Els locals de música en viu esperen una reparació de l’ascensor

També publicat a Eldiario.es

La recent notícia de portada del diari El Periódico sobre la decisió de les noves autoritats municipals de Barcelona “d’obrir l’aixeta” a la música en directe als locals afectats fins ara per una legislació restrictiva que els abocava a la semi-clandestinitat, ha provocat la lògica emoció a un sector estès de manera capil.lar al llarg de la ciutat, malgrat l’escàs ressò públic habitual als grans mitjans de comunicació. El circuit off de les diferents expressions culturals representa l’humus fecund, el caldo de cultiu indispensable de la creativitat. El correcte funcionament de l’ascensor entre aquesta base de la piràmide i les sales d’actuació més

Un bon resum escrit a la contraportada val quasi la meitat d’un llibre

Fa mesos que l’editor del meu pròxim llibre em reclama que li proposi un curt resum de l’obra per publicar-lo a la contraportada, al costat de les meves dades biogràfiques bàsiques. No he estat capaç de redactar-lo fins ara, tot esperant que la seva generosa comprensió me n’alliberi i acabi per escriure’l ell mateix. Resumir un llibre propi en quatre ratlles que resultin estimulants al lector potencial és un subgènere literari que se’m resisteix per impúdic, un art al qual acostumen a descollar alguns redactors editorials per damunt de l’autor mateix. Gràcies als textos de contraportada o de solapa escrits per col.laboradors benèvols m’he assabentat en repetides ocasions d’aspectes dels meus llibres que jo no havia discernit prou clarament o que

La vitalitat i les arrugues de la poesia d’Homer, trenta segles després

Magnífica síntesi (pel contingut i per la brevetat) publicada per Guillermo Altares a l’últim suplement Babelia del diari El País sobre l’onada de novetats editorials al voltant del personatge d’Homer, el poeta grec de l’Odissea i la Ilíada sobre el qual encara no sabem ni tan sols si va existir com a individu durant el segle VIII aC. Els últims trenta segles i els incomptables estudis no han estat suficients per aclarir-ho, com tampoc per marcir l’interès que continuen desvetllant les seves dues epopeies poètiques de l’antiguitat. Els aedes com Homer cantaven de ciutat en ciutat les aventures llegendàries dels herois antics, del passat llunyà i mitíc. La Ilíada (o poema d’Ilió, és a dir, de Troia)

El Mediterrani, fossa comuna dels refugiats i vergonya dels governs

 També publicat a Eldiario.es

L’allau de refugiats que travessen el Mediterrani a la desesperada, dintre d’un caos absolut, s’ha situat durant el primer semestre d’enguany a 224.479 persones, de les quals 2.100 hi han trobat la mort i l’han convertit en una nova fossa comuna. Les xifres es troben en augment en comparació amb l’any anterior, segons els comptes de l’agència de l’ONU per als Refugiats (ACNUR). El mateix organisme ha reiterat la seva petició d’un pla d’emergència amb mesures “urgents, globals i duradores” als governs europeus implicats, els quals han contestat que tenen previst celebrar una cimera sobre el tema el mes de novembre a la Valeta (Malta) i descarten una trobada d’urgència, que és com dir que no pensen fer res. L’agència de control de fronteres de la Unió Europea (Frontex) declara haver rebut només un 16 % dels recursos materials i humans que els 28 governs de la UE es van comprometre a facilitar-li arran de la cimera extraordinària sobre la qüestió celebrada el mes d’abril. Els tres vaixells amb personal de

Pompeia: la ciutat inert del passat vivent, sobre el terreny

La fascinació que exerceix el jaciment arqueològic de Pompeia no és estranya, potser només una mica morbosa. La ciutat romana més ben conservada, morta i alhora intacta, permet recórrer la vida quotidiana de la gent de vint segles enrere sense el més mínim afegit ni reconstrucció, tal com la va sepultar en poques hores la pluja de lava i cendra del Vesubi el 24 d’agost de l’any 79 dC. Cap altre jaciment arqueològic ha aportat tanta informació directa sobre el seu passat. Més de 2 milions de visitants anuals senten bategar la Pompeia inert sobre el terreny, sobretot ara que les excavacions i restauracions han reprès amb una mica més

Una discutida, però estratègica, imperfecció anatòmica del David de Miquel Àngel

Sota el titular “La mida sí que importa”, l’autoritzat periodista científic Josep Corbella em va sorprendre un bon dia a les pàgines del diari La Vanguardia amb els resultats d’una investigació: "El penis dels goril.les mesura un centímetre i mig, encara que pot arribar als quatre en moments de màxima erecció. El dels ximpanzés és el doble de gros. Però el dels humans bat rècords. Amb una longitud mitjana d’uns 9 centímetres quan està flàccid i d’entre 13 i 14 quan està erecte, és amb diferència el rei dels penis entre els primats. Què va portar els humans a dotar-se d’una càrrega tan poc pràctica per córrer a la sabana o per moure’s a la selva és, per als biòlegs evolutius, un dels grans enigmes de

Algunes últimes cafeteries, vistes com autèntiques basíliques

Fa pocs dies ha tancat les portes un reliquiari com era el gran Café Comercial de Madrid. La notícia no ha provocat emocions commogudes, més que res per acostumada. Les grans cafeteries clàssiques de Barcelona i de moltes altres ciutats europees fa temps que van plegar. Tots els rèquiems i planys ja van ser escrits al seu moment, sobretot pel paper que jugaven a una altra època de centres de trobada i sociabilitat. Ara hi ha moltíssims bars a tot arreu i poques cafeteries. Que n’hi hagi poques no vol dir que no en subsisteixin, fins i tot algunes amb una vitalitat que voreja la plenitud. Cadascú deu tenir present la seva excepció pròpia i predilecta. A mi el tancament del Café Comercial madrileny m’ha fet pensar en el nervi i el vigor que

Habermas: “La reacció freda i abrupta del govern alemany ha estat indigna”.

La posició assolida de principal filòsof alemany viu permet a Jürgen Habermas no concedir entrevistes, però defensar la posició l’obliga a fer algunes excepcions quan l’actualitat resulta imperiosa. La dura postura del govern alemany d’Angela Merkel a l’última negociació (o manca de negociació) amb Grècia ha portat Habermas a deixar-se entrevistar al diari anglès The Guardian i quinze dies després a l’últim número del setmanari francès Le Nouvel Observateur, ni que sigui amb contestes reflexionades a través del correu electrònic. Tan reflexionades que no ofereixen novetats en la seva postura. Qualifica l’actuació d’Angela Merkel enfront de Grècia de “brusca i teutònica”, i afegeix: “La reacció freda i abrupta del govern alemany ha estat indigna”. Al seu llibre del 2012 Zur Verfassung Europas (Sobre la Constitució d’Europa) ja sostenia que l’essència mateixa de la democràcia s’ha vist alterada per la pressió dels mercats, dintre d’un tàcit cop d’Estat tecnocràtic que ha conduït a allò que qualifica de post-democràcia, vista com una fallida de la política. Proposa com alternativa des d’aleshores la democratització de la Unió Europea: “Els Estats no tenen drets, els drets pertanyen als

Alguns beneficis es multipliquen amb alegria en plena crisi

També publicat a Eldiario.es

El món dels grans bancs i corporacions no té el més mínim pudor a l’hora de proclamar els seus beneficis rampants en plena crisi. Els balanços oficials del primer semestre declaren un augment del 34 % dels beneficis respecte al mateix període de l’any anterior entre els sis grans bancs (Santander, BBVA, CaixaBank, Bankia, Sabadell, Popular). Grans corporacions com Telefónica reconeix que ha duplicat beneficis (3.6793 milions d’euros) i la petroliera Repsol que els ha augmentat del 35 % (1.240 milions d’euros) durant el primer semestre d’enguany. Al mateix moment la Síndica de Greuges de Barcelona, Maria Assumpció Vila, declara sense embuts, amb una frase que hauria de fer tremolar: “La pobresa és el principal problema de la ciutat”. Segons

El tros de barri de Gràcia que comparteixo amb l’alcaldessa Colau

L’alcaldessa Ada Colau viu al carrer Còrsega, a l’altura del Camp d’en Grassot, que és on jo vaig néixer i em vaig criar, a l’ombra aleshores tan fosca i expiatòria de la Sagrada Família. És un tros del barri de Gràcia sense res de particular, limítrof amb l’Eixample. A la meva infantesa encara hi havia carboneries, vaqueries amb vaca i molts descampats per guardar els fustots vells de la foguera de Sant Joan. El balcó de casa es trobava davant per davant de la concorreguda bodega Termes, de la qual n’era fill l’historiador Josep Termes. Després vaig viure a altres ciutats i, un cop retornat a Barcelona,

A l’estiu la boira no aïlla prou Gran Bretanya del continent

El dilema psicològic dels britànics que continuen donant la majoria electoral al Partit Conservador és que Gran Bretanya no està sola al món ni és l’única realitat que compta. El problema s’agreuja pel fet de tenir un veí com la República francesa, origen de quasi tots els mals immorals. És ben conegut el titular de la premsa londinenca que expressava amb espontània sinceritat: "Fog in Channel, Continent Cut Off" (Boira al Canal, el continent aïllat). Segons alguns és apòcrif, segons d’altres va ser publicat a The London Times el 22

La demografia, una ciència alarmada amb les dades a la mà

Segons l’últim informe de l’ONU sobre la població mundial, som en aquests moments 7.349 milions d’habitants al planeta Terra. Els bruixots de la demografia calculen que serem 9.725 milions l’any 2050. Es tracta del creixement més vertiginós en tota la història de la humanitat. Es concentra primordialment a nou països, quasi tots pobres: Índia, Nigèria, República del Congo, Etiòpia, Tanzània, Estats Units, Indonèsia i Uganda. L’Àsia ja representa el 60% de la població mundial i l’Àfrica el continent que creix més de pressa en aquest aspecte. No cal ni dir que els europeus i els blancs en general som una ínfima minoria. A Europa

Demano la Medalla d’Or de Barcelona per a l’asado argentí dels dijous a “lo de Pepe”

Ahir vaig anar a l’asado argentí que prepara cada dijous per a una dotzena llarga d’amics des de fa 38 anys José Luis “Pepe” Deferr al seu taller mecànic del carrer Borgonya, al districte barceloní de Nou Barris. Fa dècades que sento a parlar com d’una llegenda, amb una admiració sostinguda, de l’asado a lo de Pepe (l’expressió argentina “lo de...” equival a “casa de...”). No és una admiració diferent de la que exhibeixen els clients dels restaurants més cars i sofisticats del món, però és d’una altra classe. Un asado argentí (o uruguaià) no serà mai exactament una barbacoa, ni

Per demostrar que a Catalunya Sí que Es Pot calen totes les peces

També publicat a Eldiario.es

Acabat de designar, Lluís Rabell és un bon cap de llista electoral de la confluència d’esquerres Catalunya Sí que es Pot, pel que representa com a president de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) i per la seva implicació a la plataforma Barcelona en Comú de l’alcaldessa Ada Colau. Ara bé, un cop reconegut això, aquesta alternativa d’esquerres enfrontada a l’altra confluència electoral formada per CDC, ERC i encapçalada per Raül Romeva (favorable al tercer mandat consecutiu d’Artur Mas i a la

La qualitat dels tomàquets, considerada com una estructura d’Estat

Els nombrosos amants de les discussions inútils i la frondositat verbal dubten de si el tomàquet és l’hortalissa més consumida al món d’avui en lloc de la patata. Discuteixen si es tracta d’una fruita destronada, una hortalissa orfe o una verdura paròdica. Els botànics aclareixen, des del punt de vista científic, que el tomàquet és una fruita, atès que conté llavors i no és cap fulla, tija o arrel com les verdures. Sigui com sigui, el tomàquet era completament desconegut aquí abans de la colonització d’Amèrica, el seu nom deriva de la llengua asteca i significava fruita inflada. La implantació a Europa va ser lenta, sense adquirir protagonisme fins el segle XIX. Avui se’n comercialitzen centenars de varietats, que en general són cada vegada més insípides i manipulades. “Les pitjors tomates del món” es titulava el magnífic article que el periodista i novel·lista gironí Rafael Nadal va dedicar a aquest tema el 24 d’agost del 2012, dintre de la seva secció de crònica política d’actualitat a les pàgines d’Opinió del diari La Vanguardia. Com que a més de periodista i novel.lista també és hortolà amateur , escrivia: “En cap altre país mediterrani no es mengen unes tomates tan infames. És el primer fracàs d’una cadena

La guerra econòmica augmenta la compra d’illes privades, no només a Grècia

L’illa grega d’Agios Thomas (1,2 km2 d'extensiió), situada al golf Sarònic prop del port del Pireu, ha estat comprada aquest mes de juliol per 15 milions d’euros pel multimilionari nord-americà Warren Buffet en associació amb el financer Alessandro Proto, accionista del diari The New York Times i de l’agència immobiliària londinenca Proto Organization Ltd. Al mateix moment l’actor Johnny Depp ha pagat 4,2 milions d’euros per l’illot grec de Strongylo, al mar Egeu. El magnat Warren Buffet es va fer famós quan va declarar en una entrevista a la CNN, citada pel The New York Times el 26 de novembre del 2006: “Es clar que hi ha una lluita de classes, però és la meva classe, la dels rics, qui l’està fent i l’està guanyant”. És una sentència

Ahir vam homenatjar, a peu, la grandesa espontània dels camins de ronda

Sóc un fervent adepte hivernal dels camins de ronda de la Costa Brava, grandiosos la seva espontaneïtat abocada a la glòria del paisatge de marina, la seva atmosfera ingràvida i arcaica per viure durant una estona el somni de la vida lliure. Serpentegen les sinuositats del litoral amb antigues funcions de vigilància i comunicació (i contraban), convertits avui en joies del patrimoni natural per la bellesa que brinden arran de mar, com saboroses, humils i afortunades engrunes caigudes de la taula del festí urbanístic circumdant. Fa dècades que els recorro amb una emoció creixent i un ritme de pas decreixent, sense gota de nostàlgia dels temps accelerats. Malgrat la calor canicular i el bosc ressec (des del mes de maig que no plou), ahir

La decadència incomprensible, per més que visible, de les galeries Maldà

Aquests dies ha tornat a saltar a les pàgines dels diaris la decadència incomprensible, per més que visible, de les galeries Maldà, situades a la zona comercial més concorreguda de tota Barcelona. Diuen que els propietaris del complex deixen morir el lloguer de les botigues a l’espera d’una colossal oferta en bloc d’alguna gran cadena per al conjunt de l’espai. Sempre m’ha cridat l’atenció el destí de les galeries Maldà, potser perquè la meva mare era nascuda al davant, a la casa cantonera del carrer del Pi amb el carrer de la Palla, on els meus avis es trobaven de lloguer, enfront del palau dels barons de Maldà. Ella sempre em deia que la cigonya s’havia equivocat de casa a l’últim moment, vistos els seus gustos aristocràtics insatisfets.

Tinc un gran record de Perugia, no m’hi ha passat mai res

En les meves èpoques més debutants també vaig patir a Florència la “síndrome de Stendhal”, el trasbals intern provocat per l’excessiva absorció de bellesa a la capital del Renaixement. Hi vaig trobar una solució personal que no m’ha fallat mai, encara actualment. Llogo un cotxe i m’escapo a Perugia (ja sé que en català es diu Perusa, però m’agrada més en versió original). La petita capital de la regió limítrof de l’Úmbria, a 150 km de Florència, no ha de suportar el pes del lideratge de la Toscana i manté perfectament la nota sense la mateixa pressió. Fins i tot diria que la iguala, en unes dimensions més abastables que faciliten la desalteració i les descobertes espontànies. A Florència o a Siena sempre s’està a la mercè de les emocions fortes, a

Avui és 14 Juillet: “le jour de gloire est arrivé”, més o menys

La festa nacional francesa del 14 Juillet celebra amb “bals popus” a cada municipi i proliferació de banderetes la presa de la Bastilla parisenca tal data com avui, la Revolució del 1789 que encara s’escriu en majúscula. A casa meva de petit sentia dir als meus pares: “Si el timbaler del Bruc s’hagués tocat una altra cosa en comptes del timbal, ara seríem francesos”. La intenció de les seves paraules no deixava dubte, ho deien amb un clar sentit d’oportunitat malaguanyada. No eren afrancesats per cap mena de destil.lació ideològica, sinó per simple inclinació. La dictadura franquista posava manifestament de relleu que França era un país més avançat. L’afrancesament