L’eloqüència indesxifrada de l’amor, la pluja i el son

A una determinada època passàvem els caps de setmana amb la meva dona a una casa de fora i ens agradava fer llargues passejades pel bosc, com per harmonitzar el nostre ritme de vida amb l’ordre natural del món, d’un petit món delimitat i escollit. No hi renunciàvem ni quan plovia. Moltes vegades la pluja mansa era compatible amb la passejada al bosc, proveïts amb botes de canya i un bon paraigua. Mentre caminàvem i xerràvem de tot i de res, la mirava amb dissimulada insistència a l’atzar de qualsevol revolt del camí i m’exaltava la certesa que al vespre la veuria despullar-se al nostre dormitori. Aquella operació de canviar-se la roba de carrer per la de llit constituïa el moment més esperat, el que em proporcionava la sensació més clara d’haver assolit un estadi de la

Un “No a la guerra” coratjós, argumentat i contracorrent

També publicat a ElDiario.es

L’endemà dels brutals atemptats gihadistes  a París, el president socialista François Hollande va declarar solemnement la guerra a no sé sap ben bé qui. Va mobilitzar els seus efectius militars a l’estranger, va reclamar l’aliança dels socis europeus en el mateix sentit i va bombardejar una mica més que abans les bases gihadistes a Síria. Em va sorprendre que el primer número del setmanari Le Nouvel Observateur després dels atemptats s’enfrontés de manera clara i argumentada a la reacció bel.licista del president

Tornen les millors besades lànguides de la cançó italiana

Una de les cançons lleugeres més boniques de la història de la música és italiana, es diu “Tornerai” (Tornaràs), s’inspira descaradament en el famós cor a boca closa de l’òpera Madame Butterfly de Puccini, es va internacionalitzar a través de la versió francesa “J’attendrais” i ara acaba de beneficiar-se d’una nova versió esplèndida, commovedora, ressuscitada als minuts finals de la pel.lícula La meva família italiana, que es pot veure aquests dies als cinemes Texas de Barcelona, interpretada de manera voluptuosa a duo de veu i piano per la jove cantant i actriu australiana

A les estacions d’esquí no hi ha retallades

També publicat a ElDiario.es

Aquesta setmana ha arribat la neu al Pirineu, les estacions d’esquí propietat de la Generalitat es preparen a perdre diners per un tub i la privada de Baqueira-Beret a guanyar-ne a cabassos. Per alguna raó poc comprensible, la Generalitat és propietària de cinc estacions d’esquí (la Molina, Núria, Espot-Port Ainé y Vallter, a les qual es va sumar l’any passat Boí-Taüll), rescatades amb diners públics al moment de la seva fallida per manca de rendibilitat. Aquestes cinc estacions van augmentar les pèrdues la temporada passada, fins a 9 milions d’euros a càrrec de l’erari

Ahir va aparèixer el Canigó nevat: benvinguda a l'hivern

Ahir bufava tramuntana rutilant i el Canigó va comparèixer nevat per primer cop. Si el país i els diaris estiguessin ben fets, en donarien la notícia, com ho fa cada any The Times quan se sent allí cantar el rossinyol per primer cop a l'arribada de la primavera. Ahir el Canigó emblanquinat es veia majestuosament alçat entre les dues grans planes de l’Empordà i el Rosselló, a proximitat del Mediterrani i de les rutes de comunicació que el flanquegen des de l’època de la Via Heràclia dels ibers i la Via Augusta dels romans. Un dels principals observatoris d’aquesta atracció és avui l’autopista que segueix el mateix traçat. La compareixença del massís alegra la visió del paisatge des de l'alçada de Maçanet de la Selva, a l’atzar de les

Bach i Yupanqui: dos immortals sumats a la sobretaula de casa

Durant la sobretaula del dinar d’amics ahir dissabte a casa, la bandoneonista alemanya Almut Wellmann va tenir la gentilesa de treure el bandoneó de la funda i tocar per als comensals que érem les peces de Johann Sebastian Bach gravades al seu disc del 2010 Bach y tango: el Preludi BWV 926, el Minuet BWV Anh. 114 i les Invencions i simfonies BWV 772. Les parets de casa escolten Bach amb certa freqüència, però no interpretat en viu al bandoneó, que sona com un orgue. Al moment de ser inventat a Alemanya, el bandoneó no deixava de ser un orgue portàtil, destinat a les celebracions religioses o als balls civils que no poguessin disposar d’un altre instrument de més dimensions. La seva posterior desaparició de la circulació al país d’origen i el

Es presenta el llibre-disc de Julián Córdoba “La endecha sudaca”

Ahir dijous es va presentar el llibre-disc La endecha sudaca y otros poemas, de Julián Córdoba, al Centre Artesà Tradicionàrius de Gràcia (Barcelona). Al costat de l’autor van participar al concert Juan Carlos López (bandoneó) i Horacio Ortega (guitarra i flautes). Abans de l’actuació em van demanar de dir unes paraules de presentació, que van ser les següents: “Aquest llibre-disc que avui presentem és fruit d’un acte d’amistat de Juan Carlos López i Jorge Sarraute cap el poeta i cantant Julián Córdoba. També és fruit d’un acte d’amistat que m’hagin demanat a mi de posar-hi un pròleg i de dir avui unes paraules, malgrat que no tinc més mèrit que ser un seguidor de Julián i d’haver-lo invitat a un asado amb guitarreada, d’aquells que

Vaig veure Virulazo ballar tango i encara me’n recordo com si fos avui

El 10 de novembre del 1983 s’estrenava al Théâtre Chatelet parisenc l’espectacle Tango argentino, que significaria el rellançament internacional del gènere per la qualitat dels veterans que presentava en escena. Un d’ells em va fascinar en pocs instants per sempre més, fins avui, amb el llampec d’un record inesborrable. El ballarí Virulazo era un sac de greix de 57 anys i 126 kilos i, alhora, l’home que he vist crear més bellesa amb els peus, una bellesa enlluernadora que destil.lava sense quasi ni moure’s, flotant i conduint la seva parella Elvira amb una elegància de moviments i d’esperit que no ha estat superada per ningú més. Jorge Martín Orcaizaguirre, molt més conegut per Virulazo, va morir el 1990. Dissabte passat el vaig reveure a l’escenari de

Apareix el meu últim llibre “Elogi i refutació de la tramuntana”

El protagonista del meu últim llibre és un vent, un vent característic i singularitzador, capaç d’arremolinar a determinades comarques del Rosselló, l’Empordà i Menorca els elements de la vida i la cultura fins a orquestrar de manera reconeguda el caràcter local. Sota el títol Elogi i refutació de la tramuntana, el subtítol del volum especifica: “Tractat sobre l’apetència d’aquest vent i contra les diatribes que li oposen els sequaços dels dies grisos i estovats”. Hi exploro el vessant científic, passional, històric, geogràfic, literari, lingüístic, estètic, climatològic, estadístic, mèdic i mitològic d’un vent que es resisteix per naturalesa a veure's encasellat o pautat damunt d'esquemes massa fàcils. La primera part del llibre gira al voltant de La meva tramuntana i està formada pels capítols: "Ètica i estètica d’un vent", "Arquitecta de l’aire" i "Tribunes preferents". La segona part es titula La tramuntana dels altres i incorpora els capítols sobre: "Partidaris i detractors", "La visió científica i mèdica" i

Un dinar al Motel Empordà de Figueres o l’absolució dels pecats

Mantinc alguns vells amics amb els quals fa dècades que ens repetim a cada trobada casual pel carrer o a algun acte públic: “Hem de quedar un dia per dinar!”, sense que ho hàgim complert mai. És bo tenir cites agradables pendents, com cartutxos de reserva a la canana. De vegades el desig s’acaba consumant. Hores abans de la salvatjada de París, ahir vaig dinar amb Eduard Puig Vayreda al Motel Empordà de Figueres, després de llargs anys de conjurar-nos a fer-ho. L’home ha estat moltes coses: enòleg, alcalde, professor. A mi m’interessa en especial la seva condició de periodista i escriptor, que ell rebaixa d’immediat amb el bromur d’una exagerada modèstia. He dedicat per escrit alguns

Els nous escarafalls periòdics del Vaticà i els vaticanòlegs

També publicat a Eldiario.es

La condició de vaticanòleg, d’analista de temes del Vaticà, és una especialitat de la vida cortesana més que del periodisme d’investigació. Consisteix essencialment a fer passadissos i contactes socials a l’espera de la filtració interessada per part d’algun membre de la populosa cort, la “gola profunda” de cada moment. Requereix una llarga paciència i, sobretot, estimar la vida cortesana per tal de moure’s-hi amb naturalitat i satisfacció. Alguns s’hi dediquen com a modus vivendi

El circ preval a l’òpera “Benvenuto Cellini” aquests dies al Liceu

Als cartells que veig pel carrer anunciar l’òpera programada aquests dies al Liceu barceloní, el nom del grup còmic anglès Monty Phyton apareix en lletres igual de grans que el títol de l’obra Benvenuto Cellini. Un dels fundadors del grup humorístic és el responsable de la posada en escena d’aquest muntatge i això es converteix en el principal reclam, dintre de la deriva dels últims temps de l’escenografia lírica cap a estils trencadors. El fet que una part de l’argument se situï durant el carnaval de la Roma barroca dóna peu a un desplegament embogit d’acròbates, malabaristes i ballarins, a un quadre de 23 minuts de durada que aplega un centenar de participants en escena. L’accent posat en aquest aspecte del muntatge corre el risc

El govern no paga les farmàcies per quart any consecutiu

 També publicat a Eldiario.es

Per quart any consecutiu, el govern de la Generalitat acaba de notificar a les farmàcies que “s’han acabat els diners per pagar els medicaments”. No podrà respectar el compromís de pagar a 90 dies les factures de juliol, agost i setembre, 330 milions d’euros corresponents al reemborsament de la part del preu que assumeix l’administració --i prèviament els farmacèutics-- dels remeis receptats per la medicina pública. El govern de la Generalitat al.lega que és culpa del govern espanyol, òbviament. Assegura que Madrid no desbloqueja la partida econòmica destinada a cobrir els excessos de dèficit per part del Fons de Liquidesa Autonòmica. Allò

Anunci del miracle imminent dels ous ferrats amb tòfona

La tòfona és una il.lusió tardoral que es renova cada any amb una força particular. Es tracta d’un fong boterut i carnós d’aspecte poc afortunat, però dotat d’un intens i penetrant aroma d’entranya de la terra. Actua més sobre la pituïtària que sobre el pal.ladar. És una il.lusió intensa i volàtil de possessió d’aquella entranya de la terra. A partir d’octubre i durant tot l’hivern alguns senders rural humits es veuen transitats per homes solitaris precedits per un gos que ensuma el sòl amb desesperació, immersos tots dos en el silenci respiratori de la terra que ells ausculten com la palpitació d’una víscera viva. Són els tofonaires, revestits d’un posat

Aquest cap de setmana s’estrena la pel.lícula de l’any: “Truman”

Vaig assistir a la presentació de la pel.lícula Truman, del director Cesc Gay, que s’estrena aquest cap de setmana, i vaig sortir de la sala fascinat per diversos motius sumats. Alguns els podia preveure, altres no gens. L’exhibició actoral dels protagonistes Ricardo Darín i Javier Cámara forma part dels primers, per la brillant trajectòria anterior i perquè han rebut el premi ex aequo al millor actor a l’últim Festival de Sant Sebastià. També donava per descomptada la progressió de la carrera artística del director Cesc Gay des dels seus primers films Krampack, En la ciudad o Una pistola en cada mano, afavorit per una envejable estabilitat dels mitjans de producció de la seva obra. El duet de guionistes que el director forma des de sempre amb Tomàs Aragay ha donat proves sobrades de talent. Podia intuir que el paper d’un gos bulldog com l’anomenat Truman es guanyi d’entrada el cor dels espectadors. En canvi em va sorprendre l’impacte de

Sucosa entrevista a Josep M. Bricall, home de poques entrevistes

També publicat a Eldiario.es

La sucosa entrevista de Siscu Baiges a l’exconseller i exrector Josep M. Bricall publicada per aquest diari posa de relleu que al país subsisteixen algunes ments clares, agosarades i pràctiques. Davant de la plètora de portaveus, opinadors i tertulians quotidians, Bricall evita generalment contribuir al maremàgnum. No acostuma a concedir entrevistes. Va ajornar durant un any la sol.licitada per Siscu Baiges en nom d’aquest diari. Això no significa que aquells que prefereixen no prodigar-se a les tribunes públiques no tinguin una postura sucosa,

El nom de l’editor López Llausàs reapareix molt de tant en tant

El crític de literatura catalana del diari La Vanguardia, Julià Guillamon, aprofita la recent aparició de la versió castellana de la novel.la pòstuma de César August Jordana El món de Joan Ferrer, publicada en català el 1971, per insistir a l’últim suplement “Cultura/s” sobre una importància literària poc reconeguda. L’acció transcorre a la colònia d’exiliats catalans de Buenos Aires, entre els quals descolla l’influent editor Antoni López Llausàs, fundador de la llegendària Editorial Sudamericana, tan poc reconegut fins avui com la novel.la del seu empleat Jordana. Sempre m’ha semblat que la carència d’una biografia sobre López Llausàs demostra les llacunes culturals del país. Quan viatjava amb regularitat a Buenos Aires, vaig tenir interès a conèixer aquells llegendaris locals de l’Editorial Sudamericana. M’hi va rebre Glòria López Llovet, néta del fundador. L’empresa havia estat comprada el 1998 per Random House Mondadori, a la

Inauguren el memorial francès de l’exili espanyol: tard i vague

També publicat a Eldiario.es

El primer ministre francès Manuel Valls va inaugurar amb solemnitat oficial el divendres 16 d’octubre el memorial de l’exili al camp de concentració de Ribesaltes, a la comarca interior de Perpinyà, on va anar a parar a partir del 1941 una petita part dels prop de 500.000 refugiats republicans espanyols que van travessar la frontera en pocs dies el febrer del 1939. Va deixar anar la frase que ha hagut d’esperar 75 anys abans de ser pronunciada per una autoritat francesa: “Van ser humiliats. Se’ls va privar de dignitat, amb un

La nova alcaldessa de Colònia guanya amb arrugues i des de l’hospital

L’endemà de ser apunyalada al carrer per un energumen neonazi que li retreia el seu suport a la política d’asil de refugiats, la candidata independent a l’alcaldia de la ciutat alemanya de Colònia, Henriette Reker, que durant els últims sis anys havia estat regidora d’Afers Socials, Integració i Medi Ambient amb el suport dels Verds, va guanyar les eleccions des del llit de l’hospital en què es recupera. El municipi de Colònia acollirà 9.000 refugiats de l’última fornada, segons el repartiment pactat amb el govern federal. Poc abans de l’atemptat, l’advocada Henriette Reker, nascuda a Colònia fa 58 anys, va decidir fer repetir el seus cartells

Diumenge a la tarda a la cèntrica llibreria Feltrinelli de Roma

Els diumenges a Roma tinc els meus costums, assentats de fa molts anys. Acudeixo a la missa primera de l’abadia de Sant Anselm. Pujo xino-xano el turó de l’Aventí a quarts de nou. Poso la mà a la Bocca della Verità, que es troba a l’atri de Santa Maria in Cosmedin, abans que no s’hi formin les cues. Passo pel Roseto, el parc del roserar de la capital italiana. El primer tram de la passejada és un plaer dels déus ofert com aperitiu matinal, veritable esmorzar de forquilla i tovalló. La missa dominical de Sant Anselm continua sent cantada pels monjos en gregorià, un autèntic concert en viu. La litúrgia supera el meu grau d’adhesió, la música el culmina per ella sola. M’agrada seguir discretament l’ofici des dels bancs de darrere de la nau. Ara els