Unes copes de malbec, per reveure la llum, la força i la franquesa dels Andes

Ahir vaig compartir una ampolla de vi negre malbec argentí i el sabor i l’aroma em van fer reveure amb una certa il.lusió la llum de la vinya privilegiada que creix al repeu dels Andes. La qualitat i la moda dels malbec argentins han portat a creure que el fruit d’aquest cep francès constitueix un invent i una especialitat d’aquell país austral. No és ben bé així, hi ha altres bons malbecs arreu del món, però l’Argentina representa la superfície plantada més gran del món d’aquesta varietat (30.000 hectàrees, sobretot a la província de Mendoza) i a mi el que m’emociona és associar-lo a la llum, la força i la franquesa de la serralada dels Andes que de tant en tant enyoro. La ciutat interior de Mendoza va ser fundada pels conquistadors espanyols el 1561 al

Artur Mas, el cinisme polític del president de les retallades

 També publicat a Eldiario.es

Davant del càstig electoral registrat a les últimes eleccions municipals contra la dura política de retallades socials i desigualtats en augment protagonitzada pel PP a Espanya i per Convergència a Catalunya, el president Artur Mas ha aprofitat la desunió del seu soci de coalició per remodelar el consell executiu amb la cínica intenció de “situar la justícia social al frontispici de la política i de les prioritats de la Generalitat de Catalunya”. Per rematar la incredulitat justificada que desperta la seva afirmació, ha nomenat vicepresidenta i portaveu del govern la consellera Neus Munté, la qual ha dirigit fins ara aquelles retallades en el terreny més injust, des del departament de Benestar Social. La conselleria de nom

L’última biografia sobre Josep Pijoan, per recordar un debat pendent

La nova biografia sobre Josep Pijoan acabada de publicar per Pol Pijoan i Pere Maragall a l’editorial Galerada proporciona dades de detall sobre el personatge i també la incòmoda sensació del grau d’ignorància en què ha caigut avui una figura essencial de fa tot just un segle, de la Catalunya del segle XX. “La glòria d’un país són els seus autors”, sentenciava el poeta i assagista anglès fonamental, Samuel Johnson, per acabar de rematar el desagradable presagi que acabo d’apuntar. Josep Pijoan, entre moltes altres coses, va ser cofundador del l’Institut d’Estudis Catalans, recuperador de les pintures romàniques del Pirineu, ministre de Cultura sense cartera de Prat de la Riba i autor de l’enciclopèdica història de l’art Summa Artis. El títol d'aquesta última biografia, Josep Pijoan: la vida errant d’un català universal, respon d’entrada a l’estil molt convencional del llibre. No hi fa res, permet recordar el perfil precís d’un constructor bandejat “d’estructures d’Estat” al moment de la Mancomunitat. Es probable que s'hagin acostat al personatge amb una capacitat

El rescat amb diners públics serveix per acomiadar la meitat de la plantilla de Catalunya Banc

També publicat a Eldiario.es

La suma de Catalunya Caixa, Caixa Manresa i Caixa Tarragona va donar peu l’any 2010 a la creació de Catalunya Banc (no confondre amb CaixaBank, antigament la Caixa). L’entitat va rebre 13.221 milions d’euros de diners públics per a la seva supervivència, dels quals només n’ha retornat fins ara 300 milions, malgrat haver declarat beneficis des del 2013. Fa dos mesos l’entitat va ser comprada pel BBVA, sense que figurés entre les condicions de la venda regulada pel govern el retorn dels diners públics rebuts. Ara el BBVA anuncia que pensa prescindir de 2.000 empleats de

La lleugera diferència entre títols nobiliaris i títols de noblesa

Uns 400 representants de les 2.700 persones que al conjunt d’Espanya ostenten un títol nobiliari --que no sempre és el mateix que un títol de noblesa-- van ser rebudes ahir dimarts al palau del Pardo pel rei i la reina en exercici. El diari La Vanguardia se’n va fer ressò immediatament, amb la foto del seu propietari al moment del besamans. L’actual comte de Godó (títol concedit el 1916 per Alfons XIII) ha estat el primer de la seva nissaga amb augment de categoria. El 2008 va rebre, a més a més, el rang de Gran d’Espanya reservat als ducs i alguns altres nobles per concessió directa (el 2005 el rei ja havia concedit la grandesa d’Espanya al comte de Casa Dávalos, el professor Martí de Riquer, un del seus preceptors durant

La memòria dels “desaparecidos” i el nou Ajuntament barceloní

La dictadura militar que va desgovernar l’Argentina del 1976 al 1983, promoguda pels Estats Units i l’oligarquia local, va deixar un llegat especialment atroç: els 30.000 desapareguts, segrestats per forces parapolicials, torturats i assassinats, en molts casos sense ni rastre dels cossos. Conec a Barcelona alguns familiars d'aquells desapareguts. Cadascú ho viu com pot, a la seva manera, que no és forçosament coincident. L’actual núm. 2 de l’alcaldessa Ada Colau, Gerardo Pisarello, porta el mateix nom que el pare, segrestat al seu domicili de Tucumán per un grup d’armats encaputxats el 24 de juny del 1975. El cos sense

Les Torres Bessones reconstruïdes, la guerra continua com si res

Aquests dies s’ha presentat el disseny de la futura Torre 2 del reconstruït Word Trade Center de Nova York, les torres bessones on van morir 2.994 persones arran de l’atemptat gihadista de l’11 de setembre del 2001. L’edifici cúbic de 80 plantes planejat per l’arquitecte danès Bjarke Ingels quedarà 8 metres per sota de la Torre 1, la més alta de l’hemisferi occidental, inaugurada el 2014. Conjuntament amb el gran nus de transport subterrani dissenyat per l’arquitecte Santiago Calatrava, l’edificació de la Torre 2 vindrà a completar al moment del vintè aniversari de l’atemptat la reconstrucció total del complex enrunat, al mateix temps que cap dels candents problemes bèl.lics declarats al món musulmà no ha trobat des d’aleshores la més mínima solució. El

La nit d’ahir amb el “guitarrero” Julián Córdoba, en una forma de plenitud

Fa molts anys que el que canta aquest home constitueix una peça del motor cardíac de les meves velles il.lusions. Ahir al vespre ho vaig tornar a comprovar alt i fort, durant la sobretaula d’un acollidor sopar. Julián Córdoba, nascut el 1944 a Charata (Chaco argentí), viu des del 1974 a Barcelona. No ha comptat mai les cançons que ha escrit, entre altres motius “perquè no les canto ni jo: l’important no és cantar, és no deixar de cantar”... Alguns dies les interpreta a duo amb la seva dona Cristina Valenzuela, ahir secundats al piano per Jorge Sarraute. Ell destil.la lletres i músiques amb la mateixa naturalitat que altres segreguem articles periodístics o receptes de cuina. Forma part d’una estirp d’homes i dones independents que porten el

La batalla de Waterloo convertida en costellada de 5.000 figurants

El 15 de juny s’escau el 200 aniversari de la batalla de Waterloo, que va significar l’ocàs napoleònic, el redisseny del mapa europeu, el rastre literari de Fabrici del Dongo a la novel.la de Stendhal La cartoixa de Parma i els ajustats versos de Victor Hugo que pot recitar qualsevol escolar francès: “Waterloo, Waterloo, Waterloo morne plaine…”. Una mobilització de 5.000 figurants, 300 cavalls i 100 canons recrearà el cap de setmana següent la cèlebre batalla sobre el mateix terreny, com fan cada dos anys els voluntaris dels clubs napoleònics internacionals disfressats d’uniforme d'època, cavalleria i artilleria de fogueig  Waterloo és avui un

Més biografies sobre Blasco Ibáñez, el gran escriptor oblidat

Javier Varela acaba d’editar a l’editorial Tecnos una nova biografia monumental sobre el novel.lista, periodista i polític valencià Vicent Blasco Ibáñez, el desmesurat personatge oblidat que ja disposava de mitja dotzena de biografies més. L’insòlit ressò mundial de l'autor a un moment donat, la fabulosa novel.la de la seva pròpia vida o l’espectacularitat del seu llegat immobiliari (a València i a Menton, on va morir) no hi fan res. Blasco Ibáñez ja va ser vist en vida com un “suburbial” i avui no se’l veu de cap manera. S’ha convertit en un rastre descurat per la ignorància i la manca de codis culturals renovats enfront del corró

La mateixa trampa contra el govern de Grècia i el de Barcelona

També publicat a Eldiario.es

En menys de cinc mesos el nou govern grec de l’esquerra alternativa, elegit a les urnes per la rebel.lió pacífica dels ciutadans, ha comprovat com n’era d’il.lusòria la seva aspiració a renegociar amb les institucions internacionals el deute que escanya el país, sense trencar per això cap norma referent a l’adhesió a la Unió Europea i a l’euro. La “troica” formada per la resta de governs de la UE, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional ha estat unànime. No

El monòlit barceloní a Carlos Gardel es troba en un estat lamentable

Aquest 24 de juny s’escau el 80 aniversari de la mort de Carlos Gardel a l’accident d’aviació a Medellín. És ben possible que l’actual núm. 2 de l’equip de l’alcaldessa Ada Colau, Gerardo Pisarello, originari de la ciutat argentina de Tucumán, s’hi criés durant la infantesa sentint com a música de fons a la ràdio i als tocadiscos la veu que “cada dia canta millor”. Podria ser un motiu perquè el nou Ajuntament barceloní decideixi dignificar el petit monument que va dedicar al cantant l’any 1985, amb motiu del cinquantenari de la seva mort, inaugurat per l’alcalde Pasqual Maragall als jardins de la confluència del carrer Buenos Aires amb l’Avinguda de Sarrià. El monòlit es troba en l’estat que mostra la fotografia. El millor monument a Gardel es troba sens dubte a les botigues de discos on es continuen venent les seves gravacions i també a les versions dels joves intèrprets d’avui, seduïts igual que els seus

L’alcaldessa Colau mereix més simpaties que la dels seus votants

 També publicat a Eldiario.es

Una part important de l’electorat ha votat forces polítiques afortunadament noves, que equival a dir afortunadament inexpertes. En aquest cas la inexperiència no pot ser utilitzada com una acusació ni com una trampa per ajudar-los a caure. Esquerra Republicana i la CUP ja han anunciat que no entraran al govern municipal de l’alcaldessa Colau, com a molt li brindaran un suport extern i condicional. L’alcalde Xavier Trias va governar en minoria amb 14 regidors. La plataforma ciutadana Barcelona en Comú haurà de governar amb 11 regidors, lluny dels 21 que

Els monarques es deleixen per un bany de republicanisme a París

Alguns dies els reis d’Espanya es deleixen per un bany de republicanisme protocol·lari al país que va guillotinar els antecessors de la seva família. En justa correspondència, les institucions republicanes franceses sobreactuen amb el desplegament de catifes vermelles per acollir els Borbons espanyols de la democràcia. Felip VI va parlar abans d’ahir al perchoir o tribuna d’oradors de l’Assemblea Nacional francesa, com ja havia fet el seu pare el 1993 i pocs caps d’Estat o de govern més. Ahir Felip VI es va permetre la francesilla de descobrir a l’Ajuntament parisenc una placa que dóna nom a un jardí en honor dels republicans

Una “selfie” al Partenó, obra mestra dels primers ciutadans indignats

El recinte del Partenó, al cim de l’Acròpolis d’Atenes, obre les portes als visitants a les vuit del matí. Acostumo a acudir-hi a aquesta hora, no només per esquivar l’aglomeració dels grups turístics. La prodigiosa llum solar que caracteritza la plana de l’Àtica ofereix el color de més tendresa a primera hora, quan el sol encara poc alçat pinta les columnes dòriques del temple d’un color exacte d’or fulgent (o de pa acabat de fer o de mel, com es vulgui), rutilant, pur, crepitant, capaç de demostrar que la pedra inert pot ser tan efusiva i la duresa marmòria tan dolça. Es tracta d’una de les construccions més lluminoses que ha aixecat i ha malmenat l’home els últims trenta segles, un exemple de perfecció i sobrietat, el símbol monumental de

“Sa carretera veia” de Calella, com si fos el camí de Damasc

De tant en tant em deixo a caure a Calella de Palafrugell, on vaig passar alguns anys i aprendre algunes coses. Quan arribo al volant del cotxe a la rotonda d’entrada a Palafrugell que distribueix en trànsit en les diferents direccions, sóc incapaç d’agafar com tothom l’autovia que porta directa a Calella. Sempre, invariablement, em desvio per “sa carretera veia”, antigament l'única transitable i avui molt secundària. Ho faig empès per una opció irreflexiva.Una de les coses que em van ensenyar els vells calellencs que estimava (quan el gentilici existia i el poble no s’havia convertit del tot en una urbanització d’apartaments buits, de

Els sis noms de la bellesa, com a mínim de partida

Detectar la bellesa, entendre-la i gaudir-ne és un noble afany tan vell com el món. La bellesa acostuma a resultar tan necessària com inaferrable. Començant per la dificultat de definir-la, atès que les paraules guarden una proximitat relativa i laboriosa amb l'essència de les coses. El professor nord-americà de filosofia Crispin Sartwell fa l’admirable i enèsim esforç en aquest sentit al llibre Los seis nombres de la belleza, traduït aquí en una assequible i acurada edició. La sobrecoberta del llibre (el retrat “La noia del barret vermell”, de Vermeer, que es troba a la National Gallery de Washington) planteja des d'abans de començar a llegir el repte impossible i alhora magnètic: molts lectors atrets que l’hem comprat no hauríem elegit aquesta pintura per il.lustrar el tema enunciat al títol. Tant se val, assistir un cop més a l’esforç per definir la bellesa gratifica la lectura i estimula les deduccions o les contraopinions de cada lector. Discórrer sobre la bellesa, tot sabent que l’autor no hi arribarà del

Borja de Riquer es jubila sense publicar la biografia de Cambó

El catedràtic d’història contemporània de la UAB Borja de Riquer es va jubilar de la universitat dijous passat, a l’edat prescriptiva de 70 anys per als professors. Ho va fer amb el ritual anomenat de l’última lliçó, que va dedicar a la figura del polític Francesc Cambó. Borja de Riquer porta tota una vida professional anunciant la seva esperada biografia sobre Francesc Cambó, però s’ha jubilat sense publicar-la. Sempre he pensat que aquest país no podrà ser mínimament normal fins que no disposi de quatre biografies estratègiques pendents de la seva història del segle XX: la de Cambó, la de

Els nous coneixements sobre Victor Hugo avancen més que els de Josep Pla

La setmana passada el diari Le Monde anunciava l’edició enguany del tercer volum de la correspondència de Victor Hugo, que els especialistes Jean i Sheila Gaudon recopilen des de fa cinquanta anys. Ho han pogut fer gràcies als fons econòmics de la universitat americana de Yale. Fins ara només s’han publicat antologies molt parcials de les cartes de Victor Hugo, les quals ocuparan cinc volums a l’edició en curs dels Gaudon. Al mateix article Le Monde informa del treball en curs sobre el tercer volum de la monumental biografia que Jean-Marc Hovasse està escrivint sobre l’autor d’Els miserables (els dos primers toms sumaven 1.300 pàgines cadascun). Es tracta d’un treball titànic de recerca, malgrat l’existència d'altres recents biografies sobre el personatge, publicades per Alain Decaux el 1984 i Hubert Juin el 1986, si ens referim només a les últimes escrites. Els actuals estudis i nous

La il.lusió anual de les millors cireres, tan repartides

Ara es poden menjar tot l’any cireres forasteres, viatjades en avió des de l’altre hemisferi, però les acabades de collir aquí arriben aquests dies com a preludi roig i lluent de l’estiu. Les primerenques de Ceret, al Vallespir nord-català, gaudeixen de celebritat, però molts altres municipis pretenen produir les millors del món i tenen una part comprovada de raó. El meu pare tenia un cirerer i em vaig acostumar a observar l’evolució anhelant del fruit. Jo no tinc cirerer. Segurament en compensació m’entretinc a despinyolar-les una a una per al guisat primaveral d’ànec amb cireres, com una il.lusió anual. Alguns anys vario una mica i faig guatlles amb cireres, flamejades amb algun espirituós. Encara no he pogut decidir quina