L'electricitat vista --i viscuda-- com un misteri i una sospita

L’entrada en servei comercial ahir dilluns del tram interfronterer de la nova línia elèctrica de molt alta tensió (MAT), inaugurat sobre el terreny amb tota la pompa oficial fa set mesos pels presidents dels governs francès i espanyol, representa un altre episodi misteriós del gran negoci de les companyies elèctriques. L’espai de set mesos transcorreguts entre la inauguració oficial i “l’entrada en fase comercial” no ha trobat explicació comprensible. A més a més, es tracta d’una engegada parcial, gradual, limitada de moment a una part de la capacitat d’intercanvi o compravenda de la nova “autopista elèctrica” entre França i

Fondes de poble: la gastronomia de la vida mateixa i l’altra

La ressonància mediàtica acostuma a ser injusta. Magnifica algunes coses i en silencia d’altres, sobre la base d’una idea discutible de prestigi social i adoració dels diners. També se’n diu moda, papanatisme, tergiversació de conceptes o desigualtat social en augment. Es produeix, per exemple, a propòsit dels restaurants famosos, que alguns confonen amb els restaurants cars perquè els encanta lluir el seu poder adquisitiu. De restaurants cars n’hi ha de bons i de mediocres, en una proporció similar a la dels restaurants barats. Aquests últims tenen el mèrit afegit de treballar l’excel.lència amb menys mitjans, menys

L’aventura creixent d’arribar a octogenari a l’Estat del benestar

Avui se celebra arreu d’Europa el dia internacional de la Gent Gran. Ignoro de què serveixen aquestes diades temàtiques que ara proliferen. En aquesta ocasió serveix almenys perquè l’oficina estadística europea Eurostat divulgui xifres fresques i eloqüents: el percentatge d’octogenaris dintre del total de població es duplicarà durant les pròximes dècades. La proporció no ha deixat de créixer amb constància els últims anys. Els països de la Unió Europea amb més octogenaris són actualment Itàlia, Grècia i Espanya. A Catalunya en concret l’actual esperança de vida és estadísticament de 86 anys per a les dones i 80,3 anys els homes. El

Visita nocturna al Santíssim del Bar Pastís, ahir amb Marta i Micó

De tant en tant venço la mandra, renuncio com ahir al vespre a un partit europeu del Barça a la televisió i surto a veure què fan al Bar Pastís de la Rambla Santa Mònica barcelonina, com qui va a fer la devota visita nocturna al Santíssim. El Bar Pastís és una institució oberta el 1947 pel Quimet i la Carme –dos amants de la cançó francesa-- amb la mateixa decoració carregada que conserva avui. El regenta des del 1980 José Ángel de la Villa, contra els vents i marees que sovintegen als baixos fons portuaris. Programa des de fa més de vint anys música en viu de dimarts a diumenge. L’establiment és minúscul, les comoditats per al públic

El cas farisaic de Volkswagen n’encobreix un altre més general

La rapidesa contrita amb què el primer fabricant mundial de cotxes i símbol de la llegendària eficàcia tècnica alemanya ha assumit haver fet trampes amb el sistema de mesura d’emissions contaminants instal.lat als seus vehicles pretén encobrir un altre escàndol més general: tot el sistema industrial del món fa la mateixa trampa, amb la complicitat dels governs i les autoritats reguladores. La lluita contra la contaminació atmosfèrica, contra la pol.lució urbana derivada primordialment de les emanacions industrials i automobilístiques, s’ha convertit durant les últimes

Una simbiosi amistosa amb l’alzinar, ahir als Clots de Sant Julià

Ahir vam dedicar una de les excursions matinals sabatines que ens agrada fer amb Josep M. Dacosta a recórrer els Clots de Sant Julià, proveïts amb la capacitat de fascinació que acostumem a posar a les nostres passejades, amb un punt de candidesa que alimentem com un botí particular, una filosofia moral. Al centre de la plana del Baix Empordà, entre els municipis de Vulpellac i Canapost, s’alça el tossal emboscat d’alzines i pinedes del puig de Sant Julià. Destaca pel conjunt de cavitats, algunes de més de 30 m de diàmetre i 10 m de fondària, de la pedrera pre-romana que potser va servir durant l’Antiguitat per a la construcció d’Ullastret i d’Empúries. L’indret frondós és

Les pensions vitalícies dels alts càrrecs em deixen veient visions

El jutge que investiga per corrupció, blanqueig de capitals i delictes fiscals l’ex vicepresident del govern espanyol i president de la rescatada Bankia, Rodrigo Rato, ha decretat aquesta setmana la mesura preventiva d’embargar la pensió vitalícia de l’encausat com a ex president del Fons Monetari Internacional (FMI). Això ha permès saber que aquesta pensió vitalícia s’eleva a 80.000 dòlars anuals (71.192 €, uns 6.000 € mensuals), al marge de la llarga llista de propietats i rendes del personatge. La pensió de jubilació mitjana a Espanya se situa en aquests moments a 1.069,48 € mensuals per als homes i 660,64 € per a les dones, en funció dels imports cotitzats. La mitjana amaga forts desequilibris entre els perceptors

Criden molt contra el nou líder laborista, potser és bon senyal

El catastrofisme apocalíptic i les riallades de menyspreu amb què ha estat rebuda l’elecció per part de 215.1417 votants (59,5% dels vots emesos) del Partit Laborista britànic a favor del veterà diputat esquerranista Jeremy Corbyn com a nou líder han assolit un volum tan exagerat que potser presagien algun indici positiu enfront de la còmoda majoria conservadora al govern de Londres. Jeremy Corbyn és diputat laborista a la Cambra dels Comuns des del 1983. S’havia distingit fins ara per formar part de les opcions minoritàries perdedores, fins que han començat a deixar de ser-ho amb la seva elecció. Quasi tots els prolífics i lubricats

Les fotos de Xavier Miserachs repareixen al MACBA per peteneres

L’any 2011 la família de l’enyorat fotògraf Xavier Miserachs va cedir gratuïtament en dipòsit al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) el seu arxiu de 80.000 fotos a canvi de restaurar-les, classificar-les, digitalitzar-les i exhibir-les. Quatre anys després, el MACBA obre la temporada amb una primera exposició de les fotos de Miserachs, concretament les del seu primer llibre del 1969 Barcelona en blanc i negre, i la mostra es converteix en una altra polèmica marca de la casa. El comissari de l’exposició ha retallat i descontextualitzat les cèlebres fotos, en el marc d’una escenografia expositiva passada de rosca. La

Ahir em va semblar que Carcassona no és només el que sembla

Ahir passejava al costat d’uns amics a la ciutat històrica de Carcassona, acompanyat per una estranya però clara sensació ambivalent. No acabava de decidir si no hi entenia res o bé si ho entenia massa. El dia ennuvolat hi posava una llum gris d’emocions perdudes, en comptes de la claror solar anhelant. Vaig donar-li unes quantes voltes amb els peus, amb la mirada, amb la curiositat. La doble sensació no em va abandonar, aferrada al pessigolleig del cuc de l’enigma. Al capdavall vaig adornar-me’n. Es tractava de dues històries paral.leles damunt del mateix escenari, la fricció de les quals originava aquella sensació d’estranyesa, de

De vegades el cul del món és, més aviat, el melic del món

Ahir vaig anar a dinar al restaurant El cul del món i em va semblar més aviat el melic del món, per la situació privilegiada a la vall de Sant Daniel dels afores de Girona, per l’amable disposició externa i interna de l’establiment habilitat a una antiga casa restaurada i pel suculent menú a un preu raonable. La foto adjunta la va fer Quim Curbet. Hi vam anar a peu, perquè la vall de Sant Daniel representa una privilegiada reserva natural de la ciutat, a un quart d’hora de caminada de la plaça de la Lleona, sota el campanar de Sant Fèlix. La passejada permet recórrer l’ombrosa vall del riu Galligants, que sempre havia representat l’inici del camí cap a Madremanya i la Bisbal, cap a l’Empordà, a través del massís de les Gavarres. Vam passar pel monestir de Sant Daniel, visiblement orgullós del claustre restaurat el 2013 arran del mil.lenari de la fundació del convent. La monja de la porteria em va comunicar que estava tancat per no sé quina raó. Es tracta de l'únic monestir benedictí femení de Catalunya, juntament amb el de Sant Pere de les Puel.les de Barcelona, que ha persistit des de l'època medieval al mateix solar on va ser fundat el segle XI. A

Els mestres d’escola mereixen un monument no només honorífic

Des de l’època que portava els meus fills a l’escola, l’ofici de mestre m’ha semblat senzillament heroic, a més de decisiu a qualsevol societat civilitzada o aspirant a ser-ho. Ara ja no porto els fills a l’escola, però la meva admiració de l’ofici de mestre ha crescut encara més, des que la Generalitat ha retallat la inversió per cada estudiant no universitari a Catalunya a partir del 2011 en un 27 % i hi dedica el mateix pressupost que el 2007, quan hi havia 400.000 alumnes menys escolaritzats. Es parla massa poc –i massa poc en detall— de les destralades dels governs d’Artur Mas contra la sanitat, l’educació i el serveis públics en general. A aquest

No estic enamorat de Diane Keaton, però quasi

L’únic que m’impedeix estar enamorat de l’actriu Diane Keaton és que només m’agraden els enamoraments correspostos. Els platònics els deixo a la teòrica exquisidesa de la ficció, a la plastilina angelical de la fantasia. Si algun dia canvio d’idea, la primera dona que podria fer-me sucumbir a la mitomania seria fàcilment ella. L’acabo de veure a l’última pel.lícula estrenada aquí, Atico sin ascensor, i la fascinació del seu treball actoral m’ha durat del primer minut fins a l‘últim. Diane Keaton, que confessa 69 anys en la vida real, coprotagonitza el film al costat d’un altre actor

Publicar un article cada dia hauria d’estar prohibit, inclòs a aquest blog

Alguns col.legues escriuen a la premsa un article cada dia o opinen a les tertúlies amb aquesta freqüència quotidiana. Jo mateix, a aquest blog m’acosto perillosament a l’article diari. Publicar o opinar públicament amb tal cadència hauria d’estar prohibit pel codi deontològic. No només perquè et ritme de l’article quotidià resulta ferotge, sinó per la dificultat d’omplir-lo de contingut amb un mínim de substància original cada dia. Els mitjans de comunicació volen lluir els seus col.laboradors més valorats, als quals paguen (no sempre) per això, encara que allò que escriguin o diguin dia rere dia sigui de vegades d’una vaguetat expeditiva. Un cop per setmana es pot arribar a dir alguna cosa amb sentit mínimament elaborat, un cop al dia no ho crec. És clar que tots els que publiquem amb regularitat

El tricentenari de la mort del rei Sol no és només una qüestió francesa

També publicat a Eldiario.es

Aquest dimarts 1 de setembre s’escau el tricentenari de la mort de Lluís XIV, el rei Sol que va marcar la grandeur monàrquica de França i d’una gran part d’Europa amb la seva megalomania versallesca. L’avui República francesa ho commemora fascinada, però el tricentenari no és ni de lluny una qüestió francesa exclusivament. El rei Sol va ser qui va col.locar al tron d’Espanya el primer Borbó, el seu nét Felip V, al preu d’una terrible Guerra de Successió, una guerra mundial a escala de les principals corts europees que significaria la implantació a Madrid d’un nou model de govern absolutista i centralista. El nét Felip V era el successor pactat per una part de les cases reials a la mort del rei espanyol Carles II l’Embruixat, de la casa d’Habsburg o d’Àustria, traspassat inesperadament als 39 anys sense descendència, amb la salut minada per la cadena de matrimonis consanguinis. Dintre de la lluita per l’hegemonia entre les primeres potències (Àustria, Anglaterra, França, el

El llegat de l’arquitecte Le Corbusier, reduït a una casa de la Costa Brava

Aquest dijous 27 d’agost s’escau el 50 aniversari de la mort de l‘avantguardista arquitecte, pintor i escriptor francès d’origen suís Le Corbusier. Va estar molt vinculat professionalment a Barcelona a partir del 1928, malgrat que no prosperessin els seus projectes dintre del Pla Macià, impulsat pels joves col.legues catalans del GATPAC. Dels 400 projectes coneguts de Le Corbusier al llarg de la seva vida, només 75 van ser construïts. L’expansió urbanística de Barcelona i de Catalunya va ser imaginada i preparada sobre principis racionals. La Guerra Civil i la manca de principis de la febre del totxo durant el franquisme –i també durant la democràcia següent-- girarien la realitat com un guant, amb els resultats coneguts sobre el terreny. Avui el

Les carreteres secundàries no són gens secundàries ni s’han de convertir en autovies

Fa molts anys que recorro les carreteres de l’Empordà, les conec una mica, les estimo molt. L’altre dia encara em vaig tornar a sorprendre a mi mateix amb un sentiment renovat d’enamorament adolescent durant l’estona de recórrer amb placidesa al volant la que uneix el municipi de Torrent i Torrentí amb Sant Feliu de Boada, i tot seguit de la que porta de Sant Sadurní de l’Heura a la Pera i Púbol. Són vies aparentment molt secundàries, però per a mi essencialíssimes, pura i autèntica essència. Per això no m’estranya que alguns habitants de la contrada hagin tornat a posar el crit al cel davant l’anunci que la Diputació de Girona pensa eixamplar la que va de Palau-Saverdera a Castelló d’Empúries, coneguda popularment com la carretera dels tres ponts. Estan escaldats, després de la faraònica ampliació duta a terme fa pocs anys de la carretera que uneix en línia recta la Tallada d’Empordà amb Torroella de Fluvià, durant el mandat del conseller socialista

Els sabers inútils i l’eficàcia del nou ministre de Cultura com a criador de cavalls

El nou ministre d’Educació, Cultura i Esports del govern espanyol, Íñigo Méndez de Vigo, novè baró de Claret, ha aconseguit en poques setmanes arribar a un acord entre federacions hípiques, companyies d’apostes, hipòdroms, genets i entrenadors per reprendre les curses aturades des de fa vuit mesos arreu d’Espanya per un conflicte entre les diferents parts implicades. De retruc, el jove poltre “Alaraz” de la seva propietat va guanyar el 3 d’agost la cursa de l’hipòdrom de Sant Sebastià. No he posat mai els peus a un hipòdrom. Les curses hípiques em deixen indiferent, però experimento

Els locals de música en viu esperen una reparació de l’ascensor

També publicat a Eldiario.es

La recent notícia de portada del diari El Periódico sobre la decisió de les noves autoritats municipals de Barcelona “d’obrir l’aixeta” a la música en directe als locals afectats fins ara per una legislació restrictiva que els abocava a la semi-clandestinitat, ha provocat la lògica emoció a un sector estès de manera capil.lar al llarg de la ciutat, malgrat l’escàs ressò públic habitual als grans mitjans de comunicació. El circuit off de les diferents expressions culturals representa l’humus fecund, el caldo de cultiu indispensable de la creativitat. El correcte funcionament de l’ascensor entre aquesta base de la piràmide i les sales d’actuació més

Un bon resum escrit a la contraportada val quasi la meitat d’un llibre

Fa mesos que l’editor del meu pròxim llibre em reclama que li proposi un curt resum de l’obra per publicar-lo a la contraportada, al costat de les meves dades biogràfiques bàsiques. No he estat capaç de redactar-lo fins ara, tot esperant que la seva generosa comprensió me n’alliberi i acabi per escriure’l ell mateix. Resumir un llibre propi en quatre ratlles que resultin estimulants al lector potencial és un subgènere literari que se’m resisteix per impúdic, un art al qual acostumen a descollar alguns redactors editorials per damunt de l’autor mateix. Gràcies als textos de contraportada o de solapa escrits per col.laboradors benèvols m’he assabentat en repetides ocasions d’aspectes dels meus llibres que jo no havia discernit prou clarament o que