L'ombra de la diada radiant de la rosa i el llibre de Sant Jordi

A un país petit de 7 milions d’habitants, aquesta diada de Sant Jordi es vendran per tradició ciutadana 6 milions de roses (el 80% roges) entre tres i cinc euros, segons les estimacions dels floricultors majoristes, als quals el govern del PP acaba de rebaixar l’IVA del 21% al 5%, contràriament als llibres. El 5% de les roses de Sant Jordi són de producció local. La resta prové per via aèria de Colòmbia i Equador (45%), Holanda (30%), València i el sud d’Espanya (10%) i països africans com Kènia i Etiòpia (5%). El domini majoritari de les grans plantacions industrialitzades de roses d’exportació a Colòmbia i Equador, amb horticultura intensiva potenciada per plaguicides i fertilitzants sintètics, ha plantejat problemes de contaminació i sobreexplotació

Reivindicació de l’honradesa de vi de bóta, a granel, de poc preu

La recent alarma comercial –purament comercial-- causada per l’informe de l’Observatori Espanyol del Mercat del Vi sobre els excedents de l’última verema (52,5 milions d’hectolitres) al conjunt d’Espanya posa de relleu un fet consolidat: és el país amb més extensió de vinya plantada (1,1 milions d’hectàrees), el primer productor i exportador mundial de vi barat, a granel, amb escàs marge de benefici, però no per això de mala qualitat. Exporta cada any la meitat de la seva producció (20 dels més de 40 milions d’hectolitres anuals en mitjana) a països europeus que el barregen amb els seus o l’envasen i el revenen amb segell propi més o menys fantasiós. Passa exactament el mateix amb

L’Expo universal de Milà restaura la “capital moral” d’Itàlia

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

De l’1 de maig al 31 d’octubre obre les portes l’Exposició Universal de Milà damunt d’una idea de rellançament de la “capital moral” d’Itàlia, la segona ciutat del país i la que exerceix el lideratge econòmic. Entre les fortunes d’aquell país hi figura haver sabut escapar en alguns aspectes al centralisme i entendre que la idea de bicapitalitat no representa cap ultratge. Milà és una capital considerada gèlida per error, d’una riquesa poc acompanyada per l’efervescent bellesa d’altres. Li solen atribuir un ennuvolament plumbi, una prosperitat eixarreïda, un dinamisme gris, un encant utilitari, una poesia de talonari. Cras error! L’or de Milà té una lluïssor només mat en aparença. S’hi acostuma a arribar per l’aeroport de Linate o pel de Malpensa, quan no són tancats per culpa de la típica boira milanesa. Abans s’arribava més sovint per l’Estació

Els immigrants en massa de les pasteres, que es morin!

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plurall

La imprecació “Que es fotin!”, referida als aturats als quals el president del govern Mariano Rajoy acabava d’anunciar a la tribuna del Congrés de Diputats la retallada del subsidi, proferida des de la bancada del Partit Popular el juliol del 2012 per la diputada valenciana Andrea Fabra (filla de l’empresari i president popular de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, condemnat per delictes fiscals i ingressat a la presó des de desembre del 2014), s’ha quedat terriblement curta enfront d’uns altres aturats sobrevinguts en condicions

Una caminada al peu del Canigó per elogiar i arreglar el món

A la memòria lluitadora de Teresa Rebull

Ahir vam anar a caminar un parell d’hores de pas rumbós amb l’amic Jaume Queralt per escoltar-nos pensar de tot i de res al ressol dels marbres de l’edat, a l’ombra dels llorers que no dormen, al caliu dels nostres dubtes metòdics i de les nostres perplexitats assídues sobre les martingales del destí. Vam anar a voltar la làmina d’aigua enllustrada, iridescent i amansida de l’estany de Vilanova de la Raó, prop de Perpinyà, mirall trèmul del massís del Canigó nevat quan s’hi reflecteix en línies que semblen subratllades amb tinta xinesa. Amb la nostra passejada no preteníem més que entretenir amb facècies el botxí del pas del

La religió també és una qüestió d’exercici de la democràcia

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Aquells que som catòlics administratius i que ens sentim davant de la creença religiosa indiferents o neutrals per una vegada, no ens podem mostrar gaire sorpresos amb els resultats de l’enquesta elaborada pel Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya, presentat la setmana passada per la vicepresidenta del govern autonòmic. Segons aquest estudi basat en 1.600 qüestionaris presencials, el 52,4% dels catalans es declaren catòlics, un 18,2% ateus, un 12% agnòstics, un 7.3% musulmans, un 2,5% evangèlics,

El meu bandoneó: de Buenos Aires fins aquí passant per Alemanya

Durant anys seguits em va fascinar el rutilant aparador de la botiga Casa América, especialitzada en articles musicals a l’Avenida de Mayo núm. 959 de Buenos Aires, ara desapareguda. Exhibia bandoneons d’ocasió a la venda que em feien l’ullet amb les seves incrustacions nacrades. Un dia vaig entrar-hi per fer-hi la compra més folla de la meva vida, a una època en què aquell establiment devia vendre un bandoneó al comptat i en dòlars cada dos o tres anys. Hi vaig afegir la funda de viatge de l’instrument i el Método para bandoneón, de Pedro Maffia, editat pel segell Ricordi. Aquell bandoneó m’ha acompanyat des d’aleshores. Ahir, 25 anys després, vaig donar-lo a Guillermo Carrizo, músic i luthier argentí resident a

Els sol.lícits lampistes del palau de la Generalitat en el canvi de règim

La repercussió internacional del llibre acabat de publicar per la periodista Kate Andersen Brower sobre les interioritats domèstiques de successius presidents nord-americans i les seves mullers a la Casa Blanca sota el títol The residence. Inside the private world of the White House, m’ha obligat a recordar a escala local el canvi de règim que vaig presenciar durant l’etapa del president Tarradellas al Palau de la Generalitat, on les giragonses de l’ofici em van portar a treballar amb creixent sorpresa. L’edifici era la seu de la Diputació de Barcelona i havia quedat marcat per l’anterior president Juan Antonio Samaranch, tant en l’aspecte humà (els

Víctor Català, un difícil encaix perfectament acceptat

La recent reedició de la novel.la Un film, publicada per Víctor Català el 1926, torna a posar de relleu l’enfrontament que va mantenir l’escriptora i terratinent de l’Escala-Empúries contra el corrent cultural renovador del noucentisme, contra la modernització lingüística del català i contra el govern reformador de la Mancomunitat i posteriorment de la Generalitat republicana. Víctor Català ho va tenir difícil enfront de la tendència general no només per la condició de dona escriptora quan n’hi havia poques, sinó també per les seves actituds que la van situar en una postura de veu marginada, descartada. Nascuda el 1869 a l'Escala, Caterina Albert Paradís era una autodidacta que des del 1898 es va veure premiada als Jocs Florals d'Olot pel poema Lo llibre nou i pel monòleg teatral L'infantincida, amb un cert escàndol quan es va descobrir que el pseudònim d'aquella prosa tremebunda encobria la identitat d'una dona benestant. A partir d'aleshores va adoptar el nom literari de Víctor Català, però això no va evitar que l’escàndol es reproduís en publicar el 1907 el recull de contes Drames rurals i sobretot la novel.la d'èxit Solitud, traduïda a múltiples idiomes i considerada com a obra cabdal de la narrativa modernista catalana, conjuntament amb La febre d'or i Pilar Prim de Narcís Oller. El seu èxit es

Els xiprers vistos com a obra mestra, als afores de Montepulciano

La bellesa i la vellesa del xiprer assoleix la màxima expressió com a caminal humil i alhora triomfal que condueix amb gran intel.ligència escenogràfica a l’església de San Biagio, als afores de Montepulciano, una obra mestra del Renaixement deguda a l’arquitecte Antonio Sangallo el Vell, un miracle artístic del Cinquecento toscà, d'una dicció estilística i volumètrica extraordinàriament nítida. La seva harmonia de línies i la grandiositat de proporcions es veu realçada pel fet de trobar-se a quatre vents enmig de la solitud d’un prat, en un sol bloc compacte recobert per una calma asolellada i provincial, voltat d’instints plàcids i viables que semblen dormir el son dolç dels angelets rurals. L’edifici s’inspira, a més petita escala, en el projecte de l’arquitecte Donato Bramante per a la basílica de Sant

Una cosa que m’agrada, almenys una, de María Dolores de Cospedal

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Quasi tot el que veig que fa, diu o insinua María Dolores de Cospedal, presidenta de la Junta de Castella-la Manxa i secretària general del Partit Popular, em causa una aprensió incommovible i sense tara, excepte la seva iniciativa de reduir de 49 a 33 els diputats de les Corts o assemblea parlamentària d’aquella comunitat autònoma a partir de les pròximes i imminents eleccions del 24 de maig, suprimir el sou fix de ses senyories i passar a retribuir-los per dietes d’assistència. Perquè després diguin que la regeneració democràtica

Pregunta a Ana Rossi: per què no apareixen nous cantants de boleros?

El llançament del nou disc del popular grup barceloní Macaco (integrat per músics de diferents orígens que canten en català, castellà, anglès, portuguès, francès, anglès i italià) posa de relleu la bona salut de la fusió musical entre el Mediterrani i Llatinoamèrica. Fins i tot sembla acostar-se (molt relativament) al bolero amb el tema “La distancia”, la qual cosa ha portat el bandleader Dani Carbonell a defensar-se a les entrevistes de promoció amb l’afirmació “El bolero és pop”. Jo diria més aviat que és popularíssim i que ho havia estat encara més com a balada ballable nascuda a Cuba i Mèxic. Les seves músiques i les seves lletres van marcar una època. Després es va mediocritzar, com un motllo repetit sense talent. De tant en tant torna a

Resposta (argumentada) del psicoanalista a l’article anterior

L’amic psicoanalista Pere Llovet ha volgut respondre a l’article anterior sobre la nostra passejada i discussió al voltant de Sant Pere de Rodes amb els següents paràgrafs, que ha penjat al Facebook i que reprodueixo aquí: “Els psicoanalistes haurien d’anar a passejar més sovint al voltant de Sant Pere de Rodes. Aquesta és la frase que prenc del relat d’en Xavier sobre la nostra trobada. Però diguem-ho tot: molts altres llocs també fan el fet. La qüestió no és el lloc extern (encara que hi ajuda, i molt), sinó el lloc intern. Vet aquí una conclusió a la què vàrem arribar i no ha quedat reflectida: mantenir viu l’interès, el que més planerament (o “Josep Planianament”) en diem “ganes”. Certament, els llocs externs ens ajuden. Són un marc de referència que ens donem, un objectiu que ens marquem, una gratificació que perseguim. Amic Xavier, vares queixar-te dels membres de les parelles que perden l’interès i hi estic d’acord. A més de les infidelitats (o la gelosia), és la “bèstia negra” de les nostres consultes. La pèrdua d’interès, no només per l’altre (que això ja se sobreentén), sinó també per tot l’altre que hem dit: el marc de referència, els objectius i les gratificacions, són grans amenaces per a les parelles. Dit d’una altra

Passejada i discussió amb el psicoanalista, ahir a Sant Pere de Rodes

Tinc un amic d’infantesa que posteriorment es va desviar cap a l’exercici professional de la psicoanàlisi, dirigeix un servei especialitzat i acaba de publicar el llibre La connexió emocional de la parella (Ed. Octaedro). El vaig llegir amb prevenció i vaig prendre’n algunes notes per discutir-les amb l’autor. Alhora ell va llegir el meu últim llibre El mirall de l’Acròpolis, en especial el capítol dedicat a relatar una ruptura de parella en què la protagonista argumenta el lligam existent entre la pèrdua de valors socials i la de valors personals. Vam quedar que confrontaríem punts de vista durant alguna passejada dialogant a l’aire lliure, la qual es va produir ahir al voltant del monestir de Sant Pere de Rodes, entre un cel blavíssim i el teló de fons

Coral romput i coral furtiu, ahir a Begur

Ahir em trobava a Begur, poble de llarga història coralera, i mentre prenia el cafè ritual al bar del Farolillo vaig llegir al diari que la policia de fronteres acabava de detenir a la Jonquera un italià que transportava il.legalment 92 kg de coral al maleter del cotxe, el decomís més important efectuat fins ara a Catalunya d’aquest or roig que s’extingeix per culpa del saqueig dels pecadors furtius i el tràfic fraudulent destinat a la joieria. Es tracta del decomís més important d’un sol cop, però els agents del Grup Especial d’Activitats Subaquàtiques (GEAS) de la Guàrdia Civil, amb base a l’Estartit, han decomissat des del 1998 un total de 181 kg de coral extret il.legalment al voltant de Begur i les Medes, on les llicències són molt restrictives. El coral s’havia pescat durant segles en aquests topants al llarg de parets i fondàries submarines a través del barroer sistema d’arrossegament d’estris des de

No n’hi digueu prostitució, és pur esclavatge al costat de casa

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

No és cert que resulti irreverent parlar de prostitució durant Setmana Santa. La pecaminosa Magdalena, que Jesús va salvar de la lapidació (“Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra”), va ser poc després testimoni presencial de la crucifixió i la resurrecció, segons recullen els quatre evangelis canònics. Allò que resulta irreverent és l’existència de la prostitució, amb la coartada de tractar-se de l’ofici més vell del món. Fa pocs dies una sentència judicial dictada a Barcelona obria la porta a considerar-la com una activitat laboral amb els corresponents drets socials (contracte, cotització a la

La petjada vibrant dels romans i la nostra, ahir al camí de Rabós

Un dia Amadeu Cuito va aturar el cotxe a la carretera per fer-me baixar, caminar a gambades un tros de camp a través i ensenyar-me el punt exacte del camí de terra als afores del petit municipi de Rabós (185 habitants, Alt Empordà) on va descobrir, després de vuit anys d’esforços de recerca, el ramal que buscava de la Via Heràclia dels ibers del segle VI aC i posteriorment dels romans. Per a mi aquest sender és des d’aquell dia l’autèntica Via Heràclia reviscuda i hi retorno de tant en tant amb la mateixa convicció. Ahir vaig recorre’l amb una colla d’amics qualificats (d’esquerra a dreta de la foto el director de la revista Alberes David Pujol, l’ex alcaldessa socialista de Rabós i mestra Rosa M. Moret, el biòleg i home-orquestra Josep M. Dacosta) pel plaer d’escampar la boira en companyia, desintoxicar-nos

A Randa de Ramon Llull hi ha novetat: han renovat l’hotel

El puig de Randa suma dos mites de molt voltatge al cim d’una assequible talaia: és un dels miradors més bonics de Mallorca i Ramon Llull va tenir-hi l’any 1274 la il.luminació que el portaria a escriure l’ambiciós, autodidacte i heterodox sistema filosòfic universal destinat a predicar el cristianisme per mitjà del raonament i trobar la veritat interreligiosa i multicultural entre jueus, àrabs i cristians. Més que mística o sobrenatural, la il.luminació que li va encendre el cor m’ha semblat lògica i naturalíssima quan m’he allotjat aquests dies al santuari del puig de Randa, convertit fa poc en hotel homologat de preu abastable. A aquest indret el savi medieval conegut per “Lo foll” hi va fer construir una ermita. L’ermita es va transformar en

Dels pisos patera als bed and breakfast, el petit frau i el gros

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Una part de la població pensa que si el frau financer i social de l’evasió fiscal per part de les grans corporacions arriba amb quasi plena impunitat a xifres estratosfèriques, també el ciutadà comú pot guanyar uns dinerets que li permetin arribar a final de mes tot allotjant a casa seva turistes de pas sense declarar-ho. Els pisos turístics i l’allotjament de visitants a través de l’oferta per Internet és una activitat legal quan es troba degudament registrada i paga els impostos d’activitat, sense caure en el negoci opac o l’economia

Sota l’estàtua de Puixkin, a la plaça de les Arts de Sant Petersburg

A la plaça de les Arts de Sant Petersburg, presidida per l'estàtua en bronze de l'escriptor Alexander Puixkin, davant l'actual Museu Rus, em va semblar observar que les joves mares russes empenyen els cotxets dels nadons com un trofeu, sobretot quan el cel abandona el filtre d'òpal fumat i apareix un raig de sol, fora dels moments de grans nevades. Aleshores les mares dels cotxets coincideixen als quatre bancs col.locats sota l’estàtua de Puixkin amb els estudiants enamorats i alguns passejants desvagats com jo. Aquesta pau urbana no és freqüent a una gran ciutat marcada per tragèdies i redreçaments. L'atmosfera encalmada de la plaça de les Arts petersburgesa potser és l'últim llegat del venerat escriptor Puixkin, pare de la literatura russa moderna i romàntic heroi nacional. Són títols merescuts, com es pot apreciar llegint a l'ombra amable de l'estàtua qualsevol assequible traducció de les seves Narracions completes. Tant Puixkin com Dostoievski eren nascuts a Moscou, però van viure a Sant Petersburg i hi van escriure les seves obres cabdals. També una part d'Anna Karènina de Tolstoi transcorre aquí, igual que algunes narracions de Gógol (La Perspectiva Nevski), als mateixos barris on van