Vaig veure Virulazo ballar tango i encara me’n recordo com si fos avui

El 10 de novembre del 1983 s’estrenava al Théâtre Chatelet parisenc l’espectacle Tango argentino, que significaria el rellançament internacional del gènere per la qualitat dels veterans que presentava en escena. Un d’ells em va fascinar en pocs instants per sempre més, fins avui, amb el llampec d’un record inesborrable. El ballarí Virulazo era un sac de greix de 57 anys i 126 kilos i, alhora, l’home que he vist crear més bellesa amb els peus, una bellesa enlluernadora que destil.lava sense quasi ni moure’s, flotant i conduint la seva parella Elvira amb una elegància de moviments i d’esperit que no ha estat superada per ningú més. Jorge Martín Orcaizaguirre, molt més conegut per Virulazo, va morir el 1990. Dissabte passat el vaig reveure a l’escenari de

Apareix el meu últim llibre “Elogi i refutació de la tramuntana”

El protagonista del meu últim llibre és un vent, un vent característic i singularitzador, capaç d’arremolinar a determinades comarques del Rosselló, l’Empordà i Menorca els elements de la vida i la cultura fins a orquestrar de manera reconeguda el caràcter local. Sota el títol Elogi i refutació de la tramuntana, el subtítol del volum especifica: “Tractat sobre l’apetència d’aquest vent i contra les diatribes que li oposen els sequaços dels dies grisos i estovats”. Hi exploro el vessant científic, passional, històric, geogràfic, literari, lingüístic, estètic, climatològic, estadístic, mèdic i mitològic d’un vent que es resisteix per naturalesa a veure's encasellat o pautat damunt d'esquemes massa fàcils. La primera part del llibre gira al voltant de La meva tramuntana i està formada pels capítols: "Ètica i estètica d’un vent", "Arquitecta de l’aire" i "Tribunes preferents". La segona part es titula La tramuntana dels altres i incorpora els capítols sobre: "Partidaris i detractors", "La visió científica i mèdica" i

Un dinar al Motel Empordà de Figueres o l’absolució dels pecats

Mantinc alguns vells amics amb els quals fa dècades que ens repetim a cada trobada casual pel carrer o a algun acte públic: “Hem de quedar un dia per dinar!”, sense que ho hàgim complert mai. És bo tenir cites agradables pendents, com cartutxos de reserva a la canana. De vegades el desig s’acaba consumant. Hores abans de la salvatjada de París, ahir vaig dinar amb Eduard Puig Vayreda al Motel Empordà de Figueres, després de llargs anys de conjurar-nos a fer-ho. L’home ha estat moltes coses: enòleg, alcalde, professor. A mi m’interessa en especial la seva condició de periodista i escriptor, que ell rebaixa d’immediat amb el bromur d’una exagerada modèstia. He dedicat per escrit alguns

Els nous escarafalls periòdics del Vaticà i els vaticanòlegs

També publicat a Eldiario.es

La condició de vaticanòleg, d’analista de temes del Vaticà, és una especialitat de la vida cortesana més que del periodisme d’investigació. Consisteix essencialment a fer passadissos i contactes socials a l’espera de la filtració interessada per part d’algun membre de la populosa cort, la “gola profunda” de cada moment. Requereix una llarga paciència i, sobretot, estimar la vida cortesana per tal de moure’s-hi amb naturalitat i satisfacció. Alguns s’hi dediquen com a modus vivendi

El circ preval a l’òpera “Benvenuto Cellini” aquests dies al Liceu

Als cartells que veig pel carrer anunciar l’òpera programada aquests dies al Liceu barceloní, el nom del grup còmic anglès Monty Phyton apareix en lletres igual de grans que el títol de l’obra Benvenuto Cellini. Un dels fundadors del grup humorístic és el responsable de la posada en escena d’aquest muntatge i això es converteix en el principal reclam, dintre de la deriva dels últims temps de l’escenografia lírica cap a estils trencadors. El fet que una part de l’argument se situï durant el carnaval de la Roma barroca dóna peu a un desplegament embogit d’acròbates, malabaristes i ballarins, a un quadre de 23 minuts de durada que aplega un centenar de participants en escena. L’accent posat en aquest aspecte del muntatge corre el risc

El govern no paga les farmàcies per quart any consecutiu

 També publicat a Eldiario.es

Per quart any consecutiu, el govern de la Generalitat acaba de notificar a les farmàcies que “s’han acabat els diners per pagar els medicaments”. No podrà respectar el compromís de pagar a 90 dies les factures de juliol, agost i setembre, 330 milions d’euros corresponents al reemborsament de la part del preu que assumeix l’administració --i prèviament els farmacèutics-- dels remeis receptats per la medicina pública. El govern de la Generalitat al.lega que és culpa del govern espanyol, òbviament. Assegura que Madrid no desbloqueja la partida econòmica destinada a cobrir els excessos de dèficit per part del Fons de Liquidesa Autonòmica. Allò

Anunci del miracle imminent dels ous ferrats amb tòfona

La tòfona és una il.lusió tardoral que es renova cada any amb una força particular. Es tracta d’un fong boterut i carnós d’aspecte poc afortunat, però dotat d’un intens i penetrant aroma d’entranya de la terra. Actua més sobre la pituïtària que sobre el pal.ladar. És una il.lusió intensa i volàtil de possessió d’aquella entranya de la terra. A partir d’octubre i durant tot l’hivern alguns senders rural humits es veuen transitats per homes solitaris precedits per un gos que ensuma el sòl amb desesperació, immersos tots dos en el silenci respiratori de la terra que ells ausculten com la palpitació d’una víscera viva. Són els tofonaires, revestits d’un posat

Aquest cap de setmana s’estrena la pel.lícula de l’any: “Truman”

Vaig assistir a la presentació de la pel.lícula Truman, del director Cesc Gay, que s’estrena aquest cap de setmana, i vaig sortir de la sala fascinat per diversos motius sumats. Alguns els podia preveure, altres no gens. L’exhibició actoral dels protagonistes Ricardo Darín i Javier Cámara forma part dels primers, per la brillant trajectòria anterior i perquè han rebut el premi ex aequo al millor actor a l’últim Festival de Sant Sebastià. També donava per descomptada la progressió de la carrera artística del director Cesc Gay des dels seus primers films Krampack, En la ciudad o Una pistola en cada mano, afavorit per una envejable estabilitat dels mitjans de producció de la seva obra. El duet de guionistes que el director forma des de sempre amb Tomàs Aragay ha donat proves sobrades de talent. Podia intuir que el paper d’un gos bulldog com l’anomenat Truman es guanyi d’entrada el cor dels espectadors. En canvi em va sorprendre l’impacte de

Sucosa entrevista a Josep M. Bricall, home de poques entrevistes

També publicat a Eldiario.es

La sucosa entrevista de Siscu Baiges a l’exconseller i exrector Josep M. Bricall publicada per aquest diari posa de relleu que al país subsisteixen algunes ments clares, agosarades i pràctiques. Davant de la plètora de portaveus, opinadors i tertulians quotidians, Bricall evita generalment contribuir al maremàgnum. No acostuma a concedir entrevistes. Va ajornar durant un any la sol.licitada per Siscu Baiges en nom d’aquest diari. Això no significa que aquells que prefereixen no prodigar-se a les tribunes públiques no tinguin una postura sucosa,

El nom de l’editor López Llausàs reapareix molt de tant en tant

El crític de literatura catalana del diari La Vanguardia, Julià Guillamon, aprofita la recent aparició de la versió castellana de la novel.la pòstuma de César August Jordana El món de Joan Ferrer, publicada en català el 1971, per insistir a l’últim suplement “Cultura/s” sobre una importància literària poc reconeguda. L’acció transcorre a la colònia d’exiliats catalans de Buenos Aires, entre els quals descolla l’influent editor Antoni López Llausàs, fundador de la llegendària Editorial Sudamericana, tan poc reconegut fins avui com la novel.la del seu empleat Jordana. Sempre m’ha semblat que la carència d’una biografia sobre López Llausàs demostra les llacunes culturals del país. Quan viatjava amb regularitat a Buenos Aires, vaig tenir interès a conèixer aquells llegendaris locals de l’Editorial Sudamericana. M’hi va rebre Glòria López Llovet, néta del fundador. L’empresa havia estat comprada el 1998 per Random House Mondadori, a la

Inauguren el memorial francès de l’exili espanyol: tard i vague

També publicat a Eldiario.es

El primer ministre francès Manuel Valls va inaugurar amb solemnitat oficial el divendres 16 d’octubre el memorial de l’exili al camp de concentració de Ribesaltes, a la comarca interior de Perpinyà, on va anar a parar a partir del 1941 una petita part dels prop de 500.000 refugiats republicans espanyols que van travessar la frontera en pocs dies el febrer del 1939. Va deixar anar la frase que ha hagut d’esperar 75 anys abans de ser pronunciada per una autoritat francesa: “Van ser humiliats. Se’ls va privar de dignitat, amb un

La nova alcaldessa de Colònia guanya amb arrugues i des de l’hospital

L’endemà de ser apunyalada al carrer per un energumen neonazi que li retreia el seu suport a la política d’asil de refugiats, la candidata independent a l’alcaldia de la ciutat alemanya de Colònia, Henriette Reker, que durant els últims sis anys havia estat regidora d’Afers Socials, Integració i Medi Ambient amb el suport dels Verds, va guanyar les eleccions des del llit de l’hospital en què es recupera. El municipi de Colònia acollirà 9.000 refugiats de l’última fornada, segons el repartiment pactat amb el govern federal. Poc abans de l’atemptat, l’advocada Henriette Reker, nascuda a Colònia fa 58 anys, va decidir fer repetir el seus cartells

Diumenge a la tarda a la cèntrica llibreria Feltrinelli de Roma

Els diumenges a Roma tinc els meus costums, assentats de fa molts anys. Acudeixo a la missa primera de l’abadia de Sant Anselm. Pujo xino-xano el turó de l’Aventí a quarts de nou. Poso la mà a la Bocca della Verità, que es troba a l’atri de Santa Maria in Cosmedin, abans que no s’hi formin les cues. Passo pel Roseto, el parc del roserar de la capital italiana. El primer tram de la passejada és un plaer dels déus ofert com aperitiu matinal, veritable esmorzar de forquilla i tovalló. La missa dominical de Sant Anselm continua sent cantada pels monjos en gregorià, un autèntic concert en viu. La litúrgia supera el meu grau d’adhesió, la música el culmina per ella sola. M’agrada seguir discretament l’ofici des dels bancs de darrere de la nau. Ara els

La mucosa del cafè inigualada, mítica, al bar Sant’Eustachio de Roma

No sóc l’únic, però figuro entre els més veterans dels que anem amb a Roma per satisfer un desig quasi secret i irrenunciable: prendre cafè al bar Sant’Eustachio. A aquest establiment, anodí al primer cop d’ull, petitíssim i sense cap comoditat especial, hi acudim amants d’arreu del món per reviure-hi, generalment de peu dret, el plaer del millor cafè que es fa i es desfà, imbatut fins avui. Com tots els plaers culminants, no té gaire explicació racional. Es tracta d’amorosir amb l’habilitat de cada artesà el procés de selecció, torrefacció i elaboració de la infusió, i posar-hi la il.lusió necessària. Al centre històric de Roma, als carrerons que discorren laberíntics del Panteó a Piazza Navona, al bar Sant’Eustachio s’hi arriba gairebé per la

Han col.lectivitzat Semon, avança el poder dels treballadors

També publicat a Eldiario.es

Un dels establiments més emblemàtics durant les últimes dècades de la Barcelona “pija” a la zona alta de l’Upper Diagonal, la xarcuteria-Semon i el seu restaurant annex l’Indret, a la cantonada de la plaça de Sant Gregori “Traumaturg” amb el Turó Park, fundada el 1962 per Maria Vidal Torné, va plegar per fallida empresarial i acaba de ser reobert sota la direcció dels seus antics treballadors. No ben bé col.lectivitzat, però quasi. De vegades la realitat ofereix paradoxes increïbles fins un dia abans de produir-se, com riallades de la història a la cara dels convencionalismes més

La prostitució no és més artística a París que a la Jonquera, "hélas!"

París sempre ha tingut tendència a tractar amb una certa imatge mítica, per no dir cultural, una de les misèries més persistents de la humanitat com és la prostitució. Ara li dedica una gran exposició al Museu d’Orsay. El veí Louvre té la clientel.la assegurada (és el més visitat del món, 9,3 milions d'entrades any), però el d’Orsay es troba circumscrit a l’art modern i ha de fer més piruetes perquè el públic i per tant el balanç no decaiguin. La fascinació de París com a capital internacional va basar-se en l’absència de puritanisme formal a la vida pública, gràcies a la llarga lluita anticlerical encetada per la Revolució i mantinguda pel republicanisme. La frivolitat, la galanteria i llibertinatge es van democratitzar més obertament a la

Un exemple sobre l’atractiu propi de les llibreries de París que sobreviuen

A París també pleguen llibreries mítiques, vençudes per Amazon i per la banalització del paisatge urbà, com la Maspero de la Rue Saint-Séverin o més recentment La Hune del Boulevard Saint-Germain, entre el cafè de Flore i Les Deux Magots. L’estadística assegura que des de l’any 2000 ha desaparegut el 28 % de les llibreries de la capital francesa i que n’hi queden 700 de registrades (parlem d’una aglomeració metropolitana de 12 milions d’habitants i d’una de les ciutats més visitades del món). Entre les especialitats parisenques hi figuraven les llibreries gastronòmiques, dedicades a libres sobre cuina. Han plegat la Librairie Le Verre et

Un clàssic de Txèkhov al Théâtre de l’Odéon parisenc, la idea era bona

Em venia de gust tornar a veure damunt l’escenari l’actor i director franco-espanyol Ariel García-Valdés --que va viure una recordada etapa barcelonina al Lliure i al TNC-- i vaig trobar que una nova versió del clàssic “Ivanov”, d’Anton Txèkhov, al Théâtre de l’Odéon parisenc era una ocasió llaminera. Vaig acudir a la representació de divendres últim i em vaig avorrir molt. L’Odéon, especialitzat en muntatges teatrals internacionals més innovadors que els de la veïna Comédie Française, no és el dels temps gloriosos dirigits per Giorgio Strehler i a continuació per Lluís Pasqual. La direcció d’aquest “Ivanov” resulta insubstancial. El protagonista masculí, en el paper d’home inapetent, ni se’l sent. La protagonista femenina, arrepenjada en la seva popularitat cinematogràfica i televisiva a França, es lliura al cabotinage, a l’actuació sense geni. Ariel García-Valdés, al paper de comte Txabelski, recorre a l’extroversió –per no dir l’histrionisme-- de “característic” franco-espanyol. La posada en escena és d’una platitud impròpia de la casa. El muntatge aconsegueix fer Txèkov inintel.ligible i laminar la vivesa del teatre a una sala llegendària. A qualsevol de les concorregudes cantonades del Barri Llatí em va semblar veure-hi, a

L'electricitat vista --i viscuda-- com un misteri i una sospita

L’entrada en servei comercial ahir dilluns del tram interfronterer de la nova línia elèctrica de molt alta tensió (MAT), inaugurat sobre el terreny amb tota la pompa oficial fa set mesos pels presidents dels governs francès i espanyol, representa un altre episodi misteriós del gran negoci de les companyies elèctriques. L’espai de set mesos transcorreguts entre la inauguració oficial i “l’entrada en fase comercial” no ha trobat explicació comprensible. A més a més, es tracta d’una engegada parcial, gradual, limitada de moment a una part de la capacitat d’intercanvi o compravenda de la nova “autopista elèctrica” entre França i

Fondes de poble: la gastronomia de la vida mateixa i l’altra

La ressonància mediàtica acostuma a ser injusta. Magnifica algunes coses i en silencia d’altres, sobre la base d’una idea discutible de prestigi social i adoració dels diners. També se’n diu moda, papanatisme, tergiversació de conceptes o desigualtat social en augment. Es produeix, per exemple, a propòsit dels restaurants famosos, que alguns confonen amb els restaurants cars perquè els encanta lluir el seu poder adquisitiu. De restaurants cars n’hi ha de bons i de mediocres, en una proporció similar a la dels restaurants barats. Aquests últims tenen el mèrit afegit de treballar l’excel.lència amb menys mitjans, menys