Em demano una illa deshabitada a la carta als Reis

A aquestes dates o a qualsevol altre moment de l’any a alguns ens agradaria marxar a viure per un temps a una illa deshabitada. Es tracta d'un somni menys descabellat, més viable del que podria semblar. El planeta Terra, que en realitat s’hauria d’anomenar Aigua (les tres quartes de la seva superfície són líquides) és ple d’illes, també a Catalunya. La quantitat d’illes de la Terra és quasi tan infinita com les estrelles del cel. I cada illa és un mite. Els atles en certifiquen unes 400.000, sense comptar les fluvials (el rovell de l'ou de Nova York és l’illa fluvial de Manhattan, com el de Parísho és l’Ile de la Cité, per posar uns

Els callos de Ca l'Isidre, només per als capaços d’estremir-se

Ahir vam anar a menjar els callos de Ca l’Isidre per celebrar que no celebràvem res més que la trobada i la fidelitat a aquest plat excepcional, inamovible als nostres cors i a la carta d’un dels restaurants més cotitzats de Barcelona. Això sí, només l’haurien de demanar aquells que tinguin els sentiments en estat de vibrar i el vel del paladar capaç d’estremir-se amb gustos intensos i càlids, educats sense prejudicis en la llibertat d’esperit. La intensitat no està renyida amb la suavitat i la tendresa. Fundat el 1970 al carrer de les Flors per Isidre Gironès i la seva dona Montserrat Salvó (ara amb Núria Gironès al capadavant de la cuina), ca l’Isidre és avui un establiment del més alt prestigi pel criteri filosòfic de la seva carta, la qual manté amb orgull i màxim resultat alguns plats tradicionals, expulsats per ignorància de molts restaurants de luxe. Per exemple els immortals callos de la casa, actualment oferts per 18,34 €.  Al meu receptari publicat l’any 1998 Menuts i altres delícies porques vaig argumentar que el gran

Indignitats de la República francesa i misèria moral del règim de Vichy

El govern socialista francès acaba de decidir avançar de cinc anys sobre els 75 previstos la desclassificació i lliure consulta dels documents judicials i policials relacionats amb el règim de Vichy, col.laboracionista amb l’ocupant alemany, que va governar França del 1940 al 1945. Es tracta d’un gest sobretot simbòlic sobre un dels episodis més vergonyosos de la història del país, més estudiat que no pas assumit. La indignitat de la III República francesa va començar de fet quatre anys abans que el règim col.laboracionista de Vichy del mariscal Pétain, quan el 1936 el govern d’esquerres del

La passió que encara glateix avui a les novel.les de D.H. Lawrence

En ple apogeu de la malaltia moral del puritanisme, el novel.lista i poeta anglès D. H. Lawrence va ser un vitalista inclinat a les passions carnals i la tendresa, a escrutar i descriure amb franquesa i un cert estupor el paper del desig sexual en les relacions humanes. Naturalment, es va exiliar a Itàlia, Mèxic i el sud mediterrani de França, on va morir el 1930, als 44 anys. Els seus llibres van ser prohibits per l’església i pels tribunals, sobre la base d’un concepte filisteu, impúdic i aberrant d’obscenitat. Ara l’editorial Alba acaba de publicar una nova traducció íntegra al castellà de la

Retornen els naps negres de Capmany perquè la fe mou muntanyes

Durant anys no vaig deixar de preguntar-li amb la fe del carboner a l’Albert Barris, cada vegada que entrava al restaurant de Ca la Maria de Mollet de Peralada, si els seus extraordinaris peus de porc venien cuinats amb els llegendaris naps negres del veí municipi empordanès de Campany o bé amb naps blancs sense atributs de procedència. De fet ja sabia la resposta, però ell me la donava igualment amb un aire resignat. El deliciós nap negre de sempre (negre per fora, blanc per dintre) havia degenerat per culpa d’una malura que els corcava, només arribava amb la fred, calia repelar-lo molt, de seguida venia fusta, es feia regastinyós, estopenc i fregallós al paladar, encara que desprengués un perfum incomparable. O sigui que s’havia passat al nap blanc

No tinc res contra Nadal ni el solstici d'hivern, faltaria més

No tinc res contra les famílies que celebren feliçment el Nadal. Ben al contrari, els desitjo que ho puguin fer en pau i alegria durant molt temps. Tampoc no tinc res contra el fet que El Corte Inglés proclami amb insistència i hegemonia que li agrada Nadal. Té una certa lògica, cadascú fa la seva feina. Una altra cosa diferent és la manipulació emocional de l’esperit nadalenc amb doble o triple ració de melassa, la infantilització melindrosa dels bons sentiments  naturals o la imposició de la unanimitat de la festa a força d’oblidar que cadascú la celebra com vol i com pot. Enfront dels nadalòpates compulsius, els nadalòfobs tenen iguals motius per merèixer comprensió i respecte. Com si encara no hi hagués prou motius

Una de les piscines de mar més boniques i amagades del país

No és exactament una piscina natural d’aigua de mar, però això tant se val, perquè quasi ho és. Si hi posem la dosi de fantasia indispensable, n’hi podem dir un spa salvatge. Usurpa a benefici privat un tros de la franja costera de domini públic, però ho fa de manera laxa i deixa espai per sortejar la injustícia. És un dels racons més bonics dels camins de ronda de la Costa Brava, això no li treu ningú. Es troba al terme de Begur, entre el petit port de Fornells i l’abrupta Platja Fonda. Aquesta piscina de roca natural arran de mar, oberta en voladís sense vores damunt les onades, va ser construïda el 1967 amb encert, originalitat i permisos legals per la veïna urbanització d’apartaments Es Cau, destinada a l’ús dels seus residents. La concessió ministerial

Eva Vàzquez qualifica el meu últim llibre de Guia Michelin de la tramuntana

La periodista Eva Vàzquez va publicar diumenge 20 de desembre a les pàgines de Cultura del diari El Punt-Avui una crítica sobre el meu últim llibre Elogi i refutació de la tramuntana. Sota el títol “Notícies del país del vent”, deia: “Escriure un llibre sobre la tramuntana comporta uns quants perills que tombarien d’esquena més d’un cronista inexpert. Un d’ells és la temptació del localisme, l’afany de circumscriure aquest vent a un àmbit geogràfic tan escollit que l’acabés convertint en una mena d’idiolecte atmosfèric. Un altre risc no pas menor seria l’abús del subratllat, del recurs al superlatiu per intentar transportar literalment la seva magnificència huracanada a l’estil. Un de fatal, en fi, seria a sobre avorrir el lector amb l’adopció d’un punt de vista de cap d’estació meteorològica. Xavier Febrés (Barcelona, 1949), que no és cap principiant, no cau en l’error, i el seu Elogi i refutació de la tramuntana, publicat dins la col.lecció Josep Pla de la Diputació de Girona, s’ha de considerar a partir d’ara com el llibre més ben compost i enraonat sobre el tema, la Guia Michelin del nostre vent més indòmit i controvertit. No és la primera vegada que Xavier Febrés es rendeix als

La gran pel.lícula de Carlos Saura hi fa més que nosaltres pel talent del folklore argentí actual

Ahir vaig assistir amb una mendocina oriünda (Mendoza és la cinquena província de l’Argentina per població i capitalitza la regió del Cuyo) a l’estrena a Barcelona de l’última pel.lícula Zonda. Folclore argentino, de Carlos Saura. Vam sortir contents, amb alguna objecció. El veterà director té el coratge de dedicar un llargmetratge, sense abandonar el seu potent llenguatge cinematogràfic, a un gènere que no forma part dels corrents majoritaris de la indústria musical, tot i contenir una bellesa elevadíssima, tant en el terreny tradicional com en el rabiosament actual. La definició de folklore argentí encobreix en realitat la música i dansa d’autor, amb una forta incorporació de les noves generacions. La selecció d’artistes clàssics i moderns que presenta

La decadència incompresible d’alguns edificis del parc de la Ciutadella

Barcelona té poquíssims parcs de dimensions europees al centre de la ciutat i precisament per això resulta encara més incomprensible la fatídica deriva que pesa com una maledicció sobre els quatre edificis modernistes arrenglerats del cantó de la Ciutadella abocat al passeig Picasso i al renovat Born: l’Hivernacle, l’Umbracle, el Museu de Geologia i el Castell dels Tres Dragons. A qualsevol ciutat moderna serien la nineta dels ulls d’un cèntric parc públic altament concorregut. Aquí es troben a l’article de la mort i en una indefinició d’usos permanent. L’Ajuntament acaba d’anunciar la tercera restauració en

La vinya plora a l’hivern i no sap per què

Quan veig a aquesta època de l’any les primeres vinyes podades, rapades al zero dels sarments escabellats de l’última verema, m’hi acosto molt a prop i inclino la mirada per observar el punt precís del tall esmolat, encara tendre, practicat a la branca per la tisora del viticultor. Supura per la ferida una llàgrima malaguanyada que no sap on anar, però que vol fer-se visible com a reacció vital de la inaparent i fragorosa activitat interior del cep. De vegades també es plora d’alegria. Els sarments podats de la vinya ho fan,

Laura Simó: ha nascut una estrella del tango

Fa temps que penso –i no sé si li he dit mai— que si algun dia Laura Simó decidís cantar tango argentí ho faria fabulosament bé, igual com despunta en el jazz i la cançó melòdica amb la seva privilegiada veu. Aquest dia imprevist va arribar ahir diumenge a l’Auditori Enric Granados de Lleida, arran del concert simfònic amb l’Orquestra Julià Carbonell i el pianista Albert Guinovart. Es tractava d’una col.laboració limitada per part de Laura Simó a la interpretació vocal d’uns tangos del programa, però va ser la confirmació sota els focus de la meva vella convicció, encara que la cantant es veiés mal emplaçada a un extrem desèrtic de l’escenari i mal

El cronista Met Barran s’esplaia sobre el meu llibre de la tramuntana

El cronista perpinyanès Met Barran ha publicat en francès al seu blog una resssenya del meu últim llibre Elogi i refutació de la tramuntana, que tradueixo a continuació: “L’assagista Xavier Febrés fa bufar molt alt la tramuntana. Tant si la tramuntana us agrada un poc, molt, apassionadament o gens ni mica i sabeu llegir un text escrit en català, no dubteu d’aconseguir Elogi i refutació de la tramuntana. Un llibre, una summa de l’escriptor assagista Xavier Febrés, al qual devem ja una abundant bibliografia sobre el Pirineu, el Mediterrani i autors com Josep Pla, Antonio Machado i Aristides Maillol. Per damunt –o per mor— del vent, aquest escriptor transfronterer i viatger, de ploma tan sensible com sàvia, no amaga la seva adoració per les terres de l’Empordà, el Rosselló i més enllà, a remolc o arrossegat pel seu vent inspirador. Aquest valuós llibre compta amb dos capitals: popular i científic. No és la primera cita de l’autor amb la tramuntana. El 1995 ja li va dedicar un monòlit literari i aquesta vegada, exactament vint anys després, li aixeca un monument de més envergadura, molt nodrit, madurat damunt d’un considerable

Convertir els prostíbuls en geriàtrics, potser no és mala idea

El propietari del conegut i ampli prostíbul de carretera Eclipse de Mont-ras, integrat de facto a Palafrugell (foto Núria Clara, Ara Girona) ha anunciat la intenció de convertir-lo en una residència geriàtrica i les autoritats municipals s’hi han mostrat d’acord, sempre que l’estudi encarregat a un equip d’arquitectes compleixi els requisits legals. La notícia resultaria menys sensacional si es tractés d’una iniciativa de l’administració per aprofitar les instal.lacions d’un antic bordell que hagués revertit a la propietat pública, però no és així. Allò més sorprenent és que el propietari del bordell (d’una xarxa de bordells) sigui en aquest cas

Ahir vaig tornar a paladejar el plaer prohibit: un plat de tords

Algunes de les coses més bàsiques del menjar natural es troben prohibides de manera absurda, intermitent i vaga per l’autoritat governativa, per exemple servir tords als restaurants, malgrat tractar-se d’un dels plats més típics i refinats del primer fred del mes de desembre, una de les virtuts compensatòries més saboroses de l’hivern. La fregida o paellada de tords és un plat tradicional molt apreciat pels escuradors. Quan arriba el fred apareixen els tords, els deliciosos ocellets que viuen de picotejar les olives madures a la capçada de les oliveres a punt de batre. Des que el món és món, l’home caça i menja tords, que és el més humil i alhora aristocràtic ocell de plat, amb permís de la superior becada (en tamany i finesa), ara també prohibida als restaurants. La caça de tords i becades es troba autoritzada, però no servir-los als restaurants. La normativa acostuma a infringir-se amb murrieria, tot anunciant-los a la carta amb falsos noms com ara guatlles o fins i tot gallinetes de Guinea... Ahir vaig menjar uns exquisits tords a

La primavera no és notícia, una altra lliçó de periodisme

La Universitat Ramon Llull acaba d’editar un nou llibre d’articles del periodista Llorenç Gomis arran del desè aniversari de la mort, amb un títol que ho diu tot sobre el seu articulisme: La primavera no es noticia. Abans de ser periodista havia estat i continuava sent poeta, llorejat poeta. Això es notava a les seves classes, quan el vaig tenir de professor a l’Escola de Periodisme, on també vaig conèixer la seva muller --el seu tàndem-- Roser Bofill d’estudiant a aquelles mateixes aules. El llibre La primavera no es noticia ha optat per antologar els seus articles sobre periodisme, atès que l’edita una facultat universitària que els utilitza com a material d’estudi. L’opció desdibuixa en excés una altra de les més altes especialitats del Gomis dels últims anys, quan parlava amb regularitat a la col.laboració fixa dels dilluns a La Vanguardia de la seva vida domèstica quotidiana, la família, les filles,

El geni i la grandesa de la tragèdia grega i d‘una Medea d’avui

Ahir dijous em vaig afanyar al Teatre Lliure a veure la primera representació a Barcelona de la trilogia de tragèdies gregues Edip rei, Medea i Antígona, presentades (només durant tres dies) pel Teatro de la Ciudad madrileny. Em va tocar la Medea protagonitzada per Aitana Sánchez-Gijón, en una adaptació teatral del director Andrés Lima de l’obra seca i dura de Sèneca a partir de la clàssica d’Eurípides. No és fàcil versionar el geni i la grandesa de la tragèdia grega ni dirigir una Medea, per més que la protagonista posi tota la seva energia en escena de manera generosa. El resultat

L’eloqüència indesxifrada de l’amor, la pluja i el son

A una determinada època passàvem els caps de setmana amb la meva dona a una casa de fora i ens agradava fer llargues passejades pel bosc, com per harmonitzar el nostre ritme de vida amb l’ordre natural del món, d’un petit món delimitat i escollit. No hi renunciàvem ni quan plovia. Moltes vegades la pluja mansa era compatible amb la passejada al bosc, proveïts amb botes de canya i un bon paraigua. Mentre caminàvem i xerràvem de tot i de res, la mirava amb dissimulada insistència a l’atzar de qualsevol revolt del camí i m’exaltava la certesa que al vespre la veuria despullar-se al nostre dormitori. Aquella operació de canviar-se la roba de carrer per la de llit constituïa el moment més esperat, el que em proporcionava la sensació més clara d’haver assolit un estadi de la

Un “No a la guerra” coratjós, argumentat i contracorrent

També publicat a ElDiario.es

L’endemà dels brutals atemptats gihadistes  a París, el president socialista François Hollande va declarar solemnement la guerra a no sé sap ben bé qui. Va mobilitzar els seus efectius militars a l’estranger, va reclamar l’aliança dels socis europeus en el mateix sentit i va bombardejar una mica més que abans les bases gihadistes a Síria. Em va sorprendre que el primer número del setmanari Le Nouvel Observateur després dels atemptats s’enfrontés de manera clara i argumentada a la reacció bel.licista del president

Tornen les millors besades lànguides de la cançó italiana

Una de les cançons lleugeres més boniques de la història de la música és italiana, es diu “Tornerai” (Tornaràs), s’inspira descaradament en el famós cor a boca closa de l’òpera Madame Butterfly de Puccini, es va internacionalitzar a través de la versió francesa “J’attendrais” i ara acaba de beneficiar-se d’una nova versió esplèndida, commovedora, ressuscitada als minuts finals de la pel.lícula La meva família italiana, que es pot veure aquests dies als cinemes Texas de Barcelona, interpretada de manera voluptuosa a duo de veu i piano per la jove cantant i actriu australiana