El monòlit barceloní a Carlos Gardel es troba en un estat lamentable

Aquest 24 de juny s’escau el 80 aniversari de la mort de Carlos Gardel a l’accident d’aviació a Medellín. És ben possible que l’actual núm. 2 de l’equip de l’alcaldessa Ada Colau, Gerardo Pisarello, originari de la ciutat argentina de Tucumán, s’hi criés durant la infantesa sentint com a música de fons a la ràdio i als tocadiscos la veu que “cada dia canta millor”. Podria ser un motiu perquè el nou Ajuntament barceloní decideixi dignificar el petit monument que va dedicar al cantant l’any 1985, amb motiu del cinquantenari de la seva mort, inaugurat per l’alcalde Pasqual Maragall als jardins de la confluència del carrer Buenos Aires amb l’Avinguda de Sarrià. El monòlit es troba en l’estat que mostra la fotografia. El millor monument a Gardel es troba sens dubte a les botigues de discos on es continuen venent les seves gravacions i també a les versions dels joves intèrprets d’avui, seduïts igual que els seus

L’alcaldessa Colau mereix més simpaties que la dels seus votants

 També publicat a Eldiario.es

Una part important de l’electorat ha votat forces polítiques afortunadament noves, que equival a dir afortunadament inexpertes. En aquest cas la inexperiència no pot ser utilitzada com una acusació ni com una trampa per ajudar-los a caure. Esquerra Republicana i la CUP ja han anunciat que no entraran al govern municipal de l’alcaldessa Colau, com a molt li brindaran un suport extern i condicional. L’alcalde Xavier Trias va governar en minoria amb 14 regidors. La plataforma ciutadana Barcelona en Comú haurà de governar amb 11 regidors, lluny dels 21 que

Els monarques es deleixen per un bany de republicanisme a París

Alguns dies els reis d’Espanya es deleixen per un bany de republicanisme protocol·lari al país que va guillotinar els antecessors de la seva família. En justa correspondència, les institucions republicanes franceses sobreactuen amb el desplegament de catifes vermelles per acollir els Borbons espanyols de la democràcia. Felip VI va parlar abans d’ahir al perchoir o tribuna d’oradors de l’Assemblea Nacional francesa, com ja havia fet el seu pare el 1993 i pocs caps d’Estat o de govern més. Ahir Felip VI es va permetre la francesilla de descobrir a l’Ajuntament parisenc una placa que dóna nom a un jardí en honor dels republicans

Una “selfie” al Partenó, obra mestra dels primers ciutadans indignats

El recinte del Partenó, al cim de l’Acròpolis d’Atenes, obre les portes als visitants a les vuit del matí. Acostumo a acudir-hi a aquesta hora, no només per esquivar l’aglomeració dels grups turístics. La prodigiosa llum solar que caracteritza la plana de l’Àtica ofereix el color de més tendresa a primera hora, quan el sol encara poc alçat pinta les columnes dòriques del temple d’un color exacte d’or fulgent (o de pa acabat de fer o de mel, com es vulgui), rutilant, pur, crepitant, capaç de demostrar que la pedra inert pot ser tan efusiva i la duresa marmòria tan dolça. Es tracta d’una de les construccions més lluminoses que ha aixecat i ha malmenat l’home els últims trenta segles, un exemple de perfecció i sobrietat, el símbol monumental de

“Sa carretera veia” de Calella, com si fos el camí de Damasc

De tant en tant em deixo a caure a Calella de Palafrugell, on vaig passar alguns anys i aprendre algunes coses. Quan arribo al volant del cotxe a la rotonda d’entrada a Palafrugell que distribueix en trànsit en les diferents direccions, sóc incapaç d’agafar com tothom l’autovia que porta directa a Calella. Sempre, invariablement, em desvio per “sa carretera veia”, antigament l'única transitable i avui molt secundària. Ho faig empès per una opció irreflexiva.Una de les coses que em van ensenyar els vells calellencs que estimava (quan el gentilici existia i el poble no s’havia convertit del tot en una urbanització d’apartaments buits, de

Els sis noms de la bellesa, com a mínim de partida

Detectar la bellesa, entendre-la i gaudir-ne és un noble afany tan vell com el món. La bellesa acostuma a resultar tan necessària com inaferrable. Començant per la dificultat de definir-la, atès que les paraules guarden una proximitat relativa i laboriosa amb l'essència de les coses. El professor nord-americà de filosofia Crispin Sartwell fa l’admirable i enèsim esforç en aquest sentit al llibre Los seis nombres de la belleza, traduït aquí en una assequible i acurada edició. La sobrecoberta del llibre (el retrat “La noia del barret vermell”, de Vermeer, que es troba a la National Gallery de Washington) planteja des d'abans de començar a llegir el repte impossible i alhora magnètic: molts lectors atrets que l’hem comprat no hauríem elegit aquesta pintura per il.lustrar el tema enunciat al títol. Tant se val, assistir un cop més a l’esforç per definir la bellesa gratifica la lectura i estimula les deduccions o les contraopinions de cada lector. Discórrer sobre la bellesa, tot sabent que l’autor no hi arribarà del

Borja de Riquer es jubila sense publicar la biografia de Cambó

El catedràtic d’història contemporània de la UAB Borja de Riquer es va jubilar de la universitat dijous passat, a l’edat prescriptiva de 70 anys per als professors. Ho va fer amb el ritual anomenat de l’última lliçó, que va dedicar a la figura del polític Francesc Cambó. Borja de Riquer porta tota una vida professional anunciant la seva esperada biografia sobre Francesc Cambó, però s’ha jubilat sense publicar-la. Sempre he pensat que aquest país no podrà ser mínimament normal fins que no disposi de quatre biografies estratègiques pendents de la seva història del segle XX: la de Cambó, la de

Els nous coneixements sobre Victor Hugo avancen més que els de Josep Pla

La setmana passada el diari Le Monde anunciava l’edició enguany del tercer volum de la correspondència de Victor Hugo, que els especialistes Jean i Sheila Gaudon recopilen des de fa cinquanta anys. Ho han pogut fer gràcies als fons econòmics de la universitat americana de Yale. Fins ara només s’han publicat antologies molt parcials de les cartes de Victor Hugo, les quals ocuparan cinc volums a l’edició en curs dels Gaudon. Al mateix article Le Monde informa del treball en curs sobre el tercer volum de la monumental biografia que Jean-Marc Hovasse està escrivint sobre l’autor d’Els miserables (els dos primers toms sumaven 1.300 pàgines cadascun). Es tracta d’un treball titànic de recerca, malgrat l’existència d'altres recents biografies sobre el personatge, publicades per Alain Decaux el 1984 i Hubert Juin el 1986, si ens referim només a les últimes escrites. Els actuals estudis i nous

La il.lusió anual de les millors cireres, tan repartides

Ara es poden menjar tot l’any cireres forasteres, viatjades en avió des de l’altre hemisferi, però les acabades de collir aquí arriben aquests dies com a preludi roig i lluent de l’estiu. Les primerenques de Ceret, al Vallespir nord-català, gaudeixen de celebritat, però molts altres municipis pretenen produir les millors del món i tenen una part comprovada de raó. El meu pare tenia un cirerer i em vaig acostumar a observar l’evolució anhelant del fruit. Jo no tinc cirerer. Segurament en compensació m’entretinc a despinyolar-les una a una per al guisat primaveral d’ànec amb cireres, com una il.lusió anual. Alguns anys vario una mica i faig guatlles amb cireres, flamejades amb algun espirituós. Encara no he pogut decidir quina

La monumental nuesa femenina de Maillol als jardins de les Tulleries

L’esplanada de les Tulleries comença a l’arc de triomf del Carrusel, a tocar de la moderna piràmide de vidre del Louvre. Finalitza a l’obelisc de la plaça de la Concòrdia, després de quasi un quilòmetre de jardins, flanquejats per la terrassa de l’Orangerie damunt del Sena i la del Jeu de Paume abocada la Rue de Rivoli. Els dos primers angles raconers de les Tulleries són redossos autònoms formats per sengles recintes de doble filera de til.lers, amb les capçades tallades en rectangle, gespa entre els caminals de terra i bancs de fusta per seure-hi. Al centre de cadascun d’aquests dos recers bessons, als quals s’accedeix per una curta escalinata, hi impera triomfal, silenciós i humilíssim un exemplar duplicat del monumental nu femení

El cant dels ocells com ingredient de l’esmorzar de forquilla, copa i puro

De tant en tant una amiga matinera com jo m’invita a esmorzar de forquilla, copa i puro a la terrassa enjardinada de casa seva, a primera hora del matí, al nou Poblenou, ja sigui en la versió estiuenca que inclou el capbussó previ a la platja del davant quan encara no hi ha ningú o la versió hivernal al ressol manyac de l’aire lliure domèstic. És una gran cuinera i el desplegament de viandes acostuma a ser a exquisit, igual com els vins, els cafès i els licors. El cigar havà de la sobretaula me’l porto jo, ella hi posa el cendrer especialment dissenyat. A aquella primera hora del dia el silenci del barri permet escoltar més clarament els ocells, que

Enamoreu-vos, ni que sigui per uns dies, al roserar del parc Cervantes

En una ocasió em van enamorar al parc Cervantes barceloní i des d’aleshores acostumo a tornar-hi un cop l’any, per primavera. Deu mil rosers en flor a un jardí públic de Barcelona és el regal que brinda aquests dies el roserar del parc Cervantes, a l’extrem de la Diagonal que toca a Esplugues, un dels escenaris més agraciats i calmosos de la ciutat malgrat trobar-se encaixat entre denses vies de circulació com la Diagonal i els cinturons de ronda. El concurs internacional de roses noves que hi convoca des de fa tretze anys a aquestes dates de primavera l’Ajuntament barceloní no ha assolit l’anomenada d’altres grans cites europees com el Chelsea Flower Show a Londres, el festival internacional de jardins de Chaumont-sur-Loire a

Si el cul és de la Venus de Velázquez, té disculpa, honor i glòria

La col.lecció més nodrida de quadres de Velázquez es troba al Prado, però la seva “Venus del mirall” s’ha d’anar a contemplar a Londres (emportada pel duc de Wellington el 1806, després de les seves victòries a Espanya) o ara temporalment a París. El Grand Palais dedica una exposició a 54 quadres del pintor sevillà, la meitat de tota la producció de la seva vida. Es tracta de la primera monogràfica d’aquest artista a França i la primera gran retrospectiva dels últims 25 anys arreu del món. Més que pels blaus de les Immaculades, els porpres del papa Innocenci X o les tenebrors de la forja de Vulcà, hi he anat per retrobar la “Venus del mirall”, l’únic i magistral nu femení en l’obra pictòrica de Velázquez. El personatge mitològic de Venus és un dels més socorreguts en la història de la pintura, pel caràcter de deessa de l'amor i sobretot pel fet de permetre el nu femení en tot l’esplendor i satisfer d'aquesta manera els encàrrecs venals dels compradors. Una de les composicions més afortunades del Ticià és precisament el nu "Venus amb l'organista", al

Elogi i devoció dels majestuosos grisos republicans de París

Aquests últims dies a París m’he fixat en els colors grisos de la ciutat. El color gris té reputació trista per alguna raó incomprensible. No forma part dels sis tons bàsics (blanc, negre, blau, vermell, verd, groc). Es troba relegat a la condició de semitò, igual com el violeta, el rosat, el taronja i el marró. La grisor s’utilitza equivocadament com a sinònim de manca de caràcter, monotonia o mediocritat, com si aquest punt de la paleta fos un equivalent del blanc brut o del mig dol, un to nebulós, apesarat, àton, indecís, lívid, passiu, melangiós, plomís i cetaci. Tot això és un error, un vulgar error. En realitat el gris és un dels colors de més

El capgròs de Plensa a San Giorgio Maggiore, un altre concepte de relíquia

En el marc de la Biennal de Venècia que té lloc aquests dies, el cotitzat escultor barceloní Jaume Plensa acaba d’instal.lar a l’àmplia nau central de la basílica de San Giorgio Maggiore una de les seves característiques peces, el cap de cinc metres d’alçària d’una nena en reixeta d’acer inoxidable, prefiguració de la que pensa plantar a la bocana del port de Barcelona quan l’Ajuntament es decideixi a formalitzar l’encàrrec emparaulat. La insular basílica veneciana de San Giorgio Maggiore no és un escenari trivial. Conté els tres últims quadres pintats per Tintoretto i és un conjunt arquitectònic destacadíssim d’Andrea Palladio, erigit a partir del 1566. La seva refulgent façana neoclàssica

El 800 aniversari del parlamentarisme anglès i de les nostres carències

L’absolutisme ha temptat els monarques de totes les èpoques i els partits polítics amb majories absolutes a les urnes. No és cap novetat, com tampoc no ho és la dificultat amb què han topat als països desenvolupats davant la inclinació democràtica o igualitària de la societat en evolució. El mes de juny vinent s’obre a Gran Bretanya tot un any de commemoracions del 800 aniversari d’un tombant mític, l’històric acord del 1215 a la prada de Runnymede (comtat de Surrey, prop de Londres, a la foto) pel qual el monarca anglès Joan I sense Terra signava la pionera Magna Charta Libertarum i repartia els poders amb els nobles revoltats, en comptes de concentrar-los a les seves mans com fins aleshores. El rei no només renunciava a una part de les atribucions. El document establia per primera vegada que tothom, sense excepció, estava sotmès a la llei, inclosos els reis. Cinquanta anys més tard el primer Parlament anglès establia el 1265 les bases d’una

La “Mediterrània” de Maillol mal rebuda aquests dies al Museu Marés

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

L’escultor europeu més valorat després de Rodin era un català rossellonès que va fer carrera a París i que mantenia amb Barcelona freqüents contactes afectius i artístics. Barcelona no va saber apreciar Aristides Maillol, fins la primera exposició antològica de la seva obra el 1979 a la Casa Macaya, més de trenta anys després de la mort de l’escultor. Va caldre esperar fins el 1992 perquè l’espai públic de la capital catalana tingués una primera i única peça (de segon ordre) d’aquest català universal, regalada per una associació empresarial i pèssimament col.locada a l’exterior del Museu Nacional d’Art de Catalunya, a una rampa lateral que condueix de l’escalinata d’accés a l’aparcament. En canvi París, Perpinyà i Banyuls en tenen mitja dotzena o més cadascuna al seus carrers, igual com tantes altres

Les noves i les velles tensions al voltant de les illes Medes

El busseig a les illes Medes s’ha convertit en una activitat econòmica que enfronta aquests dies les empreses del sector amb el sentit de la mesura i la il.lusió del bé comú que defensen científics i ecologistes, arran de la duplicació d’immersions autoritzades per dia en el nou pla de gestió del parc natural, actualment en fase d’al.legacions. El nombre total d’immersions permeses per any i el límit de 45 submarinistes alhora seria lleugerament superior a l’actual, però amb la variant substancial de poder acumular durant els caps de setmana i a l’estiu la carència dels dies de mal temps, mitjançant diversos torns diaris de 45

Tornen a esgarrinxar la bellesa violentada de la platja de Llafranc

Ahir diumenge vaig anar a passejar al llarg de la platja de Llafranc i la vaig trobar assetjada per gegantins dracs metàl.lics que l’estan sotmetent aquests dies a una muda de pell forçada i aberrant. Tornen a dragar, com cada any, el port "esportiu" que des del 1970 desfigura una de les badies naturals més boniques del país, en benefici de 140 amarradors particulars que ni tan sols no impedeixen la proliferació de barques amuntegades també damunt la sorra a l’engolfada de llevant de la platja, que ocupen per complet. La fantasiosa qualificació de port "esportiu" encobreix en realitat un port absurd, mal construït i cegat sistemàticament pels moviments de sorra que ell mateix provoca, quan les llevantades reboten contra la Punta

La tramuntana és una llum, sobretot és una llum

Aquest article també es publica avui al suplement "Cultura/s" del diari La Vanguardia.

Durant uns anys m’he dedicat a rastrejar el que s’ha escrit sobre la tramuntana i m’he endut algunes sorpreses, como exposo al llibre Elogi i refutació de la tramuntana, que editarà la Diputació de Girona a la seva Col.lecció Josep Pla. En confesso reincident en l’intent de relatar un vent que estimo. El 1995 vaig publicar conjuntament amb el biòleg figuerenc Josep M. Dacosta el llibre titulat La tramuntana, a la col.lecció Quaderns de la Revista de Girona. He continuat indagant les seves implicacions des de diferents camps. La ciència es manté a prudent distància pel que fa als vents i les