La nova alcaldessa de Colònia guanya amb arrugues i des de l’hospital

L’endemà de ser apunyalada al carrer per un energumen neonazi que li retreia el seu suport a la política d’asil de refugiats, la candidata independent a l’alcaldia de la ciutat alemanya de Colònia, Henriette Reker, que durant els últims sis anys havia estat regidora d’Afers Socials, Integració i Medi Ambient amb el suport dels Verds, va guanyar les eleccions des del llit de l’hospital en què es recupera. El municipi de Colònia acollirà 9.000 refugiats de l’última fornada, segons el repartiment pactat amb el govern federal. Poc abans de l’atemptat, l’advocada Henriette Reker, nascuda a Colònia fa 58 anys, va decidir fer repetir el seus cartells

Diumenge a la tarda a la cèntrica llibreria Feltrinelli de Roma

Els diumenges a Roma tinc els meus costums, assentats de fa molts anys. Acudeixo a la missa primera de l’abadia de Sant Anselm. Pujo xino-xano el turó de l’Aventí a quarts de nou. Poso la mà a la Bocca della Verità, que es troba a l’atri de Santa Maria in Cosmedin, abans que no s’hi formin les cues. Passo pel Roseto, el parc del roserar de la capital italiana. El primer tram de la passejada és un plaer dels déus ofert com aperitiu matinal, veritable esmorzar de forquilla i tovalló. La missa dominical de Sant Anselm continua sent cantada pels monjos en gregorià, un autèntic concert en viu. La litúrgia supera el meu grau d’adhesió, la música el culmina per ella sola. M’agrada seguir discretament l’ofici des dels bancs de darrere de la nau. Ara els

La mucosa del cafè inigualada, mítica, al bar Sant’Eustachio de Roma

No sóc l’únic, però figuro entre els més veterans dels que anem amb a Roma per satisfer un desig quasi secret i irrenunciable: prendre cafè al bar Sant’Eustachio. A aquest establiment, anodí al primer cop d’ull, petitíssim i sense cap comoditat especial, hi acudim amants d’arreu del món per reviure-hi, generalment de peu dret, el plaer del millor cafè que es fa i es desfà, imbatut fins avui. Com tots els plaers culminants, no té gaire explicació racional. Es tracta d’amorosir amb l’habilitat de cada artesà el procés de selecció, torrefacció i elaboració de la infusió, i posar-hi la il.lusió necessària. Al centre històric de Roma, als carrerons que discorren laberíntics del Panteó a Piazza Navona, al bar Sant’Eustachio s’hi arriba gairebé per la

Han col.lectivitzat Semon, avança el poder dels treballadors

També publicat a Eldiario.es

Un dels establiments més emblemàtics durant les últimes dècades de la Barcelona “pija” a la zona alta de l’Upper Diagonal, la xarcuteria-Semon i el seu restaurant annex l’Indret, a la cantonada de la plaça de Sant Gregori “Traumaturg” amb el Turó Park, fundada el 1962 per Maria Vidal Torné, va plegar per fallida empresarial i acaba de ser reobert sota la direcció dels seus antics treballadors. No ben bé col.lectivitzat, però quasi. De vegades la realitat ofereix paradoxes increïbles fins un dia abans de produir-se, com riallades de la història a la cara dels convencionalismes més

La prostitució no és més artística a París que a la Jonquera, "hélas!"

París sempre ha tingut tendència a tractar amb una certa imatge mítica, per no dir cultural, una de les misèries més persistents de la humanitat com és la prostitució. Ara li dedica una gran exposició al Museu d’Orsay. El veí Louvre té la clientel.la assegurada (és el més visitat del món, 9,3 milions d'entrades any), però el d’Orsay es troba circumscrit a l’art modern i ha de fer més piruetes perquè el públic i per tant el balanç no decaiguin. La fascinació de París com a capital internacional va basar-se en l’absència de puritanisme formal a la vida pública, gràcies a la llarga lluita anticlerical encetada per la Revolució i mantinguda pel republicanisme. La frivolitat, la galanteria i llibertinatge es van democratitzar més obertament a la

Un exemple sobre l’atractiu propi de les llibreries de París que sobreviuen

A París també pleguen llibreries mítiques, vençudes per Amazon i per la banalització del paisatge urbà, com la Maspero de la Rue Saint-Séverin o més recentment La Hune del Boulevard Saint-Germain, entre el cafè de Flore i Les Deux Magots. L’estadística assegura que des de l’any 2000 ha desaparegut el 28 % de les llibreries de la capital francesa i que n’hi queden 700 de registrades (parlem d’una aglomeració metropolitana de 12 milions d’habitants i d’una de les ciutats més visitades del món). Entre les especialitats parisenques hi figuraven les llibreries gastronòmiques, dedicades a libres sobre cuina. Han plegat la Librairie Le Verre et

Un clàssic de Txèkhov al Théâtre de l’Odéon parisenc, la idea era bona

Em venia de gust tornar a veure damunt l’escenari l’actor i director franco-espanyol Ariel García-Valdés --que va viure una recordada etapa barcelonina al Lliure i al TNC-- i vaig trobar que una nova versió del clàssic “Ivanov”, d’Anton Txèkhov, al Théâtre de l’Odéon parisenc era una ocasió llaminera. Vaig acudir a la representació de divendres últim i em vaig avorrir molt. L’Odéon, especialitzat en muntatges teatrals internacionals més innovadors que els de la veïna Comédie Française, no és el dels temps gloriosos dirigits per Giorgio Strehler i a continuació per Lluís Pasqual. La direcció d’aquest “Ivanov” resulta insubstancial. El protagonista masculí, en el paper d’home inapetent, ni se’l sent. La protagonista femenina, arrepenjada en la seva popularitat cinematogràfica i televisiva a França, es lliura al cabotinage, a l’actuació sense geni. Ariel García-Valdés, al paper de comte Txabelski, recorre a l’extroversió –per no dir l’histrionisme-- de “característic” franco-espanyol. La posada en escena és d’una platitud impròpia de la casa. El muntatge aconsegueix fer Txèkov inintel.ligible i laminar la vivesa del teatre a una sala llegendària. A qualsevol de les concorregudes cantonades del Barri Llatí em va semblar veure-hi, a

L'electricitat vista --i viscuda-- com un misteri i una sospita

L’entrada en servei comercial ahir dilluns del tram interfronterer de la nova línia elèctrica de molt alta tensió (MAT), inaugurat sobre el terreny amb tota la pompa oficial fa set mesos pels presidents dels governs francès i espanyol, representa un altre episodi misteriós del gran negoci de les companyies elèctriques. L’espai de set mesos transcorreguts entre la inauguració oficial i “l’entrada en fase comercial” no ha trobat explicació comprensible. A més a més, es tracta d’una engegada parcial, gradual, limitada de moment a una part de la capacitat d’intercanvi o compravenda de la nova “autopista elèctrica” entre França i

Fondes de poble: la gastronomia de la vida mateixa i l’altra

La ressonància mediàtica acostuma a ser injusta. Magnifica algunes coses i en silencia d’altres, sobre la base d’una idea discutible de prestigi social i adoració dels diners. També se’n diu moda, papanatisme, tergiversació de conceptes o desigualtat social en augment. Es produeix, per exemple, a propòsit dels restaurants famosos, que alguns confonen amb els restaurants cars perquè els encanta lluir el seu poder adquisitiu. De restaurants cars n’hi ha de bons i de mediocres, en una proporció similar a la dels restaurants barats. Aquests últims tenen el mèrit afegit de treballar l’excel.lència amb menys mitjans, menys

L’aventura creixent d’arribar a octogenari a l’Estat del benestar

Avui se celebra arreu d’Europa el dia internacional de la Gent Gran. Ignoro de què serveixen aquestes diades temàtiques que ara proliferen. En aquesta ocasió serveix almenys perquè l’oficina estadística europea Eurostat divulgui xifres fresques i eloqüents: el percentatge d’octogenaris dintre del total de població es duplicarà durant les pròximes dècades. La proporció no ha deixat de créixer amb constància els últims anys. Els països de la Unió Europea amb més octogenaris són actualment Itàlia, Grècia i Espanya. A Catalunya en concret l’actual esperança de vida és estadísticament de 86 anys per a les dones i 80,3 anys els homes. El

Visita nocturna al Santíssim del Bar Pastís, ahir amb Marta i Micó

De tant en tant venço la mandra, renuncio com ahir al vespre a un partit europeu del Barça a la televisió i surto a veure què fan al Bar Pastís de la Rambla Santa Mònica barcelonina, com qui va a fer la devota visita nocturna al Santíssim. El Bar Pastís és una institució oberta el 1947 pel Quimet i la Carme –dos amants de la cançó francesa-- amb la mateixa decoració carregada que conserva avui. El regenta des del 1980 José Ángel de la Villa, contra els vents i marees que sovintegen als baixos fons portuaris. Programa des de fa més de vint anys música en viu de dimarts a diumenge. L’establiment és minúscul, les comoditats per al públic

El cas farisaic de Volkswagen n’encobreix un altre més general

La rapidesa contrita amb què el primer fabricant mundial de cotxes i símbol de la llegendària eficàcia tècnica alemanya ha assumit haver fet trampes amb el sistema de mesura d’emissions contaminants instal.lat als seus vehicles pretén encobrir un altre escàndol més general: tot el sistema industrial del món fa la mateixa trampa, amb la complicitat dels governs i les autoritats reguladores. La lluita contra la contaminació atmosfèrica, contra la pol.lució urbana derivada primordialment de les emanacions industrials i automobilístiques, s’ha convertit durant les últimes

Una simbiosi amistosa amb l’alzinar, ahir als Clots de Sant Julià

Ahir vam dedicar una de les excursions matinals sabatines que ens agrada fer amb Josep M. Dacosta a recórrer els Clots de Sant Julià, proveïts amb la capacitat de fascinació que acostumem a posar a les nostres passejades, amb un punt de candidesa que alimentem com un botí particular, una filosofia moral. Al centre de la plana del Baix Empordà, entre els municipis de Vulpellac i Canapost, s’alça el tossal emboscat d’alzines i pinedes del puig de Sant Julià. Destaca pel conjunt de cavitats, algunes de més de 30 m de diàmetre i 10 m de fondària, de la pedrera pre-romana que potser va servir durant l’Antiguitat per a la construcció d’Ullastret i d’Empúries. L’indret frondós és

Les pensions vitalícies dels alts càrrecs em deixen veient visions

El jutge que investiga per corrupció, blanqueig de capitals i delictes fiscals l’ex vicepresident del govern espanyol i president de la rescatada Bankia, Rodrigo Rato, ha decretat aquesta setmana la mesura preventiva d’embargar la pensió vitalícia de l’encausat com a ex president del Fons Monetari Internacional (FMI). Això ha permès saber que aquesta pensió vitalícia s’eleva a 80.000 dòlars anuals (71.192 €, uns 6.000 € mensuals), al marge de la llarga llista de propietats i rendes del personatge. La pensió de jubilació mitjana a Espanya se situa en aquests moments a 1.069,48 € mensuals per als homes i 660,64 € per a les dones, en funció dels imports cotitzats. La mitjana amaga forts desequilibris entre els perceptors

Criden molt contra el nou líder laborista, potser és bon senyal

El catastrofisme apocalíptic i les riallades de menyspreu amb què ha estat rebuda l’elecció per part de 215.1417 votants (59,5% dels vots emesos) del Partit Laborista britànic a favor del veterà diputat esquerranista Jeremy Corbyn com a nou líder han assolit un volum tan exagerat que potser presagien algun indici positiu enfront de la còmoda majoria conservadora al govern de Londres. Jeremy Corbyn és diputat laborista a la Cambra dels Comuns des del 1983. S’havia distingit fins ara per formar part de les opcions minoritàries perdedores, fins que han començat a deixar de ser-ho amb la seva elecció. Quasi tots els prolífics i lubricats

Les fotos de Xavier Miserachs repareixen al MACBA per peteneres

L’any 2011 la família de l’enyorat fotògraf Xavier Miserachs va cedir gratuïtament en dipòsit al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) el seu arxiu de 80.000 fotos a canvi de restaurar-les, classificar-les, digitalitzar-les i exhibir-les. Quatre anys després, el MACBA obre la temporada amb una primera exposició de les fotos de Miserachs, concretament les del seu primer llibre del 1969 Barcelona en blanc i negre, i la mostra es converteix en una altra polèmica marca de la casa. El comissari de l’exposició ha retallat i descontextualitzat les cèlebres fotos, en el marc d’una escenografia expositiva passada de rosca. La

Ahir em va semblar que Carcassona no és només el que sembla

Ahir passejava al costat d’uns amics a la ciutat històrica de Carcassona, acompanyat per una estranya però clara sensació ambivalent. No acabava de decidir si no hi entenia res o bé si ho entenia massa. El dia ennuvolat hi posava una llum gris d’emocions perdudes, en comptes de la claror solar anhelant. Vaig donar-li unes quantes voltes amb els peus, amb la mirada, amb la curiositat. La doble sensació no em va abandonar, aferrada al pessigolleig del cuc de l’enigma. Al capdavall vaig adornar-me’n. Es tractava de dues històries paral.leles damunt del mateix escenari, la fricció de les quals originava aquella sensació d’estranyesa, de

De vegades el cul del món és, més aviat, el melic del món

Ahir vaig anar a dinar al restaurant El cul del món i em va semblar més aviat el melic del món, per la situació privilegiada a la vall de Sant Daniel dels afores de Girona, per l’amable disposició externa i interna de l’establiment habilitat a una antiga casa restaurada i pel suculent menú a un preu raonable. La foto adjunta la va fer Quim Curbet. Hi vam anar a peu, perquè la vall de Sant Daniel representa una privilegiada reserva natural de la ciutat, a un quart d’hora de caminada de la plaça de la Lleona, sota el campanar de Sant Fèlix. La passejada permet recórrer l’ombrosa vall del riu Galligants, que sempre havia representat l’inici del camí cap a Madremanya i la Bisbal, cap a l’Empordà, a través del massís de les Gavarres. Vam passar pel monestir de Sant Daniel, visiblement orgullós del claustre restaurat el 2013 arran del mil.lenari de la fundació del convent. La monja de la porteria em va comunicar que estava tancat per no sé quina raó. Es tracta de l'únic monestir benedictí femení de Catalunya, juntament amb el de Sant Pere de les Puel.les de Barcelona, que ha persistit des de l'època medieval al mateix solar on va ser fundat el segle XI. A

Els mestres d’escola mereixen un monument no només honorífic

Des de l’època que portava els meus fills a l’escola, l’ofici de mestre m’ha semblat senzillament heroic, a més de decisiu a qualsevol societat civilitzada o aspirant a ser-ho. Ara ja no porto els fills a l’escola, però la meva admiració de l’ofici de mestre ha crescut encara més, des que la Generalitat ha retallat la inversió per cada estudiant no universitari a Catalunya a partir del 2011 en un 27 % i hi dedica el mateix pressupost que el 2007, quan hi havia 400.000 alumnes menys escolaritzats. Es parla massa poc –i massa poc en detall— de les destralades dels governs d’Artur Mas contra la sanitat, l’educació i el serveis públics en general. A aquest

No estic enamorat de Diane Keaton, però quasi

L’únic que m’impedeix estar enamorat de l’actriu Diane Keaton és que només m’agraden els enamoraments correspostos. Els platònics els deixo a la teòrica exquisidesa de la ficció, a la plastilina angelical de la fantasia. Si algun dia canvio d’idea, la primera dona que podria fer-me sucumbir a la mitomania seria fàcilment ella. L’acabo de veure a l’última pel.lícula estrenada aquí, Atico sin ascensor, i la fascinació del seu treball actoral m’ha durat del primer minut fins a l‘últim. Diane Keaton, que confessa 69 anys en la vida real, coprotagonitza el film al costat d’un altre actor