, un tracte fàustic entre la solidesa de principis i la feblesa de la carn, un reflex de la vida i la seva celebració. Un asado és, fonamentalment, una qüestió sentimental. Hi ha bons restaurants especialitzats, però menjar un asado a un restaurant, per més amabilitat i qualitat que hi posi l’establiment, no

Sobre xanguets, angules, sonsos i altres cabells d’àngel del mar

Ahir vaig trobar xanguet fresc a les peixateries del mercat barceloní de la Concepció. Acostumo a refugiar-me en el xanguet quan l’angula em recorda l’excessiva diferència entre el producte natural i la imitació. El xanguet és el cabell d’àngel del mar, l’escuma de les onades, una altra mena de caviar. Des de finals de novembre escruto la seva aparició a la peixateria i a la carta del restaurant Amàlia, al costat del mercat de la Concepció. Malgrat la talla diminuta, el xanguet (Aphia minuta) no és un aleví, sinó un gòbid adult quasi transparent, blanc, delicat, fugisser, un altra de les delícies típicament hivernals per menjar fregida o

“La Vanguardia” dedica avui dues pàgines a ressenyar el meu últim llibre

El diari La Vanguardia obre avui la secció de “Cultura” amb dues pàgines dedicades al meu últim llibre Elogi i refutació de la tramuntana. Sota el títol “Un vent que es fa estimar o odiar”, el periodista Josep Playà Maset escriu: “Xavier Febrés, gran coneixedor de la Costa Brava i l’Empordà, fa un recorregut exhaustiu pels autors que han parlat d’una manera o una altra de la tramuntana. A la llista també hi ha els autors rossellonesos, i en això cal reconèixer que Febrés és un dels pocs autors que més enllà de teòriques proclames a favor dels Països Catalans, sempre ha reivindicat les aportacions procedents del nord de les Alberes”. L’àmplia ressenya del diari es veu acompanyada per

L’escàs paper de la informació en el saqueig econòmic organitzat

 També publicat a Eldiario.es

Resulten demolidores les xifres sobre l’augment accelerat de la desigualtat social presentades a l’últim informe “L’economia al servei de l’1%”, que acaba de publicar l’organització internacional Oxfam tot coincidint amb la celebració del Fòrum Econòmic Mundial de Davos dels líders polítics i econòmics, si no fos perquè ja ens hi hem acostumat. Es basa en l’Informe sobre la Riquesa 2015 del banc Credit Suisse per reconfirmar que en aquests moments el patrimoni acumulat per l’1% de la població mundial equival al de tota la resta dels

Allò que aprenc quan camino amb amics, el cas dels dos Miquels

Cada vegada més proposo als amics, com a sistema de trobada, que quedem per anar a fer alguna caminada, en comptes de citar-nos per dinar, per anar al cinema o sortir de copes. Alguns hi accedeixen amb admirable sintonia espontània. Divendres vam anar a estirar les cames amb l’escriptor de Begur Miquel Martín al camí habitual de la seva passejada de les tardes, al llarg de la riera Salt Ses Eugues (Esclanyà) i el Puig Calent (Regencós), el paratge que acaba de descriure en un exquisit article al Diari de Girona titulat “Roureda enllà”. La tarda era humida, per portar la contrària a la sequera dels últims mesos. Vam passar per la vinya d’en Tibau i el mas Barraquer, però sobretot vam recórrer fora dels camins traçats el bosc frondós en el qual ell

Demà divendres es presenta a Palafrugell el meu últim llibre “Elogi i refutació de la tramuntana”

Demà divendres 22 a les 19h es presenta a la Biblioteca de Palafrugell el meu últim llibre Elogi i refutació de la tramuntana per part de l’escriptor Miquel Martín i del novel.lista i director de la col.lecció Josep Pla de la Diputació de Girona, Lluís Muntada. El protagonista d’aquest llibre és un vent, un vent característic i singularitzador, capaç d’arremolinar a determinades comarques del Rosselló, l’Empordà i Menorca els elements de la vida i la cultura fins a orquestrar de manera reconeguda el caràcter local. El subtítol del llibre especifica: “Tractat sobre l’apetència d’aquest vent i contra les diatribes que li oposen els sequaços dels dies grisos i estovats”. Hi exploro el vessant científic, passional, històric, geogràfic, literari, lingüístic, estètic, climatològic, estadístic, mèdic i mitològic d’un vent que es resisteix per naturalesa a veure's encasellat o pautat damunt d'esquemes massa fàcils. La primera part del llibre gira al voltant de La meva tramuntana i està formada pels capítols: "Ètica i estètica d’un vent", "Arquitecta de l’aire" i "Tribunes preferents". La segona part es titula La tramuntana dels altres i incorpora els capítols sobre: "Partidaris i detractors", "La visió científica i mèdica" i "Els usos de la tramuntana". La saviesa popular havia

La matèria amorosa dels garrofers a la carretera d’Aiguablava

A la carretera de revolts que baixa de Begur a la platja d’Aiguablava els cotxes solen passar-hi rabents, encaparrats de dret la seva destinació, sense un minut per perdre, enganxats al cul del vehicle del davant si aquest gosa reduir la velocitat per assaborir el paisatge, que aquí és detallista com una cerimònia japonesa del te. Jo sóc dels que a aquest punt redueixo la velocitat del cotxe i provoco impaciències del conductor que tingui la mala sort de seguir-me, fins que me n’apiado i em faig a un costat per aturar-me, deixar-lo avançar i, de passada, estirar les cames entre racons generalment menystinguts, ignorats, invisibles per als qui tenen pressa. Un dels racons insòlits, al qual m’agrada embadocar-me, són els camps de garrofers que

El llegendari senglar vist avui com animal de cada dia

El periodista Ramon Iglesias escriu que l’altre dia va xocar a la carretera de Pedret i Marzà (Alt Empordà) amb un senglar, el va matar de la topada i al moment de portar el cotxe a reparar al taller de carrosseria li van dir que els arriben entre quatre i sis vehicles cada setmana arran d’idèntic accident. Procuro no deixar de llegir cada diumenge la secció “Dietari” que publica al Diari de Girona Ramon Iglesias, fill de Portbou, resident a Girona i actual director d’informatius de la Cadena SER a Barcelona. Comenta amb estil personal set notícies curtes, entre les quals sempre n’hi trobo alguna que

Refer l’obra completa de Bernanos, dinamisme editor i vigor cultural

Continuar qualificant amb displicència la gran col.lecció francesa d’obres completes de la Pléiade com a panteó de les lletres universals es revela avui més que mai un error expeditiu, ressentit i molt esquemàticament antiburgès, arran de la recent aparició de la nova edició de les de Georges Bernanos. En comptes de reeditar tranquil.lament i rendiblement la primera versió del 1961, la Pléiade ha decidit reformar l’obra completa de Bernanos de dalt a baix amb els nous coneixements disponibles des d’aleshores. El volum dedicat a les dotze novel.les publicades per l’autor s’ha desdoblat ara en dos toms, per donar-hi cabuda a les

El plagi ben entès del Pirellone de Milà al gratacels del Banc de Sabadell

L’últim número del suplement de viatges del diari El País dedica una pàgina sencera a parlar de l’emblemàtic gratacels milanès de 127 metres d’altitud i 31 pisos conegut per Il Pirellone, aixecat el 1960 per l’arquitecte Gio Ponti en modernes línies funcionals com a seu corporativa de l’empresa Pirelli, i convertit des d’aleshores en símbol de la prosperitat de la “capital moral” d’Itàlia. L’article no aclareix el motiu de dedicar-li ara una pàgina sense dir-ne res de nou i omet un dels fets destacats que caracteritza el cèlebre edifici: haver-se vist plagiat i superat amb elegància

Al diari “L’Indépendant” de Perpinyà el jubilen com a mi

Quan vaig entrar a treballar-hi el 1977 com a corresponsal a Barcelona, tenia la impressió que el diari L’Indépendant de Perpinyà era una insípida gaseta local que pagava bé els periodistes com jo, per la raó que fos. Aleshores L’Indépendant venia 80.000 exemplars cada dia, molt més que altres diaris de ciutats de dimensions equivalents com Girona, Lleida o Tarragona. Exercia un fort lideratge informatiu al Rosselló i a la veïna Aude (Narbona). En contra de la meva impressió inicial, em vaig veure sorprès per la qualitat periodística que portava aquell diari a tenir nombrosos corresponsals, així com enviats especials (tant redactors com fotògrafs) a qualsevol esdeveniment que afectés directament o indirectament els interessos rossellonesos. A França els diaris i locals i regionals eren una primera potència. El diari francès més venut no és pas el parisenc Le Figaro (320.000 exemplars

Alguns dies m’avergonyeixo de sentir-me ciutadà mediterrani

També publicat a Eldiario.es

Ningú no sap ben bé definir el Mediterrani, però tothom reconeix que aquest petit mar entre terres –incomparablement més reduït que els altres oceans-- va ser l’origen de la cultura occidental democràtica i que avui s’està convertint en el focus de confrontació i potser la sepultura dels mateixos principis, sense perdre aquell protagonisme focal difús i alhora concretíssim. El grau d’aproximació, desenvolupament inclusiu o cohesió regional llaurat durant els últims segles entre les dues ribes del Mediterrani –la cristiana grecollatina desenvolupada i la musulmana colonitzada i

Els Reis Mags arriben avui a la platja de Llafranc com enlloc més

Un dels dies culminants de la delícia minoritària de la platja a l’hivern és l’arribada per mar dels Reigs Mags el vespre del 5 de gener a la platja de Llafranc. Es tractava a l’origen d’una iniciativa espontània de les poques famílies amb nens que hi vivien a l’hivern, i ara ja compleix més de 45 anys de persistència, consolidada com un dels petits espectacles més fabulosos del país. Té l’esperit i la mesura que hauria convingut mantenir en tants altres aspectes de la Costa Brava. Ha arrelat a una escletxa de la norma majoritària, com per demostrar que no s’ha trencat del tot el motllo. A l’àgora llafranquina de la terrassa de l’hotel Llevant, els propietaris Montserrat Turró i Jaume Farrarons, el pintor Rodolfo Candelaria i Brigitte Robert van decidir la vigília de Reis del 1969 que els Reis Mags també podien arribar en carn i os a la platja de Llafranc si se’ls invitava, per satisfer el delit dels fills petits de l’establiment i de tots els infants del rodal que s’hi sumessin. En efecte, aquell 5 de gener van desembarcar d’un bot els tres reis engalanats, davant

No sé si m’agrada més el cor de la carxofa o la mata coríntia on creix

La carxofa és exactament una flor, la millor flor de l’hivern. Menjar en ple fred hivernal el cor tendre d’una flor carnosa com aquesta procura un plaer sense comparació, tocat per l’apetitós regust àcid i amarg que la caracteritza. El tresor de la carxofa és el seu nucli intern, embolcallat per la cota de malla de les fulles fibroses, el receptacle dels pètals, les seves escates. Pablo Neruda va escriure una “Oda a la alcachofa” que comença dient: “La alcachofa, de tierno corazón, se vistió de guerrero…”.  Les exquisideses d'aquesta flor són infinites: a la sopa de minestra, a l’arròs, en truita, al forn, a la brasa, laminades i fregides arrebossades amb ou i farina, estofades amb bacallà, bullides i sucades fulla a fulla en una vinagreta, amb múltiples

Em demano una illa deshabitada a la carta als Reis

A aquestes dates o a qualsevol altre moment de l’any a alguns ens agradaria marxar a viure per un temps a una illa deshabitada. Es tracta d'un somni menys descabellat, més viable del que podria semblar. El planeta Terra, que en realitat s’hauria d’anomenar Aigua (les tres quartes de la seva superfície són líquides) és ple d’illes, també a Catalunya. La quantitat d’illes de la Terra és quasi tan infinita com les estrelles del cel. I cada illa és un mite. Els atles en certifiquen unes 400.000, sense comptar les fluvials (el rovell de l'ou de Nova York és l’illa fluvial de Manhattan, com el de Parísho és l’Ile de la Cité, per posar uns

Els callos de Ca l'Isidre, només per als capaços d’estremir-se

Ahir vam anar a menjar els callos de Ca l’Isidre per celebrar que no celebràvem res més que la trobada i la fidelitat a aquest plat excepcional, inamovible als nostres cors i a la carta d’un dels restaurants més cotitzats de Barcelona. Això sí, només l’haurien de demanar aquells que tinguin els sentiments en estat de vibrar i el vel del paladar capaç d’estremir-se amb gustos intensos i càlids, educats sense prejudicis en la llibertat d’esperit. La intensitat no està renyida amb la suavitat i la tendresa. Fundat el 1970 al carrer de les Flors per Isidre Gironès i la seva dona Montserrat Salvó (ara amb Núria Gironès al capadavant de la cuina), ca l’Isidre és avui un establiment del més alt prestigi pel criteri filosòfic de la seva carta, la qual manté amb orgull i màxim resultat alguns plats tradicionals, expulsats per ignorància de molts restaurants de luxe. Per exemple els immortals callos de la casa, actualment oferts per 18,34 €.  Al meu receptari publicat l’any 1998 Menuts i altres delícies porques vaig argumentar que el gran

Indignitats de la República francesa i misèria moral del règim de Vichy

El govern socialista francès acaba de decidir avançar de cinc anys sobre els 75 previstos la desclassificació i lliure consulta dels documents judicials i policials relacionats amb el règim de Vichy, col.laboracionista amb l’ocupant alemany, que va governar França del 1940 al 1945. Es tracta d’un gest sobretot simbòlic sobre un dels episodis més vergonyosos de la història del país, més estudiat que no pas assumit. La indignitat de la III República francesa va començar de fet quatre anys abans que el règim col.laboracionista de Vichy del mariscal Pétain, quan el 1936 el govern d’esquerres del

La passió que encara glateix avui a les novel.les de D.H. Lawrence

En ple apogeu de la malaltia moral del puritanisme, el novel.lista i poeta anglès D. H. Lawrence va ser un vitalista inclinat a les passions carnals i la tendresa, a escrutar i descriure amb franquesa i un cert estupor el paper del desig sexual en les relacions humanes. Naturalment, es va exiliar a Itàlia, Mèxic i el sud mediterrani de França, on va morir el 1930, als 44 anys. Els seus llibres van ser prohibits per l’església i pels tribunals, sobre la base d’un concepte filisteu, impúdic i aberrant d’obscenitat. Ara l’editorial Alba acaba de publicar una nova traducció íntegra al castellà de la

Retornen els naps negres de Capmany perquè la fe mou muntanyes

Durant anys no vaig deixar de preguntar-li amb la fe del carboner a l’Albert Barris, cada vegada que entrava al restaurant de Ca la Maria de Mollet de Peralada, si els seus extraordinaris peus de porc venien cuinats amb els llegendaris naps negres del veí municipi empordanès de Campany o bé amb naps blancs sense atributs de procedència. De fet ja sabia la resposta, però ell me la donava igualment amb un aire resignat. El deliciós nap negre de sempre (negre per fora, blanc per dintre) havia degenerat per culpa d’una malura que els corcava, només arribava amb la fred, calia repelar-lo molt, de seguida venia fusta, es feia regastinyós, estopenc i fregallós al paladar, encara que desprengués un perfum incomparable. O sigui que s’havia passat al nap blanc

No tinc res contra Nadal ni el solstici d'hivern, faltaria més

No tinc res contra les famílies que celebren feliçment el Nadal. Ben al contrari, els desitjo que ho puguin fer en pau i alegria durant molt temps. Tampoc no tinc res contra el fet que El Corte Inglés proclami amb insistència i hegemonia que li agrada Nadal. Té una certa lògica, cadascú fa la seva feina. Una altra cosa diferent és la manipulació emocional de l’esperit nadalenc amb doble o triple ració de melassa, la infantilització melindrosa dels bons sentiments  naturals o la imposició de la unanimitat de la festa a força d’oblidar que cadascú la celebra com vol i com pot. Enfront dels nadalòpates compulsius, els nadalòfobs tenen iguals motius per merèixer comprensió i respecte. Com si encara no hi hagués prou motius